jueves, noviembre 16, 2006

Pocahontas

"El millor és ser natural però cal maquillar-se molt per a semblar-ho"
Calvin Klein

La meva activitat japonesa és tan escassa que m'ha permès una escapada de pel.lícula a Santander. Super bolo de música fàcil, pocs dies i ben pagat. El titular del Diario Montañés va ser "Ennio Morricone regaló la banda sonora de su vida en un espectacular concierto".

Quina felicitat tornar a formar part de la massa coral, sense la pressió de la defensa solitària d'un personatge! A part de contribuir al sanejament del meu compte corrent em possibilitava un retrobament amb molts dels meus amics de professió que viuen a Madrid. Estada en un fantàstic hotel de 4 estrelles amb vistes al mar, piscina climatitzada, jacuzzi i altres pijades. I poc temps per a gaudir-lo. Entre assajos, desplaçaments i sandwitxos a la cafeteria de l'hotel ens vam posar al dia de novetats, tafaneries i escarceos d'uns i altres.

1r premi per la flautista de l'orquestra de l'empresari ventríloc. Farta de tot ha decidit enrolar-se en l'exèrcit i cobrar cada mes el sou de funcionària de la Banda del Ejército Español. La família republicana que sempre va recolzar unes inquietuds artístiques no li dirigeix la paraula.

2n premi per la fallera-funambulista del circ que continua fent mèrits per progressar en la seva carrera artística visitant llit de tot director o productor. Divertit va ser el pollo que va muntar en trobar-se l'ex mexicana del seu nòvio. No podia suportar compartir escenari amb la Salma Hayek que li ha posat una denúncia per maltractaments al seu amor banyut.

3r premi per l'amic cubà domador de lleons que pensava que mai més de la vida veuria aquella catalana atípica. Per haver estat capaç de recopilar en poc més d'un mes tantíssims cotilleos i explicar-los cada nit a la suite on la Capitana i jo dormíem. L'Àngel Cristo amb veu de baríton abandonat pel seu nòvio comparteix ara pis i penes d'amor amb el tenor pallasso carinyós. No els diré que en privat els dos s'han dedicat a criticar-se i a explicar-me com de fotut està l'altre.

Il maestro e il suo seguito de collaboratori arribava com a gran divo el dia abans. Sort que el seu assistente, un italià petit i curiós mescla d'Al Bano i Roberto Benigni, ja s'havia encarregat de fer-li la feina bruta. Va ser màgic compartir l'emoció del compositor de spaghetti western en escoltar complagut la seva pròpia música el dia que complia 78 anys. Vaig fer els deures i no vaig marxar fins tenir la partitura signada i la foto amb il maestro.

Tants esforços invertits en una carrera de cant i haver d'acabar cantant un simple "Aaaa, aaa" "Aaaa, aaa" de temes com "Il buono, il brutto, il cattivo". El més complicat eren les Veus Folk de "The Mission" que només fèiem unes elegides. Era una pringada que em toqués fer el Cor d'indígenes però satisfeia la il.lusió d'una noieta de 15 anys impactada per una pel.li que li havien fet veure als Jesuïtes. Tot plegat una experiència ben divertida i alguns moments de pell de gallina.

Unes vacancetes per a les meves trenes pèlroges de Pippi Langstrum. Aviat tornaran a camuflar-se sota la perruca de bruixa japonesa, però per uns dies han respirat sent le treccie d'una Pocahontas a la italiana.

1 comentario:

Hanna B dijo...

jojojo!!! que bones aquestes tafanaries fananduleres!!! no deixis de tenir-nos al dia please :)
així has conegut al mític ennio morricone???? pensa que jo tenia un jefe i tinc un cosí (ambdos extremadament freaks segons jo) que l'idolatraven en un grau preocupant (per a mi que no li veia tanta mística a les bandes sonores de l'oeste... ok the mission mola)