martes, abril 24, 2012

Silenci: hi ha vida.




Al meu cau vivim l’orquídea, els paràsits i jo. La nostra no és una convivència pacífica, però sí feliç. Ho dic, perquè malgrat les 90 pastilles que m’he empassat per expulsar-los, noto els protozous voltant pels meus intestins.

Qui comença a defallir és l'orquídea. I no sé imaginar la meva existència sense ella. Les meves sensibilitats i delicadeses semblen poca cosa al costat de les de l'exquisida flor. Ha de viure.

Van arribant petites decepcions, obligacions no desitjades, dolències antigues i noves... Cada dia un glop de mort. Però aquest és un cau de supervivents: els paràsits no hi ha qui els mati, l'orquídea revifarà, no seré jo qui abandoni la llar.

“No perdis mai l’alegria ni la il·lusió”

sábado, enero 23, 2010

Estimada iaia

"No puc parar de treballar. Tindré tota l'eternitat per a descansar" Mare Teresa de Calcuta

Aquesta tarda he anat a veure la meva àvia. Ja fa uns anys que sordeja i cada vegada més. Durant molt temps es va resistir al sonotone, però finalment va haver de claudicar. I acostumada a no sentir sorolls, no li agrada gens portar l'aparell. No m'estranya. Quina gran felicitat deu ser tenir una vida silenciosa i triar els moments que vols banda sonora. Cada vegada hi sent menys, però és tan llesta que ha après a llegir els llavis i se'n surt prou bé entre el que sent, el que veu i el que intueix.

Així que en comptes de parlar jo, deixo que ho faci ella. Gairebé sempre es queixa dels seus mals, de com d'avorrida que està de tot i de la porqueria que fan a la tele. Em torna a dir que està tan adolorida i que algun dia es prendria un cocktail de pastilles i au!

I després toca l'habitual interrogatori. No li cal, perquè està molt ben informada de tot, però ella se'n vol assegurar. La meva mare la té al dia de tots els moviments familiars. Li encanta explicar-li tot de tots, com diu ella "de pe a pa", afegint les seves apreciacions particulars...

Sempre es queixa que li agradaria casar les seves netes i veure néixer els seus besnéts, almenys els néts mascles sí que li han donat aquest gust. I per tots ha teixit l'ajuar: un meravellós conjunt de cortina i vànova de ganxet fetes a mà. No vull ni pensar quantes hores ha passat fent-les!

Sempre ha vetllat pel futur de tota la família. I nosaltres sempre enfeinats... S'està moltes hores sola i té massa temps per barrinar. Sort que s'entreté amb la labor i la jardineria. Té totes les plantes a la cuina perquè diu que és allà on els agrada estar, on els toca més el sol. Com n'estan de precioses! És divertit trobar-te aquell verger instal.lat entre els fogons. Jo crec que la cuina ajardinada és l'excusa perfecta per a no haver de guisar.

El que sí que li encanta és explicar històries. Com a mi m'agrada fer, exagerant algun detall que faci guanyar interès a la narració. Ella té molta gràcia explicant-les, n'ha viscut tantes... És difícil esbrinar fins a quin punt la seva ment fantasiosa ha adaptat la realitat. Però si us explica que passava contraban fins que una germanastra seva la va denunciar, que la seva germana vivia a Hawaï, o que ella havia d'haver heretat el Marquesat de Monsacrati... us asseguro que no s'està inventant res. I tantes altres que més val que no us expliqui!

Aquest post el vaig escriure fa més de tres anys. El torno a publicar en homenatge a la meva àvia M.Lourdes.

martes, enero 06, 2009

Blocaire invisible 2008



La meva amiga invisible és l'autora del blog Sol Solet.



Es tractava d'un blog que no coneixia i en anar-lo llegint he descobert una persona fantàstica. M'han entrat moltes ganes de fer un cafè amb ella, trobo que trobaríem molts temes de què parlar ben interessants. Amb les idees clares, sense pèls a la llengua, mestra de professió, feliç amb el seu marit i les seves dues filles.




Quin regal podria agradar-li?




Vaig pensar en dedicar-li una cançó i cantar-se-la en un video, però els mitjans tècnics i jo no som precisament amics... Potser una cançó infantil en honor a tota la seva vida dedicada a l'escola?







Vaig pensar en regalar-li un ram de flors que que tant alegra una casa...







Després vaig trobar un penjoll ideal per a ella que és tan lluminosa...






Donant voltes al tema de la cançó novament... Sens dubte una d'en Lluís Llach seria del tot adequada o d'algun altre cantautor català... I tot rumiant em vaig enrecordar d'una interpretació molt particular d'un tema d'en Serrat de la qual disposo d'un enregistrament.


Com a gran persona que ets, Raquel, no dubto que tens un boníssim sentit de l'humor. Així que aquí tens el meu regal: "Paraules d'amor"



Disculpeu la mala qualitat de la imatge. És un video gravat amb la càmera d'un mòbil en un escenari improvisat d'una ciutat estrangera on resideixo per qüestions de feina de tant en tant... Aquesta és una cançó universal i allà on la canteu triomfareu, fins i tot a qualsevol garito madrileny...




Poseu atenció a partir del minut i mig on la cançó dona un tomb inesperat!!







video

domingo, noviembre 30, 2008

Brutal

"Volver con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien..."
Carlos Gardel



Localitzada una obrera de l'espectacle en un thriller musical en el Londres de mitjans del segle XIX.

Després d'uns mesos d'aparent tranquil.litat van arribar les trucades pel càsting i posteriorment la del “Sí! Contamos contigo.” Maletes cap a Madrid!

El meu favorit! El més brutal i diabòlic! Tenia 20 anyets quan el vaig veure al Poliorama i em va deixar al.lucinada. Qui m'hauria dit llavors que algun dia estaria fent la reposició d'aquell musical i amb la majoria del repartiment original que tant em va fascinar.

A mitjans d'agost arribava a la capital del reino amb moltes ganes de començar els assajos i molta pena per allunyar-me de la gent que estimo. En especial de l'Almogàver que li agrada fer-me el sopar i deixa que m'adormi entre els seus braços.

Per sort, a l'Español teatre m'hi trobo com a casa i som com una família. És meravellós retrobar els companys amb els que has compartit emocions sobre l’escenari, cañitas y lo que se tercie... I comprovar que si fa no fa tot marxa més o menys igual. Els dires continuen barallant-se entre ells i esbroncant-nos a crits malgrat que estan convençuts que tenen la millor companyia del món. La jefa de pelu, l'Antoñita, amb més de 80 anys encara ve cada vespre al teatre a posar perruques. La maquilladora segueix remenant el cul entre els tècnics i les sastres no paren de queixar-se "Cuanto trabajo chicas... No sabéis la de lavadoras que tenemos que poner..." I el bar sempre està ple! Reunió de tot el personal que té poca feina…

Èxit total per l’estrena i cada dia aplaudiments a dojo. Estem a Madriz fins Reis, després cap a Bilbao i després… ja veurem. A quin sant hem de posar-li una espelma per què ens portin a Barcelona?

jueves, marzo 27, 2008

Santes vacances.


"La millor manera de lliurar-se de la temptació és caure en ella" Oscar WILDE


L'Almogàver, el meu company de pis, va cometre el greu error de convidar-me a passar les santes pasqües amb els seus colegues a un poble de la costa. Uns dies que hagués pogut descansar de la seva inquilina... i se m'emporta. O és que ja no sap viure sense mi o és que no se'n refia de deixar-me sola a casa.




L'expedició, formada per en Bufa, llarg i prim com el seu parent, Don Rodrigo, el visigot conquistador d'ulls clars, l'Almogàver i una servidora, va desafiar les prediccions fatalistes de trànsit i metereologia. Terminentment prohibit dies previs a la sortida diaris, telenotícies i sobretot l'espai del Temps!



Ni cues, ni fred i molt poca pluja. Ha fet el suficient sol per a poder llegir tranquil.lament el diari al pati, o fer carn a la brasa i sobretaula fins les 7h de la tarda... Dormir, llegir, sudokus, passejar, unes cervesetes, mandrejar, dòmino, cartes... i pales de tennis a la platja mentre fa un vent que no s'aguanta, o la gran activitat de veure el partit del Barça al bar. Grans i joves, canalla, guiris, moros... Tots els homes del poble per la cuinera i per mi.

En Bufa, fent fotos a tot hora, Don Rodrigo, sempre amb gana, i l'Almogàver en període d'entreguerres, m'han tractat com a una reina. El futbol o la Fórmula 1 són petits inconvenients salvables. No han abusat de mi ni com a dona, ni com a minyona. Les tasques de la llar van ser equànimament repartides i ni una sola intentona de visita nocturna a la meva habitació, la millor de totes. Fins i tot, van deixar que els pelés al Uno. I em van portar al local del piano i les guitarres on vam fer mostra del nostre talent musical.


Exceptuant la processó de divendres sant i algun viatge sideral de poca volada, la major aventura va ser l'excursioneta al Delta de l'Ebre. Calma, aigua, aus i ocells... Quina desil.lusió no veure flamencs. Per consolar-nos no va servir escoltar el CD de Paco de Lucía. Sort de la meravella d'arròs que ens vam cruspir!

viernes, febrero 29, 2008

Fuita

"Les persones que no fan gaire soroll són perilloses"
Jean de la Fontaine

Una fuita de gas en una canonada en la confluència dels carrers Almogàvers i Badajoz, ha provocat un incendi i ha obligat a desallotjar varis edificis. Els Bombers de l'Ajuntament han rebut sobre les 09:35 hores l'avís de l'incendi i de la fuita de gas que ha estat provocada pels operaris d'unes obres. El foc ha arribat a assolir els vuit metres d'altura!


Espectacle matinal gratuït al carrer del costat de casa i m'ho perdo. No és just! Això no s'ho mereix la meva afició piròmana constantment reprimida, ni la meva personalitat curiosa i tafanera. Per sort, la meva veïna, una encantadora jubilada sempre disposada a deixar-te una ceba i a fer-te saber les novetats dels inquilins de l'escala, m'ha explicat l'aventura amb tota mena de detalls. (Ha estat ella qui ha deixat pujar al terrat els periodistes perquè poguessin fer millor les fotos!)




A la nit, en el moment que decidia anar-me'n a dormir, una màquina "taladradora" ha començat a esbotzar l'asfalt, precisament el de just sota de casa. "No pot ser. S'han tornat bojos?" Amb el meu pijama gens sexy he sortit al balcó i amb veu de soprano enfurismada he preguntat què feien foradant el terra a quarts de dues de la matinada!


"Señora, si quiere llame a la Guardia Urbana, pero ya están avisaos... Tenemos pa' un par de horita..."


L'únic que tinc és el dret a la pataleta, és a dir, llençar-los un ou, taps a les orelles i cap al llit. Aquesta ha estat la gran idea suggerida pel meu company de pis. Per a això serveix tenir un home a casa! I entre badalls m'engegava una inspirada reflexió final: "Davant l'alternativa de vida o mort, sempre és preferible viure a no dormir." Un petó i bona nit.


Han tingut tot el sant dia per revisar el que fes falta... però fins ara no se n'han adonat de la urgència. Quin detall. Moltes gràcies. "Treballin tota la nit sense descans, aixequin tot el carrer si us plau."

Miracle: uns minuts de silenci. Aprofitem-ho i ràpid intentem dormir. L'aturada als 10 minuts d'haver començat a treballar mai falla, qualsevol conveni de paletes i operaris contempla la "pausa de l'esmorzar" assimilada en aquesta ocasió a "pausa del ressopó".


Oh, no!!! Sense pietat, la màquina ataca de nou! No hi ha res pitjor en el món que tenir son i que no et deixin dormir. Amb el coixí com a equipatge abandono la meva habitació i em trasllado a l'ala est del pis. No sé si serà bona idea demanar asil en una altra estança: canviar l'insuportable soroll i les vibracions del terra per una masculina serenata de roncs.

lunes, noviembre 19, 2007

Faraona


"En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts"
Andy Warhol

C'era una volta una schiava etiope, una esposa de un presidente de un gobierno i una humil obrera de l'espectacle que es van trobar en un Liceu. Després de dues escasses setmanes d'assajos alçaven el faraònic teló d'una Aida.

Quin plaer cantar el "Gloria all'Egitto" a tutti pulmó amb el cor professional millor pagat de tot el país. I quin privilegi compartir escenari amb grandíssimes figures. Totes vocci de pes: el més prim no baixa dels 100 quilos! Un regal per a les oïdes. Per a alegrar la vista ja tenim els atlètics cossos de ballarins i figurants!

A la schiava Aida li roba el protagonisme el divo guerrero que va liar-la fa uns mesos a la Scala de Milà. Va marxar a mitja funció i va ser substituït per un tenor en texans i samarreta. Aquí també ha amenaçat de fotre el camp. El director, més xulo que ell, li va dir si tenia intenció d'ampliar el seu currículum (d'abandonaments?!).


Forta competència li fa, sense pretendre-ho, la soprano-ZP. La foto als diaris de la seva boca ben oberta, assumpte de prioritat nacional, ens demostra com funciona aquest país. Ella és molt agradable, complidora a la feina i es comporta amb total normalitat. Prova de la seva actitud modèl.lica és que entre companys no hem fet ni un sol comentari de cotilleo al respecte. Comparteix camerino amb nosaltres i no se li fa cap tracte de favor. Fins i tot m'ha deixat el seu desmaquillador. Si no fos pels dos segurates que la ronden oblidaríem quin càrrec ocupa el seu marit.


Cap al Liceu! Avui és l'estrena i ara mateix tinc prova de vestuari. Fins a últim moment hem patit perquè va haver un mal recompte de vestits i pretenien deixar a algunes coristes entre caixes. Entre tanta fotocòpia egípcia si no hagués sortit tampoc s'hauria notat. Trobar algú és pitjor que buscar a Wally. Les iaies que mengen xocolata al carrer Petritxol ho tindran cru per a localitzar la seva presidenta entre tants egipcis a escena.


In bocca al lupo
Crepi il lupo!