domingo, abril 16, 2006

Sant Jordi a Madrid

"Es gran bien tener deseos, ya que no pueden ser grandes las obras"
Santa Teresa de Jesús

Sense vessar llàgrimes ni comiats solemnes i amb una mica de mandra la meva gran maleta i jo vam marxar de nou a la capital. Poc èxit va tenir el meu intent de contenció amb l'equipatge, el majordom m'havia avisat que l'ascensor encara no funcionava. Segueix en obres per no desentonar amb la ciutat que està patas arriba, es queixen i amb raó. Madrid no se quema... está hueca, entre les rondes, passos subterranis, el metro... un dia d'aquests Madrid se hunde!

Dec conservar algun àngel de la guarda perquè un dels paletes es va apiadar de la pobre chica extranjera i la maleta va arribar al 10è pis amb el muntacàrregues. Jo de contenta que estava vaig pujar en un plis els 180 esglaons!!

Si no fossin per les esbufegants ascensions la meva vida madrilenya actual seria del tot relaxada. Vaig al cuartel a peu, des de casa és un passeig de mitja horeta pel parc. Viure en una gran ciutat i anar a treballar a peu i pel bosc és un luxe! Acostumats al fuet i al ritme trepidant els assajos són tranquils amb una directora d'escena i una coreògrafa que tenen clar el que volen. A la sortida la cerveseta i las risas no falten!

Cap queixa del tracte del majordom i la seva Ronaldinha que em fan el dinar i em cuiden. El Sebastian feliz però culpable per la seva experiència de bigàmia no ens treu mai a passejar a les dues juntes. Tem que algú del carrer li pugui dir: "Qué suerte el tío, que se ha traído a la brasileña y a la rusa!" Sempre s'equivoca amb mi: vinc de l'Est però no sóc russa, sóc polaca jo!

Fins i tot ja m'he acostumat a la chulería madrilenya, espero que no se me pegue... Però trobo a faltar la meva Barcelona: el mar, la bici, el meu piano, el bitllet de transport integrat, la lògica en la disposició de carrers, els descomptes per anar al teatre i... les persones que estimo.


És estrany passar un dia com avui de Sant Jordi a Madrid. Sense platja, sense mona, sense rosa...

martes, abril 11, 2006

Moure's en bici

"Els homes no poden ser
si no són lliures" La pell de brau
Salvador Espriu

Ja tinc bici! Fa temps que tenia ganes de tenir-ne, però no sabia on guardar-la.

El meu enyorat colomar tan lluminós i amb vistes al mar era un 4t sense ascensor: 69 esglaons. Els va comptar la meva mare el primer dia que va venir al cau on la seva filleta malvivia. L'escala era estreta i antiga i cada esglaó d'una mida diferent, amb perill de xocar amb el sostre en els últims trams: una autèntica gimkana! "69 esglaons que et porten a la glòria..." sempre cridava jo des de dalt, animant l'ascensió dels esbufegats visitants. En la meva vida bohèmia al colomar s'hi esqueia tan bé un velocípede de dues rodes com a medi de transport, però sols m'hagués faltat carregar-lo escales amunt i avall, i tampoc no hi cabia tant petit com era... Ni bicis plegables ni històries!

Ara que tinc on deixar-la l'he comprat. Bicis i cotxets competeixen per l'espai comú del quartet de l'entrada, l'antiga porteria. No entenc com el President de l'escala, acostumat a bregar amb els lleons de les Cortes, no posa ordre en els petits conflictes de la comunitat. Espero que el dia que els veïns s'amotinin contra mi per contaminació acústica, em defensi amb tanta passió com quan s'exclamava pel preu dels tomàquets. Jo no em queixava quan ell em despertava a toc de trompeta. Pobres veïns, cap responsabilitat política els lliurarà de sentir-me cantar i del piano mentre que de la trompeta ha allunyat al nostre ocupat exciclista i ecològic President sense Iniciativa.

El quartet per desar la bici o l'ascensor no són les úniques coses bones de tornar a viure a casa els pares. Em meravella obrir la nevera i trobar-la sempre repleta de menjar. És com si estigués posseïda per alguna força sobrenatural que impedeix el seu buidat. Hi trobes de tot, especialment aquells aliments dietèticament no convenients. I encara més fascinant em resulta retrobar aquella peça de roba que deixes bruta i rebregada, al cap de poques hores apareix neta i planxada!

El servei és excel.lent, reps el seu carinyo i es preocupen per tu, massa i tot... Sé que les meves necessitats d'independència no s'anaven a solucionar amb una bicicleta, però almenys amb ella experimento una sensació de llibertat molt agradable.

L'he comprat de 2a mà. Preferia una de bona i resistent que no pas una nova d'oferta nyigui-nyogui. Vaig mirar els anuncis d'un parell de webs. Ara que he perdut la por a comprar vols, entrades al teatre o llogar habitacions per internet. I que explico les meves intimitats a qualsevol desconegut que té la meva col.lecció de fotos, i fins i tot llegeix el meu blog... Quan has gosat fer un cafè amb un internauta amb bones o males intencions, no té cap mèrit atrevir-se a una compra sense garantia d'un anunci d'internet. Vaig fer 3 trucades: el primer ja l'havia venut, el segon no va contestar i amb la bici del tercer em vaig quedar. Feia bona pinta i el preu semblava correcte.

Els primers dies em feia respecte moure'm per la ciutat en bici i més valia una actitud prudent, hi ha molt conductor poc respectuós. Jo reconec que com a vianant sóc totalment incívica, els semàfors em vermell no m'aturen i creuo els carrers per on em sembla. Ara ja m'atreveixo a pedalejar per l'asfalt amb els temuts cotxes, preferible a espantar i esquivar iaies i criatures per la vorera. El millor de tot són els somriures d'altres ciclistes i patinadors que vas creuant.

Sóc un perill al manillar. Cada vegada vaig més embalada. És fantàstic anar vora el mar, a tota velocitat, amb el vent que t'acaricia bruscament la cara... Quina sensació més meravellosa! Si això no és la felicitat, se li deu assemblar.

jueves, abril 06, 2006

Força Baaaarça!

"La meva ment i el meu cos s'odien l'un a l'altre" Charlie Brown (Snoopy)
Charles M. SCHULZ

Vinc del Barça-Benfica (2-0) M'ho he passat bé, ho reconec. Suposo que per l'espectacle, més que pel joc. No sóc gens futbolera i si veig algun partit és a mitges i de casualitat.

El meu pare és soci del Barça de fa més de 30 anys. Li agrada molt l'esport, bé, qualsevol tipus d'esport que es pugui visionar còmodament des del sofà de casa. Per desgràcia seva i alegria de la seva esposa van portar al món tres filles amb inquietuds més aviat artístiques. De totes maneres mai li ha importat ocupar el menjador familiar i confinar la prole femenina a veure la tele en una petita habitació. De petita quan la meva mare ens enviava a passejar diumenge al matí em portava a veure el Barça B. Tots els seus esforços van ser en va, però sap que malgrat tot, sentim els colors i quan cridem "Visca el Barça!" ho fem amb tot el cor.

Ha quedat ben sobtat avui quan li he dit que em deixés el seu abonament que aniria al camp si ell preferia veure el partit a casa. Estar abonada al Liceu no té per què ser incompatible amb anar al Camp Nou. Es produeix una catarsi similar, l'única diferència és que al futbol a més toca patir. I el millor de tot, és l'espectacle de les grades: quina manera d'emocionar-se, de saltar, de cridar... Jo he estat molt discreta, de tant en tant algun "ui" o "ais..." i els dos inevitables "Gooooooooooooool". No tenia cap intenció de malmetre la meva veu, el do de pit ja l'havia fet a la tarda despertant al meu pare de la migdiada quan cantava les meves àries puccinianes.

He quedat impressionada amb el noi que seia just al darrera meu: no ha parat d'animar, quina potència de veu, qualsevol diria que portava un micro instal.lat al queixal! En el kit futboler junt amb la bufanda blaugrana i l'entrepà de rigor hauria d'haver afegit els taps de la piscina per protegir els meus timpans. La logopeda que porto dins ha quedat esfereïda sentint els seus esgarips i els de molts altres aficionats, quants nòduls i quistos produeix el futbol!

Jo mai he estat esportista, ni de sofà ni de pràctica. Les meves qualificacions sempre eren excel.lents exceptuant la nota d'Educació Física, un Suficient i gràcies. Mai li vaig trobar cap sentit a córrer per córrer i em feia pànic saltar aquells aparells altíssims. L'excepció a tot aquest panorama van ser els anys que vaig jugar a bàsquet. M'agradava tot: el joc en equip, l'esforç per una causa comú, la competició, els entrenaments, el partit de cada dissabte... El meu pare era un dels seguidors incondicionals d'aquell equip femení d'escola de monges, on la seva filla era una temuda pivot que defensava amb alçada i volum i colzes si calia.

El bàsquet es va acabar el dia que em vaig presentar a una audició de piano amb un dit dislocat, cosa que passava molt sovint. La meva professora va parlar clar: "O bàsquet o piano". I tot va ser música i teatre fins que vaig adonar-me d'una màxima ben certa "Mens sana in corpore sano". I d'altra banda, amb l'estudi del cant te n'adones de la importància de la consciència corporal, per a cantar bé i per a la vida quotidiana en general. Així que he provat amb el ioga, taitxí, Alexander i altres pijades adequades a la meva ànima delicada. Durant un temps vaig anar a córrer vora el mar als vespres però era avorrit. Ara nedo a la piscina i continuo amb les meves tècniques de cos: fantàstic per l'esquena, la salut, el cant i els meus alumnes, sempre encantats amb els meus exercicis i massatgets.

Una nit especial i diferent. Per sort hem guanyat el partit perquè sinó els meus amics culers m'acusen de gafe i no em deixen tornar a trepitjar el Camp Nou. Això del Barça alguns s'ho prenen massa a pit, però jo ho entenc perfectament. Necessitem emocions a la vida i sembla que quanta més gent comparteix la nostra passió millor. Tot i així, em fan gràcia aquells que parlen amb tant sentiment i defensen a mort els seus colors quan en el futbol guanya qui té més diners.

Dec haver patit un atac de normalitat avui.