"La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra: no hi ha recepta de la vida que vagi bé per tots"
Carl Gustav Jung
La tia pràctica no ha marxat fins que la meva mare ha acabat l'interrogatori i després d'haver donat el vist-i-plau al Pronovias instal.lat a la mansió. Les Teresines del menjador hem continuat feinejant.
La tieta que viu a casa és la modista oficial. Començant per eixamplar el seu vestit comprat de rebaixes a 6 mesos vista que ara no li corda. Adaptant un vestit molinero per a la iaia presumida, amb els seus 87 anys vol que li escotin la brusa i li acurtin la faldilla. Fent unes pinces aquí i allà per una, escurçant una vora per l'altra, ajustant uns tirants...
La meva mare és la supervisora general. Ens ha obligat a totes a estrenar modelet mentre consenteix que el seu marit es posi el vestit de sempre, camisa i corbata nova i no es notarà. Fa mesos que recorre botiga rere botiga. En el seu cas, finalment s'ha decidit per un vestit que no té res a veure amb la seva idea original. Amb el tipet que lluu últimament causarà sensació. Em comença a preocupar la seva anorèxia menopàusica. S'ha tornat una experta en dietes proteiques i dissociades, coneix tots els truquillos per fer règim i recita de memòria el llibre de Montignac com si fos la Bíblia. S'ha aprimat moltíssim però es mira al mirall i es veu grossa.
El meu pare pateix una malaltia que s'anomena cansament pel casament. El que més li reventa serà fer de xofer, deixar la iaia, la tia modista i la dona a la porta i anar-se'n a aparcar tot sol, com sempre. Segur que li faria il.lusió entrar alguna filla de bracet a l'altar. De moment cap té intenció de fer-li interpretar el paper de pare de la núvia. Sempre ha bromejat amb el tema dels gendres, "Porteu a qui volgueu a casa. Això sí, un negre no!" i afegia mig rient "Bé, si té peles..." Si sabés que fa poc un gay cubà pels papers m'oferia 3000 € per casar-me amb ell!
S'acosta dissabte i cada dia hi ha més nervis. Segueixo sense hora a la perruqueria i sense haver decidit les sabates que em posaré. Tant de bo trobés alguna sabateta mona als xinos per sortir del pas. Aquesta gent que feien l'animalada d'embenar els peus de les nenes perquè no els creixessin i poder-les ben casar, no podrien creure mai que una dona pugui calçar un 42. No tinc el peuet de la Ventafocs, deu ser per això que mai em trobarà el meu príncep blau.
Se n'ha anat la tia pràctica i ningú em farà costat. La seva alçada de metre vuitanta també té un número de peu gran a joc. Ella entendria que no tinc ganes de gastar-me un pastón per unes sabates que em faran mal i que mai més em posaré.
jueves, junio 29, 2006
miércoles, junio 28, 2006
Una tia pràctica
"Les bones famílies generalment són pitjors que qualsevol altra"
Anthony Hope
Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!
No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".
Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.
Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.
Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.
La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...
No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...
"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"
L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.
(Seguirà la tortura sobre el casament.)
Anthony Hope
Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!
No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".
Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.
Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.
Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.
La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...
No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...
"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"
L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.
(Seguirà la tortura sobre el casament.)
sábado, junio 24, 2006
Tres sants i un Joan del riu
"Tots els triomfs neixen quan ens atrevim a començar"
F. Eugene Ware
"Sant Joan, el dia més gran". Vaig anar a la revetlla amb la feina feta i tots els Joans felicitats, començant per la família que "De Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases".
El tiet Joan té l'honor per edat i antiguitat de ser el primer. Content de sentir-me, em pregunta per on estic i per la feina. Els tiets no van poder tenir fills i les tres nebodes érem les ninetes dels seus ulls. Ara, tres desagraïdes: una amb el seu nòvio a la Costa Brava, l'altra fent sarsuela a Madrid i la petita dedicada als estudis i a les ganes de sortir.
Diu que poca cosa celebren, coca i al llit aviat que a la tele no faran res de bo. Els truco que ja estan a taula, quan un és vell sopa a les 9, diu. "Però si encara no són 3/4 de 9 tiet, i tu no ets un vell!" La tieta que no li importa passar el dia cuinant li haurà preparat algun plat especial. Ell té una bona panxa però és un jubilat actiu que s'entreté reparant qualsevol aparell que troba als Encants.
El meu cosí Joan no m'agafa el telèfon, deu estar liat. Trucaré d'aquí 5 minuts. Abans de complir-ne 30 ja estava casat, tenia contracte indefinit, cotxe, hipoteca i neixia el seu fill. Les comparacions són odioses així que no parlaré de la situació actual de la seva cosina. Contesta al mòbil. Han anat al Montseny el cap de setmana i estava posant el petit a dormir.
"Poca festa... una mica de coca i a dormir que demà abans de les 8 ja estarem en dansa. Tu sí que vius bé!" No es pot tenir tot, està clar.
Després d'enviar uns missatgets a amics Joans més llunyans, truco al Joan amic íntim de la parella del meu amic íntim, culpable que l'estiu passat me n'anés a cantar a la capital. Una vida de pel.lícula. Té un accident de cotxe i la seva dona queda en coma 7 anys fins que mor. Ell es queda sol cuidant la seva filleta d'1 any i mig i deixa el cant que era la seva passió. Refà la seva vida i té un altre fill. Es separa per sortir de l'armari i ho perd tot. Li toca acceptar-se, pagar lloguer, hipoteca de la casa que no viu, pensió per al fill que gairebé no veu, estudis, menjar i capricis de la filla i d'ell. Però recupera les ganes de fer coses i les inquietuds artístiques.
Aquest mes de març troba nòvio i una setmana més tard agafa la baixa per depressió. Vaig parlar fa poc amb ell i em diu que està molt millor. Conscient de les seves circumstàncies es dedicarà com cal a la feina de professor a l'Institut i fora tonteries. No entenc res. Em parla l'home que fa uns mesos amb un cubata a la mà m'animava a deixar-ho tot per cantar? Quin descans quan salta el contestador i m'estalvio de saber els seus plans desoladors per avui: "Només volia felicitar-te, espero que estiguis més bé. Un petó"
Tres Joans i cap foguera per cremar!
Us explicaré la revetlla d'un altre Joan. Un Joan que s'atreveix a trucar una noieta per anar a passejar per la platja. Són les dues passades, l'hora més o menys és la de sempre, només canviaran el teclat per la veu i la presència física de l'altre. Ell ve preparat amb tovallola, ampolla de vi i aigua. Ella ha encarregat un castell de focs per l'especial ocasió però amb els nervis ha oblidat pentinar-se.
Creuen saber moltes coses sobre l'altre: el que diu, el que pensa, el que escriu... però són dos desconeguts que es troben entre la gentada amb banda sonora d'onades i petards. Cap conversa podria ser més interessant que l'emoció de sentir la veu de l'altre quan diu el teu nom, de mirar uns ulls tímids, o de descobrir que bé senta riure plegats... Llàstima que no quedarà el record de les picades dels mosquits que amb el fum ell foragitava ni les petjades d'ànecs grans que la marea suau va esborrar.
Felicitats, Joan!
F. Eugene Ware
"Sant Joan, el dia més gran". Vaig anar a la revetlla amb la feina feta i tots els Joans felicitats, començant per la família que "De Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases".
El tiet Joan té l'honor per edat i antiguitat de ser el primer. Content de sentir-me, em pregunta per on estic i per la feina. Els tiets no van poder tenir fills i les tres nebodes érem les ninetes dels seus ulls. Ara, tres desagraïdes: una amb el seu nòvio a la Costa Brava, l'altra fent sarsuela a Madrid i la petita dedicada als estudis i a les ganes de sortir.
Diu que poca cosa celebren, coca i al llit aviat que a la tele no faran res de bo. Els truco que ja estan a taula, quan un és vell sopa a les 9, diu. "Però si encara no són 3/4 de 9 tiet, i tu no ets un vell!" La tieta que no li importa passar el dia cuinant li haurà preparat algun plat especial. Ell té una bona panxa però és un jubilat actiu que s'entreté reparant qualsevol aparell que troba als Encants.
El meu cosí Joan no m'agafa el telèfon, deu estar liat. Trucaré d'aquí 5 minuts. Abans de complir-ne 30 ja estava casat, tenia contracte indefinit, cotxe, hipoteca i neixia el seu fill. Les comparacions són odioses així que no parlaré de la situació actual de la seva cosina. Contesta al mòbil. Han anat al Montseny el cap de setmana i estava posant el petit a dormir.
"Poca festa... una mica de coca i a dormir que demà abans de les 8 ja estarem en dansa. Tu sí que vius bé!" No es pot tenir tot, està clar.
Després d'enviar uns missatgets a amics Joans més llunyans, truco al Joan amic íntim de la parella del meu amic íntim, culpable que l'estiu passat me n'anés a cantar a la capital. Una vida de pel.lícula. Té un accident de cotxe i la seva dona queda en coma 7 anys fins que mor. Ell es queda sol cuidant la seva filleta d'1 any i mig i deixa el cant que era la seva passió. Refà la seva vida i té un altre fill. Es separa per sortir de l'armari i ho perd tot. Li toca acceptar-se, pagar lloguer, hipoteca de la casa que no viu, pensió per al fill que gairebé no veu, estudis, menjar i capricis de la filla i d'ell. Però recupera les ganes de fer coses i les inquietuds artístiques.
Aquest mes de març troba nòvio i una setmana més tard agafa la baixa per depressió. Vaig parlar fa poc amb ell i em diu que està molt millor. Conscient de les seves circumstàncies es dedicarà com cal a la feina de professor a l'Institut i fora tonteries. No entenc res. Em parla l'home que fa uns mesos amb un cubata a la mà m'animava a deixar-ho tot per cantar? Quin descans quan salta el contestador i m'estalvio de saber els seus plans desoladors per avui: "Només volia felicitar-te, espero que estiguis més bé. Un petó"
Tres Joans i cap foguera per cremar!
Us explicaré la revetlla d'un altre Joan. Un Joan que s'atreveix a trucar una noieta per anar a passejar per la platja. Són les dues passades, l'hora més o menys és la de sempre, només canviaran el teclat per la veu i la presència física de l'altre. Ell ve preparat amb tovallola, ampolla de vi i aigua. Ella ha encarregat un castell de focs per l'especial ocasió però amb els nervis ha oblidat pentinar-se.
Creuen saber moltes coses sobre l'altre: el que diu, el que pensa, el que escriu... però són dos desconeguts que es troben entre la gentada amb banda sonora d'onades i petards. Cap conversa podria ser més interessant que l'emoció de sentir la veu de l'altre quan diu el teu nom, de mirar uns ulls tímids, o de descobrir que bé senta riure plegats... Llàstima que no quedarà el record de les picades dels mosquits que amb el fum ell foragitava ni les petjades d'ànecs grans que la marea suau va esborrar.
Felicitats, Joan!
jueves, junio 22, 2006
L'hora de la palla
"Aquí em teniu, cascant-me-la a la dutxa. Per a mi el millor moment del dia. A partir d'aquí, tot va a pitjor". (American Beauty)
Sopar improvisat de diumenge amb els meus dos amics solters. Pel camí només es fixen en els pits i en les minifaldilles perilloses de les adolescents que ens creuem. Quina falta de delicadesa! Però a mi m'encanta que no es tallin ni un pèl en els seus comentaris sexistes, ho interpreto com a prova de la seva sincera amistat.
Taula lliure a la terrassa, ens asseiem a la fresca que els ànims van calents. Aquesta nit els astres no han acompanyat, només ha lligat l'actor i no li ha fet cap il.lusió. Un rubiales de la taula del costat no parava de mirar-lo. Era tan descarat que fins i tot se n'ha adonat el músic que no s'entera mai d'aquestes coses. I menys encara si té la vista distreta en les cuetes de la cambrera.
Ha passat la tarda davant la tele amb un cutre telefilm romàntic, l'altre ha confessat haver vist un tros fent zapping. Sorprenent, al cine sempre em porten a veure Matrix! L'argument era menys apassionant que un partit del mundial entre Tanzània i Kuala Lumpur. El protagonista perd el seu amor en un accident i anys després el retroba en la ignorada empleada d'un McDonalds. Casualitats de la vida, ella porta el cor transplantat de la seva dona morta!
Suplico que parin de torturar-me amb les desgràcies de la pobre parella que ha patit tant! Les dificultats de la vida no deuen ser tan dures quan tots dos són guapíssims i ella té un bon parell de... raons que han aconseguit que un dels ximples no s'hagi adormit al sofà. Però res els atura, així que canvio de canal i em concentro en els spaghetti. Fins que han pujat el volum com quan arriben els anuncis.
Fart de tantes mentides, d'històries que a la vida real no passen, de falses esperances... El músic amb la seva feina tocant als serveis funeraris ho té cru. Les amigues i familiars d'un difunt no estan per la labor del flirteig al tanatori. I anant a tot arreu amb moto, ni l'opció de lligar al metro li queda! A poc a poc les disertacions transcendents arriben al tema que l'amoïna de veritat: enyora el seu polvet. Ho va deixar farà un any amb la seva nòvia, quan ja tenien pis i data de casament a Montserrat. Una rossa de tint educada en col.legi de monges, professora d'aeròbic per pagar-se la carrera de Dret i filla de perruquera, quin pedigree. Va ser un trencament molt dolorós, sobretot per als sogres i els consogres que s'havien fet tan amics.
I la seva indignació va en augment i amb raó: la nena moníssima que li ha servit la pizza amb pernil i xampinyons ni se l'ha mirat. Si estiguéssim en una pel.li, una Sofia Loren d'escot abundant hauria picat l'ullet al desenganyat Violinista de la teulada. Ella seria una melòmana que en un concert al Palau de la Música s'hauria enamorat de l'atractiu Concertino i ell seria un fan de la mozzarella italiana. Amb la posta de sol passejarien per la platja de la Marbella i aviat ell li declararia el seu amor tocant una Serenata entre els nínxols del romàntic Cementiri del Poblenou...
Aquest guió té possibilitats. L'actor i jo treiem la Celestina que tots portem dins i cridem la Ragazza. El tímid indignat no reacciona i per salvar la situació preguntem per com la fan la sangria. La Cuetes respon que és un secret de l'amo, i se'n va remenant el cul. Ni que fos la recepta de la Coca Cola! Què s'ha cregut la chicholina aquesta! Ens fa mal la seva indiferència i li diem al desencantat amic que aquella antipàtica no deu gastar ni una talla 90 i segur que és antiorgàsmica. Que se li treguin les ganes aviat de passar-li l'arc: no tenim ganes de sopar pizza cada dia.
No li tocarà més remei que consolar-se a internet. És tan fàcil trobar un rotllo que ja ni ve de gust. Volem una història bonica, reclamem el nostre dret a viure un amor de pel.lícula! Quedar, fer la cervesa, el polvo, i després què? Per desfogar-se amb algú qualsevol és millor fer-se una palla. Per fi un tema interessant! Preferències: lloc, hora, freqüència, estil, fantasies... No us escandalitzeu ara. Poc temps li dediquem a la pràctica diària i solitària amb l'instrument el violinista celest, el guitarrista kumba ya i la cantant expianista.
No prenem postres, ni tan sols els deixo mirar la carta, sentirien curiositat pel nou Soufflé recepta del tiet o les propostes d'estiu de Xarrup de llimona o de Crema catalana i no estic per històries. Demanem il conto i marxem abans que la frígida cameriera ens pugui encomanar la seva insatisfacció. Sense pastís o gelat ens quedarem amb gana a no ser que tirem mà del self service menys perillós, fàcil, econòmic, còmode i plaent que hi ha.
Sopar improvisat de diumenge amb els meus dos amics solters. Pel camí només es fixen en els pits i en les minifaldilles perilloses de les adolescents que ens creuem. Quina falta de delicadesa! Però a mi m'encanta que no es tallin ni un pèl en els seus comentaris sexistes, ho interpreto com a prova de la seva sincera amistat.
Taula lliure a la terrassa, ens asseiem a la fresca que els ànims van calents. Aquesta nit els astres no han acompanyat, només ha lligat l'actor i no li ha fet cap il.lusió. Un rubiales de la taula del costat no parava de mirar-lo. Era tan descarat que fins i tot se n'ha adonat el músic que no s'entera mai d'aquestes coses. I menys encara si té la vista distreta en les cuetes de la cambrera.
Ha passat la tarda davant la tele amb un cutre telefilm romàntic, l'altre ha confessat haver vist un tros fent zapping. Sorprenent, al cine sempre em porten a veure Matrix! L'argument era menys apassionant que un partit del mundial entre Tanzània i Kuala Lumpur. El protagonista perd el seu amor en un accident i anys després el retroba en la ignorada empleada d'un McDonalds. Casualitats de la vida, ella porta el cor transplantat de la seva dona morta!
Suplico que parin de torturar-me amb les desgràcies de la pobre parella que ha patit tant! Les dificultats de la vida no deuen ser tan dures quan tots dos són guapíssims i ella té un bon parell de... raons que han aconseguit que un dels ximples no s'hagi adormit al sofà. Però res els atura, així que canvio de canal i em concentro en els spaghetti. Fins que han pujat el volum com quan arriben els anuncis.
Fart de tantes mentides, d'històries que a la vida real no passen, de falses esperances... El músic amb la seva feina tocant als serveis funeraris ho té cru. Les amigues i familiars d'un difunt no estan per la labor del flirteig al tanatori. I anant a tot arreu amb moto, ni l'opció de lligar al metro li queda! A poc a poc les disertacions transcendents arriben al tema que l'amoïna de veritat: enyora el seu polvet. Ho va deixar farà un any amb la seva nòvia, quan ja tenien pis i data de casament a Montserrat. Una rossa de tint educada en col.legi de monges, professora d'aeròbic per pagar-se la carrera de Dret i filla de perruquera, quin pedigree. Va ser un trencament molt dolorós, sobretot per als sogres i els consogres que s'havien fet tan amics.
I la seva indignació va en augment i amb raó: la nena moníssima que li ha servit la pizza amb pernil i xampinyons ni se l'ha mirat. Si estiguéssim en una pel.li, una Sofia Loren d'escot abundant hauria picat l'ullet al desenganyat Violinista de la teulada. Ella seria una melòmana que en un concert al Palau de la Música s'hauria enamorat de l'atractiu Concertino i ell seria un fan de la mozzarella italiana. Amb la posta de sol passejarien per la platja de la Marbella i aviat ell li declararia el seu amor tocant una Serenata entre els nínxols del romàntic Cementiri del Poblenou...
Aquest guió té possibilitats. L'actor i jo treiem la Celestina que tots portem dins i cridem la Ragazza. El tímid indignat no reacciona i per salvar la situació preguntem per com la fan la sangria. La Cuetes respon que és un secret de l'amo, i se'n va remenant el cul. Ni que fos la recepta de la Coca Cola! Què s'ha cregut la chicholina aquesta! Ens fa mal la seva indiferència i li diem al desencantat amic que aquella antipàtica no deu gastar ni una talla 90 i segur que és antiorgàsmica. Que se li treguin les ganes aviat de passar-li l'arc: no tenim ganes de sopar pizza cada dia.
No li tocarà més remei que consolar-se a internet. És tan fàcil trobar un rotllo que ja ni ve de gust. Volem una història bonica, reclamem el nostre dret a viure un amor de pel.lícula! Quedar, fer la cervesa, el polvo, i després què? Per desfogar-se amb algú qualsevol és millor fer-se una palla. Per fi un tema interessant! Preferències: lloc, hora, freqüència, estil, fantasies... No us escandalitzeu ara. Poc temps li dediquem a la pràctica diària i solitària amb l'instrument el violinista celest, el guitarrista kumba ya i la cantant expianista.
No prenem postres, ni tan sols els deixo mirar la carta, sentirien curiositat pel nou Soufflé recepta del tiet o les propostes d'estiu de Xarrup de llimona o de Crema catalana i no estic per històries. Demanem il conto i marxem abans que la frígida cameriera ens pugui encomanar la seva insatisfacció. Sense pastís o gelat ens quedarem amb gana a no ser que tirem mà del self service menys perillós, fàcil, econòmic, còmode i plaent que hi ha.
domingo, junio 18, 2006
Fi de curs
"Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor."
(L'emigrant) Jacint Verdaguer
Mes de juny, agenda atapeïda dels assajos habituals i dels extres, audicions, concerts, reunions, claustres... I a més, la calor que comença a apretar, els nervis dels exàmens finals, controls, avaluacions, informes, nens suats i neguitosos i professors agobiats.
Se'm fa estrany aquest any passar aquests dies amb tanta tranquil.litat. Feliç de no haver d'aguantar interminables audicions d'instrument en una sala atapeïda de pares que no dubten de la genialitat del seu fill i iaies que es venten sorollosament. Alliberada de fer exhaustius informes en els que has de camuflar les ineptituds dels alumnes i d'escoltar en avorrides reunions de professors anècdotes sense gràcia o mentides sobre la Gran Pedagogia. Despreocupada de l'organització de concerts, de la seva qualitat musical i dels resultats acadèmics.
Tampoc tinc motius per enyorar les famoses i envejades vacances dels mestres. En el meu cas eren una estafa: vacances de treballar i de cobrar. M'acomiadaven al juny amb un somriure de bon-estiu i em tornaven a contractar al setembre! Entre estalvis, atur i col.laboració econòmica de la parella o dels progenitors el col.lectiu de mestres de música sobreviu juliol i agost com pot. Per això alguns opten per la Primària encara que els toqui fer mates i socials, els atrevits s'enfronten amb el difícil alumnat de Secundària i els més afortunats es col.loquen en Conservatoris o Escoles Municipals.
La meva situació laboral actual no és millor: ara treballo o ara no, cap nòmina espectacular i els bolos mai saps quan els cobraràs. Tot i així, les vicissituds d'una artistilla amb l'ala trencada cantant "un mantón de la Chi-na-na..." que viu amb un majordom a 600 km del seu hàbitat natural, sense bici, sense mar i sense Estatut són envejades pels meus excompanys de feina. Tants anys de sacrifici de Rubinsteins asseguts davant un moble o de Callas patint per no enconstipar-se, no es veuen recompensats en l'ensenyança del do-re-mi a una colla de maleducats.
De totes maneres, l'obrera de l'espectacle confessa que troba a faltar fer classe. Protagonista absoluta de l'escenari de la seva aula. Amb sublims interpretacions seguint un guió ben après o fruit de la improvisació aplaudides pel gran públic. Llàstima que el d'algunes funcions pretenia fer-li la guitza, però aconseguia generalment baixar el teló victoriosa.
Hi ha un mètode infal.lible per a superar l'enyorança de la vida pedagògica. Aquests dies estic visitant exescoles, excompanys, exalumnes i assisteixo a tots els festivals de fi de curs que puc. Estic segura que la meva cura d'intoxicació donarà resultat aviat i podré marxar sense recança a Madrid a sarsuelejar.
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor."
(L'emigrant) Jacint Verdaguer
Mes de juny, agenda atapeïda dels assajos habituals i dels extres, audicions, concerts, reunions, claustres... I a més, la calor que comença a apretar, els nervis dels exàmens finals, controls, avaluacions, informes, nens suats i neguitosos i professors agobiats.
Se'm fa estrany aquest any passar aquests dies amb tanta tranquil.litat. Feliç de no haver d'aguantar interminables audicions d'instrument en una sala atapeïda de pares que no dubten de la genialitat del seu fill i iaies que es venten sorollosament. Alliberada de fer exhaustius informes en els que has de camuflar les ineptituds dels alumnes i d'escoltar en avorrides reunions de professors anècdotes sense gràcia o mentides sobre la Gran Pedagogia. Despreocupada de l'organització de concerts, de la seva qualitat musical i dels resultats acadèmics.
Tampoc tinc motius per enyorar les famoses i envejades vacances dels mestres. En el meu cas eren una estafa: vacances de treballar i de cobrar. M'acomiadaven al juny amb un somriure de bon-estiu i em tornaven a contractar al setembre! Entre estalvis, atur i col.laboració econòmica de la parella o dels progenitors el col.lectiu de mestres de música sobreviu juliol i agost com pot. Per això alguns opten per la Primària encara que els toqui fer mates i socials, els atrevits s'enfronten amb el difícil alumnat de Secundària i els més afortunats es col.loquen en Conservatoris o Escoles Municipals.
La meva situació laboral actual no és millor: ara treballo o ara no, cap nòmina espectacular i els bolos mai saps quan els cobraràs. Tot i així, les vicissituds d'una artistilla amb l'ala trencada cantant "un mantón de la Chi-na-na..." que viu amb un majordom a 600 km del seu hàbitat natural, sense bici, sense mar i sense Estatut són envejades pels meus excompanys de feina. Tants anys de sacrifici de Rubinsteins asseguts davant un moble o de Callas patint per no enconstipar-se, no es veuen recompensats en l'ensenyança del do-re-mi a una colla de maleducats.
De totes maneres, l'obrera de l'espectacle confessa que troba a faltar fer classe. Protagonista absoluta de l'escenari de la seva aula. Amb sublims interpretacions seguint un guió ben après o fruit de la improvisació aplaudides pel gran públic. Llàstima que el d'algunes funcions pretenia fer-li la guitza, però aconseguia generalment baixar el teló victoriosa.
Hi ha un mètode infal.lible per a superar l'enyorança de la vida pedagògica. Aquests dies estic visitant exescoles, excompanys, exalumnes i assisteixo a tots els festivals de fi de curs que puc. Estic segura que la meva cura d'intoxicació donarà resultat aviat i podré marxar sense recança a Madrid a sarsuelejar.
jueves, junio 15, 2006
Manyagoi greuge
"A mi no m'agraden les persones que es queixen... Una persona que plora i crida davant d'un drama no et fa pena, et fa pena aquella que calla i aguanta"
Mercè Rodoreda
No suporto la gent que es passa el dia queixant-se per tot. Res els sembla bé i a tot li posen pegues. Sempre estan rebufant i fent cara de fàstic. Només la canvien per una d'immutable, ben estudiada, perquè res que els expliquis afecti el seu acurat rictus. Amargats, avorrits, irritables, susceptibles...
Jo puc ser una d'aquestes, la pitjor. Fent cara de gos i trobant els aspectes negatius a tot no em guanya ningú. No cal que m'esforci gaire per a desanimar el personal i amargar-los el dia. I no estic sola en la meva missió, tants que conec especialistes en generar mal rotllo. No voldria ser així, però em veig obligada a ser-ho. Ho faig per ser acceptada pel món i sentir-me integrada en la societat.
Tanta gent que ha après a fingir i a callar. Hi ha coses que fa lleig dir-les, i cap pitjor que la confessió de ser feliç. Si per alguna casualitat a algú li sembla ser-ho, ho dissimula, no fos cas que algú altre se n'adonés i volgués amargar-li l'efímer instant de felicitat.
No existeix la felicitat absoluta. Generalment, com amb la propietat, la responsabilitat i la llibertat, on comença la d'un acaba la de l'altre. Potser és millor que sigui relativa, amb l'emoció de guanyar o perdre-la, i per descomptat el dret a queixa.
El problema és que no sé a quina oficina adreçar-me per manifestar el meu descontent i menys encara quins motius especificar en el full de reclamació.
Mercè Rodoreda
No suporto la gent que es passa el dia queixant-se per tot. Res els sembla bé i a tot li posen pegues. Sempre estan rebufant i fent cara de fàstic. Només la canvien per una d'immutable, ben estudiada, perquè res que els expliquis afecti el seu acurat rictus. Amargats, avorrits, irritables, susceptibles...
Jo puc ser una d'aquestes, la pitjor. Fent cara de gos i trobant els aspectes negatius a tot no em guanya ningú. No cal que m'esforci gaire per a desanimar el personal i amargar-los el dia. I no estic sola en la meva missió, tants que conec especialistes en generar mal rotllo. No voldria ser així, però em veig obligada a ser-ho. Ho faig per ser acceptada pel món i sentir-me integrada en la societat.
Tanta gent que ha après a fingir i a callar. Hi ha coses que fa lleig dir-les, i cap pitjor que la confessió de ser feliç. Si per alguna casualitat a algú li sembla ser-ho, ho dissimula, no fos cas que algú altre se n'adonés i volgués amargar-li l'efímer instant de felicitat.
No existeix la felicitat absoluta. Generalment, com amb la propietat, la responsabilitat i la llibertat, on comença la d'un acaba la de l'altre. Potser és millor que sigui relativa, amb l'emoció de guanyar o perdre-la, i per descomptat el dret a queixa.
El problema és que no sé a quina oficina adreçar-me per manifestar el meu descontent i menys encara quins motius especificar en el full de reclamació.
martes, junio 13, 2006
Prostitució musical
"Casar-se està bé. No casar-se està millor"
Sant Agustí
Els meus amics sortosament no són de casar-se. Entre els solters convençuts o amb por al compromís o que no hi ha qui els compri, els gays que abans no hi tenien dret, els emparellats amb seny que no necessiten firmar cap document o sense diners, a poques bodes em conviden!
Així que m'he estalviat de cantar unes quantes AveMaries. Saben que quan els arribi el fatal moment si volen estaré al seu costat fent posat de soprano. La promesa em va sortir cara el dia que l'amiga antisistema de la meva germana es casava per papers amb un neozelandès i pretenia que cantés "L'Empordà" de Sopa de cabra! A canvi de la popular sardana una havanera com "La gavina" i en honor a la boyfriend's family una melodia maorí apresa d'un CD que vaig trobar al Corte Inglés de la Kiri Ke Tekagas.
No sé per què no es fien del meu criteri i em maregen amb peticions estúpides. Tant els amics i parents com els desconeguts que em contracten per a la música de la cerimònia. Perquè no sigui tan impersonal convido el futur matrimoni a casa. Alguns necessiten comprovar el material. Comprensible: obliguen a dos-cents convidats acalorats i amb ganes de fer l'aperitiu a escoltar-me i a sobre els costarà una pasta. Almenys que ho facin des del convenciment que tot quedarà preciós. D'altres es presenten amb la comitiva de mare, sogra, padrina, germanes, veïnes... i només sentir el "Aaaaaaaa vee...." ja les tinc a totes plorant emocionades. Als stressats amb l'emprova del vestit i la tria de flors els tatarejo la Marxa nupcial per telèfon, trien el que els sona i canto el que em sembla.
Fer sempre el mateix és còmode però avorreix. Així que no ofereixo gaire resistència i satisfaig els desitjos dels noucasats. Prefereixo als Clásicos populares "La Vie en rose" per a un fan de l'Edith Piaf, "Over the rainbow" per a la noieta que es casava amb un Capità de l'exèrcit americà, o "Maitetxu mia"o la "Salve rociera" dedicada als parents de llunyes terres. Temo el dia que em demanin el "Cant del Barça"!
I els pitjors de tots són els de la família. El meu cosí petit i la seva futura esposa em van fer tornar abans d'un curs a Granada i em recollien a l'aeroport per dir-me ben il.lusionats que volien la Butterfly. No sé què es pensa la gent, com si aprendre una ària pucciniana fos com cantar "La Pastoreta". La boda del gran també va coincidir al bell mig d'un curs meu a Avinyó, talgo amunt talgo avall la cosineta no podia faltar.
Ara toca el braguetazo del cosí mitjà. Tot el dia perseguint els nuvis, no vull sorpreses d'última hora. Aquests volen violins, doncs perfecte, m'acompanyarà el quartet de corda del músic solter. I almenys es casen a Barcelona. L'última boda que he fet era a un "Complexe Nocístic" del Montseny, entre tant revolt vaig arribar tan marejada que encara no sé com vaig poder cantar. S'hauria de casar tothom a Santa Maria del Mar, triada per les pijes de Sarrià per tenir el passadís més llarg per a l'entrada de la blanca y radiante novia.
Últimament estan de moda els de mentida. Es casen amb texans al jutjat i un altre dia fan la pantomima a l'americana: jardins a l'aire lliure, flors oloroses, pameles, senyores de color rosa i actor amb cara de jutge de pau.
Va, reconec que no em lliuro d'emocionar-me i fins i tot pateixo perquè no se'm trenqui la veu. No sé si és cultural o genètic però som totes unes bledes que ens imaginem vestides de blanc a l'encontre del príncep blau, tot i saber d'avançat que no tot són flors i violes. No voldria conèixer el nombre de trencaments...
Amb el bon temps comença la temporada de casaments. Dec ser de les poques persones juntament amb el gremi de fotògrafs o d'hosteleria que se n'alegra quan en té un altre. Cap satisfacció artística però és dinero fácil i un tipus de prostitució tan respectable com qualsevol altra i una feina tan digna i malauradament escassa com fer de girafulls al Liceu.
Sant Agustí
Els meus amics sortosament no són de casar-se. Entre els solters convençuts o amb por al compromís o que no hi ha qui els compri, els gays que abans no hi tenien dret, els emparellats amb seny que no necessiten firmar cap document o sense diners, a poques bodes em conviden!
Així que m'he estalviat de cantar unes quantes AveMaries. Saben que quan els arribi el fatal moment si volen estaré al seu costat fent posat de soprano. La promesa em va sortir cara el dia que l'amiga antisistema de la meva germana es casava per papers amb un neozelandès i pretenia que cantés "L'Empordà" de Sopa de cabra! A canvi de la popular sardana una havanera com "La gavina" i en honor a la boyfriend's family una melodia maorí apresa d'un CD que vaig trobar al Corte Inglés de la Kiri Ke Tekagas.
No sé per què no es fien del meu criteri i em maregen amb peticions estúpides. Tant els amics i parents com els desconeguts que em contracten per a la música de la cerimònia. Perquè no sigui tan impersonal convido el futur matrimoni a casa. Alguns necessiten comprovar el material. Comprensible: obliguen a dos-cents convidats acalorats i amb ganes de fer l'aperitiu a escoltar-me i a sobre els costarà una pasta. Almenys que ho facin des del convenciment que tot quedarà preciós. D'altres es presenten amb la comitiva de mare, sogra, padrina, germanes, veïnes... i només sentir el "Aaaaaaaa vee...." ja les tinc a totes plorant emocionades. Als stressats amb l'emprova del vestit i la tria de flors els tatarejo la Marxa nupcial per telèfon, trien el que els sona i canto el que em sembla.
Fer sempre el mateix és còmode però avorreix. Així que no ofereixo gaire resistència i satisfaig els desitjos dels noucasats. Prefereixo als Clásicos populares "La Vie en rose" per a un fan de l'Edith Piaf, "Over the rainbow" per a la noieta que es casava amb un Capità de l'exèrcit americà, o "Maitetxu mia"o la "Salve rociera" dedicada als parents de llunyes terres. Temo el dia que em demanin el "Cant del Barça"!
I els pitjors de tots són els de la família. El meu cosí petit i la seva futura esposa em van fer tornar abans d'un curs a Granada i em recollien a l'aeroport per dir-me ben il.lusionats que volien la Butterfly. No sé què es pensa la gent, com si aprendre una ària pucciniana fos com cantar "La Pastoreta". La boda del gran també va coincidir al bell mig d'un curs meu a Avinyó, talgo amunt talgo avall la cosineta no podia faltar.
Ara toca el braguetazo del cosí mitjà. Tot el dia perseguint els nuvis, no vull sorpreses d'última hora. Aquests volen violins, doncs perfecte, m'acompanyarà el quartet de corda del músic solter. I almenys es casen a Barcelona. L'última boda que he fet era a un "Complexe Nocístic" del Montseny, entre tant revolt vaig arribar tan marejada que encara no sé com vaig poder cantar. S'hauria de casar tothom a Santa Maria del Mar, triada per les pijes de Sarrià per tenir el passadís més llarg per a l'entrada de la blanca y radiante novia.
Últimament estan de moda els de mentida. Es casen amb texans al jutjat i un altre dia fan la pantomima a l'americana: jardins a l'aire lliure, flors oloroses, pameles, senyores de color rosa i actor amb cara de jutge de pau.
Va, reconec que no em lliuro d'emocionar-me i fins i tot pateixo perquè no se'm trenqui la veu. No sé si és cultural o genètic però som totes unes bledes que ens imaginem vestides de blanc a l'encontre del príncep blau, tot i saber d'avançat que no tot són flors i violes. No voldria conèixer el nombre de trencaments...
Amb el bon temps comença la temporada de casaments. Dec ser de les poques persones juntament amb el gremi de fotògrafs o d'hosteleria que se n'alegra quan en té un altre. Cap satisfacció artística però és dinero fácil i un tipus de prostitució tan respectable com qualsevol altra i una feina tan digna i malauradament escassa com fer de girafulls al Liceu.
miércoles, junio 07, 2006
Vull anar a l'Opera House!
"D'aprop ningú és normal"
Caetano Veloso
No tot són flors i violes per a la Supernanny.
Dissabte vam fer bugada. Quan hi és la governanta no ens acostem a la rentadora perquè ningú com ella sap fer les combinacions no-perilloses entre colors, textures i tamanys. Jo no he fet cap Màster en Bugaderia, però he posat en l'últim any sense contratemps la rentadora de 7 cases diferents: programa ecològic, aigua freda i dits creuats perquè cap peça destenyeixi.
La màquina en funcionament i les inquilines disperses per la mansió. Gràcies a una visita a la nevera de la tieta ens vam salvar del naufragi. Inundació a la cuina. Més d'una hora sense donar abast amb la baieta, fent servir la pala de recollir la brossa i el pot de la llet per a fer més via i patint perquè la mullena no els traspassés als veïns de sota. Quina ràbia! Interrompre el procés de "rehabilitació personal" de dissabte vespre: tota mona, vestida i maquilladeta... Arremanga't els pantalons i arreplega el cubo i la fregona!
Diumenge l'afavorida germana d'ulls blaus amb el seu pescador de gambes ens honoraven amb la seva presència a l'hora de dinar. Cap dels dos té mà per la cuina i per tant no es tractava d'una visita de cortesia. Una dona és prou intel.ligent com per no arriscar-se a perdre un nòvio descontent a taula.
Dilluns vaig deixar a la tieta i la iaia amb l'encàrrec secret de vigilar-se l'una a l'altra. Les tres germanes visitàvem els habitants de la platja. El nostre Segurata s'està fent vell: a la 1h del migdia ja patia perquè no ens donessin de dinar. Les nenes hauríem preferit una paella insuperable de les que ell fa però reconec que l'aroma a pintura no hauria convidat a menjar-la. A la sortida del restaurant la senyora de la neteja no va parar d'insistir com una criatura fins aconseguir que la portéssim a un Parc temàtic.
Quina mandra a quarts de 4h de la tarda entrar a una macro botiga de mobles! No estàs en condicions de visualitzar aquella mega llibreria en el teu esquifit menjador, només ets capaç d'imaginar-te fent la migdiada a cada sofà o llit que ensopegues. El senyor de la casa va ser el primer en abandonar el circuit temptat per una còmoda butaca d'oferta. La germana petita es va perdre en un menjador d'estil rústic i els ulls blaus de la gran es despistaven entre lamparetes. Un corpulent i atractiu sofà em va seduir i vaig deixar que la matriarca arribés victoriosa en solitari al final del recorregut.
Amb les admiracions a la cuina i el bany nous i el "Debat sobre l'estat de la mansió" vam obtenir permís patern per anar a buscar el tren que em tornés al meu cangur urbà. No vaig trobar la tieta afamada ni la iaia i les seves plantes assedegades, les puc deixar soles unes hores.
La tieta troba a faltar la cunyada i els seus serveis de perruqueria, ritual de les tardes de diumenge. Jo no em pentino mai. Dec tenir repulsió a la pinta, un trauma infantil per culpa de la meva mare, l'excés de colònia i les cues i trenes que em feia. Però ella no queda curta: cada dia es posa els rulos abans d'anar-se'n al llit. Malgrat les queixes del meu pare que alguna vegada s'ha despertat amb una pinça clavada a l'esquena, és capaç de dormir amb aquella tortura de plàstics de coloraines al cap.
Els cabells embullats van acceptar que la neboda els posés els rulos. No sóc una professional com la meva progenitora però malgrat el poc ús que en faig a diari, tinc traça: tallar els cabells, tenyir, fer recollits... Beneficiàries i agraïdes de la meva afició són les meves companyes de teatre. Si algun dia decideixo plegar veles en el negoci de la faràndula obriré una perruqueria.
No sé si em convenç aquesta pluriocupació entre cantant a estones lliures i empleada domèstica/cuidadora familiar/chica-para-todo. Si haig de fer de cangur almenys que m'enviïn a Austràlia!
Caetano Veloso
No tot són flors i violes per a la Supernanny.
Dissabte vam fer bugada. Quan hi és la governanta no ens acostem a la rentadora perquè ningú com ella sap fer les combinacions no-perilloses entre colors, textures i tamanys. Jo no he fet cap Màster en Bugaderia, però he posat en l'últim any sense contratemps la rentadora de 7 cases diferents: programa ecològic, aigua freda i dits creuats perquè cap peça destenyeixi.
La màquina en funcionament i les inquilines disperses per la mansió. Gràcies a una visita a la nevera de la tieta ens vam salvar del naufragi. Inundació a la cuina. Més d'una hora sense donar abast amb la baieta, fent servir la pala de recollir la brossa i el pot de la llet per a fer més via i patint perquè la mullena no els traspassés als veïns de sota. Quina ràbia! Interrompre el procés de "rehabilitació personal" de dissabte vespre: tota mona, vestida i maquilladeta... Arremanga't els pantalons i arreplega el cubo i la fregona!
Diumenge l'afavorida germana d'ulls blaus amb el seu pescador de gambes ens honoraven amb la seva presència a l'hora de dinar. Cap dels dos té mà per la cuina i per tant no es tractava d'una visita de cortesia. Una dona és prou intel.ligent com per no arriscar-se a perdre un nòvio descontent a taula.
Dilluns vaig deixar a la tieta i la iaia amb l'encàrrec secret de vigilar-se l'una a l'altra. Les tres germanes visitàvem els habitants de la platja. El nostre Segurata s'està fent vell: a la 1h del migdia ja patia perquè no ens donessin de dinar. Les nenes hauríem preferit una paella insuperable de les que ell fa però reconec que l'aroma a pintura no hauria convidat a menjar-la. A la sortida del restaurant la senyora de la neteja no va parar d'insistir com una criatura fins aconseguir que la portéssim a un Parc temàtic.
Quina mandra a quarts de 4h de la tarda entrar a una macro botiga de mobles! No estàs en condicions de visualitzar aquella mega llibreria en el teu esquifit menjador, només ets capaç d'imaginar-te fent la migdiada a cada sofà o llit que ensopegues. El senyor de la casa va ser el primer en abandonar el circuit temptat per una còmoda butaca d'oferta. La germana petita es va perdre en un menjador d'estil rústic i els ulls blaus de la gran es despistaven entre lamparetes. Un corpulent i atractiu sofà em va seduir i vaig deixar que la matriarca arribés victoriosa en solitari al final del recorregut.
Amb les admiracions a la cuina i el bany nous i el "Debat sobre l'estat de la mansió" vam obtenir permís patern per anar a buscar el tren que em tornés al meu cangur urbà. No vaig trobar la tieta afamada ni la iaia i les seves plantes assedegades, les puc deixar soles unes hores.
La tieta troba a faltar la cunyada i els seus serveis de perruqueria, ritual de les tardes de diumenge. Jo no em pentino mai. Dec tenir repulsió a la pinta, un trauma infantil per culpa de la meva mare, l'excés de colònia i les cues i trenes que em feia. Però ella no queda curta: cada dia es posa els rulos abans d'anar-se'n al llit. Malgrat les queixes del meu pare que alguna vegada s'ha despertat amb una pinça clavada a l'esquena, és capaç de dormir amb aquella tortura de plàstics de coloraines al cap.
Els cabells embullats van acceptar que la neboda els posés els rulos. No sóc una professional com la meva progenitora però malgrat el poc ús que en faig a diari, tinc traça: tallar els cabells, tenyir, fer recollits... Beneficiàries i agraïdes de la meva afició són les meves companyes de teatre. Si algun dia decideixo plegar veles en el negoci de la faràndula obriré una perruqueria.
No sé si em convenç aquesta pluriocupació entre cantant a estones lliures i empleada domèstica/cuidadora familiar/chica-para-todo. Si haig de fer de cangur almenys que m'enviïn a Austràlia!
viernes, junio 02, 2006
Supernanny
"Mai hauria tingut èxit a la vida si no hagués prestat a la cosa més insignificant la mateixa atenció i cura que he prestat a la més important"
Charles Dickens
Els meus pares s'han independitzat de casa. Han trobat un treball temporal, sense contracte i de llarga jornada que els obliga a instal.lar-se per uns dies a l'apartament de la Costa Daurada.
Ell fa de Supervisor general, controla la feina de paletes i pintors i vetlla per la seguretat. Ella és la Cap d'una brigada de neteja inexistent, tota sola endreça i passa la baieta. La urgència d'unes reformes a l'habitacle estiuenc ha facilitat la reinserció laboral d'un prejubilat i una mestressa de casa. Com a recompensa, aviat gaudiran amb tranquil.litat d'uns dies de pànxing i platja.
De retruc també jo he trobat feina. Faig de cangur de la iaia, la tieta i la germaneta. La meva mare m'ha deixat al càrrec de la mansió familiar i les seves inquilines.
La iaia viu sola amb les seves plantes al pis de dalt. Li vaig omplir la nevera i la despensa, menja tan poc que li durarà més d'una setmana. Entre la jardineria, la labor i el televisiu trist final d'una folklòrica la tinc més que entretinguda. Cada vuit hores li faig passar el "control de qualitat", amb l'excusa de posar-li una gota a l'ull que té fomut comprovo que tot estigui en ordre. Una estona de companyia que ella aprofita per queixar-se dels seus mals. Almenys un parell de vegades a la setmana s'enjoia i s'engalana perquè toca prova o visita al metge. Anada i tornada amb ambulància de luxe amb servicial conductor especialment simpàtic el dia que l'acompanyant és l'estupenda neta.
La tieta passa per una bona temporada i es troba força bé. Pobra dona té de tot: Parkinson, Diabetis, angina de pit, hipertensió, els ronyons no gaire fins... Malgrat estar jubilada i totes aquestes malalties molts dies s'empolaina, es posa l'últim pingo que ha comprat al Corte Inglés, crida un taxi i se'n va a l'antiga feina. A part de competir amb mi pel control de la mansió s'ocupa de cuinar. Li agrada fer-ho i les seves delicatessen tenen més èxit que el meu arròs integral.
La germana d'ulls castanys té prou edat com per cuidar-se sola, però és la petita i sempre s'arrepenja que dona gust. És una noia peculiar que sempre ha viscut envoltada d'adults. Super despistada però més madura que la gent de la seva edat, és bona conversadora i consellera. Ho sap tot de tot, llegiria a totes hores, li fan pànic els gossos i li encanta el pernil de Jabugo i el color rosa. Només m'és una molèstia quan monopolitza el telèfon o ha de fer algun treball per la Uni i no em deixa l'ordinador.
La iaia s'espavila prou sola, la tieta no dona feina, més aviat me'n treu i la universitària prefereix no rebre les meves atencions. Aquest cangur familiar és molt fàcil! El pitjor de tot són els informes que m'exigeix la meva governanta. Cada dia truca no-sé-quantes-vegades i em sotmet a un minuciós interrogatori. Ho té clar si es pensa que em xivaré d'alguna malifeta que ha fet la seva mare, del règim que es salta la cunyada o que la seva nena ha quedat amb algun indesitjable o ha passat tota la nit llegint...
Les tasques domèstiques són suportables si prescindeixes de la neteja a fons i t'oblides de la planxa. Amb una iaia que ni embruta ni gasta i una tieta hiper ordenada no t'importa que s'escaquegi de l'escombra la de "+ de 20". M'envien al súper i em deixen comprar el que em dona la gana. M'encanta i fins i tot fora d'hores concorregudes em relaxa: amb el Mercadona a la cantonada, ascensor i sabent que paga la factura un altre.
M'agrada prou aquesta feina. Llàstima que sigui temporal i no retribuïda. Però no puc queixar-me perquè guanyo el mateix sou que la dona de la neteja i el segurata que m'han contractat.
Molts dies tenim visita especial del primer pollet que el niu va gosar abandonar. Aquesta casa deu estar posseïda perquè no hi ha qui es desempellegui d'ella. Va aconseguir el retorn de la filla bohèmia del colomar mentre no canta a Madrid. I pocs dies permetrà la independència dels pares desitjosos de canviar les lliteres per l'aire condicionat. La filla pròdiga dues nits setmanals dorm al seu llit de soltera. Estic segura que no ho fa pels drets de successió, no és el seu estil, i en qüestió de números l'Economista sap que no som competència. I a més, la meva germana gran ja ha resultat la més afavorida de l'herència genètica. Els seus ulls blaus són l'enveja dels castanys de la Psicopedagoga i dels marró-verdosos de la Cangur-Artista.
Charles Dickens
Els meus pares s'han independitzat de casa. Han trobat un treball temporal, sense contracte i de llarga jornada que els obliga a instal.lar-se per uns dies a l'apartament de la Costa Daurada.
Ell fa de Supervisor general, controla la feina de paletes i pintors i vetlla per la seguretat. Ella és la Cap d'una brigada de neteja inexistent, tota sola endreça i passa la baieta. La urgència d'unes reformes a l'habitacle estiuenc ha facilitat la reinserció laboral d'un prejubilat i una mestressa de casa. Com a recompensa, aviat gaudiran amb tranquil.litat d'uns dies de pànxing i platja.
De retruc també jo he trobat feina. Faig de cangur de la iaia, la tieta i la germaneta. La meva mare m'ha deixat al càrrec de la mansió familiar i les seves inquilines.
La iaia viu sola amb les seves plantes al pis de dalt. Li vaig omplir la nevera i la despensa, menja tan poc que li durarà més d'una setmana. Entre la jardineria, la labor i el televisiu trist final d'una folklòrica la tinc més que entretinguda. Cada vuit hores li faig passar el "control de qualitat", amb l'excusa de posar-li una gota a l'ull que té fomut comprovo que tot estigui en ordre. Una estona de companyia que ella aprofita per queixar-se dels seus mals. Almenys un parell de vegades a la setmana s'enjoia i s'engalana perquè toca prova o visita al metge. Anada i tornada amb ambulància de luxe amb servicial conductor especialment simpàtic el dia que l'acompanyant és l'estupenda neta.
La tieta passa per una bona temporada i es troba força bé. Pobra dona té de tot: Parkinson, Diabetis, angina de pit, hipertensió, els ronyons no gaire fins... Malgrat estar jubilada i totes aquestes malalties molts dies s'empolaina, es posa l'últim pingo que ha comprat al Corte Inglés, crida un taxi i se'n va a l'antiga feina. A part de competir amb mi pel control de la mansió s'ocupa de cuinar. Li agrada fer-ho i les seves delicatessen tenen més èxit que el meu arròs integral.
La germana d'ulls castanys té prou edat com per cuidar-se sola, però és la petita i sempre s'arrepenja que dona gust. És una noia peculiar que sempre ha viscut envoltada d'adults. Super despistada però més madura que la gent de la seva edat, és bona conversadora i consellera. Ho sap tot de tot, llegiria a totes hores, li fan pànic els gossos i li encanta el pernil de Jabugo i el color rosa. Només m'és una molèstia quan monopolitza el telèfon o ha de fer algun treball per la Uni i no em deixa l'ordinador.
La iaia s'espavila prou sola, la tieta no dona feina, més aviat me'n treu i la universitària prefereix no rebre les meves atencions. Aquest cangur familiar és molt fàcil! El pitjor de tot són els informes que m'exigeix la meva governanta. Cada dia truca no-sé-quantes-vegades i em sotmet a un minuciós interrogatori. Ho té clar si es pensa que em xivaré d'alguna malifeta que ha fet la seva mare, del règim que es salta la cunyada o que la seva nena ha quedat amb algun indesitjable o ha passat tota la nit llegint...
Les tasques domèstiques són suportables si prescindeixes de la neteja a fons i t'oblides de la planxa. Amb una iaia que ni embruta ni gasta i una tieta hiper ordenada no t'importa que s'escaquegi de l'escombra la de "+ de 20". M'envien al súper i em deixen comprar el que em dona la gana. M'encanta i fins i tot fora d'hores concorregudes em relaxa: amb el Mercadona a la cantonada, ascensor i sabent que paga la factura un altre.
M'agrada prou aquesta feina. Llàstima que sigui temporal i no retribuïda. Però no puc queixar-me perquè guanyo el mateix sou que la dona de la neteja i el segurata que m'han contractat.
Molts dies tenim visita especial del primer pollet que el niu va gosar abandonar. Aquesta casa deu estar posseïda perquè no hi ha qui es desempellegui d'ella. Va aconseguir el retorn de la filla bohèmia del colomar mentre no canta a Madrid. I pocs dies permetrà la independència dels pares desitjosos de canviar les lliteres per l'aire condicionat. La filla pròdiga dues nits setmanals dorm al seu llit de soltera. Estic segura que no ho fa pels drets de successió, no és el seu estil, i en qüestió de números l'Economista sap que no som competència. I a més, la meva germana gran ja ha resultat la més afavorida de l'herència genètica. Els seus ulls blaus són l'enveja dels castanys de la Psicopedagoga i dels marró-verdosos de la Cangur-Artista.
domingo, mayo 21, 2006
Ménage à trois
"Un mal sopar és una cosa que no es recupera mai"
Eugeni d'Ors
Nit de dissabte i sense plan. Cap trucada de mascle. Decideixo trucar jo i no anar a sopar amb un, sinó amb dos homes ben interessants.
Tinc dos amics guapos i solters: el músic i l'actor. Amb el temps un ha perdut cabell i l'altre ha guanyat pes, però els meus acompanyants m'han fet sentir la dona més envejada de totes les taules. Llàstima que fa temps que no se'ns desperta entre nosaltres la líbido sexual.
Amb l'actor vam ser inseparables durant uns anys, teníem una relació d'amor-odi que ens feia semblar a estones un matrimoni, sense sexe és clar. Fèiem feliç a la nòvia del músic quan accedíem a fer-nos un petó, a canvi d'una ampolla de moscatell. Amb el músic vaig tenir una aventura d'una nit en època d'entreguerres que vam decidir oblidar.
I avui dissabte som tres singles comentant les nostres vides solitàries i repassant la dels altres. Quina nit més fantàstica! No la canviaria per cap vetllada romàntica amb qualsevol home amb ganes d'impressionar-me. Com hem rigut. Amb el segon plat el tema de "darreres conquistes" ja era protagonista de la nostra conversa.
El músic havia quedat avui amb la germana d'un company de feina, a la qual ha plantat a última hora amb una trista excusa. Li podia haver dit que li venia més de gust sortir amb els seus amics que no anar al cine amb ella com havien previst. Jo l'he felicitat per haver tingut el detall de trucar-la. Però no he saltat en defensa del gènere femení quan ha comentat els detalls que no li convencen de la noia. He somrigut pensant que almenys de mi ningú es queixa per falta de... pit i cul. De fet, el seu pitjor inconvenient és que ja té nòvio.
L'actor està molt desanimat, comenta que no hi ha manera de trobar uns mínims de qualitat: no hi ha mercat. Tots tres opinem que amb l'opció a internet, on tantes esperances dipositem els solters per lligar, no s'obtenen els resultats desitjats.
El músic últimament xerra amb una professora d'aeròbic, la seva ex també ho era. Una noia molt maca però que es nega a ensenyar-li una foto. És a dir: deu ser més lletja que un pecat i a sobre viu a Alacant! El mes passat xatejava amb una noia de color a qui va haver de bloquejar urgentment quan ja trucava a la porta de casa seva amb la maleta i la seva filleta de tres anys. L'actor malgrat les seves aventures, diu que l'esgoten les mateixes preguntes, les converses insípides... Els que valen la pena desapareixen i si apareixen massa sovint es fan pesats.
Mentre el músic es decideix per un clàssic com el Pastís de xocolata i l'actor s'arrisca amb el Gelat de fruita de la passió, el meu cap fa una Macedònia entre fruites, dolços i les meves cibernàutiques amistats.
Em venen ganes d'empescar-me alguna història que els sorprengui de veritat. No mostrarien cap interès per saber que un home meravellós i sensible va desaparèixer un cop va tastar la Mel i mató. I menys entusiasme per conèixer els detalls sobre un intel.lectual Bescuit amb ganes de sucar, d'un romàntic Profiterol que va fugir espantat o d'un Pa de pessic que no em va agradar. Tampoc els impressionaria que m'hagi pogut lligar un Soufflé d'escriptor premi Sant Jordi o una Mousse de futbolista retirat.
Crec que potser alguna història més rocambolesca els faria més gràcia: el Pastisset de boniato d'una companya de feina que em tira els trastos pel xat abans d'haver tallat amb ella o el Tiramisú que insisteix a quedar per fer un cafè el mateix dia que li tira la canya a una amiga meva que ha conegut també a internet. Aquestes casualitats no se les empassarien. Com tampoc si els dic que un dia entro en un bar i un desconegut Flam de coco reconeix els meus cabells vermells i em saluda efusivament. I menys encara si m'invento que un fresc Sorbet de llimona em proposa rotllo aprofitant la guàrdia de la seva dona metgessa i el diumenge següent es fa l'orni quan amb la seva feliç parella el sorprenc prenent un gelat.
No sé quina de totes aquestes històries colaria. Creurien que cada setmana tasto dos o tres Batuts diferents abans que tinc un amic amb qui faria una bona Crema catalana, que sols el conec de les converses de messenger.
Per captar la seva atenció haig de posar un toc morbós. Em puc inventar que un respectable pare de família m'ensenya el seu Plàtan erecte a punt de caramel.litzar per la cam o que una nit de solitud vaig convidar a casa meva un Dolç de llet després d'una conversa escassa de 10 minuts. Dirien que sóc una escalfabraguetes si explico que després d'una cervesa el vaig despatxar, però què pensarien de mi si els digués que va quedar-se practicant sexe fins l'endemà? I què els semblaria la reaparició d'un ofès Tocinillo del cielo dos mesos després d'haver-lo rebutjat, amb la proposta d'anar a follar al seu despatx...
La meva imaginació és fascinant, però als amics no els has de posar gelosos i menys enganyar.
Silenci: la cambrera que porta tot el sopar fent miradetes i insinuacions als homes de la meva propietat espera saber quina és la meva tria. Ho té clar si creu que badaré boca. Així com vosaltres si espereu el relat de les postres de músic o de les escenes improvisades amb l'actor o que confessi la interpretació privada conjunta d'un "Trio en Mi bemoll Major".
Eugeni d'Ors
Nit de dissabte i sense plan. Cap trucada de mascle. Decideixo trucar jo i no anar a sopar amb un, sinó amb dos homes ben interessants.
Tinc dos amics guapos i solters: el músic i l'actor. Amb el temps un ha perdut cabell i l'altre ha guanyat pes, però els meus acompanyants m'han fet sentir la dona més envejada de totes les taules. Llàstima que fa temps que no se'ns desperta entre nosaltres la líbido sexual.
Amb l'actor vam ser inseparables durant uns anys, teníem una relació d'amor-odi que ens feia semblar a estones un matrimoni, sense sexe és clar. Fèiem feliç a la nòvia del músic quan accedíem a fer-nos un petó, a canvi d'una ampolla de moscatell. Amb el músic vaig tenir una aventura d'una nit en època d'entreguerres que vam decidir oblidar.
I avui dissabte som tres singles comentant les nostres vides solitàries i repassant la dels altres. Quina nit més fantàstica! No la canviaria per cap vetllada romàntica amb qualsevol home amb ganes d'impressionar-me. Com hem rigut. Amb el segon plat el tema de "darreres conquistes" ja era protagonista de la nostra conversa.
El músic havia quedat avui amb la germana d'un company de feina, a la qual ha plantat a última hora amb una trista excusa. Li podia haver dit que li venia més de gust sortir amb els seus amics que no anar al cine amb ella com havien previst. Jo l'he felicitat per haver tingut el detall de trucar-la. Però no he saltat en defensa del gènere femení quan ha comentat els detalls que no li convencen de la noia. He somrigut pensant que almenys de mi ningú es queixa per falta de... pit i cul. De fet, el seu pitjor inconvenient és que ja té nòvio.
L'actor està molt desanimat, comenta que no hi ha manera de trobar uns mínims de qualitat: no hi ha mercat. Tots tres opinem que amb l'opció a internet, on tantes esperances dipositem els solters per lligar, no s'obtenen els resultats desitjats.
El músic últimament xerra amb una professora d'aeròbic, la seva ex també ho era. Una noia molt maca però que es nega a ensenyar-li una foto. És a dir: deu ser més lletja que un pecat i a sobre viu a Alacant! El mes passat xatejava amb una noia de color a qui va haver de bloquejar urgentment quan ja trucava a la porta de casa seva amb la maleta i la seva filleta de tres anys. L'actor malgrat les seves aventures, diu que l'esgoten les mateixes preguntes, les converses insípides... Els que valen la pena desapareixen i si apareixen massa sovint es fan pesats.
Mentre el músic es decideix per un clàssic com el Pastís de xocolata i l'actor s'arrisca amb el Gelat de fruita de la passió, el meu cap fa una Macedònia entre fruites, dolços i les meves cibernàutiques amistats.
Em venen ganes d'empescar-me alguna història que els sorprengui de veritat. No mostrarien cap interès per saber que un home meravellós i sensible va desaparèixer un cop va tastar la Mel i mató. I menys entusiasme per conèixer els detalls sobre un intel.lectual Bescuit amb ganes de sucar, d'un romàntic Profiterol que va fugir espantat o d'un Pa de pessic que no em va agradar. Tampoc els impressionaria que m'hagi pogut lligar un Soufflé d'escriptor premi Sant Jordi o una Mousse de futbolista retirat.
Crec que potser alguna història més rocambolesca els faria més gràcia: el Pastisset de boniato d'una companya de feina que em tira els trastos pel xat abans d'haver tallat amb ella o el Tiramisú que insisteix a quedar per fer un cafè el mateix dia que li tira la canya a una amiga meva que ha conegut també a internet. Aquestes casualitats no se les empassarien. Com tampoc si els dic que un dia entro en un bar i un desconegut Flam de coco reconeix els meus cabells vermells i em saluda efusivament. I menys encara si m'invento que un fresc Sorbet de llimona em proposa rotllo aprofitant la guàrdia de la seva dona metgessa i el diumenge següent es fa l'orni quan amb la seva feliç parella el sorprenc prenent un gelat.
No sé quina de totes aquestes històries colaria. Creurien que cada setmana tasto dos o tres Batuts diferents abans que tinc un amic amb qui faria una bona Crema catalana, que sols el conec de les converses de messenger.
Per captar la seva atenció haig de posar un toc morbós. Em puc inventar que un respectable pare de família m'ensenya el seu Plàtan erecte a punt de caramel.litzar per la cam o que una nit de solitud vaig convidar a casa meva un Dolç de llet després d'una conversa escassa de 10 minuts. Dirien que sóc una escalfabraguetes si explico que després d'una cervesa el vaig despatxar, però què pensarien de mi si els digués que va quedar-se practicant sexe fins l'endemà? I què els semblaria la reaparició d'un ofès Tocinillo del cielo dos mesos després d'haver-lo rebutjat, amb la proposta d'anar a follar al seu despatx...
La meva imaginació és fascinant, però als amics no els has de posar gelosos i menys enganyar.
Silenci: la cambrera que porta tot el sopar fent miradetes i insinuacions als homes de la meva propietat espera saber quina és la meva tria. Ho té clar si creu que badaré boca. Així com vosaltres si espereu el relat de les postres de músic o de les escenes improvisades amb l'actor o que confessi la interpretació privada conjunta d'un "Trio en Mi bemoll Major".
lunes, mayo 15, 2006
Parella de tres
"Aquell a qui no li agradi el vi, les dones, ni el cant, serà un neci tota la seva vida"
Martin Luther King
Aquests últims dies la meva perruquera brasilenya a Madrid no estava gaire fina. Jo crec que estava preocupada perquè el dia 20 s'exhaureix el seu permís de residència i no li tocarà més remei que tornar-se'n al país de la samba. El Sebastian vol fer les coses ben fetes i no vol que es quedi il.legal aquí ni tampoc vol casar-se amb ella pels papers...
"El mayordomo no tiene quien le resista". De poc li han servit els seus intents d'adaptació a les nostres costums: sucant el pà amb tomàquet i substituint el got de vi a taula pels sucs naturals de fruites exòtiques. Fins el dia que vaig decidir reduir el nostre risc de patir un infart: és estúpida la renúncia per amor a un bona ampolla de vi tinto.
Pobre homem encantador, tornarà a estar sol com a un mussol. Sense l'hostessa polaca amb qui comentava l'actualitat, que li reia les gràcies i li preparava una infusió després de dinar i sense la companheira que li rentava la roba, li feia la cuina i el llit de dia i de nit. La casa deixarà d'estar neta com una patena, la roba per planxar de nou s'acumularà i ell tornarà a tenir molt temps per a llegir. Aviat sentirà de nou els gorgoritos de la bohèmia cantant però no sap quan podrà gaudir dels serveis de perruqueria.
Per sort aquests últims dies hem tingut visites i hem estat distrets. Primer una parella formada per un amic del majordom casat també amb una brasilenya, quina casualitat oi? I després un italià que vaig conèixer al novembre quan va estar una setmana dormint amb un matalàs al menjador.
L'últim dinar en família, el majordom va fer "Ensaladilla russa" en honor a mi i la Ronaldinha va cuinar feijão, que són a Brasil el que a la Xina és l'arròs . Jo vaig comprar uns gelats de postres, amb ells em sento com el patito feo de la cuina.
Vaig aconseguir dues invitacions de zona VIP perquè veiessin la meva actuació estel.lar. Sort dels cabells vermells i de la meva alçada, així diuen que és fàcil trobar-me a l'escenari. El Sebastian va confessar que es va emocionar en veure'm i una mica més i li salten les llàgrimes, ella amb prou feines deuria entendre de què anava la història però em va dir que li havia agradat molt. I allà enmig de la gentada que omplia la Plaza Mayor ens vam acomiadar. A la matinada jo recollia el meu equipatge i sense fer soroll tancava la porta acabant la nostra feliç relació de parella de tres.
Martin Luther King
Aquests últims dies la meva perruquera brasilenya a Madrid no estava gaire fina. Jo crec que estava preocupada perquè el dia 20 s'exhaureix el seu permís de residència i no li tocarà més remei que tornar-se'n al país de la samba. El Sebastian vol fer les coses ben fetes i no vol que es quedi il.legal aquí ni tampoc vol casar-se amb ella pels papers...
"El mayordomo no tiene quien le resista". De poc li han servit els seus intents d'adaptació a les nostres costums: sucant el pà amb tomàquet i substituint el got de vi a taula pels sucs naturals de fruites exòtiques. Fins el dia que vaig decidir reduir el nostre risc de patir un infart: és estúpida la renúncia per amor a un bona ampolla de vi tinto.
Pobre homem encantador, tornarà a estar sol com a un mussol. Sense l'hostessa polaca amb qui comentava l'actualitat, que li reia les gràcies i li preparava una infusió després de dinar i sense la companheira que li rentava la roba, li feia la cuina i el llit de dia i de nit. La casa deixarà d'estar neta com una patena, la roba per planxar de nou s'acumularà i ell tornarà a tenir molt temps per a llegir. Aviat sentirà de nou els gorgoritos de la bohèmia cantant però no sap quan podrà gaudir dels serveis de perruqueria.
Per sort aquests últims dies hem tingut visites i hem estat distrets. Primer una parella formada per un amic del majordom casat també amb una brasilenya, quina casualitat oi? I després un italià que vaig conèixer al novembre quan va estar una setmana dormint amb un matalàs al menjador.
L'últim dinar en família, el majordom va fer "Ensaladilla russa" en honor a mi i la Ronaldinha va cuinar feijão, que són a Brasil el que a la Xina és l'arròs . Jo vaig comprar uns gelats de postres, amb ells em sento com el patito feo de la cuina.
Vaig aconseguir dues invitacions de zona VIP perquè veiessin la meva actuació estel.lar. Sort dels cabells vermells i de la meva alçada, així diuen que és fàcil trobar-me a l'escenari. El Sebastian va confessar que es va emocionar en veure'm i una mica més i li salten les llàgrimes, ella amb prou feines deuria entendre de què anava la història però em va dir que li havia agradat molt. I allà enmig de la gentada que omplia la Plaza Mayor ens vam acomiadar. A la matinada jo recollia el meu equipatge i sense fer soroll tancava la porta acabant la nostra feliç relació de parella de tres.
"La Gran Vía"
"He gaudit força amb aquesta obra de teatre, sobretot al descans"
Groucho Marx
Una "revista madrileña cómico-lírica, fantástico-callejera" congregava dissabte nit més de deu mil persones a la Plaza Mayor de la capital . Que una sarsuela sigui un dels actes estrella de la programació de les festes de San Isidro, patró de la ciutat, prova que el género chico té vida para largo. I que una servidora tindrà feina si vol sarsuelejar a Madrid.
Una experiència fantàstica i tot un luxe treballar sota la direcció d'una més que premiada directora escènica i d'una bona coreògrafa que concebien l'espectacle com un musical. Com a reclam uns quants famosos en el repartiment: l'encant i el salero de Pasión Vega, el arte de Rafael Amargo o del "Negri" i el desparpajo de la cachonda Carmen París que flipava amb o sense porro quan ens sentia cantar.
El Gurruchaga era més divo. Es va presentar el primer dia una mica passat de voltes i no en donava ni una, acabant amb la paciència de la Barbie-pianista, nòvia de l'impresentable del productor musical. I això que portava una partitura ampliada tan gran que es podia empaperar la sala d'assaig amb ella. Incapaç de dir seguides les quatre línies de text que havia de dir estava obsessionat amb que las niñas del coro no li prenguéssim protagonisme.
Però l'únic que preocupava a las chicas eren els banyadors del número dels Marineritos ambientat en una platja, el somni de tot madrileny. Horroritzades per haver de mostrar les carns embutides dins una lycra poc afavoridora van haver males cares, llàgrimes i forcejeos per aconseguir un barnús o una faldilleta que dissimulés sacsons i cel.lulitis.
Jo estava encantada amb la idea del vestit de bany d'època. No entenc el per què de tantes pegues, us asseguro que moltes d'elles han sortit en pitjors condicions a escena. Com tampoc entenc la seva actitud exageradament decorosa. Mai m'ha importat que els companys em vegin amb poca roba i no sóc cap fresca ni cap exhibicionista.
Jo només em queixava per estar totes atapeïdes dins els camerinos improvisats sota els porxos de la Plaça o per tenir poca ajuda per als 5 canvis de vestuari en 80 minuts. Què m'importava si la porta dels barracons on ens canviàvem quedava oberta o si el tècnic de so em veia els sostens o les calces per a poder-me posar el micro. Les meves energies les gastaria per lliurar-me del cardado del pelo i de la laca que tant odio!
En el Cor, entre estudiants de la Escuela Superior de Canto, pringats que viuen de lo artístico i futurs cantants del Real també es trobaven algunes curiositats. Un advocat d'èxit que va aparcar amb 20 anys els estudis per anar-se'n de gira amb Tamayo a Mèxic, Rússia o el Japó... Ara que viu respectablement mata el cuquet artístic com pot. Com fa la professora superwoman que durant unes setmanes deixa les seves criatures a cura del marit i dels avis. I entre alguna chica del Moreno a l'atur o la protagonista del "Fantasma de la ópera" també s'hi trobava el clan d'Euskadi i Navarra que a l'estiu per afinitat geogràfica i mental es van fer amics d'una catalana que se perdió en Madrid...
Surrealistes els assajos a l'escenari real sota el sufocant sol a la tarda i el fred al vespre, els peruans i les seves flautes amplificades i els tafaners que de tant en tant reconeixien algun conegut, amic o famosillo. Encara no sé com es va poder fer la prova de so amb un helicòpter eixordador que sobrevoleiava la Plaça. En el pre-general els músics van fugir del fosat a mitja peça per a salvar els seus instruments de la pluja. Al dia següent ens acribillaven sense pietat els mosquits vinguts pel clima tropical de tanta calor i pluja.
Ahir després de l'exitosa representació l'Ajuntament agrait ens va convidar a un cocktail d'aquells que tant m'agraden a mi: barra lliure, salat de canapès i pernil ibèric i dolç de reposteria de categoria. Mentre procurava moderar-me amb la beguda i aconseguia un autògraf de la cantant preferida de la sogra de la meva germana vaig estar xerrant amb el Ruiz-Gallardón como si tal cosa.
I després festa! Impossible va ser trobar un taxi i sense manies vaig pujar a la moto d'un desconegut que em va portar a casa del majordom per agafar maleta i córrer a l'aeroport. No he perdut el vueling de les 6h del matí i avui he estat a l'emotiva celebració dels 60 d'una tieta meva molt estimada. Jo també he fet de tieta dels seus preciosos nets. M'han fet oblidar la son i m'han despertat aquella vena maternal... Que n'és de dura la vida de l'artista!
Groucho Marx
Una "revista madrileña cómico-lírica, fantástico-callejera" congregava dissabte nit més de deu mil persones a la Plaza Mayor de la capital . Que una sarsuela sigui un dels actes estrella de la programació de les festes de San Isidro, patró de la ciutat, prova que el género chico té vida para largo. I que una servidora tindrà feina si vol sarsuelejar a Madrid.
Una experiència fantàstica i tot un luxe treballar sota la direcció d'una més que premiada directora escènica i d'una bona coreògrafa que concebien l'espectacle com un musical. Com a reclam uns quants famosos en el repartiment: l'encant i el salero de Pasión Vega, el arte de Rafael Amargo o del "Negri" i el desparpajo de la cachonda Carmen París que flipava amb o sense porro quan ens sentia cantar.
El Gurruchaga era més divo. Es va presentar el primer dia una mica passat de voltes i no en donava ni una, acabant amb la paciència de la Barbie-pianista, nòvia de l'impresentable del productor musical. I això que portava una partitura ampliada tan gran que es podia empaperar la sala d'assaig amb ella. Incapaç de dir seguides les quatre línies de text que havia de dir estava obsessionat amb que las niñas del coro no li prenguéssim protagonisme.
Però l'únic que preocupava a las chicas eren els banyadors del número dels Marineritos ambientat en una platja, el somni de tot madrileny. Horroritzades per haver de mostrar les carns embutides dins una lycra poc afavoridora van haver males cares, llàgrimes i forcejeos per aconseguir un barnús o una faldilleta que dissimulés sacsons i cel.lulitis.
Jo estava encantada amb la idea del vestit de bany d'època. No entenc el per què de tantes pegues, us asseguro que moltes d'elles han sortit en pitjors condicions a escena. Com tampoc entenc la seva actitud exageradament decorosa. Mai m'ha importat que els companys em vegin amb poca roba i no sóc cap fresca ni cap exhibicionista.
Jo només em queixava per estar totes atapeïdes dins els camerinos improvisats sota els porxos de la Plaça o per tenir poca ajuda per als 5 canvis de vestuari en 80 minuts. Què m'importava si la porta dels barracons on ens canviàvem quedava oberta o si el tècnic de so em veia els sostens o les calces per a poder-me posar el micro. Les meves energies les gastaria per lliurar-me del cardado del pelo i de la laca que tant odio!
En el Cor, entre estudiants de la Escuela Superior de Canto, pringats que viuen de lo artístico i futurs cantants del Real també es trobaven algunes curiositats. Un advocat d'èxit que va aparcar amb 20 anys els estudis per anar-se'n de gira amb Tamayo a Mèxic, Rússia o el Japó... Ara que viu respectablement mata el cuquet artístic com pot. Com fa la professora superwoman que durant unes setmanes deixa les seves criatures a cura del marit i dels avis. I entre alguna chica del Moreno a l'atur o la protagonista del "Fantasma de la ópera" també s'hi trobava el clan d'Euskadi i Navarra que a l'estiu per afinitat geogràfica i mental es van fer amics d'una catalana que se perdió en Madrid...
Surrealistes els assajos a l'escenari real sota el sufocant sol a la tarda i el fred al vespre, els peruans i les seves flautes amplificades i els tafaners que de tant en tant reconeixien algun conegut, amic o famosillo. Encara no sé com es va poder fer la prova de so amb un helicòpter eixordador que sobrevoleiava la Plaça. En el pre-general els músics van fugir del fosat a mitja peça per a salvar els seus instruments de la pluja. Al dia següent ens acribillaven sense pietat els mosquits vinguts pel clima tropical de tanta calor i pluja.
Ahir després de l'exitosa representació l'Ajuntament agrait ens va convidar a un cocktail d'aquells que tant m'agraden a mi: barra lliure, salat de canapès i pernil ibèric i dolç de reposteria de categoria. Mentre procurava moderar-me amb la beguda i aconseguia un autògraf de la cantant preferida de la sogra de la meva germana vaig estar xerrant amb el Ruiz-Gallardón como si tal cosa.
I després festa! Impossible va ser trobar un taxi i sense manies vaig pujar a la moto d'un desconegut que em va portar a casa del majordom per agafar maleta i córrer a l'aeroport. No he perdut el vueling de les 6h del matí i avui he estat a l'emotiva celebració dels 60 d'una tieta meva molt estimada. Jo també he fet de tieta dels seus preciosos nets. M'han fet oblidar la son i m'han despertat aquella vena maternal... Que n'és de dura la vida de l'artista!
domingo, mayo 07, 2006
6 de maig del 2006
"He arribat per fi al que volia ser de gran: un nen"
Joseph Heller
Ahir vaig tornar a perdre un avió. El Sebastian em va portar a l'aeroport amb suficient temps, però no vam calcular que sortia de la nova terminal, la 4S. Sense immutar-me vaig pagar el peatge que cobren per arribar-hi, però el meu xofer que no està acostumat als abusos de les nostres autopistes estava indignat.
En cap moment vaig sospitar que feia tard. Per això no podia creure que aquella hostessa tan amable em digués "El vuelo está cerrado, llegas cinco minutillos tarde...". Jo mai porto rellotge però el meu mòbil deia que eren les 8.10h i el vol sortia a les 9.00h i no em calia facturar equipatge. Els vols de pont aeri tanquen 20 minuts abans i els vols d'Iberia 45 minuts abans. Però resulta que en aquesta nova terminal és 55 minuts abans!
La idea de quedar-me el cap de setmana a Madrid o de passar 8 hores a la carretera m'horroritzava. No em vaig poder estar de dir-li al tòtil del venedor del nou bitllet que a mi no em sobraven les peles i que evidentment no anava pel món amb 200 € a la butxaca com a resposta al seu fred "Efectivo o tarjeta?" que contrastava amb les meves llàgrimes d'impotència.
Vaig haver de patejar-me tota la terminal a la recerca d'un caixer de CajaMadrid (comissió al canto) perquè el tòtil de somriure fals no acceptava targetes de dèbit. I a sobre, el caixer es va quedar amb la meva targeta!! I la inepta del 902 em va dir que ella no podia fer res i que era a "la Caixa" a qui havia de trucar per fer la reclamació!!!
Quin mal rotllo de dia d'aniversari! No podia pensar una altra cosa. Vaig entendre perquè calia tant temps d'antelació quan vaig haver d'agafar un tren per arribar a la porta d'embarcament. Finalment ens vam enlairar amb una demora de 40 minuts per problemes de trànsit aeri i no vaig poder protestar, mentre que per cinco minutillos jo vaig haver de pagar un pastón!
Casualitats de la vida dins l'avió hi havia un amic meu i a la sortida vaig trobar família. La dona del meu cosí se n'anava a Tòquio per feina deu dies deixant un bebè de 7 mesos que fins fa dues setmanes la tenia 24 hores a la seva disposició. Em va fer moltíssima pena veure aquella mare amb el petit en braços i les cares desencaixades dels tres. Necessiten el sou d'ella i el nen estarà ben atès pel pare i avis, però es trobaran tant a faltar...
El meu mal rotllo no tenia cap sentit. Estava a Barcelona per passar el dia del meu aniversari amb la gent que estimo. Això no té preu, per molta ràbia que em faci haver regalat uns quants euros a Iberia!
Feliç dinar familiar al gust de l'amfitriona i pastís amb espelmes. Però les peripècies del dia encara no havien acabat. Vaig trigar gairebé 1 hora i mitja per arribar al sopar amb la colla d'amics de tota la vida. El fotut xou de la Fórmula 1 de l'aire va col.lapsar Barcelona i tots els poblenovins vam fer tard al restaurant.
Després del sopar, vam anar a prendre algo i a ballar, feia segles que no ho fèiem. Fa poc la més petita complia els 30 i amb nostàlgia xerràvem de les nostres farres i bogeries dels vint-i-tants. La prova irrefutable que ens estem fent grans arribarà al desembre quan neixi el que serà el primer fill de la colla. Em farà moltíssima il.lusió recordar que va ser el dia del meu 31è aniversari quan els Follett ens van anunciar la feliç notícia del seu embaràs.
La meva fama de pitonissa s'ha vist potenciada perquè vaig predir que el petit follet neixeria l'any 2006. Pels pèls però ho he encertat. La porra sobre si serà nen o nena i del dia que arribarà al món ja està feta. En el que estem tots d'acord és que aquesta personeta de gran serà actor només per molestar al seu pare que un dia va confessar que odiava el teatre.
Avui amb els amics estimats de l'Oca un arròs vora el mar i un vi blanc fresquet i més pastís... I divendres al cuartel ja vaig portar bombons per a tots i després ens vam anar a tomar unos vinos. Fatal tanta celebració per a l'economia i per a la dieta! Haver-me quedat a Madrid hauria resultat depriment però millor per a la butxaca i pel cul.
Joseph Heller
Ahir vaig tornar a perdre un avió. El Sebastian em va portar a l'aeroport amb suficient temps, però no vam calcular que sortia de la nova terminal, la 4S. Sense immutar-me vaig pagar el peatge que cobren per arribar-hi, però el meu xofer que no està acostumat als abusos de les nostres autopistes estava indignat.
En cap moment vaig sospitar que feia tard. Per això no podia creure que aquella hostessa tan amable em digués "El vuelo está cerrado, llegas cinco minutillos tarde...". Jo mai porto rellotge però el meu mòbil deia que eren les 8.10h i el vol sortia a les 9.00h i no em calia facturar equipatge. Els vols de pont aeri tanquen 20 minuts abans i els vols d'Iberia 45 minuts abans. Però resulta que en aquesta nova terminal és 55 minuts abans!
La idea de quedar-me el cap de setmana a Madrid o de passar 8 hores a la carretera m'horroritzava. No em vaig poder estar de dir-li al tòtil del venedor del nou bitllet que a mi no em sobraven les peles i que evidentment no anava pel món amb 200 € a la butxaca com a resposta al seu fred "Efectivo o tarjeta?" que contrastava amb les meves llàgrimes d'impotència.
Vaig haver de patejar-me tota la terminal a la recerca d'un caixer de CajaMadrid (comissió al canto) perquè el tòtil de somriure fals no acceptava targetes de dèbit. I a sobre, el caixer es va quedar amb la meva targeta!! I la inepta del 902 em va dir que ella no podia fer res i que era a "la Caixa" a qui havia de trucar per fer la reclamació!!!
Quin mal rotllo de dia d'aniversari! No podia pensar una altra cosa. Vaig entendre perquè calia tant temps d'antelació quan vaig haver d'agafar un tren per arribar a la porta d'embarcament. Finalment ens vam enlairar amb una demora de 40 minuts per problemes de trànsit aeri i no vaig poder protestar, mentre que per cinco minutillos jo vaig haver de pagar un pastón!
Casualitats de la vida dins l'avió hi havia un amic meu i a la sortida vaig trobar família. La dona del meu cosí se n'anava a Tòquio per feina deu dies deixant un bebè de 7 mesos que fins fa dues setmanes la tenia 24 hores a la seva disposició. Em va fer moltíssima pena veure aquella mare amb el petit en braços i les cares desencaixades dels tres. Necessiten el sou d'ella i el nen estarà ben atès pel pare i avis, però es trobaran tant a faltar...
El meu mal rotllo no tenia cap sentit. Estava a Barcelona per passar el dia del meu aniversari amb la gent que estimo. Això no té preu, per molta ràbia que em faci haver regalat uns quants euros a Iberia!
Feliç dinar familiar al gust de l'amfitriona i pastís amb espelmes. Però les peripècies del dia encara no havien acabat. Vaig trigar gairebé 1 hora i mitja per arribar al sopar amb la colla d'amics de tota la vida. El fotut xou de la Fórmula 1 de l'aire va col.lapsar Barcelona i tots els poblenovins vam fer tard al restaurant.
Després del sopar, vam anar a prendre algo i a ballar, feia segles que no ho fèiem. Fa poc la més petita complia els 30 i amb nostàlgia xerràvem de les nostres farres i bogeries dels vint-i-tants. La prova irrefutable que ens estem fent grans arribarà al desembre quan neixi el que serà el primer fill de la colla. Em farà moltíssima il.lusió recordar que va ser el dia del meu 31è aniversari quan els Follett ens van anunciar la feliç notícia del seu embaràs.
La meva fama de pitonissa s'ha vist potenciada perquè vaig predir que el petit follet neixeria l'any 2006. Pels pèls però ho he encertat. La porra sobre si serà nen o nena i del dia que arribarà al món ja està feta. En el que estem tots d'acord és que aquesta personeta de gran serà actor només per molestar al seu pare que un dia va confessar que odiava el teatre.
Avui amb els amics estimats de l'Oca un arròs vora el mar i un vi blanc fresquet i més pastís... I divendres al cuartel ja vaig portar bombons per a tots i després ens vam anar a tomar unos vinos. Fatal tanta celebració per a l'economia i per a la dieta! Haver-me quedat a Madrid hauria resultat depriment però millor per a la butxaca i pel cul.
sábado, mayo 06, 2006
Reflexions i contradiccions d'una festa de 30è aniversari
"A certa edat, una mica per amor propi, una altra mica per picardia, les coses que més desitgem són les que fingim no desitjar"
Marcel Proust
Avui faig anys: 31! Acabo de recordar que l'any passat pels 30 vaig fer aquest escrit.
Reflexions i contradiccions sobre una festa de 30è aniversari
Conec molta gent que “fer anys” els dona cert mal rotllo. El temps va passant i se’ns esmuny entre les mans, creus haver desaprofitat oportunitats o amb nostàlgia recordes tantes coses que mai més tornaran a ser el que eren. Per sort, el pas del temps comporta una maduresa, experiència, saviesa, estabilitat, seguretat... i tantes altres meravelles que estan ben allunyades de la vida que porto. Així que creuré a qui m'assegura que la dècada que estic a punt d'inaugurar és la millor de totes, notaré el respecte de la gent i viuré el moment de plenitud sexual. Això ja fa més bona pinta!
Ambivalència de sentiments. Em fa pànic constatar que ja no tinc ni el somriure càndid ni aquella mirada innocent dels vint anyets quan pensava que em menjaria el món, tot m’apassionava, i res em preocupava especialment. Però em consolo pensant que tot plegat acaba de començar. Mil aventures i sorpreses m’esperen i estic preparada per viure-les intensament, tant les bones com les no-tant-bones, amb intel.ligència, tendresa, serenor i un punt de bogeria.
El proper 6 de maig faré 30 anys. Podria ser un dia com qualsevol altre... però no puc fer com si res, em veig obligada a fer alguna cosa especial. La gent no és gaire original i acaba muntant una gran festa, convidant a tots aquells que representa que són amics seus. Coneixent la meva necessitat constant de trobar-li un sentit a totes les coses intento trobar alguna simbologia especial al 30, que justifiqui la meva festassa. Que sigui un número rodó no és prou bona excusa perquè cada vegada està més mal vist això de ser i/o estar rodó. I tampoc hi veig cap raó oculta: a la Bíblia el 30 passa sense pena ni glòria, una llàstima ara que tothom està tan religiós amb aquesta “primavera papal”. I per més INRI, si el 3 representa la “totalitat” i el 0 és el “no-res”, el 30 en resulta una combinació contradictòria!
Tampoc entenc aquesta tendència que tenim a celebrar “acumulacions” , quan de fet, moltes vegades ens fan molt més feliços les pèrdues. A veure, qui és el ximplet que s’alegra quan comptabilitza 30 arrugues, o 30 canes... Té molt més sentit celebrar que has perdut 30 quilos, només m'alegraria guanyar algun quilo a la lotto! És terreny perillós això de les pèrdues i guanys, perquè incita a fer balanç de tots aquests anys passats. Uf! És que no sabria per on començar. Si agafes aquell tòpic estúpid de les tres coses a fer a la vida: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill. Atenció! em surt un 3 a 0. Carai, potser sí que això dels 30 té algun significat personal amagat!
Sembla mentida que a vegades pensi que gaire coses a celebrar no tinc... ja sabeu que de tant en tant em surt la vena “quejica”. Llavors recordo que la felicitat la donen les petites coses malgrat que això de les “petites coses” a mi em costi. Jo sempre he sigut tan grossa o tan gran amb les meves grans aspiracions, la meva gran i problemàtica veu, els meus grans dilemes, la meva gran tendència a dramatitzar en excés, el meu gran número de peu i talla. Acostumada a tanta grandària em trobo amb una realitat ben diferent: vivint de lloguer i per caritat en un colomar molt bufó però que precisament ampli i espaiós no és, sobrevisc amb les meves feinetes, el meu llistat de conquestes deprimeix i el meu compte corrent encara més. És que tot el que m’envolta és petit, xic, diminut, reduit, escarransit i això no lliga gaire amb la meva gran, vasta, extensa, voluminosa, enorme, magna i espectacular percepció de la vida.
Del que no puc queixar-me de cap de les maneres és de la GRAN sort que tinc amb els meus amics. Em sento molt afortunada de poder compartir tant els bons com els mals moments amb vosaltres. I és per això, tant si és una convenció social, tingui alguna trascendència o significat especial, suposi o no una superació d’algun trauma passat, amb motiu o excusa o sense... Tinc claríssim que serà un gran luxe tenir-vos al meu costat el divendres 6 de maig per superar el dolç tràngol que suposarà la gloriosa entrada a la dècada dels 30.
Abril-maig 2005
Marcel Proust
Avui faig anys: 31! Acabo de recordar que l'any passat pels 30 vaig fer aquest escrit.
Reflexions i contradiccions sobre una festa de 30è aniversari
Conec molta gent que “fer anys” els dona cert mal rotllo. El temps va passant i se’ns esmuny entre les mans, creus haver desaprofitat oportunitats o amb nostàlgia recordes tantes coses que mai més tornaran a ser el que eren. Per sort, el pas del temps comporta una maduresa, experiència, saviesa, estabilitat, seguretat... i tantes altres meravelles que estan ben allunyades de la vida que porto. Així que creuré a qui m'assegura que la dècada que estic a punt d'inaugurar és la millor de totes, notaré el respecte de la gent i viuré el moment de plenitud sexual. Això ja fa més bona pinta!
Ambivalència de sentiments. Em fa pànic constatar que ja no tinc ni el somriure càndid ni aquella mirada innocent dels vint anyets quan pensava que em menjaria el món, tot m’apassionava, i res em preocupava especialment. Però em consolo pensant que tot plegat acaba de començar. Mil aventures i sorpreses m’esperen i estic preparada per viure-les intensament, tant les bones com les no-tant-bones, amb intel.ligència, tendresa, serenor i un punt de bogeria.
El proper 6 de maig faré 30 anys. Podria ser un dia com qualsevol altre... però no puc fer com si res, em veig obligada a fer alguna cosa especial. La gent no és gaire original i acaba muntant una gran festa, convidant a tots aquells que representa que són amics seus. Coneixent la meva necessitat constant de trobar-li un sentit a totes les coses intento trobar alguna simbologia especial al 30, que justifiqui la meva festassa. Que sigui un número rodó no és prou bona excusa perquè cada vegada està més mal vist això de ser i/o estar rodó. I tampoc hi veig cap raó oculta: a la Bíblia el 30 passa sense pena ni glòria, una llàstima ara que tothom està tan religiós amb aquesta “primavera papal”. I per més INRI, si el 3 representa la “totalitat” i el 0 és el “no-res”, el 30 en resulta una combinació contradictòria!
Tampoc entenc aquesta tendència que tenim a celebrar “acumulacions” , quan de fet, moltes vegades ens fan molt més feliços les pèrdues. A veure, qui és el ximplet que s’alegra quan comptabilitza 30 arrugues, o 30 canes... Té molt més sentit celebrar que has perdut 30 quilos, només m'alegraria guanyar algun quilo a la lotto! És terreny perillós això de les pèrdues i guanys, perquè incita a fer balanç de tots aquests anys passats. Uf! És que no sabria per on començar. Si agafes aquell tòpic estúpid de les tres coses a fer a la vida: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill. Atenció! em surt un 3 a 0. Carai, potser sí que això dels 30 té algun significat personal amagat!
Sembla mentida que a vegades pensi que gaire coses a celebrar no tinc... ja sabeu que de tant en tant em surt la vena “quejica”. Llavors recordo que la felicitat la donen les petites coses malgrat que això de les “petites coses” a mi em costi. Jo sempre he sigut tan grossa o tan gran amb les meves grans aspiracions, la meva gran i problemàtica veu, els meus grans dilemes, la meva gran tendència a dramatitzar en excés, el meu gran número de peu i talla. Acostumada a tanta grandària em trobo amb una realitat ben diferent: vivint de lloguer i per caritat en un colomar molt bufó però que precisament ampli i espaiós no és, sobrevisc amb les meves feinetes, el meu llistat de conquestes deprimeix i el meu compte corrent encara més. És que tot el que m’envolta és petit, xic, diminut, reduit, escarransit i això no lliga gaire amb la meva gran, vasta, extensa, voluminosa, enorme, magna i espectacular percepció de la vida.
Del que no puc queixar-me de cap de les maneres és de la GRAN sort que tinc amb els meus amics. Em sento molt afortunada de poder compartir tant els bons com els mals moments amb vosaltres. I és per això, tant si és una convenció social, tingui alguna trascendència o significat especial, suposi o no una superació d’algun trauma passat, amb motiu o excusa o sense... Tinc claríssim que serà un gran luxe tenir-vos al meu costat el divendres 6 de maig per superar el dolç tràngol que suposarà la gloriosa entrada a la dècada dels 30.
Abril-maig 2005
domingo, abril 16, 2006
Sant Jordi a Madrid
"Es gran bien tener deseos, ya que no pueden ser grandes las obras"
Santa Teresa de Jesús
Sense vessar llàgrimes ni comiats solemnes i amb una mica de mandra la meva gran maleta i jo vam marxar de nou a la capital. Poc èxit va tenir el meu intent de contenció amb l'equipatge, el majordom m'havia avisat que l'ascensor encara no funcionava. Segueix en obres per no desentonar amb la ciutat que està patas arriba, es queixen i amb raó. Madrid no se quema... está hueca, entre les rondes, passos subterranis, el metro... un dia d'aquests Madrid se hunde!
Dec conservar algun àngel de la guarda perquè un dels paletes es va apiadar de la pobre chica extranjera i la maleta va arribar al 10è pis amb el muntacàrregues. Jo de contenta que estava vaig pujar en un plis els 180 esglaons!!
Si no fossin per les esbufegants ascensions la meva vida madrilenya actual seria del tot relaxada. Vaig al cuartel a peu, des de casa és un passeig de mitja horeta pel parc. Viure en una gran ciutat i anar a treballar a peu i pel bosc és un luxe! Acostumats al fuet i al ritme trepidant els assajos són tranquils amb una directora d'escena i una coreògrafa que tenen clar el que volen. A la sortida la cerveseta i las risas no falten!
Cap queixa del tracte del majordom i la seva Ronaldinha que em fan el dinar i em cuiden. El Sebastian feliz però culpable per la seva experiència de bigàmia no ens treu mai a passejar a les dues juntes. Tem que algú del carrer li pugui dir: "Qué suerte el tío, que se ha traído a la brasileña y a la rusa!" Sempre s'equivoca amb mi: vinc de l'Est però no sóc russa, sóc polaca jo!
Fins i tot ja m'he acostumat a la chulería madrilenya, espero que no se me pegue... Però trobo a faltar la meva Barcelona: el mar, la bici, el meu piano, el bitllet de transport integrat, la lògica en la disposició de carrers, els descomptes per anar al teatre i... les persones que estimo.
És estrany passar un dia com avui de Sant Jordi a Madrid. Sense platja, sense mona, sense rosa...
Santa Teresa de Jesús
Sense vessar llàgrimes ni comiats solemnes i amb una mica de mandra la meva gran maleta i jo vam marxar de nou a la capital. Poc èxit va tenir el meu intent de contenció amb l'equipatge, el majordom m'havia avisat que l'ascensor encara no funcionava. Segueix en obres per no desentonar amb la ciutat que està patas arriba, es queixen i amb raó. Madrid no se quema... está hueca, entre les rondes, passos subterranis, el metro... un dia d'aquests Madrid se hunde!
Dec conservar algun àngel de la guarda perquè un dels paletes es va apiadar de la pobre chica extranjera i la maleta va arribar al 10è pis amb el muntacàrregues. Jo de contenta que estava vaig pujar en un plis els 180 esglaons!!
Si no fossin per les esbufegants ascensions la meva vida madrilenya actual seria del tot relaxada. Vaig al cuartel a peu, des de casa és un passeig de mitja horeta pel parc. Viure en una gran ciutat i anar a treballar a peu i pel bosc és un luxe! Acostumats al fuet i al ritme trepidant els assajos són tranquils amb una directora d'escena i una coreògrafa que tenen clar el que volen. A la sortida la cerveseta i las risas no falten!
Cap queixa del tracte del majordom i la seva Ronaldinha que em fan el dinar i em cuiden. El Sebastian feliz però culpable per la seva experiència de bigàmia no ens treu mai a passejar a les dues juntes. Tem que algú del carrer li pugui dir: "Qué suerte el tío, que se ha traído a la brasileña y a la rusa!" Sempre s'equivoca amb mi: vinc de l'Est però no sóc russa, sóc polaca jo!
Fins i tot ja m'he acostumat a la chulería madrilenya, espero que no se me pegue... Però trobo a faltar la meva Barcelona: el mar, la bici, el meu piano, el bitllet de transport integrat, la lògica en la disposició de carrers, els descomptes per anar al teatre i... les persones que estimo.
És estrany passar un dia com avui de Sant Jordi a Madrid. Sense platja, sense mona, sense rosa...
martes, abril 11, 2006
Moure's en bici
"Els homes no poden ser
si no són lliures" La pell de brau
Salvador Espriu
Ja tinc bici! Fa temps que tenia ganes de tenir-ne, però no sabia on guardar-la.
El meu enyorat colomar tan lluminós i amb vistes al mar era un 4t sense ascensor: 69 esglaons. Els va comptar la meva mare el primer dia que va venir al cau on la seva filleta malvivia. L'escala era estreta i antiga i cada esglaó d'una mida diferent, amb perill de xocar amb el sostre en els últims trams: una autèntica gimkana! "69 esglaons que et porten a la glòria..." sempre cridava jo des de dalt, animant l'ascensió dels esbufegats visitants. En la meva vida bohèmia al colomar s'hi esqueia tan bé un velocípede de dues rodes com a medi de transport, però sols m'hagués faltat carregar-lo escales amunt i avall, i tampoc no hi cabia tant petit com era... Ni bicis plegables ni històries!
Ara que tinc on deixar-la l'he comprat. Bicis i cotxets competeixen per l'espai comú del quartet de l'entrada, l'antiga porteria. No entenc com el President de l'escala, acostumat a bregar amb els lleons de les Cortes, no posa ordre en els petits conflictes de la comunitat. Espero que el dia que els veïns s'amotinin contra mi per contaminació acústica, em defensi amb tanta passió com quan s'exclamava pel preu dels tomàquets. Jo no em queixava quan ell em despertava a toc de trompeta. Pobres veïns, cap responsabilitat política els lliurarà de sentir-me cantar i del piano mentre que de la trompeta ha allunyat al nostre ocupat exciclista i ecològic President sense Iniciativa.
El quartet per desar la bici o l'ascensor no són les úniques coses bones de tornar a viure a casa els pares. Em meravella obrir la nevera i trobar-la sempre repleta de menjar. És com si estigués posseïda per alguna força sobrenatural que impedeix el seu buidat. Hi trobes de tot, especialment aquells aliments dietèticament no convenients. I encara més fascinant em resulta retrobar aquella peça de roba que deixes bruta i rebregada, al cap de poques hores apareix neta i planxada!
El servei és excel.lent, reps el seu carinyo i es preocupen per tu, massa i tot... Sé que les meves necessitats d'independència no s'anaven a solucionar amb una bicicleta, però almenys amb ella experimento una sensació de llibertat molt agradable.
L'he comprat de 2a mà. Preferia una de bona i resistent que no pas una nova d'oferta nyigui-nyogui. Vaig mirar els anuncis d'un parell de webs. Ara que he perdut la por a comprar vols, entrades al teatre o llogar habitacions per internet. I que explico les meves intimitats a qualsevol desconegut que té la meva col.lecció de fotos, i fins i tot llegeix el meu blog... Quan has gosat fer un cafè amb un internauta amb bones o males intencions, no té cap mèrit atrevir-se a una compra sense garantia d'un anunci d'internet. Vaig fer 3 trucades: el primer ja l'havia venut, el segon no va contestar i amb la bici del tercer em vaig quedar. Feia bona pinta i el preu semblava correcte.
Els primers dies em feia respecte moure'm per la ciutat en bici i més valia una actitud prudent, hi ha molt conductor poc respectuós. Jo reconec que com a vianant sóc totalment incívica, els semàfors em vermell no m'aturen i creuo els carrers per on em sembla. Ara ja m'atreveixo a pedalejar per l'asfalt amb els temuts cotxes, preferible a espantar i esquivar iaies i criatures per la vorera. El millor de tot són els somriures d'altres ciclistes i patinadors que vas creuant.
Sóc un perill al manillar. Cada vegada vaig més embalada. És fantàstic anar vora el mar, a tota velocitat, amb el vent que t'acaricia bruscament la cara... Quina sensació més meravellosa! Si això no és la felicitat, se li deu assemblar.
si no són lliures" La pell de brau
Salvador Espriu
Ja tinc bici! Fa temps que tenia ganes de tenir-ne, però no sabia on guardar-la.
El meu enyorat colomar tan lluminós i amb vistes al mar era un 4t sense ascensor: 69 esglaons. Els va comptar la meva mare el primer dia que va venir al cau on la seva filleta malvivia. L'escala era estreta i antiga i cada esglaó d'una mida diferent, amb perill de xocar amb el sostre en els últims trams: una autèntica gimkana! "69 esglaons que et porten a la glòria..." sempre cridava jo des de dalt, animant l'ascensió dels esbufegats visitants. En la meva vida bohèmia al colomar s'hi esqueia tan bé un velocípede de dues rodes com a medi de transport, però sols m'hagués faltat carregar-lo escales amunt i avall, i tampoc no hi cabia tant petit com era... Ni bicis plegables ni històries!
Ara que tinc on deixar-la l'he comprat. Bicis i cotxets competeixen per l'espai comú del quartet de l'entrada, l'antiga porteria. No entenc com el President de l'escala, acostumat a bregar amb els lleons de les Cortes, no posa ordre en els petits conflictes de la comunitat. Espero que el dia que els veïns s'amotinin contra mi per contaminació acústica, em defensi amb tanta passió com quan s'exclamava pel preu dels tomàquets. Jo no em queixava quan ell em despertava a toc de trompeta. Pobres veïns, cap responsabilitat política els lliurarà de sentir-me cantar i del piano mentre que de la trompeta ha allunyat al nostre ocupat exciclista i ecològic President sense Iniciativa.
El quartet per desar la bici o l'ascensor no són les úniques coses bones de tornar a viure a casa els pares. Em meravella obrir la nevera i trobar-la sempre repleta de menjar. És com si estigués posseïda per alguna força sobrenatural que impedeix el seu buidat. Hi trobes de tot, especialment aquells aliments dietèticament no convenients. I encara més fascinant em resulta retrobar aquella peça de roba que deixes bruta i rebregada, al cap de poques hores apareix neta i planxada!
El servei és excel.lent, reps el seu carinyo i es preocupen per tu, massa i tot... Sé que les meves necessitats d'independència no s'anaven a solucionar amb una bicicleta, però almenys amb ella experimento una sensació de llibertat molt agradable.
L'he comprat de 2a mà. Preferia una de bona i resistent que no pas una nova d'oferta nyigui-nyogui. Vaig mirar els anuncis d'un parell de webs. Ara que he perdut la por a comprar vols, entrades al teatre o llogar habitacions per internet. I que explico les meves intimitats a qualsevol desconegut que té la meva col.lecció de fotos, i fins i tot llegeix el meu blog... Quan has gosat fer un cafè amb un internauta amb bones o males intencions, no té cap mèrit atrevir-se a una compra sense garantia d'un anunci d'internet. Vaig fer 3 trucades: el primer ja l'havia venut, el segon no va contestar i amb la bici del tercer em vaig quedar. Feia bona pinta i el preu semblava correcte.
Els primers dies em feia respecte moure'm per la ciutat en bici i més valia una actitud prudent, hi ha molt conductor poc respectuós. Jo reconec que com a vianant sóc totalment incívica, els semàfors em vermell no m'aturen i creuo els carrers per on em sembla. Ara ja m'atreveixo a pedalejar per l'asfalt amb els temuts cotxes, preferible a espantar i esquivar iaies i criatures per la vorera. El millor de tot són els somriures d'altres ciclistes i patinadors que vas creuant.
Sóc un perill al manillar. Cada vegada vaig més embalada. És fantàstic anar vora el mar, a tota velocitat, amb el vent que t'acaricia bruscament la cara... Quina sensació més meravellosa! Si això no és la felicitat, se li deu assemblar.
jueves, abril 06, 2006
Força Baaaarça!
"La meva ment i el meu cos s'odien l'un a l'altre" Charlie Brown (Snoopy)
Charles M. SCHULZ
Vinc del Barça-Benfica (2-0) M'ho he passat bé, ho reconec. Suposo que per l'espectacle, més que pel joc. No sóc gens futbolera i si veig algun partit és a mitges i de casualitat.
El meu pare és soci del Barça de fa més de 30 anys. Li agrada molt l'esport, bé, qualsevol tipus d'esport que es pugui visionar còmodament des del sofà de casa. Per desgràcia seva i alegria de la seva esposa van portar al món tres filles amb inquietuds més aviat artístiques. De totes maneres mai li ha importat ocupar el menjador familiar i confinar la prole femenina a veure la tele en una petita habitació. De petita quan la meva mare ens enviava a passejar diumenge al matí em portava a veure el Barça B. Tots els seus esforços van ser en va, però sap que malgrat tot, sentim els colors i quan cridem "Visca el Barça!" ho fem amb tot el cor.
Ha quedat ben sobtat avui quan li he dit que em deixés el seu abonament que aniria al camp si ell preferia veure el partit a casa. Estar abonada al Liceu no té per què ser incompatible amb anar al Camp Nou. Es produeix una catarsi similar, l'única diferència és que al futbol a més toca patir. I el millor de tot, és l'espectacle de les grades: quina manera d'emocionar-se, de saltar, de cridar... Jo he estat molt discreta, de tant en tant algun "ui" o "ais..." i els dos inevitables "Gooooooooooooool". No tenia cap intenció de malmetre la meva veu, el do de pit ja l'havia fet a la tarda despertant al meu pare de la migdiada quan cantava les meves àries puccinianes.
He quedat impressionada amb el noi que seia just al darrera meu: no ha parat d'animar, quina potència de veu, qualsevol diria que portava un micro instal.lat al queixal! En el kit futboler junt amb la bufanda blaugrana i l'entrepà de rigor hauria d'haver afegit els taps de la piscina per protegir els meus timpans. La logopeda que porto dins ha quedat esfereïda sentint els seus esgarips i els de molts altres aficionats, quants nòduls i quistos produeix el futbol!
Jo mai he estat esportista, ni de sofà ni de pràctica. Les meves qualificacions sempre eren excel.lents exceptuant la nota d'Educació Física, un Suficient i gràcies. Mai li vaig trobar cap sentit a córrer per córrer i em feia pànic saltar aquells aparells altíssims. L'excepció a tot aquest panorama van ser els anys que vaig jugar a bàsquet. M'agradava tot: el joc en equip, l'esforç per una causa comú, la competició, els entrenaments, el partit de cada dissabte... El meu pare era un dels seguidors incondicionals d'aquell equip femení d'escola de monges, on la seva filla era una temuda pivot que defensava amb alçada i volum i colzes si calia.
El bàsquet es va acabar el dia que em vaig presentar a una audició de piano amb un dit dislocat, cosa que passava molt sovint. La meva professora va parlar clar: "O bàsquet o piano". I tot va ser música i teatre fins que vaig adonar-me d'una màxima ben certa "Mens sana in corpore sano". I d'altra banda, amb l'estudi del cant te n'adones de la importància de la consciència corporal, per a cantar bé i per a la vida quotidiana en general. Així que he provat amb el ioga, taitxí, Alexander i altres pijades adequades a la meva ànima delicada. Durant un temps vaig anar a córrer vora el mar als vespres però era avorrit. Ara nedo a la piscina i continuo amb les meves tècniques de cos: fantàstic per l'esquena, la salut, el cant i els meus alumnes, sempre encantats amb els meus exercicis i massatgets.
Una nit especial i diferent. Per sort hem guanyat el partit perquè sinó els meus amics culers m'acusen de gafe i no em deixen tornar a trepitjar el Camp Nou. Això del Barça alguns s'ho prenen massa a pit, però jo ho entenc perfectament. Necessitem emocions a la vida i sembla que quanta més gent comparteix la nostra passió millor. Tot i així, em fan gràcia aquells que parlen amb tant sentiment i defensen a mort els seus colors quan en el futbol guanya qui té més diners.
Dec haver patit un atac de normalitat avui.
Charles M. SCHULZ
Vinc del Barça-Benfica (2-0) M'ho he passat bé, ho reconec. Suposo que per l'espectacle, més que pel joc. No sóc gens futbolera i si veig algun partit és a mitges i de casualitat.
El meu pare és soci del Barça de fa més de 30 anys. Li agrada molt l'esport, bé, qualsevol tipus d'esport que es pugui visionar còmodament des del sofà de casa. Per desgràcia seva i alegria de la seva esposa van portar al món tres filles amb inquietuds més aviat artístiques. De totes maneres mai li ha importat ocupar el menjador familiar i confinar la prole femenina a veure la tele en una petita habitació. De petita quan la meva mare ens enviava a passejar diumenge al matí em portava a veure el Barça B. Tots els seus esforços van ser en va, però sap que malgrat tot, sentim els colors i quan cridem "Visca el Barça!" ho fem amb tot el cor.
Ha quedat ben sobtat avui quan li he dit que em deixés el seu abonament que aniria al camp si ell preferia veure el partit a casa. Estar abonada al Liceu no té per què ser incompatible amb anar al Camp Nou. Es produeix una catarsi similar, l'única diferència és que al futbol a més toca patir. I el millor de tot, és l'espectacle de les grades: quina manera d'emocionar-se, de saltar, de cridar... Jo he estat molt discreta, de tant en tant algun "ui" o "ais..." i els dos inevitables "Gooooooooooooool". No tenia cap intenció de malmetre la meva veu, el do de pit ja l'havia fet a la tarda despertant al meu pare de la migdiada quan cantava les meves àries puccinianes.
He quedat impressionada amb el noi que seia just al darrera meu: no ha parat d'animar, quina potència de veu, qualsevol diria que portava un micro instal.lat al queixal! En el kit futboler junt amb la bufanda blaugrana i l'entrepà de rigor hauria d'haver afegit els taps de la piscina per protegir els meus timpans. La logopeda que porto dins ha quedat esfereïda sentint els seus esgarips i els de molts altres aficionats, quants nòduls i quistos produeix el futbol!
Jo mai he estat esportista, ni de sofà ni de pràctica. Les meves qualificacions sempre eren excel.lents exceptuant la nota d'Educació Física, un Suficient i gràcies. Mai li vaig trobar cap sentit a córrer per córrer i em feia pànic saltar aquells aparells altíssims. L'excepció a tot aquest panorama van ser els anys que vaig jugar a bàsquet. M'agradava tot: el joc en equip, l'esforç per una causa comú, la competició, els entrenaments, el partit de cada dissabte... El meu pare era un dels seguidors incondicionals d'aquell equip femení d'escola de monges, on la seva filla era una temuda pivot que defensava amb alçada i volum i colzes si calia.
El bàsquet es va acabar el dia que em vaig presentar a una audició de piano amb un dit dislocat, cosa que passava molt sovint. La meva professora va parlar clar: "O bàsquet o piano". I tot va ser música i teatre fins que vaig adonar-me d'una màxima ben certa "Mens sana in corpore sano". I d'altra banda, amb l'estudi del cant te n'adones de la importància de la consciència corporal, per a cantar bé i per a la vida quotidiana en general. Així que he provat amb el ioga, taitxí, Alexander i altres pijades adequades a la meva ànima delicada. Durant un temps vaig anar a córrer vora el mar als vespres però era avorrit. Ara nedo a la piscina i continuo amb les meves tècniques de cos: fantàstic per l'esquena, la salut, el cant i els meus alumnes, sempre encantats amb els meus exercicis i massatgets.
Una nit especial i diferent. Per sort hem guanyat el partit perquè sinó els meus amics culers m'acusen de gafe i no em deixen tornar a trepitjar el Camp Nou. Això del Barça alguns s'ho prenen massa a pit, però jo ho entenc perfectament. Necessitem emocions a la vida i sembla que quanta més gent comparteix la nostra passió millor. Tot i així, em fan gràcia aquells que parlen amb tant sentiment i defensen a mort els seus colors quan en el futbol guanya qui té més diners.
Dec haver patit un atac de normalitat avui.
jueves, marzo 30, 2006
Estimada iaia
"La imaginació és més important que el coneixement"
Albert Einstein
Aquesta tarda he anat a veure la meva àvia. Ja fa uns anys que sordeja i cada vegada més. Durant molt temps es va resistir al sonotone, finalment va haver de claudicar i accedir a posar-se'l. Però acostumada a no sentir sorolls, no li agrada portar l'aparell. No m'estranya. Quina gran felicitat deu ser poder portar una vida silenciosa i triar en quins moments vols tenir banda sonora de fons. Cada vegada hi sent menys, tot i tenir el sonotone posat. Però és tan llesta que ha après a llegir els llavis i se'n surt prou bé entre el que sent, el que veu i el que intueix.
Així que en comptes de parlar jo, prefereixo que ho faci ella. Gairebé sempre es queixa dels seus mals, de com d'avorrida que està de tot i de la porqueria que fan a la tele. Em torna a dir que està tan adolorida i que algun dia es prendria un cocktail de pastilles i au! I una altra vegada els seus dolors i de quantes ganes té de deixar de patir però que el d'allà dalt no se l'emporta...
Llavors em pregunta per mi. Està molt ben informada de tot, la meva mare la té al dia de tots els moviments familiars. Li deixo a la meva progenitora el gust d'explicar-li les meves coses, les adapta al seu aire afegint les seves apreciacions. Abans no suportava les seves reelaboracions dels fets, ara ja m'he acostumat i trobo que tenen el seu encant.
Fa anys li obsessionava el tema de casar la seva neta. Ara que ja deu haver renunciat a anar al meu casament i veure créixer els meus fills, jo trobo a faltar que em pregunti sobre els meus amoríos. Per si de cas, sabent que jo tinc cops amagats, fa anys que té l'ajuar, com ella diu, a punt: un meravellós conjunt de cortina i vànova de ganxet fetes a mà. No vull ni pensar quantes hores ha invertit en la confecció d'aquests nuviatges per a tots els nets! A més, a mi me'n va fer dos per indecisa... No sé si aquesta doble dot de ganxet és una premonició des de la sapiència que li dona la seva edat. Per què puc necessitar un segon cobrellit? M'augura un segon matrimoni? Una vida a cavall entre dues cases?
Sempre ha vetllat pel meu futur i sovint s'encomana a Santa Cecília, patrona de la música, i posa una espelma en el seu altar particular. No entén per què els seus precs no aconsegueixen fer debutar la seva neta al Liceu. De fet, ja he cantat i actuat al Liceu pero no fent de primadonna com ella voldria. Pobres sants del cel, no deuen donar l'abast amb tanta petició dels seus devots. I els que els ho retreuen encara en deuen sortir perjudicats...
S'està moltes hores sola i té massa temps per barrinar. Sort que s'entreté amb la labor i la jardineria. "La família sempre està massa enfeinada" Pobra dona, tant que fa i es preocupa per nosaltres i tant poc cas que li fem. Sort que té les seves plantes, amb ella sent que algú la necessita. Les té totes a la cuina perquè diu que és allà on els agrada estar, on els toca més el sol. Com n'estan de precioses! És divertit trobar-te aquell verger instal.lat entre els fogons.
Jo crec que la cuina ajardinada és l'excusa perfecta per a no haver de guisar. Li encanta dir que no menja, i realment a l'hora dels àpats sembla un ocellet picotejant. Els seus mals d'esquena agraeixen el seu poc pes i ja m'agradaria a mi tenir les seves cames.
El que sí he heretat d'ella és que a les dues ens encanta explicar històries. Exagerant algun detall que faci guanyar interès a la narració, és clar. Ella té molta gràcia explicant-les, n'ha viscut tantes... És difícil esbrinar fins a quin punt la seva ment fantasiosa ha adaptat la realitat. Però si us explica que passava contraban fins que una germanastra seva la va denunciar, que tenia una germana que vivia a Hawai, que el seu germà alt i ros feia d'alguna cosa semblant a gigoló, o que podia haver estat Marquesa de Monsacrati... us asseguro que no s'està inventant res. I tantes altres que més val que no us expliqui!
Albert Einstein
Aquesta tarda he anat a veure la meva àvia. Ja fa uns anys que sordeja i cada vegada més. Durant molt temps es va resistir al sonotone, finalment va haver de claudicar i accedir a posar-se'l. Però acostumada a no sentir sorolls, no li agrada portar l'aparell. No m'estranya. Quina gran felicitat deu ser poder portar una vida silenciosa i triar en quins moments vols tenir banda sonora de fons. Cada vegada hi sent menys, tot i tenir el sonotone posat. Però és tan llesta que ha après a llegir els llavis i se'n surt prou bé entre el que sent, el que veu i el que intueix.
Així que en comptes de parlar jo, prefereixo que ho faci ella. Gairebé sempre es queixa dels seus mals, de com d'avorrida que està de tot i de la porqueria que fan a la tele. Em torna a dir que està tan adolorida i que algun dia es prendria un cocktail de pastilles i au! I una altra vegada els seus dolors i de quantes ganes té de deixar de patir però que el d'allà dalt no se l'emporta...
Llavors em pregunta per mi. Està molt ben informada de tot, la meva mare la té al dia de tots els moviments familiars. Li deixo a la meva progenitora el gust d'explicar-li les meves coses, les adapta al seu aire afegint les seves apreciacions. Abans no suportava les seves reelaboracions dels fets, ara ja m'he acostumat i trobo que tenen el seu encant.
Fa anys li obsessionava el tema de casar la seva neta. Ara que ja deu haver renunciat a anar al meu casament i veure créixer els meus fills, jo trobo a faltar que em pregunti sobre els meus amoríos. Per si de cas, sabent que jo tinc cops amagats, fa anys que té l'ajuar, com ella diu, a punt: un meravellós conjunt de cortina i vànova de ganxet fetes a mà. No vull ni pensar quantes hores ha invertit en la confecció d'aquests nuviatges per a tots els nets! A més, a mi me'n va fer dos per indecisa... No sé si aquesta doble dot de ganxet és una premonició des de la sapiència que li dona la seva edat. Per què puc necessitar un segon cobrellit? M'augura un segon matrimoni? Una vida a cavall entre dues cases?
Sempre ha vetllat pel meu futur i sovint s'encomana a Santa Cecília, patrona de la música, i posa una espelma en el seu altar particular. No entén per què els seus precs no aconsegueixen fer debutar la seva neta al Liceu. De fet, ja he cantat i actuat al Liceu pero no fent de primadonna com ella voldria. Pobres sants del cel, no deuen donar l'abast amb tanta petició dels seus devots. I els que els ho retreuen encara en deuen sortir perjudicats...
S'està moltes hores sola i té massa temps per barrinar. Sort que s'entreté amb la labor i la jardineria. "La família sempre està massa enfeinada" Pobra dona, tant que fa i es preocupa per nosaltres i tant poc cas que li fem. Sort que té les seves plantes, amb ella sent que algú la necessita. Les té totes a la cuina perquè diu que és allà on els agrada estar, on els toca més el sol. Com n'estan de precioses! És divertit trobar-te aquell verger instal.lat entre els fogons.
Jo crec que la cuina ajardinada és l'excusa perfecta per a no haver de guisar. Li encanta dir que no menja, i realment a l'hora dels àpats sembla un ocellet picotejant. Els seus mals d'esquena agraeixen el seu poc pes i ja m'agradaria a mi tenir les seves cames.
El que sí he heretat d'ella és que a les dues ens encanta explicar històries. Exagerant algun detall que faci guanyar interès a la narració, és clar. Ella té molta gràcia explicant-les, n'ha viscut tantes... És difícil esbrinar fins a quin punt la seva ment fantasiosa ha adaptat la realitat. Però si us explica que passava contraban fins que una germanastra seva la va denunciar, que tenia una germana que vivia a Hawai, que el seu germà alt i ros feia d'alguna cosa semblant a gigoló, o que podia haver estat Marquesa de Monsacrati... us asseguro que no s'està inventant res. I tantes altres que més val que no us expliqui!
lunes, marzo 27, 2006
Perdre el tren
"Catalunya és la millor màquina de tren que té Espanya"
Jordi Pujol
De nou a casa. Vaig tornar ahir. La meva precària economia no es podia permetre un vol d'última hora i en diumenge, és vergonyós que surti més barat un fly a Londres o a Amsterdam que el pont aeri. Per sort vaig aconseguir l'última plaça de l'Altaria de les 11.15h perquè no em veia en cor de suportar les 8 hores de bus del pont terrestre.
Tot i així després de gairebé 6 hores n'acabes ben tipa del tren. Quants anys fa que esperem la famosa alta velocitat que ens uneixi amb la capital de la nació-de-nacions?! Es triga 3 hores de Madrid fins a Lleida i unes altres 3 hores de Lleida a Barcelona, quan es podria fer només en una hora, 4 en total!
Vaig perdre l'últim tren de Madrid a Barcelona quan com l'anunci dels torrons Almendro tornava a casa vueeeelve por Navidad. Quina estampa més patètica la meva cridant "pareu-lo... que s'aturi... que torni el tren..." en el meu català oriental mentre contemplava horroritzada com s'allunyava l'atrotinat tren Estrella de la castiza estació de Chamartín. No sé si van ser les llàgrimes que em rodolaven galtes avall o les meves dots d'actriu, però vaig aconseguir que em canviessin el bitllet sense recàrrec.
És curiós com en els moments "emocionalment" difícils és el teu jo autèntic qui s'expressa. Quan la gent renega, es baralla o diu que t'estima no ho pot fer en una llengua que no és la seva. Recordo la meva amiga nostàlgica que en la nostra aventura madrilenya estiuenca en un moment de col.lapse somicava en català a les chicas que escoltaven i assentien sense queixa.
L'ascensor de casa del meu majordom està en obres i tots els veïns patim "Upstairs, Downstairs". El primer dia que vaig arribar a cal Sebastian vaig flipar amb les vistes panoràmiques al Parque del Oeste i el Manzanares, llavors no vaig pensar que algun dia maleiria aquell 10è pis i els seus 180 esglaons! És impossible no descomptar-te mentre esbufegues en l'ascensió... però n'hi ha 180!! Ho sé perquè he multiplicat els 18 que té cada tram pels 10 pisos: molt fàcil. Però ni el Sebastian, professor de llengua, ni la brasilenya desconeixedora dels sudokus, van ser capaços de resoldre aquest senzill problema de càlcul!
Malgrat la meva eficiència en la resolució matemàtica, els meus càlculs de temps moltes vegades fallen. En aquesta ocasió vaig renunciar a la descàrrega d'adrenalina que tant m'agrada de les situacions límit quotidianes: quan fas tard i trobes aparcament a la porta en una zona impossible, o apareix un taxi en un carrer deshabitat de matinada o entres al metro després d'haver sonat el xiulet un instant abans de tancar-se les portes.
Gairebé no vaig dormir amb la por a no llevar-me i a fer tard. Somiava amb el tren nadalenc que s'allunyava, recordava la pèrdua col.lectiva d'avió tornant de Londres i altres pèrdues dramàtiques com la d'una partitura que era gairebé un incunable, la de la dignitat, la d'una amistat o de la virginitat per a molts. Per a mi que ja he perdut la vergonya per a algunes coses és més greu la pèrdua de la salut, del seny, del cap per algú o fins i tot dels cabells. I sens dubte la més dolorosa és la d'un ésser estimat.
Estic perdent el fil. Em vaig llevar i vaig deixar la cuina resplendent al majordom Hudson i la Senhora Bridges, vaig fer la maleta i la vaig transportar de "Arriba a Abajo". Després de carregar-la a pes 3 o 4 pisos (uns 54 o 72 esglaons), vaig optar incívicament per baixar-la a empentes.
I amb la ferma proposta de no deixar escapar cap tren en aquesta vida vaig arribar a Atocha una hora abans de la sortida. Vaig poder esmorzar, passejar per l'hivernacle, comprar el diari, revistes, caramels, xerrar amb una velleta, somriure a uns nens, anar al WC... Que n'és de fantàstic poder perdre el temps.
Jordi Pujol
De nou a casa. Vaig tornar ahir. La meva precària economia no es podia permetre un vol d'última hora i en diumenge, és vergonyós que surti més barat un fly a Londres o a Amsterdam que el pont aeri. Per sort vaig aconseguir l'última plaça de l'Altaria de les 11.15h perquè no em veia en cor de suportar les 8 hores de bus del pont terrestre.
Tot i així després de gairebé 6 hores n'acabes ben tipa del tren. Quants anys fa que esperem la famosa alta velocitat que ens uneixi amb la capital de la nació-de-nacions?! Es triga 3 hores de Madrid fins a Lleida i unes altres 3 hores de Lleida a Barcelona, quan es podria fer només en una hora, 4 en total!
Vaig perdre l'últim tren de Madrid a Barcelona quan com l'anunci dels torrons Almendro tornava a casa vueeeelve por Navidad. Quina estampa més patètica la meva cridant "pareu-lo... que s'aturi... que torni el tren..." en el meu català oriental mentre contemplava horroritzada com s'allunyava l'atrotinat tren Estrella de la castiza estació de Chamartín. No sé si van ser les llàgrimes que em rodolaven galtes avall o les meves dots d'actriu, però vaig aconseguir que em canviessin el bitllet sense recàrrec.
És curiós com en els moments "emocionalment" difícils és el teu jo autèntic qui s'expressa. Quan la gent renega, es baralla o diu que t'estima no ho pot fer en una llengua que no és la seva. Recordo la meva amiga nostàlgica que en la nostra aventura madrilenya estiuenca en un moment de col.lapse somicava en català a les chicas que escoltaven i assentien sense queixa.
L'ascensor de casa del meu majordom està en obres i tots els veïns patim "Upstairs, Downstairs". El primer dia que vaig arribar a cal Sebastian vaig flipar amb les vistes panoràmiques al Parque del Oeste i el Manzanares, llavors no vaig pensar que algun dia maleiria aquell 10è pis i els seus 180 esglaons! És impossible no descomptar-te mentre esbufegues en l'ascensió... però n'hi ha 180!! Ho sé perquè he multiplicat els 18 que té cada tram pels 10 pisos: molt fàcil. Però ni el Sebastian, professor de llengua, ni la brasilenya desconeixedora dels sudokus, van ser capaços de resoldre aquest senzill problema de càlcul!
Malgrat la meva eficiència en la resolució matemàtica, els meus càlculs de temps moltes vegades fallen. En aquesta ocasió vaig renunciar a la descàrrega d'adrenalina que tant m'agrada de les situacions límit quotidianes: quan fas tard i trobes aparcament a la porta en una zona impossible, o apareix un taxi en un carrer deshabitat de matinada o entres al metro després d'haver sonat el xiulet un instant abans de tancar-se les portes.
Gairebé no vaig dormir amb la por a no llevar-me i a fer tard. Somiava amb el tren nadalenc que s'allunyava, recordava la pèrdua col.lectiva d'avió tornant de Londres i altres pèrdues dramàtiques com la d'una partitura que era gairebé un incunable, la de la dignitat, la d'una amistat o de la virginitat per a molts. Per a mi que ja he perdut la vergonya per a algunes coses és més greu la pèrdua de la salut, del seny, del cap per algú o fins i tot dels cabells. I sens dubte la més dolorosa és la d'un ésser estimat.
Estic perdent el fil. Em vaig llevar i vaig deixar la cuina resplendent al majordom Hudson i la Senhora Bridges, vaig fer la maleta i la vaig transportar de "Arriba a Abajo". Després de carregar-la a pes 3 o 4 pisos (uns 54 o 72 esglaons), vaig optar incívicament per baixar-la a empentes.
I amb la ferma proposta de no deixar escapar cap tren en aquesta vida vaig arribar a Atocha una hora abans de la sortida. Vaig poder esmorzar, passejar per l'hivernacle, comprar el diari, revistes, caramels, xerrar amb una velleta, somriure a uns nens, anar al WC... Que n'és de fantàstic poder perdre el temps.
jueves, marzo 23, 2006
Visita madrilenya
"L'home neix lliure, responsable i sense excuses"
Jean Paul Sartre
Em vaig tornar a quedar sense feina abans del que jo tenia previst i vaig decidir anar a Madrid a refer-me del disgust. Una festa va ser l'excusa de la meva visita. Les meves intencions eren desconnectar una mica, veure els amiguetes i situar-me en el panorama artístic-laboral. Al cap de 5 hores d'haver trepitjat la capital del regne ja m'havia sortit feina, arribar i moldre, o a la madrilenya, llegar y besar el santo.
Així que m'he quedat uns quants dies més dels que jo preveia. I aprofitant el viatge he pogut fer una audició per una companyia i m'ha sortit una altra moguda pel maig que intueixo que serà divertida. A mi m'agrada molt viure a Barcelona però és que... reconec que aquí el tema professional pinta més fàcil, i això em fot.
Per sort no tinc problemes amb l'allotjament perquè el Sebastian té clar que no vol conèixer ningú més, o em lloga l'habitació a mi o la té lliure. Ara aquella brasilenya que al desembre era medio-novia i al gener novia ha adquirit la categoria de mujer i viu a casa. És petita, de pell fosca, cabells color xocolata i ulls negres i brillants, la meva perfecta antítesi. Però el meu majordom sap triar bé perquè és un encant de dona, tal para cual. Ara ja té qui li renta la cuina, ella és una sense papers i ara per ara no té opció a cap feina digna. Jo estic fent moltes migas amb la meva "enemiga", m'explica coses i jo la corregeixo quan parla i l'ajudo amb els deures. I també sap cuinar de meravella, a part dels guisos manchegos del Sebastian menjo les especialitats de les Amèriques que cuina la seva senyora. Tinc majordom i cambrera particular!
M'encanta el retrobament amb els meus companys del món artístic sarsueler madrileny. Sempre disposats a tomar una cañita o un cafetito i tan contents de veure't per aquí, em sorprèn però sembla sincer l'afecte. Molts d'ells de fora, molts argentins, molts gays, molts amb esperances de triomfar en els grans teatres de la lírica, molts sobrevivint en la professió fent bolos per quatre duros... Havia oblidat el que és arribar a un assaig a primera hora del matí i trobar-te aquelles noies vestides com si anessin a una festa, més pintades que una puerta que diuen per aquí i amb un pentinat de paciència davant del mirall. Jo mai de la vida sacrificaria una hora de son a canvi de la tortura de l'assecador i de la brotxa de la reconstrucció facial. Elles m'accepten tot i que jo sóc una fan de la cara lavada i dels cabellos al viento. Però aquests dies vaig fantàsticament pentinada, la meva assistenta brasilenya és perruquera i perquè no perdi la pràctica em deixo pentinar ;-)
Una catalana molt ben tractada a Madrid, mal em pesi reconèixer-ho. Jo no dissimulo el meu accent, tot i així no m'ubiquen, els semblo estrangera però no saben d'on. Millor així, per si de cas.
Jean Paul Sartre
Em vaig tornar a quedar sense feina abans del que jo tenia previst i vaig decidir anar a Madrid a refer-me del disgust. Una festa va ser l'excusa de la meva visita. Les meves intencions eren desconnectar una mica, veure els amiguetes i situar-me en el panorama artístic-laboral. Al cap de 5 hores d'haver trepitjat la capital del regne ja m'havia sortit feina, arribar i moldre, o a la madrilenya, llegar y besar el santo.
Així que m'he quedat uns quants dies més dels que jo preveia. I aprofitant el viatge he pogut fer una audició per una companyia i m'ha sortit una altra moguda pel maig que intueixo que serà divertida. A mi m'agrada molt viure a Barcelona però és que... reconec que aquí el tema professional pinta més fàcil, i això em fot.
Per sort no tinc problemes amb l'allotjament perquè el Sebastian té clar que no vol conèixer ningú més, o em lloga l'habitació a mi o la té lliure. Ara aquella brasilenya que al desembre era medio-novia i al gener novia ha adquirit la categoria de mujer i viu a casa. És petita, de pell fosca, cabells color xocolata i ulls negres i brillants, la meva perfecta antítesi. Però el meu majordom sap triar bé perquè és un encant de dona, tal para cual. Ara ja té qui li renta la cuina, ella és una sense papers i ara per ara no té opció a cap feina digna. Jo estic fent moltes migas amb la meva "enemiga", m'explica coses i jo la corregeixo quan parla i l'ajudo amb els deures. I també sap cuinar de meravella, a part dels guisos manchegos del Sebastian menjo les especialitats de les Amèriques que cuina la seva senyora. Tinc majordom i cambrera particular!
M'encanta el retrobament amb els meus companys del món artístic sarsueler madrileny. Sempre disposats a tomar una cañita o un cafetito i tan contents de veure't per aquí, em sorprèn però sembla sincer l'afecte. Molts d'ells de fora, molts argentins, molts gays, molts amb esperances de triomfar en els grans teatres de la lírica, molts sobrevivint en la professió fent bolos per quatre duros... Havia oblidat el que és arribar a un assaig a primera hora del matí i trobar-te aquelles noies vestides com si anessin a una festa, més pintades que una puerta que diuen per aquí i amb un pentinat de paciència davant del mirall. Jo mai de la vida sacrificaria una hora de son a canvi de la tortura de l'assecador i de la brotxa de la reconstrucció facial. Elles m'accepten tot i que jo sóc una fan de la cara lavada i dels cabellos al viento. Però aquests dies vaig fantàsticament pentinada, la meva assistenta brasilenya és perruquera i perquè no perdi la pràctica em deixo pentinar ;-)
Una catalana molt ben tractada a Madrid, mal em pesi reconèixer-ho. Jo no dissimulo el meu accent, tot i així no m'ubiquen, els semblo estrangera però no saben d'on. Millor així, per si de cas.
