Macedònia

"Abans que res, els artistes són els homes que volen arribar a ser humans"
Guillaume Apollinaire

Fa tres mesos i mig que contentíssima aterrava a la capital del reino per tornar a fer de puta.

Nervis, il.lusió i moltes bufetades per formar part d'aquesta Macedònia. Tota la professió madrilenya i molts catalans van agafar el pont aeri per a presentar-se al càsting. Més de 800 audicions, un repartiment de luxe amb molts amics de Herr Direktor i un Cor d'elegits de 22 homes i 10 dones. Cantants de procedència lírica, altres de musical, actors que canten... una barreja interessant. A la plebs, moltes "estrelletes" sense cap recança per no tenir un paper solista, l'important és treballar i l'oportunitat d'estar en un espectacle de qualitat amb un bon director. I pel sou ni una queixa: es cobra més per fer de coro a l'Español que fent temporada de Bruixa protagonista.

Un mes d'assajos musicals sota la batuta del germà del jefe, que amb el seu puro i a cop de fuet tractava tant a músics de Conservatori com a analfabets lectors de partitura. I un segon mes per al muntatge comprimit de l'escena a una sala provisional de l'Español teatre. Feliços gaudíem de tot de comoditats. Cafeteria a preu de companyia amb exquisides menges i fins i tot entrepans de pà amb tomàquet. Camerinos per vestir-se de puta i fer la bugada al final de la jornada per trobar la roba a punt per a l'endemà. I l'ubicació privilegiada a la preciosa Plaza Santa Ana, rodejada de garitos on fer un cafè o uns vinos o unes cerveses amb la seva tapa corresponent.

I llavors ens van portar al Matadero. Es va acabar la bona vida amb el trasllat a la Nau en obres on havíem d'estrenar el gran espectacle. Adéu al servei de bar, canviant-nos a un racó i sense lavabos! Però el més insuportable era la pols. Tot brut i empolsinat, picor al coll, llagrimeig, estornuts, al.lèrgies... Vinga antihistamínic! Mitja companyia cantant amb mascareta posada, quins assajos més surrealistes! Les putes vam substituir les mitges de reixa, les sabates de taló i les picardies suggerents per les vambes i els pantalons de xandall per a no embrutar-nos.

I en aquest tercer mes els assajos van començar a allargar-se fins a altes hores. Quan plegaven els obrers de la construcció, entràvem a treballar els obrers de l'espectacle. A la pausa ens portàvem el bocata o el tupper i sobre els materials de construcció o davant dels barracons, camerinos provisionals, sopàvem a l'aire lliure. Quina meravella ha resultat el nostre "Càmping Macedònia" i els jocs de cucanya tipus "Mocador" per combatre l'avorriment de les llargues escenes de solistes.

El pitjor de tot ha estat el tema pipí que ha posat fre obligat a la meva addicció hidràulica. Els Servicios oficials mínimament nets estaven a una altra nau, entre escenes no donava temps a anar i tornar. I preferible era buscar un racó per fer el riu que patir els efluvis desagradables dels lavabos de "Festa Major" solució temporal a les urgències de bufeta.

I en aquestes condicions de pols i d'obres que mai s'acabaven l'estrena s'ha anat endarrerint setmana rere setmana. Va arribar l'orquestra, la microfonia, i els llums que no s'enllestien fins dos dies abans... I van estar fets els camerinos, va arribar el vestuari, vam tenir dutxes i vam poder fer pipí a dojo! Però els problemes tècnics eren un no parar: ara no sentim l'orquestra, ara no veiem el director, ara la cortina s'encalla, ara la moto no engega...

Últims 15 dies: roda de premsa, pase de gràfics, articles als diaris, fotos, sortim a la tele... Tenim públic i els primers aplaudiments!

I finalment avui 28 de juny estrenem Mahagonny!

Sense revetlla

"Desechad tristezas y melancolías. La vida es amable, tiene pocos días y tan sólo ahora la hemos de gozar"
Federico García Lorca

Aquesta nit no hi ha revetlla. És dur viure a la capital del reino. Com m'hauria agradat trobar cues a tots els forns, persones pel carrer atrafegades amb coques sota el braç o fins i tot esquivar els gamberros que tiren petards a tota hora espantant iaies i gossos atemorits. Un altre disgust a afegir a la Lliga que l'equip merengue guanyava fa pocs dies. Aquí una que passa del futbol va haver de viure com ho celebraven!

Quina trista entrada d'estiu. La comunitat catalana pretenia celebrar Sant Joan, fer conèixer la nostra cultura als companys autòctons devots de "La verbena de la Paloma". Hauria estat una revetlla clandestina i descafeïnada, l'endemà diumenge fem la nostra primera funció amb públic que ha pagat les seves entrades i la nostra professionalitat no ens hauria permès desfasar com toca. Amb el cansament i el desordre d'aquests últims dies i sense un fi de festa a la platja amb bany improvisat ho hem deixat estar.

Per no caure en una tremenda depressió, l'obrera de l'espectacle acaba d'anar a comprar-se un vestido petardo per aquesta nit, mai se sap. Si no hi ha coca, ni cava, ni coets, ni foguera, ni platja... almenys estrenaré vestit!

Stabat mater

"Mai hi ha hagut un nen tan adorable que la mare no vulgui posar a dormir"
Ralph Waldo Emerson

Estrany és anar a Barcelona de permís i no deure visita a l'amiga de turno que acaba de parir. La Melena rinxolada amb més èxit del barri és l'última que s'ha apuntat al Club de "Mamà-prop-dels-40". M'obre la porta en pijama, una cua mal feta, una cara ullerosa que espanta i música de Mozart de fons, del CD "Música para tu bebé" que acotxa el petit D.

La Rínxols va ser la típica tía buena que va aprofitar per lligar i follar-se tots els exemplars de mascle més o menys interessants que va trobar. Entre rotllo i història la seva llarga cabellera tenia algun nòvio fixe de poca durada. Un dia, per necessitat, se'n va anar a viure amb el noi que feia poques setmanes havia conegut a una disco. I aquell últim ligue, és ara el pare del seu fill.

Ella seria un exemple de llibre. La típica dona pels volts dels 35 en la crisi de parella dels 7 anys. Té molts dubtes sobre la seva relació, se sent atreta per altres homes però no és infidel, no sap cap a on conduir la seva vida, li aterra el panorama de trobar-se sola en el món... Incapaç de prendre cap decisió posa solució als seus dubtes existencials portant una criatura al món.

"Tot el dia mamant i plorant, mamant i plorant... em sento com una teta gegant... I no hi ha manera de dormir... No tinc temps per res..." Sempre el mateix discurs, sempre t'agraeixen els Nenucos o el pijama que no calia que els portessis, i sempre volen que expliquis tu les teves novetats... perquè elles només poden parlar-te de bolquers i biberons... El petit D esclata en un plor rondinaire, no pot permetre que oblidem que ell és i serà per sempre més el centre de l'univers. "Ho veus? Ni cinc minuts de tranquil.litat..." El treu del bressol i me'l col.loca als braços i penso que és preciós i que mai em cansaria de mirar-lo. "Vinga mamar i plorar... No puc fer res... No tinc vida..."

El gran D. torna de treballar i fa entrada triomfal amb traje i corbata i clenxa ben feta però amb aquelles ulleres que delaten la condició recent estrenada de pare. El seu fill va néixer pocs dies abans que s'aprovés la Llei d'Igualtat i ell no s'ha pogut beneficiar del nou permís de 15 dies de paternitat. Té son i gana i el més calent és a l'aigüera.

"Ja me n'anava..." Em conviden a dinar però no puc quedar-me (ni vull!), m'ofereixo a preparar-lo però la sra. de D confia que el ben clenxinat gran D que encara no s'ha atrevit a canviar ni un sol bolquer, sàpiga posar la pasta a bullir.

És fantàstic visitar una amiga-mare-recent en plena depre post-part. El seu atac de sinceritat és el millor anticonceptiu per a una obrera de l'espectacle a qui se li desperta en menys de cinc minuts l'instint maternal. M'anima molt a seguir amb la meva vida de puta madrilenya.