viernes, agosto 18, 2006

L'estrena

"La veritable bogeria potser no sigui altra cosa que la saviesa mateixa que, cansada de descobrir les vergonyes del món, ha pres la intel.ligent resolució de tornar-se boja"
Heinrich Heine

Arriba el desitjat dia de dir adéu a interminables assajos, proves de vestuari i perruqueria, repetició d'escenes per problemes tècnics... Tornar a la normalitat! Vida plàcida d'artista: tenir tot el dia lliure i fer una funció al vespre.

Èxit en l'estrena amb grans aplaudiments del públic. Faltaria més, tots venien amb invitacions. Posteriorment cocktail de lujo amb canapès, pernil ibèric, vi de qualitat, reposteria fina i pijades vàries. Aquesta vegada el Ruiz Gallardón no va fer acte de presència però l'obrera de l'espectacle va ser presentada a algun que altre famosillo.

L'efecte del vi no va trigar a fer-se notar i aviat vaig acostar-me al piano. Vaig tocar, cantar i vociferar a gust mentre intentava atendre les peticions populars... Sort que el Maestro, pianista de la Jurado en el seu dia i de molts altres cantants de música lleugera va aconseguir que li cedís la banqueta del piano. Es va cantar i ballar de tot i més: musicals, sarsuela, standards de jazz, canción popular i fins i tot copla... Moment memorable i recordat al dia següent entre risas al camerino va ser quan vaig començar a aporrejar "Asturias patria queridaaaaaaa..." i el Constantino Romero em feia fotos amb el seu mòbil.

Amb alegria vaig rebre el crit del meu nom que coneixia i pronunciava correctament el reconegut director català de l'Español teatre. L'amenaça d'avís policial dels veïns per escàndol a aquelles hores ens obligava a interrompre la sessió musical. Llavors vaig ocupar el llarg balcó amb vistes a Plaza Santa Ana per alternar amb els que procuraven buscar plan de fi de festa. Breu visita a un garito i retirada prudent a temps abandonant la meva amiga Capitana a l'empara d'uns de l'orquestra, pulpos de les Rússies que aprofitaven el mínim despiste per posar-te la mà al cul.

Estic tement que les fotos i videos que els encarregats del making-off de l'espectacle surtin a la llum. Els documents gràfics i sonors m'impediran poder atribuir a mala memòria o exageracions els meus moments eixelebrats. Com es podia desmelenar d'aquella manera aquella noia tan atenta i disciplinada? Hi ha d'haver moments per a tot, rauxa o seny segons demani l'ocasió, pensa la graciosísima grandota. El domador de lleons cubà em fa riure quan em diu que sóc una catalana atípica, encara no sé si m'ho haig de prendre com a insult o afalac...

5 comentarios:

ulls blaus dijo...

Tu a defensar els catalans. Digues que hi ha de tot, com a totes bandes

Hanna B dijo...

ei, quin fiestorro!!! jo vull veure les fotosssssss, sortiràs al que me dices? a veure si ara et passaras al cantó rosa!
que vagi molt bé aquest espectacle i moltes felicitats per l'estrena i pel desmelene ;)

Colomet dijo...

Caram, caram, l'obrera de l'espectacle aprofita bé els seus moments de glòria! No has fet vacances però no perds el temps! L'altre dia vaig veure imatges per la tele de la preestrena (o alguna cosa així), i vaig esforçar la vista per identificar-te però no, continues sent una cara anònima per mi...

Colomet dijo...

on t'has ficat, que ja no ens expliques res...

TheHorror dijo...

En Constatino Romero??? Ai senyor....