Càndid aniversari

"El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou..."
Antoine de Saint-Exupéry

Els Reis d'Occident em van portar un regal per equivocació que la gran seguretat aeroportuària no va saber detectar. Un rostre pàl.lid de cabellera irlandesa fastiguejat per les hores de cua va burlar els controls policials: un iogurt, un suc de taronja i sense saber-ho ni voler-ho un virus de les Amèriques.

Davant la perspectiva d'un mes pelat de funcions de bruixa japonesa calia aprofitar per a posar-se malalt. Dies després de l'aterrada arribava la febre, més de 39. El diagnòstic va ser amigdalitis i recepta d'antibiòtic i paracetamol. Sóc au reàcia a prendre medicaments però sense alternativa em vaig llençar a l'Amoxicilina i a la ingesta indiscriminada de iogurts i lactobacils. Una és molt sensible i quan pren antibiòtics acaba patint fúngics efectes no desitjats.

Dit i fet. Ahir vaig descobrir amb horror que tenia per tota la boca una col.lecció de llagues que feien companyia a les dues pilotes de ping-pong infectades de pus al fons de la meva gola. Vaig córrer a la farmàcia, oberta de 9 a 22h sigui o no diumenge de rebaixes, millor que el Corte inglés. Un beuratge amb gust a cirera aconsegueix calmar una mica les cremors bucals. Però cap medicina podrà apaivagar els remordiments per la possibilitat de terrible contagi a algun innocent.

Aquest matí he tornat al metge. Tinc un virus. Sempre que no saben què tens et diuen que es tracta d'un virus i tan contents. No se sap com evolucionarà, quant dies durarà, ni res... El que sé i no cal que cap eminència ho corrobori, és que aquest virus ha viatjat amb mi des de Nova York. Té molt mala folla i només es pot tractar d'un bitxo ianqui. Només allà són capaços de generar un microorganisme que t'obligui a realitzar una dieta tan bèstia com eficaç que és la no ingestió alimentària. Em costa molt empassar i amb les llagues ni mastegar puc i tot em cou. A base de sopetes i ferments làctics transmutaré d'ocellet a esperit aeri, aviat seré una càndida sílfide (amb l'ala trencada, això sempre).

Justament avui fa un any que vaig encetar el meu blog: 69 posts que he disfrutat molt d'escriure i si a vosaltres us ha agradat una mica llegir-los ja estic contenta. Hauria estat divertit muntar una ciber blog party virtual però com podreu imaginar no estic per celebracions. Aquest post commemoratiu sembla més aviat un Pòst um comiat. No patiu, mala herba mai no mor.

Queixalada reial

"Cavalcar, viatjar i canviar de lloc recreen l'ànim"
Sèneca

Tornada a temps del Cap d'any novaiorquès per viure els Reis a casa. Després de tants dies de patejar carrers i avingudes, baralles amb el plànol del metro i d'un pesat retorn aeri, res més agradable que el taxi paternal que recull filla i maleta. Rebuda familiar amb interrogatori comparable al de la policia de Security del JFK airport. Germanes, pares i tieta escoltaven amb més o menys interès les meravelles i calamitats del viatge, les desigualtats de la ciutat, els llocs i els espectacles més fascinants, o els detalls de la convivència a un petit apartament de Manhattan...

"El més bonic d'un viatge és el retorn" quan és la tieta hospitalitzada durant les festes que t'obre la porta de casa. Quina delícia retrobar la suau temperatura barcelonina i la bici per recórrer de nou el món conegut. Felicitacions de bon any al President de la comunitat que aprofitant les vacances de diputat ha pres la Iniciativa de canviar la trompeta per la Black&Decker i ha instal.lat uns penjadors de bicis a l'exquartet de la porteria.

L'adrenalina de l'arribada em va fer oblidar el cansament de tant walking, de dormir poc i malament i de les cues i esperes a l'aeroport. Vaig acceptar la invitació al sopar d'amics barrejats a casa l'actor. Víctima del jet lag passava la nit amb un Bill Murray Lost in another translation i la càlida llum d'espelmes d'un avançat regal de Reis.

Dia feliç de cavalcada, rambla i fer paquets. Fa anys que la nena que porto dins no es perd l'arribada de les Majestats de l'Orient. Sense infant d'excusa he hagut de renunciar a ser espectadora de primera fila però així no corro el perill d'impacte d'algun caramel-projectil. Els ulls esbatanats i les cares d'il.lusió infantils, els pares esllomats amb criatura a coll, els espavilats que porten l'escala plegable o els curiosos estressats fent les últimes compres units en la màgia del consumisme amb disculpa.

A la nit sopar dels Innocents traslladat de data. Cada vegada costa més de reunir la colla d'amics del barri, teatreros, músics i algun que altre freaky allunyat del món artístic (en Follett que va confessar odiar el teatre o algun nòvio parent de Nosferatu o pescador de gambes). Poc originals som i al nostre sopar d'empresa no et pots presentar sense el regal de "l'amic invisible". L'augment de les nostres possibilitats econòmiques i el pressupost del regal han patit amb els anys una relació inversament proporcional. Ens dona morbo trobar per "1 euro" un regal xulo per a qualsevol receptor.

A part, tots van rebre un present que agraïa el detall d'esperar per a l'esdeveniment la meva tornada de les Amèriques. He repartit una col.lecció de petits imants amb imatges en blanc i negre de Nova York. Em fa il.lusió pensar que a cada nevera amiga sobre la nota de compra "Pa i iogurts" o "Trucar la Gila" estarà un trosset que ha viatjat amb mi de molt lluny. Típic passeig per la fira de Gran Via a la matinada. La Marítima i jo ens entretenim a les parades d'artesania sense intencions de compra perquè puguin queixar-se amb raó, forma part de la tradició.

Els Reis han passat per la mansió! Sabates amb llaminadures i sobres amb calerons i regals per a tots perquè hem estat bons minyons. Aquest any a part dels habituals hem tingut visita dels Reis de l'Occident. L'obrera de l'espectacle és una terrorista del consum que ha passejat la seva VISA per 5th Avenue, la 6th, la 7th i les que haguessin fet falta... Esmorzar de xocolata amb xurros que m'ha recordat les ganes de Rei Baltasar amb que he tornat de Nova York. Com m'hauria agradat fer queixalada en algun d'aquells patges imponents de dos metres que treballen per al Rei Negre!

31

"La felicitat suprema es trobar que som millors persones al final de l'any del que ho erem al principi."
Lleo Tolstoi

No falta ni una hora per acabar el 2006 a Nova York. Des d'un apartament de Manhattan escric el meu primer post sense accents i sense voluntat de refer-lo.

Sis amics rebentats de cansament despres d'uns dies voltant sense parar per la ciutat estem esperant que arribin les 12h per celebrar el nou 2007. A les 6h de la tarda sortiem del teatre i celebravem el cap d'any de Barcelona. Trucar la familia i observar i passejar pel centre entre les multituds que hem decidit esquivar. Haviem d'anar a cercar els ultims detalls del soparet de delicatessen que hem fet a caseta regats amb vi del pais, faltaria mes!

Ara sona musica de Mecano "En la puerta del sol", "No hay marcha en Nueva York"... Alguns ballen, altres estan apalancats i l'obrera de l'espectacle amb pantalons curts de pijama i calefaccio a tope escriu un post sobre New Year's Eve.

Felis 2007!

24, 25 i 26

"Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l'Infant.
Taronges d'or es tornen
a l'arbre de Nadal"
Tomàs Garcés

I ha passat un altre Nadal...

Comencem menjant. El 24 ja vam tenir dinar especial amb els tiets de la ciutat de les Arts que des de que la iaia està delicada no fan paella per Nadal. Encantada em vaig oferir a recollir la cuina, llàstima que amb el rentaplats s'enllesteix massa ràpid i no em vaig poder escaquejar de la sobretaula. Van aconseguir que esgotés el meu repertori de somriures amb tanta opinió sobre el que em convé i finalment em vaig guanyar una frase semblant a "Ui... se t'està agrejant el caràcter..."

Fent punts per a l'ingrés al "Club de Solterones amargades" després d'un sopar d'estar per casa vaig anar a Missa del gall. Més d'una vintena de cantaires havia reclutat la meva mare per cantar nadales. Mitja hora abans fem un repasset, amb els hits nadalencs el triomf està assegurat. El més divertit és que sempre algun espontani s'afegeix i mai tindré cor per fer-lo callar. Sent Nadal i amb les oïdes poc exigents de la majoria de caps blancs no cal patir. Al final donen pastetes i vi dolç, és l'única manera d'aconseguir que els poc devots trepitgem la casa del Senyor almenys un cop l'any.

Poc em va durar l'expiació dels pecats perquè vaig acabar la nit fent maleses. Tot i així el Pare Noel se'n va enrecordar de la Pastora Caterina i em va portar unes arracades del color de les taronges de la Xina. De joves amb els amics fèiem la "bona acció" d'anar casa per casa a cantar al Pessebre a canvi de teca i beguda. Ara algun jove propietari acull la colla pastoril confiant en la benevolença dels veïns. No ens reprimim ni un decibel! El moment més esperat és el "Santa nit" amb contracant de soprano. A un nouvingut li sorprendria molt aquesta curiosa cantada tradicional d'una colla de "+ de 30" amb guitarra, percussió de pandereta o rasca-rasca improvisat.

Després d'una nit d'excessos poques ganes tens el 25 d'Escudella i Carn d'olla. A casa el nostre menú sempre havia estat Cocktail de gambes i Cuixa de bé. Les Teresines pelant llagostins i el pare encarregat del forn feien una preciosa estampa de la vigília de Nadal. Fins que la mare i la tieta es van amotinar i ara anem de restaurant.

Tarda de torrons a ca la iaia sense "Fum, fum, fum" de tabac gràcies als nens. Jo encantada de fer de tieta. Vaig disfressar la nena fan del rosa de fada i el germanet tímid de PapaNoel versió Superman, ella portava capa i ell no podia ser menys. El petit Ismael també va voler tenir vareta màgica i vaig carregar-me part de la decoració nadalenca per acontentar-los a tots. La germana d'ulls blaus, nòvio i els nens que em diuen Mary Poppins arribaven a l'hora dels versos i les cançons.

I l'endemà Sant Tornem-hi, altrament dit Sant Esteve... Al matí passeig amb bici vora el mar sota un sol espaterrant a veure la tieta que porta dies a l'hospital. Com sempre, la felicitat mai pot ser complerta... Dinar d'atipar-se moderat i tarda de nens i comiats. I ara aquí escrivint amb la maleta encara a mitges. Sí, finalment deserció nadalenca: l'obrera de l'espectacle abandona la seva estimada Barcelona per trepitjar la ciutat de les ciutats. Me'n vaig a Nova York! Visca el fred i el Cap d'any sense raïm!

Final amb premi

"Todos creen que tener talento es cuestión de suerte; nadie piensa que la suerte pueda ser cuestión de talento."
Jacinto Benavente

La grossa de Nadal no ha tocat ni a la Bruixa d'or de Sort ni a la Bruixa japonesa. Era impossible ja que no he comprat ni una sola participació. Prou loteria és estar treballant en el que m'agrada!

El cap de setmana viatjàvem a la capital de la Catalunya central. Mitja hora esperant a l'impresentable del conductor de l'autocar que ens va fer arribar justets al teatre. Vam fer una molt bona funció, motivats potser per la presència d'un dels jefes del Triumvirat a platea. Sense família ni amics al públic sorprèn que et facin sortir a saludar tantes vegades. L'instigador de tal ovació deuria ser l'amic de la terra de la boira que va abandonar un gos per a veure actuar l'obrera de l'espectacle.

I dimecres i dijous cap al Baix Camp. L'últim dia tots els actors, tècnics i currantes de producció estàvem convocats per la direcció japonesa a fer una copeta nadalenca abans del viatge. Petons i bons desitjos, torrons i xocolates, brindis i comiats. Vaig arribar conscientment tard a la cita. Massa perillós per a la que seria una excel.lent Reina del cava passar llarga estona aprop d'una ampolla.

Aquesta era l'última representació per a tres membres de la companyia. A la mitja part ens menjàvem les pastetes del comiat i les restes del pica-pica nadalenc de la tarda que algú havia arreplegat. Aquí la gana em va guanyar i no vaig oferir resistència ni a les pastes salades, ni a les dolces, ni al cava! Va ser una funció molt divertida perquè és tradició entre els actors de fer brometes a escena dedicades als companys que pleguen. Entre les putadilles carinyoses, el cava i les visites a camerino per a pescar un bombó no estàvem gaire per la feina però el públic s'ho va passar la mar de bé.

Al final tot corredisses per a arribar a l'autocar. Aquesta vegada no només per les ganes de tornar a casa. Les companyies de teatre no som gens diferents de la resta dels col.lectius del món. No existiria Nadal sense "Amic invisible". El viatge de tornada se'ns va passar ràpid en la versió adaptada "El punyetero" del joc estrella més popular en aquestes dates nadalenques.

Ni llauna d'olives, ni torró d'Alacant, ni paletilla de Jabugo... Els japonesos són més alcohòlics. Per això els Tres Jefes de l'Orient ens han portat una de blanc, una de ros escumós i una de negre. Almenys en el lot de Nadal venia també un conductor guapo i simpàtic que arriba puntual i aparca l'autocar a l'estimat barri on la Marítima i la Bruixa fem vida occidental. A altes hores de la matinada i cansades com tornem cap regal és comparable a l'estalvi del taxi i del fred d'esperar-lo.

Autogenerositat

"La recompensa d'una bona acció és haver-la fet"
Sèneca

Dies de "Desembre congelat" i els carrers plens de gom a gom. No suporto les aglomeracions i odio les compres d'obligació però m'encanta l'ambient nadalenc. Insuportable és el fil musical de nadales amb veu de nen de l'any de la picor que sona sense descans a la fira de Santa Llúcia. Prefereixo el "Fum, fum, fum" desafinat de les corals que surten al carrer per a guanyar alguns calerons. Quan era joveneta amb el Cor de noies de l'escola de música en una hora havíem arribat a guanyar 15.000 pessetes d'aquella època. I és que per Nadal tothom és bo i a la gent no li costa tant afluixar la mosca.

D'això s'aprofiten tots els col.les, associacions de veïns, esplais i grups de boy scouts. Cada any pateixes la persecució del nano amb talonari de loteria a la mà que sorteja una panera per a finançar el viatge de fi de curs. El que em fot més és que em diguin "senyora" i em parlin de vostè.

La gent que no pica no té cor. Tots tenim un passat. Me n'havia fet un tip amb els amics d'estafar el personal venent números al Portal de l'Àngel. Explicàvem que érem una jove companyia de teatre que necessitava diners per al muntatge del proper espectacle. Ens obligaven a la Marítima i a mi a cantar enfilades als testos de la cruïlla de Portaferrissa, així la venda era més eficaç. La sort ens beneficiava a nosaltres i els dos primers sortejos va sortir un número no venut. Però el tercer any un noi molt trempat va trucar per a reclamar el premi: "Un pernil i sis ampolles de cava". Havia comprat la butlleta per solidaritat amb la professió. Quina cara de gilipolles vaig fer repassant de dalt a baix aquell tros de mascle: el guanyador de la nostra rifa era sexyboy!

Fins i tot la tele treu profit de l'època daurada de la beneficència. Ja és tradicional que TV3 apart de reposar "Qué bello es vivir" ens vulgui tocar la fibra organitzant La Marató per aquestes dates. Els protagonistes de l'espot d'aquest any són dos ximpanzès que abans es dedicaven al circ i ara fan d'actors per publicitat. A l'anunci han d'aconseguir col·locar bé les peces d'un puzzle per endur-se'n un plàtan com a recompensa. Només un dels dos ho fa bé i aconsegueix el plàtan, però ens dóna una lliçó de solidaritat al compartir-lo amb l'altre, que no ha fet bé el trencaclosques. Una autèntica monada!

És una mica hipòcrita ser generós en èpoques de despilfarro generalitzat. Tots ens posem d'acord per a interpretar el paper de bona persona els mateixos dies, som poc originals. Estaria bé que ens animéssim a fingir la resta de l'any.

Confesso que aquest any la meva solidaritat serà molt egoista: em regalo a mi mateixa un viatge a Nova York per Cap d'any. Almenys com cada Nadal, per redimir els meus pecats, dirigeixo un petit cor que canta a la Missa del Gall i faig contenta la meva mare, organista oficial de la parròquia. Anar a a missa un cop a l'any no fa mal.

Aquesta "Santa nit" faré una altra obra de caritat gens meritòria. Els del cor del barri necessiten la col.laboració de la meva veu. El que no s'imaginen és que el favor me'l fan a mi que treballant de bruixa japonesa em quedava sense fer de "Pastora Caterina". Tant que m'agraden a mi els tradicionals concerts de nadales. A punt tinc les "tres taronges de la Xina"!

Arròs

"Creia que un drama era quan plora l'actor, però la veritat és que ho és quan plora el públic"
Frank Capra

Visita llampec a la terra de les falles, ni arròs ni bunyols! Després de gairebé cinc hores d'autocar pipi a l'hotel i pitant cap al teatre que fèiem tard a la prova de so. Temps just per a fer un mos, caracteritzar-nos i a escena! Entre el públic un convidat d'excepció, l'amic íntim de l'Emperador que vam tenir esperant més de mitja hora a la porta del teatre. "És dura la vida del fan" va dir el xiquet a les cansades artistes que pensant en el viatge de tornada no es van deixar temptar per la marxa valenciana.

Ni temps per a practicar la seua estrangera llengua que res deu tenir a veure amb el nostre català. A l'hotel es va armar un sarau amb les habitacions lliures, els DNIs i les claus-targeta que no obrien. La benjamina de la companyia va trobar dos homes roncant a la seva cambra. A les dues de la matinada sabent que tens poques hores per dormir cedeixes i acabes parlant la llengua de l'Imperi: "S'il vous plait, la chambre de mademoiselle...!?" Les recepcionistes eren dues moníssimes gavatxes que no entenien ni valencià, ni català, ni castellà... Amb el centralisme francès sempre tindrem les de perdre.

La funció al teatre de la cantonada va ser un gran èxit. Cap mèrit tenir tot el públic entregat aplaudint com a bojos i rient totes les gràcies. Família i amics, els íntims, els no tant íntims, els de teatre, els de Poblenou, els de la coral, els amics de la família... Quina il.lusió tenir entre la Marítima i jo 50 persones a platea. I tots van venir pagant!

Com nenes que actuen al festival del col.legi, abans de començar les dues protagonistes vam treure el cap entre caixes per comprovar que la claca hi era. Ella sense ulleres ni lentilles no va veure ningú però jo vaig saludar amb la mà als de la primera fila que em van reconèixer amb perruca japonesa inclosa. Que poc professional! Durant la funció preferia no mirar però s'identificava perfectament segons quin riure escandalós.

Al final una gentada a la porta esperava les estrelles. Despentinada, amb restes de maquillatge i motxilla a l'esquena vaig fer sortida triomfal entre vítores i aplaudiments. Només els faltava llençar arròs. Allò semblava un casament però molt millor, perquè no et cases! Intentes parlar amb tothom però no pots estar per ningú, i tots volen fer-te petons i et diuen coses boniques. Faria lleig detallar la sèrie interminable d'afalacs i felicitacions. El millor de tot l'abraçada i la cara d'al.lucine de la Joana, la filla de 7 anys de l'amic alemany i l'amiga somrient.

Als pares de les núvies els queia la bava i no dissimulaven gens. A la mitja part la meva mare i presidenta del futur club de fans ja rebia orgullosa felicitacions de totes bandes. Per tercera vegada repetia funció amb el meu progenitor que li fa de taxista. M'alegra poder-los donar aquesta satisfacció. Tota la vida pagant classes, cursos i cursets, partitures, cant, foniatra... Aguantant la nena aporrejant el piano o fent gorgoritos i anant a tots els concerts. El meu pare complia també amb el partit de bàsquet de dissabte que es va acabar la 3a vegada que vaig aparèixer amb el dit dislocat a classe de piano. Se suposava que una ment lúcida com la de la seva filla estudiaria una carrera com Déu mana. Malgrat els seus lògics recels, a casa no hi va haver cap daltabaix el dia que vaig dir allò de "Mamá, quiero ser artista".

(Crònica de les funcions de l'1 i 3 de desembre)

Hydrasensibilitat

"...No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?..."
Josep Maria de Sagarra

Avui plou. Un dia fantàstic per als nostàlgics, estar trist o melangiós amb un sol espaterrant no ve de gust. A mi no m'agrada la pluja perquè sóc molt còmoda i el paraigües el trobo una molèstia. I anar sense i quedar tota xopa és un luxe que una cantant no es pot permetre.

Però jo sóc una fan aquàtica. Bec moltíssima aigua i conseqüentment pateixo "Toilet's dependence", una malaltia força contagiosa en el gènere femení. El Professor Penyacarbassa no pot entendre per què cada vegada que vaig al cine o al teatre haig d'anar al lavabo encara que l'obra estigui a punt de començar. I a l'entreacte repeteixo visita al sr. Roca, per si de cas. No em perdona que per culpa d'aquesta obsessió urinària tots els actors i músics m'haguessin d'esperar amb els ulls de sala apagats el dia de l'estrena del darrer musical que vam fer plegats.

Beure molta aigua és el que sempre es recomana als que volen perdre pes. Jo ho faig per tenir les cordes vocals ben hidratades, seguint consell de la meva foniatra. Quan feia de mestra sempre m'acompanyava l'ampolleta de Font vella, anar bevent i anar pixant entre classe i classe, una bona manera d'airejar-se. Ara que faig d'artista ni m'haig d'encarregar de l'aprovisionament, tot de caixes amb ampolletes d'aigua ens esperen a cada teatre, i sempre en sobren per a carregar i endur-te-les pel viatge o per la nit a l'hotel.

De poc serveix la meva insistència per augmentar el contingut d'aigua del meu organisme, la meva pell fina i seca amb facilitat sembla la d'un llangardaix. El meu pressupost destinat a potingues i cremes hidratants us escandalitzaria. Com que sóc molt delicada no serveix qualsevol marca barata, ha de ser reconeguda i si és de farmàcia millor. La senyoreta és molt sensible i algun component li podria fer al.lèrgia. A més segons quina textura o olor tampoc no la suporto. Pensareu que sóc una exagerada i els amics me'n fan molta conya, amb certa raó, però han observat en les meves pròpies carns els efectes devastadors de segons quins frec a frec.

Hi ha molta gent que compra amb molta il.lusió les seves cremes i després no les gasta i té tota la col.lecció en exposició a casa. Almenys jo sí que les gasto. Impensable per a mi és sortir al carrer sense posar-me la meva crema hidratant a la cara. Imprescindible en el kit de salvació hidràulic juntament amb el Bodymilk, crema de mans i el cacau dels llavis. En segon terme estaria l'anticel.lulítica, el contour des yeux, la de les durícies dels peus, la mascareta i l'enserum capil.lar, la desmaquillant... i alguna que me'n dec descuidar. I és que m'hi va la pell! No és una questió de bellesa. Si no me'n poso em descamo i em tiba, em fa mal.

Ja ha parat de ploure. Vaja! Estalviarem aigua i no ens podrem posar a plorar, no tenim l'excusa del dia de pluja. Tant de bo tots els problemes d'alta sensibilitat es poguessin resoldre amb una emulsió d'aplicació farmacèutica o cosmètica. No defalliré en la recerca d'una crema que pugui guarir els desassossecs de la meva ànima sensible.

Embruixada

"Amics són aquells estranys éssers que ens pregunten com estem i s'esperen a escoltar la resposta"
Ed Cunningham

I les funcions van caient.

Vaig trobant el personatge de bruixa japonesa i em trobo més suelta en escena. M'agrada que m'ho diguin els companys. Alguns m'han ajudat amb el seu suport i bons consells, altres van més a la seva, normal. A la que sempre rebufa i tot li fa mandra, al que aprofita qualsevol moment per criticar i al divo... ni cas. Podria ser molt pitjor la cosa, fins i tot tenen el seu què, entre ells també se les van fotent. El que més em molesta és que sempre es queixin per tot, molts es donarien de bufes per estar en el nostre lloc.

Per variar, el percentatge del 50% d'homosexualitat en el sector masculí dels actors no falla. El marro caldria buscar-lo amb l'equip tècnic però cap líbido li desperta al dels micros saber la marca de calcetes de les noies. L'únic que està per la labor és el regidor que tot el dia s'ofereix per a fer-te un massatge.

Té fregida a la prota jove que ja no sap com refusar amb amabilitat tant relaxant oferiment. La meva rival a escena i jo som super amigues, veïnes i companyes de vicissituds artístiques des dels 16 anys. Ella és higienista dental i últimament es guanyava molt bé la vida venent pisos. A part de la labia i el seu encant personal s'aprofitava del les seves arts interpretatives. Vaig ser jo qui va enviar el seu currículum perquè fes el càsting per aquest musical. I evidentment quan van veure com cantava i com actuava la van agafar i va entrar al món professional artístic per la porta gran.

L'obrera de l'espectacle va aterrar a la companyia des de Madrid quan l'antiga Bruixa deixava l'escombra per anar-se'n a Sevilla a estudiar flamenco. És divertit fer de malvada japonesa. El tema maquillatge ja el tinc dominat. És tasca difícil enlletgir una bellesa com jo però com que surto de lletja si no queda perfecte no passa res.

Quina gran sort tenir a la companyia la meva amiga marítima! Estem encantades, compartint camerino com si estiguéssim a casa. El nostre amic actor diu: "No saben aquesta gent el que fan, se'n penediran d'haver-vos agafat a les dues juntes..." Tenim fama de no callar, de voler estar en tot i d'impuntualitat. Ho admeto, sempre fem tard, quan no és culpa de l'una és de l'altra.

Ens agrada prendre'ns les coses amb calma, sobretot després de la funció. "No kl q sigueu les ultimes q fa fred!" No entenc per què l'actor ens envia aquests missatges a la sortida del teatre. Tota la vida ha estat així... El sorprenent és com altres poden enllestir amb rapidesa el procés de desconstrucció. Treure roba, perruca i maquillatge, fer pipí, rentar-se i vestir-se, pentinar-se, recollir-ho tot i desar la roba bruta, la perruca al seu armari i tots els estris al seu lloc. Afortunadament algú encara va més lent, no és agradable ser l'últim que puja a l'autocar on t'espera tota la companyia frisosa per tornar a casa.

Als bolos propers a Barcelona venen els amics a veure'ns. Fa il.lusió. Fins i tot d'aquells que quan no "érem ningú" no ens dedicaven tantes atencions. Nosaltres no som rencoroses i acceptem el cotxe que ens deixa a la porta de casa abandonant la resta a la pesada tornada amb autocar. La família també ve encantada, i fins i tot repeteixen!

La setmana passada actuàvem a Astúries amb un sol que jo mai havia conegut a l'estiu. Ens van fer facturar una motxilleta només pel pot del líquid de les lentilles. Avui no tindrem aquest problema perquè marxem cap a les terres de la paella en bus, com els pobres. I per diumenge ni autocar: anem en metro! Pel proper bolo ja m'imagino una col.lecció de quimonos anant en patinet cap al teatre...

La funció de diumenge és a un teatre a la cantonada i la claca està assegurada: família, amics personals, amics de teatre, amics de Poblenou... Hauré d'utilitzar els meus poders màgics i sortir ràpidament a atendre els meus fans: fotos i autògrafs.

Regal

"La maduresa de l'home és haver-se retrobat, de gran, amb la seriositat que de nen tenia quan jugava"
Friedrich Nietzsche

El meu pressupost dedicat a regals a infants creix cada any a un ritme vertiginós. I diuen que tenim una de les taxes de natalitat més baixes... Cada dos per tres em trobo comprant alguna cosa pel bebè de turno que acaba de néixer. Per sort amb un pijama o sabó a afegir a la col.lecció sempre encertes.

Ja temo quan truca alguna amiga de la que fa temps que no en sé res, segur que és per donar-me la feliç notícia que està prenyada. I jo que me n'alegro moltíssim, que les criatures fan alegria. No em costa cap esforç i és ben real l'interès que mostro per saber com va l'embaràs, les inclemències del part o la relació detallada de progressos del petit nouvingut.

Legalment no sóc tieta perquè les meves germanes com jo tenim carnet de la Plataforma-anti-descendència. Però m'encanta exercir-ne amb els fills del nòvio de la dels ulls blaus, dels meus cosins o d'algun amic. No m'importa arrossegar-me pel terra, empastifar-me amb pintures o inventar-me un joc o un conte que els agradi. Potser és que sóc més criatura que ells!

Ahir vaig anar a conèixer l'Aina, la filla d'una amiga i companya de l'escola on treballava quan no feia d'obrera de l'espectacle. Després vaig seguir amb el tour infantil anant a cals tiets. La meva tia pràctica i el tiet seriós fan d'avis cangur de l'Ismael, un nen molt patriota que ampliava la nostra nissaga l'11 de setembre de l'any passat. És d'agrair que triés la diada com a data d'aniversari per facilitar el recordatori.

L'Ismael ha estat gairebé un mes ingressat molt greu a Sant Pau. Quina felicitat més gran trobar-lo donant guerra a avis i al gat quan el recordes sedat a l'UCI. Em va mirar uns segons amb desconfiança abans de somriure i fer-me una gran abraçada. Em va sorprendre, és petit i tampoc no em coneix gaire. Potser li va passar pel cap que aquella pèlroja despentinada hi era el dia que ell recorda més feliç de la seva curta existència. Rebia l'alta en presència de la seva "tieta" artista que el visitava amb regalet pertinent, és clar!

Va ser un moment màgic viure la sortida de l'hospital conscient d'un nen de 13 mesos i mig. Tothom amb la mà li deia adéu-adéu i ell seguia amb el seu posat trist fins que va captar que era a punt d'abandonar aquella presó de salut. Em va emocionar moltíssim la seva cara en sortir i veure el carrer, els arbres, els cotxes... Va mirar enlaire i amb la mà assenyalava cap el cel i no se'n sabia avenir. Aquell moment sí que va ser un regal!

Aquest migdia he anat a nedar, les meves ales d'aligot han d'estar en forma. No pot ser, com una conjuració dels déus, cada dia la mateixa desfilada de prenyades al vestuari. Fins que no vaig descobrir que acostumo a anar a la piscina a l'hora del curs Aquamater creia que tal profusió de panxes era una broma de mal gust. No m'afectava, encara que com sempre faci tard, el meu rellotge biològic per ara no té data de caducitat. Hauria de canviar el meu còmode horari de piscina, corro el perill de fer-me amiga de les futures mares i deixar-me tot el sou en Nenucos.

Santa Cecília

"Sense música la vida seria un error"
Friedrich Nietzsche

Avui 22 de novembre és Santa Cecília, patrona de la música. Una de les poques dates de sants juntament amb Sant Jordi, Sant Joan, els Innocents o el dia de la Verge de Montserrat que mai oblido.

Vaig començar a estudiar música als 9 anys, una mica grandeta. Un dia em vaig il.luminar i vaig demanar que m'hi apuntessin. La meva mare hauria pogut no fer-me cas perquè jo era una mica capritxosa i tant podia haver dit taekwondo com pintura... Però vaig dir música i a ella que té feta tota la carrera de piano, li va faltar temps per portar-me a l'escola de música. Molt no prometia, era una nena de veu afònica i amb poca oïda musical que als 6 anys la seva professora del col.le de monges havia expulsat de la coral. Suposo que vaig ensopegar amb bons mestres que em van saber "arreglar".

Des de llavors cada any tocava concert per Santa Cecília. Això significava també càstig per a la família que havien de patir l'audició de piano de la nena. En passar al Conservatori vaig respirar un temps doncs allà fèiem festa i tots contents. Però de nou va tocar pringar quan vaig passar a fer jo de mestra. Els nanos d'avui dia no estudien gens i cap era capaç als dos mesos d'haver iniciat el curs de tocar alguna peça mínimament presentable. Així que el concert d'alumnes de Santa Cecília va esdevenir el concert dels professors. Excepte alguna vegada que vam solucionar el problema portant berenar a l'aula, tota la canalla encantada amb el dia de Sant Ganxito i Santa Fanta Naranja.

El més estrany de tot plegat és que al llarg de tants anys ningú m'ha explicat la història de la meva patrona. La llegenda de Sant Jordi i el drac la saben tots els nens, per què no la de Santa Cecília? Gràcies a Sant Google tot té solució.

Cecília va viure al s.III dC a Roma. Era una donzella a qui van casar contra la seva voluntat amb un jove pagà. Ella el va convèncer perquè es convertís al Cristianisme i va aconseguir que respectés la seva virginitat. Va ser arrestada per propagar la fe cristiana i condemanada a morir asfixiada en uns banys romans. Segons explica la llegenda la santa va passar dos dies tancada al bany cantant alegrement enmig d’una fumera insuportable. Finalment, va ser decapitada.

Crec que tampoc seré jo qui difongui aquesta història entre els meus petits alumnes, la paraula verge segur que la coneixen però voldran saber què vol dir. Amb els adolescents corro el risc que siguin ells amb 14 o 15 anys els que m'expliquin la seva vida sexual. I em resulta massa còmica la imatge de la pobra Cecília entonant càntics al senyor i que la facin callar els guàrdies romans que no suporten els seus cantussols amb un tall de destral.

Hauria preferit quedar-me amb el record del quadre preciós que la meva iaia té penjat a la saleta. Una santa d'ulls blaus que canta mirant als cels mentre s'acompanya amb el piano. Llàstima que aquest instrument no va ser inventat fins al segle XVIII. Haurien de detenir a tots els pintors que s'han dedicat a falsejar la història.

20-N

"La millor olor, la del pa; el millor sabor, el de la sal; el millor amor, el dels nens"
Henry Graham Greene

Avui 20 de novembre és el Dia Universal de la Infància. M'ha agradat celebrar-lo d'incògnit amb una colla de nanos desconeixedors de l'efemèride que els honorava. Per uns dies torno a anar al col.le. Interpretar el paper de Julie Andrews ensenyant el do-re-mi és tasca compatible amb els bolos de l'opereta japonesa els caps de setmana. Ni un dia de descans: a vegades tinc poca feina i a vegades massa! Per sort aquests alumnes estan ben domesticats per la senyu que substitueixo. Es pot treballar i ens ho passem la mar de bé aprofitant el permís que tinc per fer el que em doni la gana.

Les Nacions Unides haurien d'haver previst que la mort de Franco eclipsaria el dia de la Infància. Com tantes vegades els nens no són considerats pel món adult. A mi em va molt bé per recordar que també compleix 31 anys l'amiga boletaire. Feia molt que no tenia notícies seves i he aprofitat per trucar-la, almenys avui el seu negativisme no l'acompanyaria. Té un nòvio que l'aguanta, va guanyar una oposició de funcionària, paga 4 duros pel pis on viu i encara es queixa. Que fantàstica deu ser doncs una vida inestable com la meva: sense lligams, inseguretat laboral, tornant a viure a casa els pares...

Després he pensat que si era el dia de l'Infant hauria de realitzar unes quantes trucades més. No les he fet perquè els crios d'edat avançada que conec no apreciarien la meva felicitació i no estic per gastar mòbil. Tampoc sóc un exemple a seguir. Ben mirat, potser és preferible la immaduresa a la respectabilitat de segons quins grans senyors. No ens aniria tan malament si de tant en tant deixéssim sortir el nen que tots portem dins. Cal inventar amb urgència un virus que transmeti el síndrome de Peter Pan.

Pocahontas

"El millor és ser natural però cal maquillar-se molt per a semblar-ho"
Calvin Klein

La meva activitat japonesa és tan escassa que m'ha permès una escapada de pel.lícula a Santander. Super bolo de música fàcil, pocs dies i ben pagat. El titular del Diario Montañés va ser "Ennio Morricone regaló la banda sonora de su vida en un espectacular concierto".

Quina felicitat tornar a formar part de la massa coral, sense la pressió de la defensa solitària d'un personatge! A part de contribuir al sanejament del meu compte corrent em possibilitava un retrobament amb molts dels meus amics de professió que viuen a Madrid. Estada en un fantàstic hotel de 4 estrelles amb vistes al mar, piscina climatitzada, jacuzzi i altres pijades. I poc temps per a gaudir-lo. Entre assajos, desplaçaments i sandwitxos a la cafeteria de l'hotel ens vam posar al dia de novetats, tafaneries i escarceos d'uns i altres.

1r premi per la flautista de l'orquestra de l'empresari ventríloc. Farta de tot ha decidit enrolar-se en l'exèrcit i cobrar cada mes el sou de funcionària de la Banda del Ejército Español. La família republicana que sempre va recolzar unes inquietuds artístiques no li dirigeix la paraula.

2n premi per la fallera-funambulista del circ que continua fent mèrits per progressar en la seva carrera artística visitant llit de tot director o productor. Divertit va ser el pollo que va muntar en trobar-se l'ex mexicana del seu nòvio. No podia suportar compartir escenari amb la Salma Hayek que li ha posat una denúncia per maltractaments al seu amor banyut.

3r premi per l'amic cubà domador de lleons que pensava que mai més de la vida veuria aquella catalana atípica. Per haver estat capaç de recopilar en poc més d'un mes tantíssims cotilleos i explicar-los cada nit a la suite on la Capitana i jo dormíem. L'Àngel Cristo amb veu de baríton abandonat pel seu nòvio comparteix ara pis i penes d'amor amb el tenor pallasso carinyós. No els diré que en privat els dos s'han dedicat a criticar-se i a explicar-me com de fotut està l'altre.

Il maestro e il suo seguito de collaboratori arribava com a gran divo el dia abans. Sort que el seu assistente, un italià petit i curiós mescla d'Al Bano i Roberto Benigni, ja s'havia encarregat de fer-li la feina bruta. Va ser màgic compartir l'emoció del compositor de spaghetti western en escoltar complagut la seva pròpia música el dia que complia 78 anys. Vaig fer els deures i no vaig marxar fins tenir la partitura signada i la foto amb il maestro.

Tants esforços invertits en una carrera de cant i haver d'acabar cantant un simple "Aaaa, aaa" "Aaaa, aaa" de temes com "Il buono, il brutto, il cattivo". El més complicat eren les Veus Folk de "The Mission" que només fèiem unes elegides. Era una pringada que em toqués fer el Cor d'indígenes però satisfeia la il.lusió d'una noieta de 15 anys impactada per una pel.li que li havien fet veure als Jesuïtes. Tot plegat una experiència ben divertida i alguns moments de pell de gallina.

Unes vacancetes per a les meves trenes pèlroges de Pippi Langstrum. Aviat tornaran a camuflar-se sota la perruca de bruixa japonesa, però per uns dies han respirat sent le treccie d'una Pocahontas a la italiana.

Kuso!

"Els déus ajuden als que s'ajuden a sí mateixos"
Esop

Com si es tractés d'un casament els dies previs a la meva estrena de bruixa japonesa, quan més tranquil.litat voldries, estan carregats de proves de vestuari, de perruqueria, de maquillatge, ves a comprar els complements, recorre totes les sabateries de Barcelona per trobar a última hora unes sabates adequades, ara assaig musical, ara d'escena...

Feta un sac de nervis arribava al que seria el meu assaig general, sense escenografia, sense caracterització, sense 4 dels 12 actors. Vaig acabar esgotada després d' absorbir com una esponja tota la informació possible i satisfer les demandes dels directors. Em vaig concedir un dia de relax abans que em llancessin a los leones!

El dia de la cerimònia arribar tard hauria estat vist com una falta de professionalitat pels meus recents companys. Així que vaig córrer i feia una arribada gens glamourosa carregada amb la motxilla. M'hauria agradat interpretar el paper de la núvia que es fa esperar. Almenys un ram de flors m'esperava en el camerino de part de la companyia que em donava la benvinguda.

Estava més tranquil.la del que hauria imaginat i amb un somriure mig sincer responia que no a la repetida pregunta de si estava nerviosa. Per què havia de patir? Em lliurava de la temuda baixada a pes perquè la grua no cabia a l'escenari i davant els contratemps que segur passarien calia confiar en la meva capacitat per salvar la situació.

El tracte familiar em feia sentir bé. El director va arribar cap al final de la prova de so i assaig, assegut a la platea m'anava fent fotos de record, com si fos el meu pare. El director musical va venir expressament a portar un playback nou que jo necessitava i fent de padrí em deia que estava tranquil.líssim i confiava plenament en mi. La coreògrafa i l'escenògrafa semblaven les tietes patint més per la nena que la pròpia interessada. Entre les dues em vestien, m'ajudaven amb totes les mandangues i supervisaven que no em faltés de res, també s'encarregaven de donar-me suport moral a tota hora. Com a gran diva que sóc vaig ser l'única actriu que disposava d'ajuda de càmara, quina delícia! Tot un luxe tenir com a maquilladora la reconeguda i premiada escenògrafa. El meu debut els ha donat vidilla a la meva nova família laboral-artística.

El millor de tot d'una estrena és tota la merda que reps. Missatges i trucades d'amics que et fan costat en els tràngols difícils, com si fos el teu aniversari. Fins i tot una trucada a mitja representació de la meva antecessora des de Sevilla. Els missatges dignes de conservar: des dels poètics "Una nova estrella brilla aquesta nit en...", als metafísics "Tota l'energia s'acumula...", als d'algun profà en teatre que et desitja "Sort" fins al simple i directe "Molta merda". Aquesta vulgar expressió que sorprèn als que no pertanyen a la faràndula prové de l'època en què la gent es desplaçava amb carruatges. L'acumulació de cagarades de cavall a la porta del teatre era equivalent al nombrós públic que s'hi havia desplaçat.

Cap incident greu, nombroses felicitacions al final, família i públic conegut encantat: prova superada! A la sortida la meva mare va voler saludar els nous companys de la seva filla artista. Vaig passar molta vergonya quan li va dir al meu partenaire d'escena que havia millorat tant i cada vegada ho feia més bé, que als últims bolos ja seria insuperable...

Ahir vespre vaig fer la meva segona funció: ni flors, ni ajudes de càmara, ni maquilladora d'excepció, ni claca en el públic, ni estrelles en el firmament, ni energies, ni merda.... Les segones núpcies sempre tenen un to contingut. Per posar-hi una mica d'emoció tenia uns mocs d'un enconstipat no desitjat, l'amenaça no era important només la incomoditat. I d'espifiada... alguna en vaig fer, però si el públic no se'n va adonar jo no les explicaré.

Castanyada d'eleccions

"La política no té entranyes"
Napoleó Bonaparte

Gràcies al japonès musical he celebrat castanyada de màniga curta però no m'he pogut escaquejar de patir la campanya de les eleccions al nostre Parlament.

No penso parlar de política, no patiu, ni en sé ni m'interessa. Ningú diria que vaig passar un any de la meva vida estudiant Sociologia i que fins i tot m'agradava. Però oblidats estan aquells ideals de joventut i ara comparteixo el desencant que tants sentim.

Em sembla tan insuportable la propaganda electoral que quan la posen a la tele canvio de canal. Malauradament totes les cadenes es posen d'acord per martiritzar el personal i la fan a la mateixa hora. Està clar que el programa polític no ens interessa i si ens fixem en alguna cosa serà en com d'envellit està tal o què poc li afavoreix el vestit a qual... Ens omplen la bústia de paperassa que va directa a les escombraries i ens empaperen els carrers amb les seves cares i somriures. Tanta insistència és una tàctica que no funciona, està demostradíssima la teoria que diu: quan més passes, més al darrera et vindran.

M'hauria sabut greu de gira per las Españas no haver pogut votar. Em sembla una pràctica molt divertida i no he fallat mai a les urnes. Gairebé és un esport de risc perquè cada vegada tinc més feina per decidir a quin partit votar. Sóc variable i per tant una votant poc fidel, al llarg dels meus 13 anys d'ús de vot he alternat sense manies entre els partits del Tripartit. Almenys tinc clar que sóc d'esquerres, quina altra cosa podria ser una obrera de l'espectacle?

El meu avi sempre ens deia que havíem de votar "als de casa", referint-se a Convergència. La família seguim les seves directrius i votem "als de casa" amb Iniciativa, el partit del veí de dalt jove diputat trompetista.

He llegit al diari que el TNC suspenia una funció avui perquè un dels actors havia d'estar en una taula electoral. Quina mandra estar tot un dia de festa enclaustrat complint amb les obligacions cíviques! De totes maneres, hi ha els que pagarien perquè els toqués sempre, encantats de saludar el veïnat i interpretar el personatge de ciutadà exemplar, per un dia sentir-se algú important.

Jo sempre me n'he lliurat. Deuen considerar que estic poc qualificada, la meva titolació superior musical no garanteix que pugui desenvolupar tan complicada escomesa. Millor. Quin favor em va fer Hisenda en adjudicar-me el gremi de "Artistas, circo y toreros". Res més encertat per a una Taure que ha treballat com a Fakira en un circ i fa els seus pinitos professionals com a artista.

Passat sociològic

"En l'estudi no existeix la sacietat"
Erasme de Rotterdam

Ningú diria que un any de la meva vida vaig anar a la Universitat a estudiar Sociologia. No recordo ben bé com va anar però vaig ser delegada de classe i representant del Consell Escolar. Implicada en totes les mogudes: xerrades, reunions, reivindicacions, protestes, manifestacions, tallar la Diagonal, nit a la Uni amb sacs de dormir, conflictes amb el Professorat... i molt de bar!

El Cap d'estudis era un impresentable que feia i desfeia, col.locava als seus amiguetes i s'aprofitava de l'alumnat. Em van alertar del perill quan ja m'havia proposat a mi i a uns pocs elegits de participar en un estudi sociològic, el meu nom figura en el llibre que fins i tot va guanyar un premi. Mentrestant el Degà de la Facultat d'Econòmiques em citava per a aclarir certs temes escabrosos... Els últims temps poc m'hi estava, fins i tot m'espantava trobar-me certs elements pels passadissos.

Llegir moltíssim, fer comentaris, treballs i més treballs, biblioteca sense abusar-ne i més de bar! Després de la Facultat, me n'anava cap al Conservatori i a la nit sempre tenia assaig de coral o de teatre. En arribar a casa encara em quedaven no-sé-quantes pàgines per llegir i fer algun escrit i a l'endemà lleva't que tens classe a les 8h. Els findes a part d'anar de marxa amb els amics (estava en edat de sortir) i de recuperar hores de son havia de tocar el piano! En acabar el curs malgrat unes magnífiques notes, els meus pares escoltaven la renúncia a un futur prometedor per a llançar-me al complicat i insegur món de la música.

Voleiada

“L’ànima té il.lusions com l’ocell ales, això és el que la sosté »
Victor Hugo

Una apacible i assolellada tarda convidava a emprendre un vol. Encantada de compartir-lo amb dos coloms pare i filla habituals de la meva rambla. Ell sap tenir cura sense ajuda del seu pollet però preveient les dificultats de l'enlairament ha sol.licitat els serveis d'una professional. Amb un pressupost limitat de pare separat encara ha fet sort i ha trobat una companya de vol a les rebaixes que té l'ala trencada però amb pedigrí familiar de colúmbid.

Tot un honor viure el primer vol a llom de bicicle de la Colometa. El vehicle recuperat en època tardorenca, fent cas omís a la dita “Las bicicletas son para el verano”, després de passar la ITV a cal metge bicicleter a punt estava novament per fer volar coloms.

La petita au ha estat queixosa fins que no hem emprès el vol. Els preparatius se li feien llargs i pesats, calia fixar amb seguretat la seva cadireta i aconseguir protecció per al seu caparró. Tota presumida ha triat un casc de color rosa talla "Colometa-2anys" amb el que els seus ulls vius i tafaners havien de lluitar quan li relliscava i perdia visió de vol.

En les primeres pedalades semblava atemorida però poc a poc ha descobert els nous horitzons que s’obrien enfront seu i cridava amb alegria tot allò que el nom coneixia. Aviat ha començat a riure, a respondre a les “brometes” i a jugar a amagar-se i aparèixer del seu casc. Conducció prudent que no ha previst la fresca brisa d’una voleiada vora el mar ni ha volgut evitar els riscos de felicitat de la vivència. En l’última part del trajecte l'ocelleta ha començat a remugar i amb raó, potser massa llarg resultava el primer passeig a dues rodes.

Una experiència emocionant que mereixia un feliç final acomplint la rutina habitual. Mentre el Colomet feia sopar ella picotejava pinyons i gosava jugar amb mi que sóc una ocell poc coneguda. Fent temps per a l’obligat bany de final de jornada la Colometa ha rebut la seva primera classe de piano no oficial, aprenent a tocar glissandi i parant atenció a la cançoneta que el seu reclamat a tota hora papa intentava teclejar. (Pobre veïnat, maleiran el dia que aquest tocat de l’ala feia estrident regal)

Bany en piscineta/banyera i sopar de pastanaga, rap i iogurt. No ha deixat ni una molla, aquesta Colometa ha sortit molt bona menjadora! El “moment literari” ha arribat amb les postres quan la petita poetessa ha tastat la mel per primera vegada a la vida. La seva llengota de fàstic intentant desfer-se d’aquella menja enganxifosa li ha inspirat el vers que serà leitmotiv de la seva Oda a la dolçor “Mel no, sucre sí!”

Aligot

"Quan hi ha una tempesta els ocellets s'amaguen però les àguiles volen més alt"
Mahatma Gandhi

Octubre atapeït, mogut i nerviós.
(El pensament en l'estrena del musical japonès del dia 28)

Primera setmana carregada d'assajos i funcions no retribuïdes, cosa habitual en el meu historial artístic. Les meves intencions de descans i dedicació a les actuacions per amor a l'art es van veure frustrades quan en el terrestre viatge de tornada del circ del Nord rebia la trucada d'un Conservatori de música del Vallès que reclamava els meus serveis com a professora. Vaig acceptar no pels ingressos inesperats sinó pensant en una alternativa futura a la meva actual professió incerta.

Em fastiguejava que per coincidència d'agenda no podria gaudir relaxadament del musical miserable i la presentació del nou projecte del Professor Penyacarbassa. Amb els nervis de la preparació del personatge oriental només em faltava el retorn sobtat al món escolar. Cap ganes d'emular novament la Julie Andrews com a senyu substituta ensenyant el Do-re-mi a uns marrecs maleducats i de comprovar com de rovellats tinc els meus dits de pianista. Reconec que el contacte diari amb la canalla rejoveneix, fer classe és com fer una actuació i m'ho vaig passar bé perquè estic acostumada a bregar amb les feres però vaig quedar convençuda que
insistiré per poder viure professionalment de l'artisteig retribuït.

M'acomiadaven del Conservatori i guanyava un viatge amb todos los gastos pagados a Jerez per cantar de nou amb l'Orfeón la Càrmina Burana. Quan vaig voler fer-me enrere per a concentrar-me en la nipona opereta ja havien comprat el bitllet en Business Class i em vaig veure obligada a disfrutar de l'hotel de 4 estrelles, retrobar-me amb les meves amigues que viuen a Madrid, gastar-me les dietes en quincalla i prendre finos i pescadito...

I sense temps per desfer la maleta viatge al "Japó" per veure l'última funció de la meva antecessora. En les 8+8 hores de tren cartagenero coneixia la meva nova companyia teatrera. Entremig un dia intens per a resoldre dubtes, trepitjar l'escalada escenografia i procurar retenir-ho tot: aprendre com m'haig de maquillar, com posar amb èxit l'aparatosa perruca, per on i com fer les sortides a escena... Massa material va enregistrar el meu cervell i en finalitzar la funció estava més cansada que els companys que havien actuat.

Els temuts assajos particulars amb la coreògrafa van ser una delícia en enamorar-se ella dels meus braços i espatlles de nedadora. Va veure clar que el meu personatge havia de ser un aligot de gestos grans i tràgics, una Medea asiàtica. Impossible reunir tota la companyia per a fer un assaig i el director de cognom italià pràcticament no l'he vist. Els quimonos de l'ex japonesa em van curts i petits, i intueixo que estrenaré sense haver provat vestuari, perruca ni complements. Toca espavilar-se si no vull esdevenir una au desplomada, vinga a veure el vídeo i els DVD que m'han passat, fixar-se en els moviments, els gestos, apuntar-ho tot al guió, practicar amb el piano o amb els playbacks... Sort de la col.laboració de l'amiga que patia cistitis orgàsmica i la generositat de l'antecessora disposada a ajudar-me en la meva croada!

En ocasions com aquesta reconec que surt de mi el pitjor, em costa poc adoptar el paper de diva insuportable. A casa ja saben que entre nervis i responsabilitat estic irascible i no em fan gaire cas. Una pregunteta tan innocent com "Que estàs nerviosa?" feta per la meva mare em sembla una provocació i no entenc com la meva germana no es cansa de trucar malgrat les meves respostes desganades. Crec que el que voldrien que els expliqués són les meves voleiades amb un "Tranquimacín" que m'he autoreceptat, poderós relaxant natural i plaent que últimament vetlla pels meus somnis.

L'aligot japonesa és a punt d'empendre el vol. El text, les cançons, les escenes, les coreos i els moviments em preocupen però res pitjor que la baixada a pes des d'una grua hidràulica que em deixa a uns dos metres d'alçada. Espero no haver d'utilitzar les meves ales en l'aterrada, per si de cas hauria de reparar amb urgència la meva ala trencada.

Moments d'estiu (escrit amb retard)

"La felicidad no existe en la vida. Sólo existen momentos felices"
Jacinto Benavente

Ja fa dies que va arribar el final de l'estiu, per segona vegada un estiu madrileny. En l'aventura solitària d'aquest any he viscut alguns moments gloriosos. He tingut molt temps per trobar-me a mi mateixa i no me n'he cansat, això té molt de mèrit. M'he sentit sola a estones però no ha estat sempre una sensació desagradable. En la distància sents l'afecte dels que estimes llunyans i en la proximitat et sorprèn rebre el dels nouvinguts.

Moment curiós va ser la gravació d'una obra composta pel Director de la Banda del Ejército Español pel casament de la seva filla, realitzada en els estudis que té l'exèrcit als jardins del Campo del Moro. Un bodrio de cançó! Això sí, la ruta de tapeo i copichuelas d'aquells dies amb "Los chicos del coro" serà inoblidable.

Moment glamourós va ser col.lar-se a l'última funció de Plácido Domingo al Real. Vaig anar amb el torero després d'un assaig a provar sort a la revenda, cinc minuts abans que comencés vam aconseguir de miracle dues entrades. Eren barates i dolentes però malgrat la nostra indumentària gens adequada vam tenir el morro de seure a platea després de l'entreacte.

Un altre dia em vaig trobar sopant distesament a casa del temut director de la Companyia del televisiu jefe dels meus inicis sarsuelers, veient els DVDs dels nostres espectacles tan a gusto... Com canvien les coses, quin moment més grotesc! I el més divertit va ser descobrir que un tenor de la compañía havia estat el desconegut motorista que una matinada del mes de maig va salvar-me de perdre el vol que em retornava a Barcelona, la setmana anterior ja n'havia perdut un!

Les visites són per a mi moments molt esperats. L'amic generós que viu al país de la xocolata gustosament em va convidar a sopar com cal. La meva estimada amiga nostàlgica va aparcar per uns dies la seva love story actual per a recordar la nostra aventura de l'estiu 2005. Tot seguit del regne d'Aragó arribava al galop un cavaller i finalment la família feia visita oficial.

Els pares van abandonar les tasques de cangur de iaia i tieta, la germana d'ulls blaus el nòvio pescador i la d'ulls castanys les seves amistats. Vam fer turisme en record dels nostres viatges de casa rural, carretera i manta fugint de la calor xafogosa. La meva mare va veure la funció tres dies seguits i va comprovar que la filla estava bé mentre que les germanes aprofitaven per anar de compres, el pare s'entretenia a la recerca de restaurant i l'obrera de l'espectacle exercia de guia excepcional.

Adéu a la febre madrilenya i bolo a l'Extrema i dura abans de retornar a Barcelona per acomiadar l'estiu vora el mar. A cal Sebastian vaig deixar les arracades que em vaig comprar en cobrar la nòmina potent d'agost, moment despiste, com també gran part de la meva col.lecció de potingues i de trapitos d'anar per casa. La Ronaldinha se n'ha anat també al seu país i aquesta tardor el meu Majordom ja no té ni polaca artista ni brasilenya disposada a fer-li la cuina i el llit.

Infart

"La vida es como el café o las castañas en otoño. Siempre huele mejor de lo que sabe"
Maruja Torres

Els 15 dies de suposades vacances van passar molt ràpid com era de suposar. Entre temes pendents, ganes de quedar amb tothom, festes majors, assajos d'un miserable musical, assajos del nou musical del Professor Penyacarbassa, visites a la quiropràctica, l'homeòpata i a la iaia a l'hospital... poc descans he tingut. A més, fins i tot vaig "treballar" cantant quatre concerts de Càrmina Burana, tot un gustazo malgrat la mucositat al coll d'un constipat d'al.lèrgia tardoral que em fastiguejava.

Només algú com jo després de passar-se tot l'estiu cantant i anant amunt i avall accepta amb entusiasme la idea de vociferar en els seus dies lliures i tornar a fer equipatge i viatjar. No podia refusar la invitació de col.laborar amb un Orfeón de prestigi internacional, totes les despeses cobertes, viatge, estada i dietes. Llàstima que els concerts eren aquí a la cantonada, mai m'havia sentit tan ridícula arrossegant maleta anant amb Ferrocarrils a instal.lar-me a un còmode hotel del Vallès.

Amb tanta moguda vacacional enyorava la meva plàcida vida de puta madrilenya i desitjava amb ànsia anar-me'n amb el circ cap a les terres del Nord. Ni l'últim dia mercenari amb una copa de vi al Moll de la Fusta amb la il.lusió d'haver ensopegat amb una au de vol més intranquil que el propi vaig aconseguir relaxar-me. Una trucada que possibilitaria la inserció laboral a l'artisteig professional barceloní accelerava el meu cor al mateix temps que l'Ajuntament de la meva ciutat organitzava un Piromusical en el meu honor per celebrar tan feliç notícia.

Després d'una nit de vols d'artifici, massa curt el dia era per a preparar maleta i càsting. I l'endemà cap a Bilbao en avió com una senyora, mentre la companyia arribava baldada després d'una pallissa d'autocar. Tot i així jo em sentia més esgotada que tots i el dubte del resultat de la prova em va tenir tot el dia amb la cara desencaixada.

Al matí següent va arribar l'esperada trucada: Sí, sí, sí!!! Tota sola en una habitació d'hotel en una ciutat estranya vaig començar a fer bots i salts amb un telèfon mòbil a la mà: sóc l'escollida!

Els dies van passant i mantinc l'alegria que em suposa aquesta oportunitat però sent conscient de la responsabilitat. Vinga felicitacions, tothom està encantat i feliç però el curro i els nervis són tots per mi. Tinc poc temps, doneu-me ànims i suport, me n'hauré de sortir victoriosa com sigui!