"Al teatro español le huelen los pies"
Eugeni d'Ors
Última setmana de funcions i sense ganes d'acabar. De fer vacances en tenim però cap ni una de deixar de cobrar! A buscar-se la vida de nou, aquest és l'ofici de l'artista...
No hi ha lloc a nostàlgies, tard o d'hora tornarem a coincidir en algun teatre o ni que sigui en algun bolo de mala mort. Com a tot arreu entre els companys hi ha de tot, els que són fantàstiques persones, algun que no tragas i els que ni fu ni fa. Malgrat això poques diferències fas i la relació intensa d'aquest temps allà quedarà, exceptuant algun cas d'amistat més profunda. En els retrobaments ens saludarem efusivament a la manera dels actors: xiscle a distància, gran abraçada i petonejada i cara d'interès mentre ens preguntem com ens van les coses.
És llei de vida, és impossible i no faig cap esforç especial en la conservació d'un suposat amic novell, però la distància em sabrà una mica de greu. Passar de compartir tantes hores i emocions a no saber-ne res és un canvi molt bèstia. Acostumada a tenir notícia del calendari menstrual de les noies, del dia que han fet el polvet, de com cuinen el pollastre o de quina crema anticel.lulítica és la més eficaç... serà dur no disposar d'aquesta informació tan privilegiada. I més em costarà prescindir de les atencions i els mimitos dels meus tenors preferits o de les indecents propostes de la veu baritonal del meu Faquir.
També els tècnics trobaran a faltar les seves putes. Cada dia esperen el nostre passeig sense tallar-se ni un pèl en la contemplació dels nostres escots. "Hola, qué guapas que estáis, pasad, pasad..." La Capitana remuga que quan vesteix el seu antieròtic model de pallassa cap tècnic amable ni galant li obre la porta.
Convivència pacífica amb els equips de maqui, pelu i sastreria del teatre. Les noies del Cor vam demanar maquillatge per a caracteritzar-nos nosaltres mateixes per a la Bohèmia. Per elles menys feina i així nosaltres ens lliurem d'arribar dues hores abans de l'inici de la funció. Per contracte ens tocaria ser-hi una hora abans però en mitja horeta et pintes, et pentines, fas un pipi i et vesteixes. Sempre en aquest ordre, quanta menys estona portis el corsé oprimidor millor.
La nostra vestidora no és l'esclava negrota de l'Scarlett O'Hara, és una vaga de cuidado que sempre que pot s'escaqueja i només mostra interès a passar-se per la pedra a qualsevol tio de la companyia. Mai està quan la necessites, ara ja sabem que la trobaràs asseguda al camerino dels nois guaitant el material masculí.
Mentre fem de putes la nostra vida és apacible però amb el descans i canvi a Black tot són corredisses. "Faltan 30 minutos para el inicio... " Després d'alliberar-me del corsé i de desmaquillar-me deixo que una professional m'empastifi la cara amb el seu talent, em posi les pestanyes postisses i em converteixi en una reguapíssima Faquira. "Segundo aviso, faltan 15 minutos para..." Segon pipi de la jornada, a veure si tinc sort i la vestidora m'ajuda a posar el mono de lluentons "Tercer aviso, 5 minutos..." i alguna perruquera em pentina i em clava el casc amb plomes de vedette. "Atención, prevenidos todos, la función Black el payaso va a empezar" He arribat a temps!
Quin stress... En el 2n acte de Black tenim una estona lliure, és el "momento merienda", pugem al camerino a devorar l'entrepà o el tupperware amb les sobres del dinar de casa, o la fruita i el iogurt descremat. Sempre s'agraeix el dia que alguna ànima caritativa ha fet un bizcocho o unes croquetes. Aprofitem per mirar les trucades o missatgets del mòbil i per comentar l'horrible veu nasalitazada del tenor prota, l'olor a tigre del figurant amb grenyes que se sent per tot el passadís o qualsevol chisme mentre l'argentina lerne Deutsch i la pamplonica cus unes cortines noves per casa seva.
Final de la funció, llargs aplaudiments i de nou tot són presses. Inici de l'Operació Retorn: fora perruques, postissos, pestanyes, vestits, desmaquillatge a consciència, tercer pipi si s'escau, dutxa ràpida, intent de pentinat, donar la roba per rentar, recollir tot l'escampall, vestir-se i reconvertir-se en una persona normal. No puc entendre com hi ha gent que no triga ni cinc minuts! Jo desisteixo, no tinc cap intenció de guanyar-los.
És un gust trobar-te algun conegut a la porta d'artistes content i efusiu en els elogis. En el meu cas, com a catalana exiliada he tingut alguna visita del país, la família i algun company dels meus periples madrilenys. Normalment, m'esperen els habituals de la cañita a la sortida. A quarts d'una de la nit amb tal descàrrega recent d'adrenalina és impossible arribar a casa i aconseguir adormir-se. Necessites una bona estona per a relaxar-te i agafar la son. Així que el millor que pots fer és prendre-t'ho amb calma, anar a fer la cerveseta i lluir les restes de purpurina (no hi ha manera de desempallegar-te d'ella!)
Si et fiques al llit tard et lleves tard. No falla. Necessites estar descansat per a fer la funció del dia següent, no hi ha millor medecina per la veu que el repòs. D'aquí ve la fama de tronera dels artistes, en part una mica certa, però és que no tenim alternativa. Admeto que la nostra jornada laboral actual de poc més de quatre hores és l'enveja de qualsevol treballador però gens desitjable és la inestabilitat i la incertesa d'aquest tipus de vida.
No penso fer el ploricó, almenys encara no. La setmana que ve me'n vaig a Mèrida que m'han sortit uns bolos i a final de mes amb el circ cap a Bilbao a fer de puta i a lluir plomes. I alguna coseta més... Dec tenir un àngel de la guarda madrileny, vaig fer tard el dia del repartiment i ja no quedaven àngels amb barretina. Me l'imagino amb el seu vestit de chulapo de pota de gall i la gorra de pichi vetllant per mi a ritme de chotis.
No patiu, no perdo la identitat, torno a casa per la nostra diada nacional: sóc una patriota!
jueves, agosto 31, 2006
viernes, agosto 18, 2006
L'estrena
"La veritable bogeria potser no sigui altra cosa que la saviesa mateixa que, cansada de descobrir les vergonyes del món, ha pres la intel.ligent resolució de tornar-se boja"
Heinrich Heine
Arriba el desitjat dia de dir adéu a interminables assajos, proves de vestuari i perruqueria, repetició d'escenes per problemes tècnics... Tornar a la normalitat! Vida plàcida d'artista: tenir tot el dia lliure i fer una funció al vespre.
Èxit en l'estrena amb grans aplaudiments del públic. Faltaria més, tots venien amb invitacions. Posteriorment cocktail de lujo amb canapès, pernil ibèric, vi de qualitat, reposteria fina i pijades vàries. Aquesta vegada el Ruiz Gallardón no va fer acte de presència però l'obrera de l'espectacle va ser presentada a algun que altre famosillo.
L'efecte del vi no va trigar a fer-se notar i aviat vaig acostar-me al piano. Vaig tocar, cantar i vociferar a gust mentre intentava atendre les peticions populars... Sort que el Maestro, pianista de la Jurado en el seu dia i de molts altres cantants de música lleugera va aconseguir que li cedís la banqueta del piano. Es va cantar i ballar de tot i més: musicals, sarsuela, standards de jazz, canción popular i fins i tot copla... Moment memorable i recordat al dia següent entre risas al camerino va ser quan vaig començar a aporrejar "Asturias patria queridaaaaaaa..." i el Constantino Romero em feia fotos amb el seu mòbil.
Amb alegria vaig rebre el crit del meu nom que coneixia i pronunciava correctament el reconegut director català de l'Español teatre. L'amenaça d'avís policial dels veïns per escàndol a aquelles hores ens obligava a interrompre la sessió musical. Llavors vaig ocupar el llarg balcó amb vistes a Plaza Santa Ana per alternar amb els que procuraven buscar plan de fi de festa. Breu visita a un garito i retirada prudent a temps abandonant la meva amiga Capitana a l'empara d'uns de l'orquestra, pulpos de les Rússies que aprofitaven el mínim despiste per posar-te la mà al cul.
Estic tement que les fotos i videos que els encarregats del making-off de l'espectacle surtin a la llum. Els documents gràfics i sonors m'impediran poder atribuir a mala memòria o exageracions els meus moments eixelebrats. Com es podia desmelenar d'aquella manera aquella noia tan atenta i disciplinada? Hi ha d'haver moments per a tot, rauxa o seny segons demani l'ocasió, pensa la graciosísima grandota. El domador de lleons cubà em fa riure quan em diu que sóc una catalana atípica, encara no sé si m'ho haig de prendre com a insult o afalac...
Heinrich Heine
Arriba el desitjat dia de dir adéu a interminables assajos, proves de vestuari i perruqueria, repetició d'escenes per problemes tècnics... Tornar a la normalitat! Vida plàcida d'artista: tenir tot el dia lliure i fer una funció al vespre.
Èxit en l'estrena amb grans aplaudiments del públic. Faltaria més, tots venien amb invitacions. Posteriorment cocktail de lujo amb canapès, pernil ibèric, vi de qualitat, reposteria fina i pijades vàries. Aquesta vegada el Ruiz Gallardón no va fer acte de presència però l'obrera de l'espectacle va ser presentada a algun que altre famosillo.
L'efecte del vi no va trigar a fer-se notar i aviat vaig acostar-me al piano. Vaig tocar, cantar i vociferar a gust mentre intentava atendre les peticions populars... Sort que el Maestro, pianista de la Jurado en el seu dia i de molts altres cantants de música lleugera va aconseguir que li cedís la banqueta del piano. Es va cantar i ballar de tot i més: musicals, sarsuela, standards de jazz, canción popular i fins i tot copla... Moment memorable i recordat al dia següent entre risas al camerino va ser quan vaig començar a aporrejar "Asturias patria queridaaaaaaa..." i el Constantino Romero em feia fotos amb el seu mòbil.
Amb alegria vaig rebre el crit del meu nom que coneixia i pronunciava correctament el reconegut director català de l'Español teatre. L'amenaça d'avís policial dels veïns per escàndol a aquelles hores ens obligava a interrompre la sessió musical. Llavors vaig ocupar el llarg balcó amb vistes a Plaza Santa Ana per alternar amb els que procuraven buscar plan de fi de festa. Breu visita a un garito i retirada prudent a temps abandonant la meva amiga Capitana a l'empara d'uns de l'orquestra, pulpos de les Rússies que aprofitaven el mínim despiste per posar-te la mà al cul.
Estic tement que les fotos i videos que els encarregats del making-off de l'espectacle surtin a la llum. Els documents gràfics i sonors m'impediran poder atribuir a mala memòria o exageracions els meus moments eixelebrats. Com es podia desmelenar d'aquella manera aquella noia tan atenta i disciplinada? Hi ha d'haver moments per a tot, rauxa o seny segons demani l'ocasió, pensa la graciosísima grandota. El domador de lleons cubà em fa riure quan em diu que sóc una catalana atípica, encara no sé si m'ho haig de prendre com a insult o afalac...
jueves, agosto 10, 2006
Últims preparatius
"Quantes calbes hi ha cobertes amb corones!"
Elizabeth Barret Browning
Segrestada hores i hores en un teatre, desitjant l'estrena de l'espectacle i retornar a la vida. Una setmana abans de la première tot són nervis i corredisses, malgrat estar tot previst amb gran antelació. Moltíssima feina per tothom però també moltes estones de braços creuats a l'espera.
La cafeteria del teatre és el lloc més concorregut i punt de trobada. Preus especials per a la companyia, a les 4h de la tarda un cafè o un manchado però cap a les 6h ja és un no parar de cañitas, mojitos i tintos de verano... i així fins a quarts de 12h de la nit. A 1€ o 1,5€ la copa impossible resistir-se: un paradís per als alcohòlics. Per sort també fan entrepans, pinchos de tortilla excel.lents i altres menges distinguides pels mandrosos que no porten el tupperware amb el sopar de casa. Les chicas que cuiden la línia mai descuiden una peça de fruita o el seu Vitalinea. Grotesca és la barreja de l'equip tècnic vestit de negre, maquillatge i perruqueria amb bates blanques i el vestuari colorista d'actors i cantants. Quanta gentada que representa que està treballant i estan allà passant les hores!
Expectació i muchas risas amb l'arribada del preciós vestuari del circ. L'hombre bala amb el seu mono a ratlles blau i grana ha estat batejat com a "Espermatozoide del Barça". Ha fet tots els possibles per no sortir a fotos de premsa ni del programa, tem espatllar la seva carrera com a solista si el reconeixen amb aquesta pinta.
La Capitana com a pallassa porta un modelet digne de l'Ágata Ruiz de la Prada: sembla una bola de flors i coloraines. Li encanta el vestit però li fa ràbia els esforços que fa per aprimar-se i acabar sortint a escena de tal guisa. Porta una perruca al cap de color taronja amb uns bucles que recorda l'Estrellita Castro cuando comía.
També van caracteritzats com a pallasso els tres músics d'escenari. L'ex-antipàtic violinista porta una perruca de Tintín gens afavoridora, l'acordionista és un famós arranjador al que no li cauen els anells per sortir a escena amb un nas vermell i el clarinetista toca la melodia de "Había una vez... un circo que alegraba siempre el corazón..." en honor a la seva oportuna semblança al Miliki dels payasos de la tele.
El meu vestit va ser l'últim en arribar per la seva complicada elaboració, pel figurinista és la joya de la corona. És una espècie de mono oriental de pantalons bombatxo i mànigues de tires amb escot molt generós que es corda al coll, gasa, tul, transparència, lluentons... Tres proves de vestuari em va costar! Molt discret en comparació al turbant-casc que porto al cap rematat amb plomes fúcsia heretat d'alguna Norma Duval escassa de roba.
Circ ambientat perquè triomfin els contrastos. Mestre de cerimònies que medeix 1 metre quaranta i Cap d'estat obès mòrbid de 200 quilos de pes. Dos mossos de pista, un alt i esprimatxat amb cara de bona persona i una mole de pell negra que fa anuncis com a pirata salvatge reconegut amb un premi de la Unión de actores de la darrera edició. Són dos joves promeses de l'escena fent d'utillers.
I ningú s'escapa d'estar pluriempleat. El baríton protagonista que si medís un pam més estaria fent carrera a l'Scala de Milà fa tombarelles per l'escenari i la seva princeseta s'enfila al trapezi i des de les altures canta la seva ària de soprano excelsa. Els malabaristes i els mossos de pista canten sense desafinar com a gent del poble mentre que el cor fem de figurants lluint vestuari circense sense obrir boca. Fins i tot la ballarina esquelètica i la zíngara colombiana formen part de l'orquestra. Com pateix la zíngara que és arrítmica amb la pandereta. Sort de la seva companya que está graciosísima i l'ajuda en la complicada execució musical del dring.
El comportament estrany de la ballarina i la seva extremada magror han provocat tota mena de teories al respecte: anorèxia, bulímia, drogues, tractament psicol.lògic... Cotilleos de camerino sobre el passat i fets recents del personal tampoc són escassos, d'alguna manera cal matar el temps i entretenir-se mentre s'està amb la brotxa o la pinta a la mà.
Tot a punt. Només faltava un últim detall: tint vermellós per al cabell per a tres elegides. No vaig negar-me a exagerar el meu coure habitual. Sessió de perruqueria que van convertir una preciosa cabellera en una espantosa mata de pelos de color rosa. Quin horror! Estava tan trista i deprimida que al dia següent vaig retornar a la pelu que està a la 5a punyeta, a una hora de camí, amb l'esperança de poder arreglar aquell desastre. Una tortura de 4 hores i mitja i cinc tints al cap, resultat: uns cabells més foscos però amb uns mínims de naturalitat.
L'ex Fakira de cabells roses a punt d'esdevenir la cantant calba us convida a gaudir de l'espectacle.
Elizabeth Barret Browning
Segrestada hores i hores en un teatre, desitjant l'estrena de l'espectacle i retornar a la vida. Una setmana abans de la première tot són nervis i corredisses, malgrat estar tot previst amb gran antelació. Moltíssima feina per tothom però també moltes estones de braços creuats a l'espera.
La cafeteria del teatre és el lloc més concorregut i punt de trobada. Preus especials per a la companyia, a les 4h de la tarda un cafè o un manchado però cap a les 6h ja és un no parar de cañitas, mojitos i tintos de verano... i així fins a quarts de 12h de la nit. A 1€ o 1,5€ la copa impossible resistir-se: un paradís per als alcohòlics. Per sort també fan entrepans, pinchos de tortilla excel.lents i altres menges distinguides pels mandrosos que no porten el tupperware amb el sopar de casa. Les chicas que cuiden la línia mai descuiden una peça de fruita o el seu Vitalinea. Grotesca és la barreja de l'equip tècnic vestit de negre, maquillatge i perruqueria amb bates blanques i el vestuari colorista d'actors i cantants. Quanta gentada que representa que està treballant i estan allà passant les hores!
Expectació i muchas risas amb l'arribada del preciós vestuari del circ. L'hombre bala amb el seu mono a ratlles blau i grana ha estat batejat com a "Espermatozoide del Barça". Ha fet tots els possibles per no sortir a fotos de premsa ni del programa, tem espatllar la seva carrera com a solista si el reconeixen amb aquesta pinta.
La Capitana com a pallassa porta un modelet digne de l'Ágata Ruiz de la Prada: sembla una bola de flors i coloraines. Li encanta el vestit però li fa ràbia els esforços que fa per aprimar-se i acabar sortint a escena de tal guisa. Porta una perruca al cap de color taronja amb uns bucles que recorda l'Estrellita Castro cuando comía.
També van caracteritzats com a pallasso els tres músics d'escenari. L'ex-antipàtic violinista porta una perruca de Tintín gens afavoridora, l'acordionista és un famós arranjador al que no li cauen els anells per sortir a escena amb un nas vermell i el clarinetista toca la melodia de "Había una vez... un circo que alegraba siempre el corazón..." en honor a la seva oportuna semblança al Miliki dels payasos de la tele.
El meu vestit va ser l'últim en arribar per la seva complicada elaboració, pel figurinista és la joya de la corona. És una espècie de mono oriental de pantalons bombatxo i mànigues de tires amb escot molt generós que es corda al coll, gasa, tul, transparència, lluentons... Tres proves de vestuari em va costar! Molt discret en comparació al turbant-casc que porto al cap rematat amb plomes fúcsia heretat d'alguna Norma Duval escassa de roba.
Circ ambientat perquè triomfin els contrastos. Mestre de cerimònies que medeix 1 metre quaranta i Cap d'estat obès mòrbid de 200 quilos de pes. Dos mossos de pista, un alt i esprimatxat amb cara de bona persona i una mole de pell negra que fa anuncis com a pirata salvatge reconegut amb un premi de la Unión de actores de la darrera edició. Són dos joves promeses de l'escena fent d'utillers.
I ningú s'escapa d'estar pluriempleat. El baríton protagonista que si medís un pam més estaria fent carrera a l'Scala de Milà fa tombarelles per l'escenari i la seva princeseta s'enfila al trapezi i des de les altures canta la seva ària de soprano excelsa. Els malabaristes i els mossos de pista canten sense desafinar com a gent del poble mentre que el cor fem de figurants lluint vestuari circense sense obrir boca. Fins i tot la ballarina esquelètica i la zíngara colombiana formen part de l'orquestra. Com pateix la zíngara que és arrítmica amb la pandereta. Sort de la seva companya que está graciosísima i l'ajuda en la complicada execució musical del dring.
El comportament estrany de la ballarina i la seva extremada magror han provocat tota mena de teories al respecte: anorèxia, bulímia, drogues, tractament psicol.lògic... Cotilleos de camerino sobre el passat i fets recents del personal tampoc són escassos, d'alguna manera cal matar el temps i entretenir-se mentre s'està amb la brotxa o la pinta a la mà.
Tot a punt. Només faltava un últim detall: tint vermellós per al cabell per a tres elegides. No vaig negar-me a exagerar el meu coure habitual. Sessió de perruqueria que van convertir una preciosa cabellera en una espantosa mata de pelos de color rosa. Quin horror! Estava tan trista i deprimida que al dia següent vaig retornar a la pelu que està a la 5a punyeta, a una hora de camí, amb l'esperança de poder arreglar aquell desastre. Una tortura de 4 hores i mitja i cinc tints al cap, resultat: uns cabells més foscos però amb uns mínims de naturalitat.
L'ex Fakira de cabells roses a punt d'esdevenir la cantant calba us convida a gaudir de l'espectacle.
