jueves, agosto 16, 2007

Lost


"Vivim tots sota el mateix cel, però no tenim el mateix horitzó"
Konrad Adenauer

És un dilluns qualsevol d'un mes xafogós. D'una nit d'excessos torno cap a una casa que no és la meva, en una ciutat estrangera. Són les 4h, tampoc no seria tan tard, si no fossin les 4h de la tarda...

No hi ha excusa que valgui per abusar de l'alcohol, ni per consumir segons quines substàncies, ni per anar-te'n al llit amb un tal algú, ni per tot un seguit de dies de desordre. Que se t'acaba la feina, te'n vas a l'atur i no tens projectes a la vista... Que deixaràs de veure cada dia a la gent que ara són la teva família... Que no saps què serà de tu, si quedar-te aquí o allà, on anar a buscar-te la vida... Per això, fa dos dies que no truques a casa perquè no notin que estàs trista i perquè no suportes que et tornin a preguntar què penses fer en endavant.

Em trobo perduda en una estació de metro que mai he trepitjat. Hi ha una dona que no para de mirar-me. És que vaig més despentinada del normal, la meva cara delata penediment, tristor la meva mirada, o seran massa escandalosos els senyals al coll d'una nit salvatge? Dins del vagó, se m'acosta: Tú cantas, verdad? Em quedo una mica parada i assenteixo lleument. Es que te vi haciendo Macedonia la semana pasada y me encantó. Mi enhorabuena. Qué espectáculo más maravilloso... No em puc creure que s'anés a fixar en la pèlroja obrera de l'espectacle. Y qué ilusión me hace encontrarte ahora en el metro y me decía, pero es ella? Claro que lo es. Qué emoción!

Un momentazo com aquest compensa tota la porqueria acumulada de fa dies. I ja no m'importa el meu estat perjudicat, ni tenen raó de ser els remordiments, ni les lamentacions pel final sobtat de l'espectacle... I penso que val la pena viure a 600 quilòmetres de la gent que estimes i tant me fa no portar una vida degudament com cal.

4 comentarios:

Emily dijo...

Ànim!, però quina putada que et pregunten què penses fer en endavant, sempre hem de fer alguna cosa?

el paseante dijo...

Jo sé què faràs en endavant: seguir actuant en bons muntatges teatrals. Molta sort.

ulls blaus dijo...

Estàs a un pas de la fama.

I no et preocupis, que el món de l'art et necessita

Hanna B dijo...

ah guapa, pensa que aquests moments de paron son cosa de la teva professió, però si com ara ja sé, te'n vas (o ets) a l'egipte en un nou super projecte, doncs, suposo que poc a poc aniras veient que els moments de paron els pots aprofitar al teu gust, no creus?
això del metro és un puntarro, nena, que lo tuyo va p'arriba, p'arriba!!!