Força Baaaarça!

"La meva ment i el meu cos s'odien l'un a l'altre" Charlie Brown (Snoopy)
Charles M. SCHULZ

Vinc del Barça-Benfica (2-0) M'ho he passat bé, ho reconec. Suposo que per l'espectacle, més que pel joc. No sóc gens futbolera i si veig algun partit és a mitges i de casualitat.

El meu pare és soci del Barça de fa més de 30 anys. Li agrada molt l'esport, bé, qualsevol tipus d'esport que es pugui visionar còmodament des del sofà de casa. Per desgràcia seva i alegria de la seva esposa van portar al món tres filles amb inquietuds més aviat artístiques. De totes maneres mai li ha importat ocupar el menjador familiar i confinar la prole femenina a veure la tele en una petita habitació. De petita quan la meva mare ens enviava a passejar diumenge al matí em portava a veure el Barça B. Tots els seus esforços van ser en va, però sap que malgrat tot, sentim els colors i quan cridem "Visca el Barça!" ho fem amb tot el cor.

Ha quedat ben sobtat avui quan li he dit que em deixés el seu abonament que aniria al camp si ell preferia veure el partit a casa. Estar abonada al Liceu no té per què ser incompatible amb anar al Camp Nou. Es produeix una catarsi similar, l'única diferència és que al futbol a més toca patir. I el millor de tot, és l'espectacle de les grades: quina manera d'emocionar-se, de saltar, de cridar... Jo he estat molt discreta, de tant en tant algun "ui" o "ais..." i els dos inevitables "Gooooooooooooool". No tenia cap intenció de malmetre la meva veu, el do de pit ja l'havia fet a la tarda despertant al meu pare de la migdiada quan cantava les meves àries puccinianes.

He quedat impressionada amb el noi que seia just al darrera meu: no ha parat d'animar, quina potència de veu, qualsevol diria que portava un micro instal.lat al queixal! En el kit futboler junt amb la bufanda blaugrana i l'entrepà de rigor hauria d'haver afegit els taps de la piscina per protegir els meus timpans. La logopeda que porto dins ha quedat esfereïda sentint els seus esgarips i els de molts altres aficionats, quants nòduls i quistos produeix el futbol!

Jo mai he estat esportista, ni de sofà ni de pràctica. Les meves qualificacions sempre eren excel.lents exceptuant la nota d'Educació Física, un Suficient i gràcies. Mai li vaig trobar cap sentit a córrer per córrer i em feia pànic saltar aquells aparells altíssims. L'excepció a tot aquest panorama van ser els anys que vaig jugar a bàsquet. M'agradava tot: el joc en equip, l'esforç per una causa comú, la competició, els entrenaments, el partit de cada dissabte... El meu pare era un dels seguidors incondicionals d'aquell equip femení d'escola de monges, on la seva filla era una temuda pivot que defensava amb alçada i volum i colzes si calia.

El bàsquet es va acabar el dia que em vaig presentar a una audició de piano amb un dit dislocat, cosa que passava molt sovint. La meva professora va parlar clar: "O bàsquet o piano". I tot va ser música i teatre fins que vaig adonar-me d'una màxima ben certa "Mens sana in corpore sano". I d'altra banda, amb l'estudi del cant te n'adones de la importància de la consciència corporal, per a cantar bé i per a la vida quotidiana en general. Així que he provat amb el ioga, taitxí, Alexander i altres pijades adequades a la meva ànima delicada. Durant un temps vaig anar a córrer vora el mar als vespres però era avorrit. Ara nedo a la piscina i continuo amb les meves tècniques de cos: fantàstic per l'esquena, la salut, el cant i els meus alumnes, sempre encantats amb els meus exercicis i massatgets.

Una nit especial i diferent. Per sort hem guanyat el partit perquè sinó els meus amics culers m'acusen de gafe i no em deixen tornar a trepitjar el Camp Nou. Això del Barça alguns s'ho prenen massa a pit, però jo ho entenc perfectament. Necessitem emocions a la vida i sembla que quanta més gent comparteix la nostra passió millor. Tot i així, em fan gràcia aquells que parlen amb tant sentiment i defensen a mort els seus colors quan en el futbol guanya qui té més diners.

Dec haver patit un atac de normalitat avui.