"El treball és una invasió de la nostra privacitat"
Woody Allen
Woody Allen
Els meus companys de feina i jo sense l'uniforme de treball som una colla desagraïda i maleducada que no diu arigato ni s'acomiada amb un sayonara. Sense kimono, perruca ni maquillatge som ciutadans del món occidental que comprem al Mercadona, ens movem en bici o metro i fem mans i mànigues per arribar a fi de mes.
Som uns japonesos ben descafeïnats, ni dormim en futon, ni llegim manga, ni cultivem un bonsai. I mai evitem el contacte físic, al contrari, ens abracem, petonegem i grapegem amb fruïció, senyal d'identitat del gremi d'actors. Ens va el budisme, la soja, el tè i en general el rotllo Zen però ni el karate ni el judo ens fan el pes. Preferim la pràctica esportiva de la competència xina o hindú: feng shui i taitxí o ioga i kamasutra.
Malgrat l'assimilació dels nostres personatges nipons no ens hem tornat tan paranoics com per anar amb mascareta pel carrer. I això que un constipat o una al.lèrgia primaveral pot ser el nostre més temut enemic. Amants de la cuina japonesa, endrapem sushi i tempura però la sopa d'aleta de tauró la ingerim sense xarrupar ni fer sorolls escandalosos. En l'art de xuclar preferim altres menges i altres escenaris.
No existeix vacuna antiTamagotchi per evitar el contagi dels trets més perillosos de la personalitat oriental. Lluny nostre el caràcter submís d'una geisha, l'estricte codi d'honor d'un samurai o la bogeria d'un kamikaze! Ja patim certa japocatalana addicció al treball i en plegar ens enduem el personatge cap a casa. Tenim dret a desconnectar de la feina però no hi ha manera. L'exnostàlgica acaba de descobrir la cuina al vapor i tot el dia me'n diu meravelles, vaig de visita al gran colomar i m'ofereixen sake, al super tot porta soja, al diari sudokus, a la tele en Shin-Chan i aviat en Bush voldrà ratificar el Protocol de Kyoto!
La invasió nipona és una realitat, cal oferir resistència o aviat ens insertaran un xip d'obediència i servilisme, no prendrem cafè, no courem el peix, fer el gandul estarà mal vist i farem ommmmmmm. Me Katchis! A la troupe japonesa ens acusaran de col.laboracionisme! Només em faltava ara la Yoko Ono! La competència d'una Arale jubilada per molt incansable succionadora que sigui no espanta l'obrera de l'espectacle. La grandíssima filla del Sol Naixent ha gosat publicar un àlbum de vells èxits versionats. El títol per a la meva Bruixa japonesa és una provocació en tota regla: "Yes, I'm a witch"
10 comentarios:
...per no parlar de Suzuki, Toyota, Mazinger Z (comandat per Koji Kabuto), els pits d'Afrodita A, Sony, Suzuki, Yakuza, Tenko, Sanyo, Godzilla i Katana. I per acabar imperdonable oblit de l'obrera de les cordes vocals: Casiotone i Karaoke.
Bufff quina invasió... Quedem-nos amb les coses casolanes, de casa, de tota la vida, els nostres costums i la nostra cuina. El nostre petit país be s'ho mereix.
Passaré per aquí!
Gràcies per visitar-me.
Doble Suzuki Colomet? Un pels cotxes i l'altre per les motos? Per a l'obrera de les cordes vocals Suzuki és un mètode d'educació musical i és d'altra banda la serventa de la Butterfly pucciniana.
Okaerinasai (Benvinguda) Joana!
Els anglòfons fan servir una frase que resumeix aquesta invasió subtil, o potser no tan subtil:
"What's jappening?"
Salutacions, Colometa
Ramon Énguera
conec una dona que li agrada Madama Butterfly, però odia als japonesos perquè diu que quasi la "arrollen" una manada de japos a Paris. Va tenir sort, segons ella, de no caure estesa a terra i ser treptijada.Diu que estan per totes parts. El seu monòleg em va impressionar
@Ramon Énguera:
Willkommen, bienvenue, welcome
Im Cabaret, au Cabaret, to Cabaret
M'ha encantat el "What's Jappening?"
@Anònim: Que bonica és la Butterfly... Però certament, res més perillós que una manada de turistes japos darrera d'un paraigua que fa de guia.
Hola noieta, ja he tornat al món real dels blogs després d'una temporada al món virtual del dia a dia.
Conec perfectament la cultura japonesa perquè abans mirava cada dia el Shin Chan al K3. Et diré que tenen els ulls molt grans i oberts, compren en hipermercats, viuen en cases enormes (amb jardí i caseta de gos) i ensenyen sovint el culet, culet i la trompaaaa.
Són com nosaltres, oi?.
Per Nadal em van regalar El Libro de la almohada de Sei Shonagon i faig vestits amb roba de Nunoya!! Coneixes aquesta botiga?
@Paseante: ja sé que ets un expert en cultura japonesa del K3!
@Emily: Fas vestits? Ets dissenyadora? modista? El kimono només me'l poso quan "treballo" però tinc una brusa japonesa que m'agrada molt, potser puc ampliar el meu armari zen. Aquesta botiga em sona d'haver passat per davant, crida l'atenció, carrer Banys nous, oi?
Quan passis pel davant de Nunoya, entra-hi, comprat unes arracades japoneses i amb un mica de sort veuràs a Sean! jaja, tenen unes faldilles molt còmodes (sembla que hi tingui accions!)
Sóc de tot i de res!
Publicar un comentario