Al meu cau vivim l’orquídea, els paràsits i jo. La nostra no és una convivència pacífica, però sí feliç. Ho dic, perquè malgrat les 90 pastilles que m’he empassat per expulsar-los, noto els protozous voltant pels meus intestins.
Qui comença a defallir és l'orquídea. I no sé imaginar
la meva existència sense ella. Les meves sensibilitats i delicadeses semblen poca cosa al costat de les de l'exquisida flor. Ha de viure.
Van arribant petites decepcions, obligacions no desitjades, dolències antigues i noves... Cada dia un glop de mort. Però aquest és un cau de supervivents: els paràsits no hi ha qui els mati, l'orquídea revifarà, no seré jo qui abandoni la llar.
“No perdis mai l’alegria ni la il·lusió”
