"La maduresa de l'home és haver-se retrobat, de gran, amb la seriositat que de nen tenia quan jugava"
Friedrich Nietzsche
El meu pressupost dedicat a regals a infants creix cada any a un ritme vertiginós. I diuen que tenim una de les taxes de natalitat més baixes... Cada dos per tres em trobo comprant alguna cosa pel bebè de turno que acaba de néixer. Per sort amb un pijama o sabó a afegir a la col.lecció sempre encertes.
Ja temo quan truca alguna amiga de la que fa temps que no en sé res, segur que és per donar-me la feliç notícia que està prenyada. I jo que me n'alegro moltíssim, que les criatures fan alegria. No em costa cap esforç i és ben real l'interès que mostro per saber com va l'embaràs, les inclemències del part o la relació detallada de progressos del petit nouvingut.
Legalment no sóc tieta perquè les meves germanes com jo tenim carnet de la Plataforma-anti-descendència. Però m'encanta exercir-ne amb els fills del nòvio de la dels ulls blaus, dels meus cosins o d'algun amic. No m'importa arrossegar-me pel terra, empastifar-me amb pintures o inventar-me un joc o un conte que els agradi. Potser és que sóc més criatura que ells!
Ahir vaig anar a conèixer l'Aina, la filla d'una amiga i companya de l'escola on treballava quan no feia d'obrera de l'espectacle. Després vaig seguir amb el tour infantil anant a cals tiets. La meva tia pràctica i el tiet seriós fan d'avis cangur de l'Ismael, un nen molt patriota que ampliava la nostra nissaga l'11 de setembre de l'any passat. És d'agrair que triés la diada com a data d'aniversari per facilitar el recordatori.
L'Ismael ha estat gairebé un mes ingressat molt greu a Sant Pau. Quina felicitat més gran trobar-lo donant guerra a avis i al gat quan el recordes sedat a l'UCI. Em va mirar uns segons amb desconfiança abans de somriure i fer-me una gran abraçada. Em va sorprendre, és petit i tampoc no em coneix gaire. Potser li va passar pel cap que aquella pèlroja despentinada hi era el dia que ell recorda més feliç de la seva curta existència. Rebia l'alta en presència de la seva "tieta" artista que el visitava amb regalet pertinent, és clar!
Va ser un moment màgic viure la sortida de l'hospital conscient d'un nen de 13 mesos i mig. Tothom amb la mà li deia adéu-adéu i ell seguia amb el seu posat trist fins que va captar que era a punt d'abandonar aquella presó de salut. Em va emocionar moltíssim la seva cara en sortir i veure el carrer, els arbres, els cotxes... Va mirar enlaire i amb la mà assenyalava cap el cel i no se'n sabia avenir. Aquell moment sí que va ser un regal!
Aquest migdia he anat a nedar, les meves ales d'aligot han d'estar en forma. No pot ser, com una conjuració dels déus, cada dia la mateixa desfilada de prenyades al vestuari. Fins que no vaig descobrir que acostumo a anar a la piscina a l'hora del curs Aquamater creia que tal profusió de panxes era una broma de mal gust. No m'afectava, encara que com sempre faci tard, el meu rellotge biològic per ara no té data de caducitat. Hauria de canviar el meu còmode horari de piscina, corro el perill de fer-me amiga de les futures mares i deixar-me tot el sou en Nenucos.
martes, noviembre 28, 2006
miércoles, noviembre 22, 2006
Santa Cecília
"Sense música la vida seria un error"
Friedrich Nietzsche
Avui 22 de novembre és Santa Cecília, patrona de la música. Una de les poques dates de sants juntament amb Sant Jordi, Sant Joan, els Innocents o el dia de la Verge de Montserrat que mai oblido.
Vaig començar a estudiar música als 9 anys, una mica grandeta. Un dia em vaig il.luminar i vaig demanar que m'hi apuntessin. La meva mare hauria pogut no fer-me cas perquè jo era una mica capritxosa i tant podia haver dit taekwondo com pintura... Però vaig dir música i a ella que té feta tota la carrera de piano, li va faltar temps per portar-me a l'escola de música. Molt no prometia, era una nena de veu afònica i amb poca oïda musical que als 6 anys la seva professora del col.le de monges havia expulsat de la coral. Suposo que vaig ensopegar amb bons mestres que em van saber "arreglar".
Des de llavors cada any tocava concert per Santa Cecília. Això significava també càstig per a la família que havien de patir l'audició de piano de la nena. En passar al Conservatori vaig respirar un temps doncs allà fèiem festa i tots contents. Però de nou va tocar pringar quan vaig passar a fer jo de mestra. Els nanos d'avui dia no estudien gens i cap era capaç als dos mesos d'haver iniciat el curs de tocar alguna peça mínimament presentable. Així que el concert d'alumnes de Santa Cecília va esdevenir el concert dels professors. Excepte alguna vegada que vam solucionar el problema portant berenar a l'aula, tota la canalla encantada amb el dia de Sant Ganxito i Santa Fanta Naranja.
El més estrany de tot plegat és que al llarg de tants anys ningú m'ha explicat la història de la meva patrona. La llegenda de Sant Jordi i el drac la saben tots els nens, per què no la de Santa Cecília? Gràcies a Sant Google tot té solució.
Cecília va viure al s.III dC a Roma. Era una donzella a qui van casar contra la seva voluntat amb un jove pagà. Ella el va convèncer perquè es convertís al Cristianisme i va aconseguir que respectés la seva virginitat. Va ser arrestada per propagar la fe cristiana i condemanada a morir asfixiada en uns banys romans. Segons explica la llegenda la santa va passar dos dies tancada al bany cantant alegrement enmig d’una fumera insuportable. Finalment, va ser decapitada.
Crec que tampoc seré jo qui difongui aquesta història entre els meus petits alumnes, la paraula verge segur que la coneixen però voldran saber què vol dir. Amb els adolescents corro el risc que siguin ells amb 14 o 15 anys els que m'expliquin la seva vida sexual. I em resulta massa còmica la imatge de la pobra Cecília entonant càntics al senyor i que la facin callar els guàrdies romans que no suporten els seus cantussols amb un tall de destral.
Hauria preferit quedar-me amb el record del quadre preciós que la meva iaia té penjat a la saleta. Una santa d'ulls blaus que canta mirant als cels mentre s'acompanya amb el piano. Llàstima que aquest instrument no va ser inventat fins al segle XVIII. Haurien de detenir a tots els pintors que s'han dedicat a falsejar la història.
Friedrich Nietzsche
Avui 22 de novembre és Santa Cecília, patrona de la música. Una de les poques dates de sants juntament amb Sant Jordi, Sant Joan, els Innocents o el dia de la Verge de Montserrat que mai oblido.
Vaig començar a estudiar música als 9 anys, una mica grandeta. Un dia em vaig il.luminar i vaig demanar que m'hi apuntessin. La meva mare hauria pogut no fer-me cas perquè jo era una mica capritxosa i tant podia haver dit taekwondo com pintura... Però vaig dir música i a ella que té feta tota la carrera de piano, li va faltar temps per portar-me a l'escola de música. Molt no prometia, era una nena de veu afònica i amb poca oïda musical que als 6 anys la seva professora del col.le de monges havia expulsat de la coral. Suposo que vaig ensopegar amb bons mestres que em van saber "arreglar".
Des de llavors cada any tocava concert per Santa Cecília. Això significava també càstig per a la família que havien de patir l'audició de piano de la nena. En passar al Conservatori vaig respirar un temps doncs allà fèiem festa i tots contents. Però de nou va tocar pringar quan vaig passar a fer jo de mestra. Els nanos d'avui dia no estudien gens i cap era capaç als dos mesos d'haver iniciat el curs de tocar alguna peça mínimament presentable. Així que el concert d'alumnes de Santa Cecília va esdevenir el concert dels professors. Excepte alguna vegada que vam solucionar el problema portant berenar a l'aula, tota la canalla encantada amb el dia de Sant Ganxito i Santa Fanta Naranja.
El més estrany de tot plegat és que al llarg de tants anys ningú m'ha explicat la història de la meva patrona. La llegenda de Sant Jordi i el drac la saben tots els nens, per què no la de Santa Cecília? Gràcies a Sant Google tot té solució.
Cecília va viure al s.III dC a Roma. Era una donzella a qui van casar contra la seva voluntat amb un jove pagà. Ella el va convèncer perquè es convertís al Cristianisme i va aconseguir que respectés la seva virginitat. Va ser arrestada per propagar la fe cristiana i condemanada a morir asfixiada en uns banys romans. Segons explica la llegenda la santa va passar dos dies tancada al bany cantant alegrement enmig d’una fumera insuportable. Finalment, va ser decapitada.
Crec que tampoc seré jo qui difongui aquesta història entre els meus petits alumnes, la paraula verge segur que la coneixen però voldran saber què vol dir. Amb els adolescents corro el risc que siguin ells amb 14 o 15 anys els que m'expliquin la seva vida sexual. I em resulta massa còmica la imatge de la pobra Cecília entonant càntics al senyor i que la facin callar els guàrdies romans que no suporten els seus cantussols amb un tall de destral.
Hauria preferit quedar-me amb el record del quadre preciós que la meva iaia té penjat a la saleta. Una santa d'ulls blaus que canta mirant als cels mentre s'acompanya amb el piano. Llàstima que aquest instrument no va ser inventat fins al segle XVIII. Haurien de detenir a tots els pintors que s'han dedicat a falsejar la història.
lunes, noviembre 20, 2006
20-N
"La millor olor, la del pa; el millor sabor, el de la sal; el millor amor, el dels nens"
Henry Graham Greene
Avui 20 de novembre és el Dia Universal de la Infància. M'ha agradat celebrar-lo d'incògnit amb una colla de nanos desconeixedors de l'efemèride que els honorava. Per uns dies torno a anar al col.le. Interpretar el paper de Julie Andrews ensenyant el do-re-mi és tasca compatible amb els bolos de l'opereta japonesa els caps de setmana. Ni un dia de descans: a vegades tinc poca feina i a vegades massa! Per sort aquests alumnes estan ben domesticats per la senyu que substitueixo. Es pot treballar i ens ho passem la mar de bé aprofitant el permís que tinc per fer el que em doni la gana.
Les Nacions Unides haurien d'haver previst que la mort de Franco eclipsaria el dia de la Infància. Com tantes vegades els nens no són considerats pel món adult. A mi em va molt bé per recordar que també compleix 31 anys l'amiga boletaire. Feia molt que no tenia notícies seves i he aprofitat per trucar-la, almenys avui el seu negativisme no l'acompanyaria. Té un nòvio que l'aguanta, va guanyar una oposició de funcionària, paga 4 duros pel pis on viu i encara es queixa. Que fantàstica deu ser doncs una vida inestable com la meva: sense lligams, inseguretat laboral, tornant a viure a casa els pares...
Després he pensat que si era el dia de l'Infant hauria de realitzar unes quantes trucades més. No les he fet perquè els crios d'edat avançada que conec no apreciarien la meva felicitació i no estic per gastar mòbil. Tampoc sóc un exemple a seguir. Ben mirat, potser és preferible la immaduresa a la respectabilitat de segons quins grans senyors. No ens aniria tan malament si de tant en tant deixéssim sortir el nen que tots portem dins. Cal inventar amb urgència un virus que transmeti el síndrome de Peter Pan.
Henry Graham Greene
Avui 20 de novembre és el Dia Universal de la Infància. M'ha agradat celebrar-lo d'incògnit amb una colla de nanos desconeixedors de l'efemèride que els honorava. Per uns dies torno a anar al col.le. Interpretar el paper de Julie Andrews ensenyant el do-re-mi és tasca compatible amb els bolos de l'opereta japonesa els caps de setmana. Ni un dia de descans: a vegades tinc poca feina i a vegades massa! Per sort aquests alumnes estan ben domesticats per la senyu que substitueixo. Es pot treballar i ens ho passem la mar de bé aprofitant el permís que tinc per fer el que em doni la gana.
Les Nacions Unides haurien d'haver previst que la mort de Franco eclipsaria el dia de la Infància. Com tantes vegades els nens no són considerats pel món adult. A mi em va molt bé per recordar que també compleix 31 anys l'amiga boletaire. Feia molt que no tenia notícies seves i he aprofitat per trucar-la, almenys avui el seu negativisme no l'acompanyaria. Té un nòvio que l'aguanta, va guanyar una oposició de funcionària, paga 4 duros pel pis on viu i encara es queixa. Que fantàstica deu ser doncs una vida inestable com la meva: sense lligams, inseguretat laboral, tornant a viure a casa els pares...
Després he pensat que si era el dia de l'Infant hauria de realitzar unes quantes trucades més. No les he fet perquè els crios d'edat avançada que conec no apreciarien la meva felicitació i no estic per gastar mòbil. Tampoc sóc un exemple a seguir. Ben mirat, potser és preferible la immaduresa a la respectabilitat de segons quins grans senyors. No ens aniria tan malament si de tant en tant deixéssim sortir el nen que tots portem dins. Cal inventar amb urgència un virus que transmeti el síndrome de Peter Pan.
jueves, noviembre 16, 2006
Pocahontas
"El millor és ser natural però cal maquillar-se molt per a semblar-ho"
Calvin Klein
La meva activitat japonesa és tan escassa que m'ha permès una escapada de pel.lícula a Santander. Super bolo de música fàcil, pocs dies i ben pagat. El titular del Diario Montañés va ser "Ennio Morricone regaló la banda sonora de su vida en un espectacular concierto".
Quina felicitat tornar a formar part de la massa coral, sense la pressió de la defensa solitària d'un personatge! A part de contribuir al sanejament del meu compte corrent em possibilitava un retrobament amb molts dels meus amics de professió que viuen a Madrid. Estada en un fantàstic hotel de 4 estrelles amb vistes al mar, piscina climatitzada, jacuzzi i altres pijades. I poc temps per a gaudir-lo. Entre assajos, desplaçaments i sandwitxos a la cafeteria de l'hotel ens vam posar al dia de novetats, tafaneries i escarceos d'uns i altres.
1r premi per la flautista de l'orquestra de l'empresari ventríloc. Farta de tot ha decidit enrolar-se en l'exèrcit i cobrar cada mes el sou de funcionària de la Banda del Ejército Español. La família republicana que sempre va recolzar unes inquietuds artístiques no li dirigeix la paraula.
2n premi per la fallera-funambulista del circ que continua fent mèrits per progressar en la seva carrera artística visitant llit de tot director o productor. Divertit va ser el pollo que va muntar en trobar-se l'ex mexicana del seu nòvio. No podia suportar compartir escenari amb la Salma Hayek que li ha posat una denúncia per maltractaments al seu amor banyut.
3r premi per l'amic cubà domador de lleons que pensava que mai més de la vida veuria aquella catalana atípica. Per haver estat capaç de recopilar en poc més d'un mes tantíssims cotilleos i explicar-los cada nit a la suite on la Capitana i jo dormíem. L'Àngel Cristo amb veu de baríton abandonat pel seu nòvio comparteix ara pis i penes d'amor amb el tenor pallasso carinyós. No els diré que en privat els dos s'han dedicat a criticar-se i a explicar-me com de fotut està l'altre.
Il maestro e il suo seguito de collaboratori arribava com a gran divo el dia abans. Sort que el seu assistente, un italià petit i curiós mescla d'Al Bano i Roberto Benigni, ja s'havia encarregat de fer-li la feina bruta. Va ser màgic compartir l'emoció del compositor de spaghetti western en escoltar complagut la seva pròpia música el dia que complia 78 anys. Vaig fer els deures i no vaig marxar fins tenir la partitura signada i la foto amb il maestro.
Tants esforços invertits en una carrera de cant i haver d'acabar cantant un simple "Aaaa, aaa" "Aaaa, aaa" de temes com "Il buono, il brutto, il cattivo". El més complicat eren les Veus Folk de "The Mission" que només fèiem unes elegides. Era una pringada que em toqués fer el Cor d'indígenes però satisfeia la il.lusió d'una noieta de 15 anys impactada per una pel.li que li havien fet veure als Jesuïtes. Tot plegat una experiència ben divertida i alguns moments de pell de gallina.
Unes vacancetes per a les meves trenes pèlroges de Pippi Langstrum. Aviat tornaran a camuflar-se sota la perruca de bruixa japonesa, però per uns dies han respirat sent le treccie d'una Pocahontas a la italiana.
Calvin Klein
La meva activitat japonesa és tan escassa que m'ha permès una escapada de pel.lícula a Santander. Super bolo de música fàcil, pocs dies i ben pagat. El titular del Diario Montañés va ser "Ennio Morricone regaló la banda sonora de su vida en un espectacular concierto".
Quina felicitat tornar a formar part de la massa coral, sense la pressió de la defensa solitària d'un personatge! A part de contribuir al sanejament del meu compte corrent em possibilitava un retrobament amb molts dels meus amics de professió que viuen a Madrid. Estada en un fantàstic hotel de 4 estrelles amb vistes al mar, piscina climatitzada, jacuzzi i altres pijades. I poc temps per a gaudir-lo. Entre assajos, desplaçaments i sandwitxos a la cafeteria de l'hotel ens vam posar al dia de novetats, tafaneries i escarceos d'uns i altres.
1r premi per la flautista de l'orquestra de l'empresari ventríloc. Farta de tot ha decidit enrolar-se en l'exèrcit i cobrar cada mes el sou de funcionària de la Banda del Ejército Español. La família republicana que sempre va recolzar unes inquietuds artístiques no li dirigeix la paraula.
2n premi per la fallera-funambulista del circ que continua fent mèrits per progressar en la seva carrera artística visitant llit de tot director o productor. Divertit va ser el pollo que va muntar en trobar-se l'ex mexicana del seu nòvio. No podia suportar compartir escenari amb la Salma Hayek que li ha posat una denúncia per maltractaments al seu amor banyut.
3r premi per l'amic cubà domador de lleons que pensava que mai més de la vida veuria aquella catalana atípica. Per haver estat capaç de recopilar en poc més d'un mes tantíssims cotilleos i explicar-los cada nit a la suite on la Capitana i jo dormíem. L'Àngel Cristo amb veu de baríton abandonat pel seu nòvio comparteix ara pis i penes d'amor amb el tenor pallasso carinyós. No els diré que en privat els dos s'han dedicat a criticar-se i a explicar-me com de fotut està l'altre.
Il maestro e il suo seguito de collaboratori arribava com a gran divo el dia abans. Sort que el seu assistente, un italià petit i curiós mescla d'Al Bano i Roberto Benigni, ja s'havia encarregat de fer-li la feina bruta. Va ser màgic compartir l'emoció del compositor de spaghetti western en escoltar complagut la seva pròpia música el dia que complia 78 anys. Vaig fer els deures i no vaig marxar fins tenir la partitura signada i la foto amb il maestro.
Tants esforços invertits en una carrera de cant i haver d'acabar cantant un simple "Aaaa, aaa" "Aaaa, aaa" de temes com "Il buono, il brutto, il cattivo". El més complicat eren les Veus Folk de "The Mission" que només fèiem unes elegides. Era una pringada que em toqués fer el Cor d'indígenes però satisfeia la il.lusió d'una noieta de 15 anys impactada per una pel.li que li havien fet veure als Jesuïtes. Tot plegat una experiència ben divertida i alguns moments de pell de gallina.
Unes vacancetes per a les meves trenes pèlroges de Pippi Langstrum. Aviat tornaran a camuflar-se sota la perruca de bruixa japonesa, però per uns dies han respirat sent le treccie d'una Pocahontas a la italiana.
domingo, noviembre 05, 2006
Kuso!
"Els déus ajuden als que s'ajuden a sí mateixos"
Esop
Com si es tractés d'un casament els dies previs a la meva estrena de bruixa japonesa, quan més tranquil.litat voldries, estan carregats de proves de vestuari, de perruqueria, de maquillatge, ves a comprar els complements, recorre totes les sabateries de Barcelona per trobar a última hora unes sabates adequades, ara assaig musical, ara d'escena...
Feta un sac de nervis arribava al que seria el meu assaig general, sense escenografia, sense caracterització, sense 4 dels 12 actors. Vaig acabar esgotada després d' absorbir com una esponja tota la informació possible i satisfer les demandes dels directors. Em vaig concedir un dia de relax abans que em llancessin a los leones!
El dia de la cerimònia arribar tard hauria estat vist com una falta de professionalitat pels meus recents companys. Així que vaig córrer i feia una arribada gens glamourosa carregada amb la motxilla. M'hauria agradat interpretar el paper de la núvia que es fa esperar. Almenys un ram de flors m'esperava en el camerino de part de la companyia que em donava la benvinguda.
Estava més tranquil.la del que hauria imaginat i amb un somriure mig sincer responia que no a la repetida pregunta de si estava nerviosa. Per què havia de patir? Em lliurava de la temuda baixada a pes perquè la grua no cabia a l'escenari i davant els contratemps que segur passarien calia confiar en la meva capacitat per salvar la situació.
El tracte familiar em feia sentir bé. El director va arribar cap al final de la prova de so i assaig, assegut a la platea m'anava fent fotos de record, com si fos el meu pare. El director musical va venir expressament a portar un playback nou que jo necessitava i fent de padrí em deia que estava tranquil.líssim i confiava plenament en mi. La coreògrafa i l'escenògrafa semblaven les tietes patint més per la nena que la pròpia interessada. Entre les dues em vestien, m'ajudaven amb totes les mandangues i supervisaven que no em faltés de res, també s'encarregaven de donar-me suport moral a tota hora. Com a gran diva que sóc vaig ser l'única actriu que disposava d'ajuda de càmara, quina delícia! Tot un luxe tenir com a maquilladora la reconeguda i premiada escenògrafa. El meu debut els ha donat vidilla a la meva nova família laboral-artística.
El millor de tot d'una estrena és tota la merda que reps. Missatges i trucades d'amics que et fan costat en els tràngols difícils, com si fos el teu aniversari. Fins i tot una trucada a mitja representació de la meva antecessora des de Sevilla. Els missatges dignes de conservar: des dels poètics "Una nova estrella brilla aquesta nit en...", als metafísics "Tota l'energia s'acumula...", als d'algun profà en teatre que et desitja "Sort" fins al simple i directe "Molta merda". Aquesta vulgar expressió que sorprèn als que no pertanyen a la faràndula prové de l'època en què la gent es desplaçava amb carruatges. L'acumulació de cagarades de cavall a la porta del teatre era equivalent al nombrós públic que s'hi havia desplaçat.
Cap incident greu, nombroses felicitacions al final, família i públic conegut encantat: prova superada! A la sortida la meva mare va voler saludar els nous companys de la seva filla artista. Vaig passar molta vergonya quan li va dir al meu partenaire d'escena que havia millorat tant i cada vegada ho feia més bé, que als últims bolos ja seria insuperable...
Ahir vespre vaig fer la meva segona funció: ni flors, ni ajudes de càmara, ni maquilladora d'excepció, ni claca en el públic, ni estrelles en el firmament, ni energies, ni merda.... Les segones núpcies sempre tenen un to contingut. Per posar-hi una mica d'emoció tenia uns mocs d'un enconstipat no desitjat, l'amenaça no era important només la incomoditat. I d'espifiada... alguna en vaig fer, però si el públic no se'n va adonar jo no les explicaré.
Esop
Com si es tractés d'un casament els dies previs a la meva estrena de bruixa japonesa, quan més tranquil.litat voldries, estan carregats de proves de vestuari, de perruqueria, de maquillatge, ves a comprar els complements, recorre totes les sabateries de Barcelona per trobar a última hora unes sabates adequades, ara assaig musical, ara d'escena...
Feta un sac de nervis arribava al que seria el meu assaig general, sense escenografia, sense caracterització, sense 4 dels 12 actors. Vaig acabar esgotada després d' absorbir com una esponja tota la informació possible i satisfer les demandes dels directors. Em vaig concedir un dia de relax abans que em llancessin a los leones!
El dia de la cerimònia arribar tard hauria estat vist com una falta de professionalitat pels meus recents companys. Així que vaig córrer i feia una arribada gens glamourosa carregada amb la motxilla. M'hauria agradat interpretar el paper de la núvia que es fa esperar. Almenys un ram de flors m'esperava en el camerino de part de la companyia que em donava la benvinguda.
Estava més tranquil.la del que hauria imaginat i amb un somriure mig sincer responia que no a la repetida pregunta de si estava nerviosa. Per què havia de patir? Em lliurava de la temuda baixada a pes perquè la grua no cabia a l'escenari i davant els contratemps que segur passarien calia confiar en la meva capacitat per salvar la situació.
El tracte familiar em feia sentir bé. El director va arribar cap al final de la prova de so i assaig, assegut a la platea m'anava fent fotos de record, com si fos el meu pare. El director musical va venir expressament a portar un playback nou que jo necessitava i fent de padrí em deia que estava tranquil.líssim i confiava plenament en mi. La coreògrafa i l'escenògrafa semblaven les tietes patint més per la nena que la pròpia interessada. Entre les dues em vestien, m'ajudaven amb totes les mandangues i supervisaven que no em faltés de res, també s'encarregaven de donar-me suport moral a tota hora. Com a gran diva que sóc vaig ser l'única actriu que disposava d'ajuda de càmara, quina delícia! Tot un luxe tenir com a maquilladora la reconeguda i premiada escenògrafa. El meu debut els ha donat vidilla a la meva nova família laboral-artística.
El millor de tot d'una estrena és tota la merda que reps. Missatges i trucades d'amics que et fan costat en els tràngols difícils, com si fos el teu aniversari. Fins i tot una trucada a mitja representació de la meva antecessora des de Sevilla. Els missatges dignes de conservar: des dels poètics "Una nova estrella brilla aquesta nit en...", als metafísics "Tota l'energia s'acumula...", als d'algun profà en teatre que et desitja "Sort" fins al simple i directe "Molta merda". Aquesta vulgar expressió que sorprèn als que no pertanyen a la faràndula prové de l'època en què la gent es desplaçava amb carruatges. L'acumulació de cagarades de cavall a la porta del teatre era equivalent al nombrós públic que s'hi havia desplaçat.
Cap incident greu, nombroses felicitacions al final, família i públic conegut encantat: prova superada! A la sortida la meva mare va voler saludar els nous companys de la seva filla artista. Vaig passar molta vergonya quan li va dir al meu partenaire d'escena que havia millorat tant i cada vegada ho feia més bé, que als últims bolos ja seria insuperable...
Ahir vespre vaig fer la meva segona funció: ni flors, ni ajudes de càmara, ni maquilladora d'excepció, ni claca en el públic, ni estrelles en el firmament, ni energies, ni merda.... Les segones núpcies sempre tenen un to contingut. Per posar-hi una mica d'emoció tenia uns mocs d'un enconstipat no desitjat, l'amenaça no era important només la incomoditat. I d'espifiada... alguna en vaig fer, però si el públic no se'n va adonar jo no les explicaré.
miércoles, noviembre 01, 2006
Castanyada d'eleccions
"La política no té entranyes"
Napoleó Bonaparte
Gràcies al japonès musical he celebrat castanyada de màniga curta però no m'he pogut escaquejar de patir la campanya de les eleccions al nostre Parlament.
No penso parlar de política, no patiu, ni en sé ni m'interessa. Ningú diria que vaig passar un any de la meva vida estudiant Sociologia i que fins i tot m'agradava. Però oblidats estan aquells ideals de joventut i ara comparteixo el desencant que tants sentim.
Em sembla tan insuportable la propaganda electoral que quan la posen a la tele canvio de canal. Malauradament totes les cadenes es posen d'acord per martiritzar el personal i la fan a la mateixa hora. Està clar que el programa polític no ens interessa i si ens fixem en alguna cosa serà en com d'envellit està tal o què poc li afavoreix el vestit a qual... Ens omplen la bústia de paperassa que va directa a les escombraries i ens empaperen els carrers amb les seves cares i somriures. Tanta insistència és una tàctica que no funciona, està demostradíssima la teoria que diu: quan més passes, més al darrera et vindran.
M'hauria sabut greu de gira per las Españas no haver pogut votar. Em sembla una pràctica molt divertida i no he fallat mai a les urnes. Gairebé és un esport de risc perquè cada vegada tinc més feina per decidir a quin partit votar. Sóc variable i per tant una votant poc fidel, al llarg dels meus 13 anys d'ús de vot he alternat sense manies entre els partits del Tripartit. Almenys tinc clar que sóc d'esquerres, quina altra cosa podria ser una obrera de l'espectacle?
El meu avi sempre ens deia que havíem de votar "als de casa", referint-se a Convergència. La família seguim les seves directrius i votem "als de casa" amb Iniciativa, el partit del veí de dalt jove diputat trompetista.
He llegit al diari que el TNC suspenia una funció avui perquè un dels actors havia d'estar en una taula electoral. Quina mandra estar tot un dia de festa enclaustrat complint amb les obligacions cíviques! De totes maneres, hi ha els que pagarien perquè els toqués sempre, encantats de saludar el veïnat i interpretar el personatge de ciutadà exemplar, per un dia sentir-se algú important.
Jo sempre me n'he lliurat. Deuen considerar que estic poc qualificada, la meva titolació superior musical no garanteix que pugui desenvolupar tan complicada escomesa. Millor. Quin favor em va fer Hisenda en adjudicar-me el gremi de "Artistas, circo y toreros". Res més encertat per a una Taure que ha treballat com a Fakira en un circ i fa els seus pinitos professionals com a artista.
Napoleó Bonaparte
Gràcies al japonès musical he celebrat castanyada de màniga curta però no m'he pogut escaquejar de patir la campanya de les eleccions al nostre Parlament.
No penso parlar de política, no patiu, ni en sé ni m'interessa. Ningú diria que vaig passar un any de la meva vida estudiant Sociologia i que fins i tot m'agradava. Però oblidats estan aquells ideals de joventut i ara comparteixo el desencant que tants sentim.
Em sembla tan insuportable la propaganda electoral que quan la posen a la tele canvio de canal. Malauradament totes les cadenes es posen d'acord per martiritzar el personal i la fan a la mateixa hora. Està clar que el programa polític no ens interessa i si ens fixem en alguna cosa serà en com d'envellit està tal o què poc li afavoreix el vestit a qual... Ens omplen la bústia de paperassa que va directa a les escombraries i ens empaperen els carrers amb les seves cares i somriures. Tanta insistència és una tàctica que no funciona, està demostradíssima la teoria que diu: quan més passes, més al darrera et vindran.
M'hauria sabut greu de gira per las Españas no haver pogut votar. Em sembla una pràctica molt divertida i no he fallat mai a les urnes. Gairebé és un esport de risc perquè cada vegada tinc més feina per decidir a quin partit votar. Sóc variable i per tant una votant poc fidel, al llarg dels meus 13 anys d'ús de vot he alternat sense manies entre els partits del Tripartit. Almenys tinc clar que sóc d'esquerres, quina altra cosa podria ser una obrera de l'espectacle?
El meu avi sempre ens deia que havíem de votar "als de casa", referint-se a Convergència. La família seguim les seves directrius i votem "als de casa" amb Iniciativa, el partit del veí de dalt jove diputat trompetista.
He llegit al diari que el TNC suspenia una funció avui perquè un dels actors havia d'estar en una taula electoral. Quina mandra estar tot un dia de festa enclaustrat complint amb les obligacions cíviques! De totes maneres, hi ha els que pagarien perquè els toqués sempre, encantats de saludar el veïnat i interpretar el personatge de ciutadà exemplar, per un dia sentir-se algú important.
Jo sempre me n'he lliurat. Deuen considerar que estic poc qualificada, la meva titolació superior musical no garanteix que pugui desenvolupar tan complicada escomesa. Millor. Quin favor em va fer Hisenda en adjudicar-me el gremi de "Artistas, circo y toreros". Res més encertat per a una Taure que ha treballat com a Fakira en un circ i fa els seus pinitos professionals com a artista.
