"Per a créixer cal renunciar temporalment a la seguretat"
Gail Sheehy
Avui han marxat el Majordom i la seva senhora de vacances a Almería. Per fi sola! Crec que podré prescindir del servei. Amb la calor que fa no hi ha qui mengi els guisos del Sebastian i més gran tortura suposa l'assecador de la perruquera. Malgrat la felicitat que suposa la meva llibertat madrilenya els trobaré a faltar. M'havia acostumat al tors nu de l'uniforme de treball estiuenc i les confessions femenines matinals a la cuina. Allunyada de la família i els amics em resultava molt agradable la nostra convivència familiar de parella de tres.
És estrany viure en un pis que no és casa teva en una ciutat estrangera. He decidit prendre possessió del patrimoni ocupant tots els prestatges de la nevera, envaint el lavabo amb totes les meves potingues i passejant despullada per les dependències. Amb les altures d'un desè pis i rodejada d'arbres no hi ha perill d'espionatge.
Cinc minuts abans de marxa rebia les últimes instruccions del manteniment de la llar. Ella sobre quan regar les plantes, on eren els recanvis de llençols, que fes rentadora de tovalloles brutes, que mengés les restes de la nevera o les llencés... Ell m'alliçonava sobre com carregar correctament l'inhalàmbric o les mesures de seguretat. Va viure 4 anys a Califòrnia i està obsessionat amb els riscos d'incendi o terratrèmol. Donant 4 voltes i no deixant la clau al pany sóc candidata a mort. A més, hi ha la possibilitat que algun exinquilí de la "Pensión Sebastian" pugui sorprendre'm a mitjanit.
A part de qualsevol contratemps com una fuita d'aigua o gas, goteres, taques d'humitat, o descuidar-me les claus, corro el perill de rebre una visita policial. A partir del dia 20 la Ronaldinha serà una immigrant il.legal que hauria de tornar-se'n al Brasil per arreglar papers i poder retornar al país fred i hostil per continuar la Love story amb el majordom. I la Casa del riu segueix en el punt de mira dels bavosos que perseguien la belleza de piel oscura amb libidinoses intencions.
Haig de contractar un Guàrdia de seguretat que em protegeixi de la delinqüència i revisi la clau del gas cada vespre. Poc temps tinc per trobar-ne algun de decent en periode de vacances i de preu ajustat que el meu sou d'obrera de l'espectacle es pugui permetre. No em quedarà altre remei que acceptar la protecció del meu Faquir i de pas puc seguir amb la pràctica de la llengua del país de la samba. No sé com funcionaria un anunci de socors a internet: "Artista catalana abandonada pel seu majordom accepta visites"
lunes, julio 31, 2006
miércoles, julio 26, 2006
L'escapada
"Paciència: forma menor de desesperació disfressada de virtut"
Ambrose Gwinett Bierce
Parèntesi de dos dies de vida madrilenya. Massa forta la temptació de reveure el mar i massa car el pont aeri comprat a última hora. Així que anada i tornada en tren nocturn: 39 hores a Barcelona que varen ser 42, tres horetes de propina gràcies a Renfe.
Faltaven cinc minuts per les 11h de la nit quan per megafonia se'ns deia que per una suposada avaria el tren arribaria amb retard! L'Oficina de desAtenció al client ja estava tancada i enlloc podies demanar explicacions.
3 hores llargues va trigar el tren que em retornava al meu estiu sec. Un inadequat final als dos dies intensos de família, amics, platja, sol, bici i rambla. Sense ganes de lectura ni de mp3 m'havia d'entretenir observant els més de 60 coreans que inundaven el vestíbul de Sants o intentant entendre la conversa d'uns alemanys d'inter rail que sopaven un trist iogurt.
La indignació popular després d'esperar més d'una hora i de dues acaba fent néixer un sentiment de germanor entre els passatgers que resulta del tot entendridor. El clamor i la impotència fa que les converses brollin espontàniament. Hauríem d'agrair a Renfe l'oportunitat que ens brinda de fer nous amics. Sol.licitada vaig estar amb el mapa del metro madrileny a la mà informant de les rutes més adequades per arribar a diversos llocs de la ciutat o la manera més ràpida d'anar a Barajas.
És curiosa la fauna que viatja pel món. L'obrera de l'espectacle parlava animosament amb unes brasilenyes mentre que era incapaç de dir dues frases seguides als dos rossos de motxilla i iogurt. Algun profit en trec de viure amb una perruquera del país de la samba i de la companyia de l'impressionant Faquir brasileny. Després vaig estar més d'una hora de xerrera amb un noi explicant-nos la vida. No ho dubteu, segur que era gay, tinc un iman jo!
Hora prevista d'arribada a Madrid 8.10h mentre que la gloriosa entrada a Chamartín es produïa a les 11.27h. Vaig marxar sense passar per l'Oficina de desAtenció al client per arribar només cinc minuts tard sense dutxa i sense pentinar.
Faré la reclamació pertinent, espero que em retornin els diners del bitllet. M'haurà sortit molt bé de preu aquesta escapada!
Ambrose Gwinett Bierce
Parèntesi de dos dies de vida madrilenya. Massa forta la temptació de reveure el mar i massa car el pont aeri comprat a última hora. Així que anada i tornada en tren nocturn: 39 hores a Barcelona que varen ser 42, tres horetes de propina gràcies a Renfe.
Faltaven cinc minuts per les 11h de la nit quan per megafonia se'ns deia que per una suposada avaria el tren arribaria amb retard! L'Oficina de desAtenció al client ja estava tancada i enlloc podies demanar explicacions.
3 hores llargues va trigar el tren que em retornava al meu estiu sec. Un inadequat final als dos dies intensos de família, amics, platja, sol, bici i rambla. Sense ganes de lectura ni de mp3 m'havia d'entretenir observant els més de 60 coreans que inundaven el vestíbul de Sants o intentant entendre la conversa d'uns alemanys d'inter rail que sopaven un trist iogurt.
La indignació popular després d'esperar més d'una hora i de dues acaba fent néixer un sentiment de germanor entre els passatgers que resulta del tot entendridor. El clamor i la impotència fa que les converses brollin espontàniament. Hauríem d'agrair a Renfe l'oportunitat que ens brinda de fer nous amics. Sol.licitada vaig estar amb el mapa del metro madrileny a la mà informant de les rutes més adequades per arribar a diversos llocs de la ciutat o la manera més ràpida d'anar a Barajas.
És curiosa la fauna que viatja pel món. L'obrera de l'espectacle parlava animosament amb unes brasilenyes mentre que era incapaç de dir dues frases seguides als dos rossos de motxilla i iogurt. Algun profit en trec de viure amb una perruquera del país de la samba i de la companyia de l'impressionant Faquir brasileny. Després vaig estar més d'una hora de xerrera amb un noi explicant-nos la vida. No ho dubteu, segur que era gay, tinc un iman jo!
Hora prevista d'arribada a Madrid 8.10h mentre que la gloriosa entrada a Chamartín es produïa a les 11.27h. Vaig marxar sense passar per l'Oficina de desAtenció al client per arribar només cinc minuts tard sense dutxa i sense pentinar.
Faré la reclamació pertinent, espero que em retornin els diners del bitllet. M'haurà sortit molt bé de preu aquesta escapada!
jueves, julio 20, 2006
El circ
"Yo soy un artista sin patria ni hogar
que ríe en la pista queriendo llorar "
Black, el payaso.
Francisco Serrano Anguita
Aclimatándome. M'acostumo a la lengua del Imperio, al clima sec, a beure aigua amb bon gust de l'aixeta, al metro que ve per la dreta, a la chulería i a anar cada dia al teatre a fitxar. Fins i tot podria dir que m'agradaran els espectacles que fem perquè poden semblar qualsevol cosa excepte una sarsuela.
"Adiós a la Bohemia" serà sòbria i amb un aire esperpèntic que no té res a veure amb la majoria del repertori castizo. Poca feina per les dones. Només tenim una aparició estel.lar a la qual ens reclamen amb un "El coro de putas a escena por favor". Espero que en el càsting ens triessin per les aptituds artístiques i no per la imatge de pilingui. Sort que cantem poc, el corsé que ens fan portar gairebé no ens deixa respirar.
"Black" serà més festivalera però també fuig del mantón de manila i les horterades habituals. Des de producció ens van preguntar si teníem algun inconvenient a portar vestuari circense. Massa aviat vaig dir que estava encantada. Quan vaig imaginar la possibilitat de passejar-me una hora llarga vestida amb maillot de trapezista em vaig penedir de no haver respost: "Yo me pido la mujer barbuda!"
Aquest personatge li ha tocat a la més veterana de la companyia. Una dona que mai calla que en el seu dia va ser una de les coristes del La-la-la a Eurovisió. Ha gravat les cançons de la mare goril.la de Tarzan de Disney i de l'Abeja Maya. Com m'agradava la cançoneta "En un país multicolor..." I pensar que acaba la seva exitosa carrera musical amb la sublim interpretació de Mujer barbuda en un teatre de categoria!
El director ha tingut molt bon ull atorgant a cada membre del cor un personatge de circ. El cubano que fa de domador de lleons té la mateixa cara que l'Ángel Cristo. La delicada ballarina és la tía buena de la compañía que és l'única que es pot permetre arribar 20 minuts tard i emportar-se un piropo del dire musical. S'ha tornat un viejo verde diu l'Abella barbuda que fa més de 40 anys que treballa amb ell.
Tenim de tot en el nostre circ: hombre-bala de Lavapiés, mag saleroso, quiromante, home forçut habitual de gimnàs, faquir del Brasil, fallera funambulista, bessones siameses, pallassos varis... Fins i tot una zíngara colombiana i un torero d'ulls clars. Els acròbates, malabaristes i trapezistes seran gent del circ de debò. Nosaltres només ho fem veure.
La catalana perduda a Madrid és l'Acompanyant de Faquir. Encara no entenc com puc ser jo la noia exuberant que l'ajuda amb el foc i voluntària a ser acoltellada amb els ganivets. Millor hauria estat triar una noieta que ocupés menys espai per fer el tir al blanc. El meu company és un mulato impressionant de més de metre noranta que té un somriure irresistible. Va una mica despistat, sort de mi que estic al cas de tot. No han trigat a arribar-me els informes respecte a aquest tros de mascle, un faldiller de cuidado. Les seves beneficiades no escatimen detalls d'un tamany impressionant de....
Tinc ganes de veure'm disfressada de Faquira. El disseny és preciós, les males llengües diran que el meu vestit és el més bonic perquè el figurinista és català com jo. En el món de la faràndula ni Estatuts ni papers de Salamanca ni Barça, les polèmiques per un vestit!
"Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto"
que ríe en la pista queriendo llorar "
Black, el payaso.
Francisco Serrano Anguita
Aclimatándome. M'acostumo a la lengua del Imperio, al clima sec, a beure aigua amb bon gust de l'aixeta, al metro que ve per la dreta, a la chulería i a anar cada dia al teatre a fitxar. Fins i tot podria dir que m'agradaran els espectacles que fem perquè poden semblar qualsevol cosa excepte una sarsuela.
"Adiós a la Bohemia" serà sòbria i amb un aire esperpèntic que no té res a veure amb la majoria del repertori castizo. Poca feina per les dones. Només tenim una aparició estel.lar a la qual ens reclamen amb un "El coro de putas a escena por favor". Espero que en el càsting ens triessin per les aptituds artístiques i no per la imatge de pilingui. Sort que cantem poc, el corsé que ens fan portar gairebé no ens deixa respirar.
"Black" serà més festivalera però també fuig del mantón de manila i les horterades habituals. Des de producció ens van preguntar si teníem algun inconvenient a portar vestuari circense. Massa aviat vaig dir que estava encantada. Quan vaig imaginar la possibilitat de passejar-me una hora llarga vestida amb maillot de trapezista em vaig penedir de no haver respost: "Yo me pido la mujer barbuda!"
Aquest personatge li ha tocat a la més veterana de la companyia. Una dona que mai calla que en el seu dia va ser una de les coristes del La-la-la a Eurovisió. Ha gravat les cançons de la mare goril.la de Tarzan de Disney i de l'Abeja Maya. Com m'agradava la cançoneta "En un país multicolor..." I pensar que acaba la seva exitosa carrera musical amb la sublim interpretació de Mujer barbuda en un teatre de categoria!
El director ha tingut molt bon ull atorgant a cada membre del cor un personatge de circ. El cubano que fa de domador de lleons té la mateixa cara que l'Ángel Cristo. La delicada ballarina és la tía buena de la compañía que és l'única que es pot permetre arribar 20 minuts tard i emportar-se un piropo del dire musical. S'ha tornat un viejo verde diu l'Abella barbuda que fa més de 40 anys que treballa amb ell.
Tenim de tot en el nostre circ: hombre-bala de Lavapiés, mag saleroso, quiromante, home forçut habitual de gimnàs, faquir del Brasil, fallera funambulista, bessones siameses, pallassos varis... Fins i tot una zíngara colombiana i un torero d'ulls clars. Els acròbates, malabaristes i trapezistes seran gent del circ de debò. Nosaltres només ho fem veure.
La catalana perduda a Madrid és l'Acompanyant de Faquir. Encara no entenc com puc ser jo la noia exuberant que l'ajuda amb el foc i voluntària a ser acoltellada amb els ganivets. Millor hauria estat triar una noieta que ocupés menys espai per fer el tir al blanc. El meu company és un mulato impressionant de més de metre noranta que té un somriure irresistible. Va una mica despistat, sort de mi que estic al cas de tot. No han trigat a arribar-me els informes respecte a aquest tros de mascle, un faldiller de cuidado. Les seves beneficiades no escatimen detalls d'un tamany impressionant de....
Tinc ganes de veure'm disfressada de Faquira. El disseny és preciós, les males llengües diran que el meu vestit és el més bonic perquè el figurinista és català com jo. En el món de la faràndula ni Estatuts ni papers de Salamanca ni Barça, les polèmiques per un vestit!
"Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto"
sábado, julio 15, 2006
Mig any de vida
| "Solament un boig celebra que compleix anys" George Bernard Shaw Avui el meu blogcompleix mig any. Són 41 posts publicats i unes quantes hores invertides. Acabo de rellegir "La meva primera publicació" i veig que poques coses han canviat de fa sis mesos. Almenys ara mateix tinc feina encara que sigui a Madrid. I sobre la utilitat de les coses i altres pensaments transcendents poc pràctics tampoc he canviat gaire d'opinió. M'hauria agradat escriure un post interessant per la data assenyalada. Però sense ordinador a casa no és tan fàcil. Així que he decidit celebrar-ho d'alguna manera. Assaig d'horeta i quart i dia lliure. De compres amb la Capitana, ens ha sortit barata la cosa anant als Xinos i de rebaixes. I llavors hem fet l'única cosa assenyada que es pot fer en aquesta ciutat un dia d'estiu: anar a la piscina! La gent em mirava i no precisament pel meu tipazo. La meva pell blanca atrau totes les mirades perquè brilla de lluny, sóc relluent. Així que gairebé tota l'estona he estat a l'ombra dels arbres mentre tothom es torrava al sol. Una estoneta a l'aigua, una estona a la tovallola i una estoneta al bar i ha passat la tarda volant. Qué vida más perra! Es fa tard, m'haig de dutxar i empolainar. Aquí als madriles no pots sortir de qualsevol manera, i menys de nit. Me'n vaig de copes por ahí amb les noies del basc-navarrès. Celebrarem el mig aniversari del naixement del meu blog que coincideix amb l'aniversari del seu padrí. Quatre "Àngels de Charlie": una morena, una rossa, una castanya i una pèlroja, ideals per a un anunci de xampú de cabells. Qué peligro! |
jueves, julio 13, 2006
La febre madrilenya
"El que sabem és una gota d'aigua; el que ignorem és l'oceà"
Isaac Newton
Arribada triomfal a la capital del regne amb més d'una hora de retard. En el tren tothom estava que trinava. La cua a "Des-Atenció al client" era tan llarga que la meva maleta i jo vam decidir posposar la reclamació. Cap a casa, dutxa ràpida, petons per al majordom que em va rebre en calçotets i cap al teatre. De miracle arribava un minut abans de l'hora gràcies a un taxi que vaig enxampar.
Renfe va estar a punt de fer-me quedar malament. No sóc una persona puntual però no m'agrada fer tard a la feina, i menys el primer dia. És clar que al super director d'escena de Barcelona no li va fer cap vergonya fer-ho, amb l'excusa de la vaga d'Iberia... I no va ser l'únic, que som a Madrid! Entre els atascos i que está todo en obras s'arriba tard i no s'acaba el món.
El primer dia vam fer una italiana de tot, matí amb "Adiós a la bohemia" i tarda amb "Black, el payaso". Uns títols molt suggerents que només en estos lares arrosseguen espectadors al teatre. Esperem que les cordes del baríton protagonista de les dues resisteixin les sis funcions setmanals. Té una veu preciosa, llàstima que no medeixi un pam més perquè faria una gran carrera. La seva primera partenaire és més alta que ell però a part de cantar molt bé fa cara de puta com demana el seu paper. Per a la segona li han buscat una soprano a la seva alçada. És increïble que tregui aquell chorro de veu si no fa ni metre cinquanta la princesita. Els altres solistes són més normals o més divinos, algun televisiu, algun musicalero, i fins i tot alguna vella glòria de l'Estudio 1.
Algunes cares conegudes en el cor. Hi ha la Capitana de les mezzos de l'estiu passat a las Ventas. Aquella chavalota del Norte ens cuidava com si fos la nostra mare. Tot ho sabia i tot li preguntàvem: quina veu havíem de cantar, per on havíem de sortir, com ens havíem de recollir el cabell o com es posava la mantilla... Ara som tan amigues i es refia del tot de mi. Catalans i bascos-navarros vam descobrir aviat la nostra similar concepció de la vida i del rigor en el treball. Sap greu caure en els tòpics però Miss Sevilla a la mitja hora d'assaig estava agotaíta i reclamava una pausa i Miss Cádiz anava sempre perduda i no s'enterava de ná.
Com l'any passat l'excepció són els tres madrilenys de debò amb tanta procedència de totes las Españas: el tenor salat de Granada, una altra gaditana, quatre del Nord, el canari musculitos, la fallera de Levante, l'asturiana tap de bassa, la catalana pèlroja... només ens falta un gallec i ja tenim tota la España de las autonomías. De les colonias hi ha representació argentina, brasilera, xilena i cubana més la Colombiana estrellita amb aires de grandesa que torna a ser una del montón. I no falla el mínim de 40 % de gays en les veus masculines.
Sóc l'única cantant de la meva estimada terra, però l'equip directiu és pràcticament tot català. Madrid n'està ple. A la sortida d'artistes de qualsevol teatre sentiràs parlar la nostra benvolguda llengua. Quina ràbia que no hi hagi més feina a casa nostra i molts haguem d'anar-nos a treballar als madriles.
A la casa del riu el Sebastian tan encantador com sempre. Ha canviat els guisos pel gazpacho i l'uniforme de treball per uns pantalons curts gens adequats per a la tasca de majordom. A la Ronaldinha li van concedir una pròrroga de tres mesos per romandre al país i segueix fent la cuina i el llit. El mes d'agost els donaré vacances. Que marxin per gaudir en intimitat dels últims dies abans que ella hagi de de tornar-se'n a la terra de la samba.
Rebuda estiuenca amb tots els honors. La meva vinguda ha coincidit amb un repunte de la ola de calor: 41 graus al migdia! No pots anar pel carrer, sembla que estàs dins d'un forn, a casa tot tancat que no entri la calor i a la nit no refresca gens i no es dorm. En el teatre, els Signori cantanti diuen que no poden cantar amb l'aire condicionat! De tant en tant el posen, molts preferim unes angines galopants a morir ofegats!
Fa tant sec que aviat semblaré un llangardaix si no em prenc seriosament la campanya d'hidratació personal. No guanyaré per comprar cremes. Sort que per l'aigua de l'aixeta no has de pagar. I està boníssima. Fins i tot això els surt gratis als madrilenyos!
No em puc queixar, estic encantada fent d'artista, els assajos són divertits i de poques hores, cañitas, el majordom i la brasilenya em cuiden i de moment no tinc temps per enyorar-me. A part de la temperatura i que no hi ha manera que diguin bé el meu nom... Madrid em tracta bé.
Isaac Newton
Arribada triomfal a la capital del regne amb més d'una hora de retard. En el tren tothom estava que trinava. La cua a "Des-Atenció al client" era tan llarga que la meva maleta i jo vam decidir posposar la reclamació. Cap a casa, dutxa ràpida, petons per al majordom que em va rebre en calçotets i cap al teatre. De miracle arribava un minut abans de l'hora gràcies a un taxi que vaig enxampar.
Renfe va estar a punt de fer-me quedar malament. No sóc una persona puntual però no m'agrada fer tard a la feina, i menys el primer dia. És clar que al super director d'escena de Barcelona no li va fer cap vergonya fer-ho, amb l'excusa de la vaga d'Iberia... I no va ser l'únic, que som a Madrid! Entre els atascos i que está todo en obras s'arriba tard i no s'acaba el món.
El primer dia vam fer una italiana de tot, matí amb "Adiós a la bohemia" i tarda amb "Black, el payaso". Uns títols molt suggerents que només en estos lares arrosseguen espectadors al teatre. Esperem que les cordes del baríton protagonista de les dues resisteixin les sis funcions setmanals. Té una veu preciosa, llàstima que no medeixi un pam més perquè faria una gran carrera. La seva primera partenaire és més alta que ell però a part de cantar molt bé fa cara de puta com demana el seu paper. Per a la segona li han buscat una soprano a la seva alçada. És increïble que tregui aquell chorro de veu si no fa ni metre cinquanta la princesita. Els altres solistes són més normals o més divinos, algun televisiu, algun musicalero, i fins i tot alguna vella glòria de l'Estudio 1.
Algunes cares conegudes en el cor. Hi ha la Capitana de les mezzos de l'estiu passat a las Ventas. Aquella chavalota del Norte ens cuidava com si fos la nostra mare. Tot ho sabia i tot li preguntàvem: quina veu havíem de cantar, per on havíem de sortir, com ens havíem de recollir el cabell o com es posava la mantilla... Ara som tan amigues i es refia del tot de mi. Catalans i bascos-navarros vam descobrir aviat la nostra similar concepció de la vida i del rigor en el treball. Sap greu caure en els tòpics però Miss Sevilla a la mitja hora d'assaig estava agotaíta i reclamava una pausa i Miss Cádiz anava sempre perduda i no s'enterava de ná.
Com l'any passat l'excepció són els tres madrilenys de debò amb tanta procedència de totes las Españas: el tenor salat de Granada, una altra gaditana, quatre del Nord, el canari musculitos, la fallera de Levante, l'asturiana tap de bassa, la catalana pèlroja... només ens falta un gallec i ja tenim tota la España de las autonomías. De les colonias hi ha representació argentina, brasilera, xilena i cubana més la Colombiana estrellita amb aires de grandesa que torna a ser una del montón. I no falla el mínim de 40 % de gays en les veus masculines.
Sóc l'única cantant de la meva estimada terra, però l'equip directiu és pràcticament tot català. Madrid n'està ple. A la sortida d'artistes de qualsevol teatre sentiràs parlar la nostra benvolguda llengua. Quina ràbia que no hi hagi més feina a casa nostra i molts haguem d'anar-nos a treballar als madriles.
A la casa del riu el Sebastian tan encantador com sempre. Ha canviat els guisos pel gazpacho i l'uniforme de treball per uns pantalons curts gens adequats per a la tasca de majordom. A la Ronaldinha li van concedir una pròrroga de tres mesos per romandre al país i segueix fent la cuina i el llit. El mes d'agost els donaré vacances. Que marxin per gaudir en intimitat dels últims dies abans que ella hagi de de tornar-se'n a la terra de la samba.
Rebuda estiuenca amb tots els honors. La meva vinguda ha coincidit amb un repunte de la ola de calor: 41 graus al migdia! No pots anar pel carrer, sembla que estàs dins d'un forn, a casa tot tancat que no entri la calor i a la nit no refresca gens i no es dorm. En el teatre, els Signori cantanti diuen que no poden cantar amb l'aire condicionat! De tant en tant el posen, molts preferim unes angines galopants a morir ofegats!
Fa tant sec que aviat semblaré un llangardaix si no em prenc seriosament la campanya d'hidratació personal. No guanyaré per comprar cremes. Sort que per l'aigua de l'aixeta no has de pagar. I està boníssima. Fins i tot això els surt gratis als madrilenyos!
No em puc queixar, estic encantada fent d'artista, els assajos són divertits i de poques hores, cañitas, el majordom i la brasilenya em cuiden i de moment no tinc temps per enyorar-me. A part de la temperatura i que no hi ha manera que diguin bé el meu nom... Madrid em tracta bé.
domingo, julio 09, 2006
Últims dies a Barcelona
"L'aventura podrà ser boja, però l'aventurer ha de ser sensat"
Gilbert Keith Chesterton
Aquesta nit agafo un tren que m'allunya gairebé dos mesos de la meva llar i encara no he fet la maleta. No emprenc cap viatge a un país exòtic ni m'espera una tranquil.la estada per desconnectar, marxo per motius laborals. Arriben les vacances i jo començo a treballar, com sempre al revés del món.
De nou sarsuela. Res tindrà a veure amb l'aventura madrilenya que vaig viure amb la meva amiga nostàlgica l'estiu passat. Algun dia escriurem un best seller súper-vendes: "Un estiu a Madrid" Les peripècies de Carola i Merche en el seu periple zarzuelero.
Tinc ganes de marxar però també em fa pena, sóc així, sempre sentiments ambivalents. Hauria d'estar fent bots d'alegria perquè vaig a treballar amb un director molt bo, en un bon teatre, en bones condicions... Ja tinc amics allà i sé que m'ho passaré molt bé. És la feina que m'agrada però em costa allunyar-me de la ciutat i la gent que estimo.
L'any passat vaig protagonitzar uns comiats dramàtics, com si me n'anés per tota la vida. La meva sensació no era gaire equivocada perquè a la tardor vaig decidir deixar el meu colomar i engegar la meva feina a l'escola de música per intentar viure només del cant. I més o menys vaig sobrevivint, entre allà i aquí, és aviat per fer balanç o per tirar-me enrera.
Aquesta vegada vull marxar sense llàgrimes i visc intensament els meus últims dies a Barcelona. Una xerrada a tres després d'un bany noctàmbul, un passeig per la ciutat amb immillorable companyia, una trobada amb la confessora, un sopar memorable amb els amics, bici, mar i família.
El majordom i la brasilenya m'esperen i no dubto que Madrid em tractarà bé. Espero viure moltes aventures aquest estiu a l'Español i poder-vos-les explicar. Fins aviat.
Gilbert Keith Chesterton
Aquesta nit agafo un tren que m'allunya gairebé dos mesos de la meva llar i encara no he fet la maleta. No emprenc cap viatge a un país exòtic ni m'espera una tranquil.la estada per desconnectar, marxo per motius laborals. Arriben les vacances i jo començo a treballar, com sempre al revés del món.
De nou sarsuela. Res tindrà a veure amb l'aventura madrilenya que vaig viure amb la meva amiga nostàlgica l'estiu passat. Algun dia escriurem un best seller súper-vendes: "Un estiu a Madrid" Les peripècies de Carola i Merche en el seu periple zarzuelero.
Tinc ganes de marxar però també em fa pena, sóc així, sempre sentiments ambivalents. Hauria d'estar fent bots d'alegria perquè vaig a treballar amb un director molt bo, en un bon teatre, en bones condicions... Ja tinc amics allà i sé que m'ho passaré molt bé. És la feina que m'agrada però em costa allunyar-me de la ciutat i la gent que estimo.
L'any passat vaig protagonitzar uns comiats dramàtics, com si me n'anés per tota la vida. La meva sensació no era gaire equivocada perquè a la tardor vaig decidir deixar el meu colomar i engegar la meva feina a l'escola de música per intentar viure només del cant. I més o menys vaig sobrevivint, entre allà i aquí, és aviat per fer balanç o per tirar-me enrera.
Aquesta vegada vull marxar sense llàgrimes i visc intensament els meus últims dies a Barcelona. Una xerrada a tres després d'un bany noctàmbul, un passeig per la ciutat amb immillorable companyia, una trobada amb la confessora, un sopar memorable amb els amics, bici, mar i família.
El majordom i la brasilenya m'esperen i no dubto que Madrid em tractarà bé. Espero viure moltes aventures aquest estiu a l'Español i poder-vos-les explicar. Fins aviat.
jueves, julio 06, 2006
Fer maletes
"Imbècil és l'ase que va molt carregat i que pretén córrer"
Ramon Llull
Temps de vacances, pànxing, viatges, platja, muntanya... Tot fantàstic excepte haver de fer maletes. Sempre ho deixo per última hora. No m'agrada, em fa mandra i amb el dubte sempre porto de més que de menys.
Malgrat les meves bones intencions sempre fracasso en l'intent. La meva és la bossa de la Mary Poppins, on pots trobar qualsevol extravagància inimaginable. Molta burleta me'n fan, però en cas de necessitat saben on recórrer.
Tantes coses inútils a la vida de les que no ens en sabem desempallegar. Converses poc interessants, persones que no ens aporten res, mentides que ens empassem, falsedats que escampem. Ens carreguem d'obligacions, de deutes, de promeses irrealitzables, de relacions que no ens omplen i fins i tot ens ofeguen, o de soledat que pot ser pitjor càrrega.
Tipa de la meva naturalesa resistent, reclamo el dret a la fragilitat. Preparats per resistir les pitjors condicions, per treure profit de tot, no ens han ensenyat a fer cas dels detalls insignificants, felices casualitats, persones que apareixen o que retrobem. Massa fàcilment deixem escapar moments extraordinaris.
No sé si apuntar-me a algun curset d'elaboració d'equipatge per aprendre a prescindir d'emocions, sentiments, records i tants d'altres trastos inútils. De moment, la meva maleta seguirà sent excessiva però ben poca cosa al costat de tantes càrregues insuportables.
Ramon Llull
Temps de vacances, pànxing, viatges, platja, muntanya... Tot fantàstic excepte haver de fer maletes. Sempre ho deixo per última hora. No m'agrada, em fa mandra i amb el dubte sempre porto de més que de menys.
Malgrat les meves bones intencions sempre fracasso en l'intent. La meva és la bossa de la Mary Poppins, on pots trobar qualsevol extravagància inimaginable. Molta burleta me'n fan, però en cas de necessitat saben on recórrer.
Tantes coses inútils a la vida de les que no ens en sabem desempallegar. Converses poc interessants, persones que no ens aporten res, mentides que ens empassem, falsedats que escampem. Ens carreguem d'obligacions, de deutes, de promeses irrealitzables, de relacions que no ens omplen i fins i tot ens ofeguen, o de soledat que pot ser pitjor càrrega.
Tipa de la meva naturalesa resistent, reclamo el dret a la fragilitat. Preparats per resistir les pitjors condicions, per treure profit de tot, no ens han ensenyat a fer cas dels detalls insignificants, felices casualitats, persones que apareixen o que retrobem. Massa fàcilment deixem escapar moments extraordinaris.
No sé si apuntar-me a algun curset d'elaboració d'equipatge per aprendre a prescindir d'emocions, sentiments, records i tants d'altres trastos inútils. De moment, la meva maleta seguirà sent excessiva però ben poca cosa al costat de tantes càrregues insuportables.
domingo, julio 02, 2006
El casori
"Em preguntes si has o no de casar-te; doncs, facis el que facis te'n penediràs"
Sòfocles
I va arribar el dia. Poc temps vaig dedicar a guarnir-me, un toc de maquillatge i cabells recollits estil natural, ni manicures ni pedicures. Vestit, sabates tenyides per l'ocasió, bolset de pedreria del xino i arracades i anell de préstec de la iaia, tot verd molsa. Color semblant al triat per la mare del nuvi i cinc convidades més, ideals per fer un anunci d'Ajax pino. A cap li quedava tan bé com a mi, "qué contraste más maravilloso con tus cabellos rojizos", afalac que només podia venir d'un desconegut convidat gay.
Vaig ser la primera en abandonar la mansió en solitari i emprenyada perquè la xofer no estava a punt. Vestida de "princesa del pèsol", camuflada darrera unes ulleres de sol vaig trobar afortunadament un taxi abans de morir sota el sol. Els músics ja portaven un quart d'hora assajant quan la solista arribava, donant la raó al tòpic dels cantants divos que sempre s'han de fer notar.
Dins l'església no feia excessiva calor i va ser una cerimònia prou suportable. Tots vam col.laborar: la blanca y radiante novia no es va fer esperar, el capellà no va ser pesat, els pocs nens no van bramar en excés i jo vaig intentar cantar poc i bé. Vaig triomfar especialment amb la interpretació de Sonrisas y lágrimas, fent que aquestes afloressin en els ulls d'una emocionada mare de la núvia.
Fins i tot la sagristana amb l'escombra a la mà em va felicitar: "Una mica més i no et reconec. Tu ets la de la bici!". La desgrenyada de pantalons curts i samarreta descolorida que el dia anterior havia anat a l'església a inspeccionar el terreny era la mateixa noia que cantava l'AveMaria!
Delicatessen a l'aperitiu i sopar de mariconades (en opinió del meu pare), vi, cava, cafè, copa, sorpreses, regals, ball... Excepte pastís de noces i puro, va haver-hi de tot, fins i tot una parella de lesbianes perquè les iaies poguessin fer safareig. Llàstima del puro... Jo no fumo però m'agrada emular la Sara Montiel en aquestes ocasions. Ara que el tabac està tan mal vist regalen flors i bombons. Un casament fantàstic: sense parlaments al sopar i sense video record que mai ens podran obligar a veure!
Molt hàbilment vaig canviar el lloc que m'havien assignat sense que ningú se n'adonés. Vaig preferir la taula familiar amb el perill que suposava tacar el vestidet amb el tomàquet dels macarrons del menú infantil que haver-me de fer la simpàtica amb algun suposat bon partit col.locat casualment al meu costat. Vaig ser molt bona noia, vaig beure amb moderació, no vaig refusar cap ball i vaig respondre amablement tot de preguntes sobre la feina i Madrid. El tema artístic acapara l'atenció i m'estalvio tots els comentaris referents a la meva solteria, quina alegria.
Les plomes de gall d'indi que portava al cap la núvia i l'armilla de butanero del seu ben plantat marit se n'anaven sobre un descapotable a passar la nit de noces a l'Hotel Arts. A cinc minuts del fantàstic pis de la Vil.la Olímpica on han instal.lat el seu niu d'amor. Hauran d'esperar tres mesos almenys a quedar embarassats, ja que el tractament preventiu antimalària els ho impedeix. Demà passat se'n van de safari a Tanzània, último grito de viatge de lluna de mel. Molt romàntic...
Tot plegat un gran negoci, però reconec que m'entendreix la il.lusió d'una parella que s'estima i més quan la felicitat és compartida per la teva família.
Sòfocles
I va arribar el dia. Poc temps vaig dedicar a guarnir-me, un toc de maquillatge i cabells recollits estil natural, ni manicures ni pedicures. Vestit, sabates tenyides per l'ocasió, bolset de pedreria del xino i arracades i anell de préstec de la iaia, tot verd molsa. Color semblant al triat per la mare del nuvi i cinc convidades més, ideals per fer un anunci d'Ajax pino. A cap li quedava tan bé com a mi, "qué contraste más maravilloso con tus cabellos rojizos", afalac que només podia venir d'un desconegut convidat gay.
Vaig ser la primera en abandonar la mansió en solitari i emprenyada perquè la xofer no estava a punt. Vestida de "princesa del pèsol", camuflada darrera unes ulleres de sol vaig trobar afortunadament un taxi abans de morir sota el sol. Els músics ja portaven un quart d'hora assajant quan la solista arribava, donant la raó al tòpic dels cantants divos que sempre s'han de fer notar.
Dins l'església no feia excessiva calor i va ser una cerimònia prou suportable. Tots vam col.laborar: la blanca y radiante novia no es va fer esperar, el capellà no va ser pesat, els pocs nens no van bramar en excés i jo vaig intentar cantar poc i bé. Vaig triomfar especialment amb la interpretació de Sonrisas y lágrimas, fent que aquestes afloressin en els ulls d'una emocionada mare de la núvia.
Fins i tot la sagristana amb l'escombra a la mà em va felicitar: "Una mica més i no et reconec. Tu ets la de la bici!". La desgrenyada de pantalons curts i samarreta descolorida que el dia anterior havia anat a l'església a inspeccionar el terreny era la mateixa noia que cantava l'AveMaria!
Delicatessen a l'aperitiu i sopar de mariconades (en opinió del meu pare), vi, cava, cafè, copa, sorpreses, regals, ball... Excepte pastís de noces i puro, va haver-hi de tot, fins i tot una parella de lesbianes perquè les iaies poguessin fer safareig. Llàstima del puro... Jo no fumo però m'agrada emular la Sara Montiel en aquestes ocasions. Ara que el tabac està tan mal vist regalen flors i bombons. Un casament fantàstic: sense parlaments al sopar i sense video record que mai ens podran obligar a veure!
Molt hàbilment vaig canviar el lloc que m'havien assignat sense que ningú se n'adonés. Vaig preferir la taula familiar amb el perill que suposava tacar el vestidet amb el tomàquet dels macarrons del menú infantil que haver-me de fer la simpàtica amb algun suposat bon partit col.locat casualment al meu costat. Vaig ser molt bona noia, vaig beure amb moderació, no vaig refusar cap ball i vaig respondre amablement tot de preguntes sobre la feina i Madrid. El tema artístic acapara l'atenció i m'estalvio tots els comentaris referents a la meva solteria, quina alegria.
Les plomes de gall d'indi que portava al cap la núvia i l'armilla de butanero del seu ben plantat marit se n'anaven sobre un descapotable a passar la nit de noces a l'Hotel Arts. A cinc minuts del fantàstic pis de la Vil.la Olímpica on han instal.lat el seu niu d'amor. Hauran d'esperar tres mesos almenys a quedar embarassats, ja que el tractament preventiu antimalària els ho impedeix. Demà passat se'n van de safari a Tanzània, último grito de viatge de lluna de mel. Molt romàntic...
Tot plegat un gran negoci, però reconec que m'entendreix la il.lusió d'una parella que s'estima i més quan la felicitat és compartida per la teva família.
