jueves, junio 22, 2006

L'hora de la palla

"Aquí em teniu, cascant-me-la a la dutxa. Per a mi el millor moment del dia. A partir d'aquí, tot va a pitjor". (American Beauty)

Sopar improvisat de diumenge amb els meus dos amics solters. Pel camí només es fixen en els pits i en les minifaldilles perilloses de les adolescents que ens creuem. Quina falta de delicadesa! Però a mi m'encanta que no es tallin ni un pèl en els seus comentaris sexistes, ho interpreto com a prova de la seva sincera amistat.

Taula lliure a la terrassa, ens asseiem a la fresca que els ànims van calents. Aquesta nit els astres no han acompanyat, només ha lligat l'actor i no li ha fet cap il.lusió. Un rubiales de la taula del costat no parava de mirar-lo. Era tan descarat que fins i tot se n'ha adonat el músic que no s'entera mai d'aquestes coses. I menys encara si té la vista distreta en les cuetes de la cambrera.


Ha passat la tarda davant la tele amb un cutre telefilm romàntic, l'altre ha confessat haver vist un tros fent zapping. Sorprenent, al cine sempre em porten a veure Matrix! L'argument era menys apassionant que un partit del mundial entre Tanzània i Kuala Lumpur. El protagonista perd el seu amor en un accident i anys després el retroba en la ignorada empleada d'un McDonalds. Casualitats de la vida, ella porta el cor transplantat de la seva dona morta!

Suplico que parin de torturar-me amb les desgràcies de la pobre parella que ha patit tant! Les dificultats de la vida no deuen ser tan dures quan tots dos són guapíssims i ella té un bon parell de... raons que han aconseguit que un dels ximples no s'hagi adormit al sofà. Però res els atura, així que canvio de canal i em concentro en els spaghetti. Fins que han pujat el volum com quan arriben els anuncis.

Fart de tantes mentides, d'històries que a la vida real no passen, de falses esperances... El músic amb la seva feina tocant als serveis funeraris ho té cru. Les amigues i familiars d'un difunt no estan per la labor del flirteig al tanatori. I anant a tot arreu amb moto, ni l'opció de lligar al metro li queda! A poc a poc les disertacions transcendents arriben al tema que l'amoïna de veritat: enyora el seu polvet. Ho va deixar farà un any amb la seva nòvia, quan ja tenien pis i data de casament a Montserrat. Una rossa de tint educada en col.legi de monges, professora d'aeròbic per pagar-se la carrera de Dret i filla de perruquera, quin pedigree. Va ser un trencament molt dolorós, sobretot per als sogres i els consogres que s'havien fet tan amics.

I la seva indignació va en augment i amb raó: la nena moníssima que li ha servit la pizza amb pernil i xampinyons ni se l'ha mirat. Si estiguéssim en una pel.li, una Sofia Loren d'escot abundant hauria picat l'ullet al desenganyat Violinista de la teulada. Ella seria una melòmana que en un concert al Palau de la Música s'hauria enamorat de l'atractiu Concertino i ell seria un fan de la mozzarella italiana. Amb la posta de sol passejarien per la platja de la Marbella i aviat ell li declararia el seu amor tocant una Serenata entre els nínxols del romàntic Cementiri del Poblenou...

Aquest guió té possibilitats. L'actor i jo treiem la Celestina que tots portem dins i cridem la Ragazza. El tímid indignat no reacciona i per salvar la situació preguntem per com la fan la sangria. La Cuetes respon que és un secret de l'amo, i se'n va remenant el cul. Ni que fos la recepta de la Coca Cola! Què s'ha cregut la chicholina aquesta! Ens fa mal la seva indiferència i li diem al desencantat amic que aquella antipàtica no deu gastar ni una talla 90 i segur que és antiorgàsmica. Que se li treguin les ganes aviat de passar-li l'arc: no tenim ganes de sopar pizza cada dia.

No li tocarà més remei que consolar-se a internet. És tan fàcil trobar un rotllo que ja ni ve de gust. Volem una història bonica, reclamem el nostre dret a viure un amor de pel.lícula! Quedar, fer la cervesa, el polvo, i després què? Per desfogar-se amb algú qualsevol és millor fer-se una palla. Per fi un tema interessant! Preferències: lloc, hora, freqüència, estil, fantasies... No us escandalitzeu ara. Poc temps li dediquem a la pràctica diària i solitària amb l'instrument el violinista celest, el guitarrista kumba ya i la cantant expianista.

No prenem postres, ni tan sols els deixo mirar la carta, sentirien curiositat pel nou Soufflé recepta del tiet o les propostes d'estiu de Xarrup de llimona o de Crema catalana i no estic per històries. Demanem il conto i marxem abans que la frígida cameriera ens pugui encomanar la seva insatisfacció. Sense pastís o gelat ens quedarem amb gana a no ser que tirem mà del self service menys perillós, fàcil, econòmic, còmode i plaent que hi ha.

3 comentarios:

Hanna B dijo...

ai, vivim temps durs! avuiendia que estem més comunicats que mai i no hi ha manera de trobar-nos, als desaparellats! anem tots per laberints, perdudets.... aiiiii!!
també reivindico històries boniques. que per a sordideses ja m'ha passat l'edat ;)
perquè enganxen tant les pelis dolentes dels migdies de cap de setmana? quin misteri!

alatrencada dijo...

Perduts anem tots aparellats i desaparellats.

Fem una lliga anticiment i una altra per les "Històries boniques". En conec unes quantes de precioses i totalment reals: per què no a nosaltres? Algun dia les hauria d'escriure, si algú vol col.laborar...

khalina dijo...

Totes les històries poden ser boniques, influeix molt el prisma de l'enfoc. No passa de vegades que la història és la mar de romàntica per un i per l'altra part és un fàstic?

Clar que jo ara no compto, perquè tot ho veig rosa i bonic