Estimada iaia

"La imaginació és més important que el coneixement"
Albert Einstein

Aquesta tarda he anat a veure la meva àvia. Ja fa uns anys que sordeja i cada vegada més. Durant molt temps es va resistir al sonotone, finalment va haver de claudicar i accedir a posar-se'l. Però acostumada a no sentir sorolls, no li agrada portar l'aparell. No m'estranya. Quina gran felicitat deu ser poder portar una vida silenciosa i triar en quins moments vols tenir banda sonora de fons. Cada vegada hi sent menys, tot i tenir el sonotone posat. Però és tan llesta que ha après a llegir els llavis i se'n surt prou bé entre el que sent, el que veu i el que intueix.

Així que en comptes de parlar jo, prefereixo que ho faci ella. Gairebé sempre es queixa dels seus mals, de com d'avorrida que està de tot i de la porqueria que fan a la tele. Em torna a dir que està tan adolorida i que algun dia es prendria un cocktail de pastilles i au! I una altra vegada els seus dolors i de quantes ganes té de deixar de patir però que el d'allà dalt no se l'emporta...

Llavors em pregunta per mi. Està molt ben informada de tot, la meva mare la té al dia de tots els moviments familiars. Li deixo a la meva progenitora el gust d'explicar-li les meves coses, les adapta al seu aire afegint les seves apreciacions. Abans no suportava les seves reelaboracions dels fets, ara ja m'he acostumat i trobo que tenen el seu encant.

Fa anys li obsessionava el tema de casar la seva neta. Ara que ja deu haver renunciat a anar al meu casament i veure créixer els meus fills, jo trobo a faltar que em pregunti sobre els meus amoríos. Per si de cas, sabent que jo tinc cops amagats, fa anys que té l'ajuar, com ella diu, a punt: un meravellós conjunt de cortina i vànova de ganxet fetes a mà. No vull ni pensar quantes hores ha invertit en la confecció d'aquests nuviatges per a tots els nets! A més, a mi me'n va fer dos per indecisa... No sé si aquesta doble dot de ganxet és una premonició des de la sapiència que li dona la seva edat. Per què puc necessitar un segon cobrellit? M'augura un segon matrimoni? Una vida a cavall entre dues cases?

Sempre ha vetllat pel meu futur i sovint s'encomana a Santa Cecília, patrona de la música, i posa una espelma en el seu altar particular. No entén per què els seus precs no aconsegueixen fer debutar la seva neta al Liceu. De fet, ja he cantat i actuat al Liceu pero no fent de primadonna com ella voldria. Pobres sants del cel, no deuen donar l'abast amb tanta petició dels seus devots. I els que els ho retreuen encara en deuen sortir perjudicats...

S'està moltes hores sola i té massa temps per barrinar. Sort que s'entreté amb la labor i la jardineria. "La família sempre està massa enfeinada" Pobra dona, tant que fa i es preocupa per nosaltres i tant poc cas que li fem. Sort que té les seves plantes, amb ella sent que algú la necessita. Les té totes a la cuina perquè diu que és allà on els agrada estar, on els toca més el sol. Com n'estan de precioses! És divertit trobar-te aquell verger instal.lat entre els fogons.

Jo crec que la cuina ajardinada és l'excusa perfecta per a no haver de guisar. Li encanta dir que no menja, i realment a l'hora dels àpats sembla un ocellet picotejant. Els seus mals d'esquena agraeixen el seu poc pes i ja m'agradaria a mi tenir les seves cames.

El que sí he heretat d'ella és que a les dues ens encanta explicar històries. Exagerant algun detall que faci guanyar interès a la narració, és clar. Ella té molta gràcia explicant-les, n'ha viscut tantes... És difícil esbrinar fins a quin punt la seva ment fantasiosa ha adaptat la realitat. Però si us explica que passava contraban fins que una germanastra seva la va denunciar, que tenia una germana que vivia a Hawai, que el seu germà alt i ros feia d'alguna cosa semblant a gigoló, o que podia haver estat Marquesa de Monsacrati... us asseguro que no s'està inventant res. I tantes altres que més val que no us expliqui!

Perdre el tren

"Catalunya és la millor màquina de tren que té Espanya"
Jordi Pujol

De nou a casa. Vaig tornar ahir. La meva precària economia no es podia permetre un vol d'última hora i en diumenge, és vergonyós que surti més barat un fly a Londres o a Amsterdam que el pont aeri. Per sort vaig aconseguir l'última plaça de l'Altaria de les 11.15h perquè no em veia en cor de suportar les 8 hores de bus del pont terrestre.

Tot i així després de gairebé 6 hores n'acabes ben tipa del tren. Quants anys fa que esperem la famosa alta velocitat que ens uneixi amb la capital de la nació-de-nacions?! Es triga 3 hores de Madrid fins a Lleida i unes altres 3 hores de Lleida a Barcelona, quan es podria fer només en una hora, 4 en total!

Vaig perdre l'últim tren de Madrid a Barcelona quan com l'anunci dels torrons Almendro tornava a casa vueeeelve por Navidad. Quina estampa més patètica la meva cridant "pareu-lo... que s'aturi... que torni el tren..." en el meu català oriental mentre contemplava horroritzada com s'allunyava l'atrotinat tren Estrella de la castiza estació de Chamartín. No sé si van ser les llàgrimes que em rodolaven galtes avall o les meves dots d'actriu, però vaig aconseguir que em canviessin el bitllet sense recàrrec.

És curiós com en els moments "emocionalment" difícils és el teu jo autèntic qui s'expressa. Quan la gent renega, es baralla o diu que t'estima no ho pot fer en una llengua que no és la seva. Recordo la meva amiga nostàlgica que en la nostra aventura madrilenya estiuenca en un moment de col.lapse somicava en català a les chicas que escoltaven i assentien sense queixa.

L'ascensor de casa del meu majordom està en obres i tots els veïns patim "Upstairs, Downstairs". El primer dia que vaig arribar a cal Sebastian vaig flipar amb les vistes panoràmiques al Parque del Oeste i el Manzanares, llavors no vaig pensar que algun dia maleiria aquell 10è pis i els seus 180 esglaons! És impossible no descomptar-te mentre esbufegues en l'ascensió... però n'hi ha 180!! Ho sé perquè he multiplicat els 18 que té cada tram pels 10 pisos: molt fàcil. Però ni el Sebastian, professor de llengua, ni la brasilenya desconeixedora dels sudokus, van ser capaços de resoldre aquest senzill problema de càlcul!

Malgrat la meva eficiència en la resolució matemàtica, els meus càlculs de temps moltes vegades fallen. En aquesta ocasió vaig renunciar a la descàrrega d'adrenalina que tant m'agrada de les situacions límit quotidianes: quan fas tard i trobes aparcament a la porta en una zona impossible, o apareix un taxi en un carrer deshabitat de matinada o entres al metro després d'haver sonat el xiulet un instant abans de tancar-se les portes.

Gairebé no vaig dormir amb la por a no llevar-me i a fer tard. Somiava amb el tren nadalenc que s'allunyava, recordava la pèrdua col.lectiva d'avió tornant de Londres i altres pèrdues dramàtiques com la d'una partitura que era gairebé un incunable, la de la dignitat, la d'una amistat o de la virginitat per a molts. Per a mi que ja he perdut la vergonya per a algunes coses és més greu la pèrdua de la salut, del seny, del cap per algú o fins i tot dels cabells. I sens dubte la més dolorosa és la d'un ésser estimat.

Estic perdent el fil. Em vaig llevar i vaig deixar la cuina resplendent al majordom Hudson i la Senhora Bridges, vaig fer la maleta i la vaig transportar de "Arriba a Abajo". Després de carregar-la a pes 3 o 4 pisos (uns 54 o 72 esglaons), vaig optar incívicament per baixar-la a empentes.

I amb la ferma proposta de no deixar escapar cap tren en aquesta vida vaig arribar a Atocha una hora abans de la sortida. Vaig poder esmorzar, passejar per l'hivernacle, comprar el diari, revistes, caramels, xerrar amb una velleta, somriure a uns nens, anar al WC... Que n'és de fantàstic poder perdre el temps.

Visita madrilenya

"L'home neix lliure, responsable i sense excuses"
Jean Paul Sartre

Em vaig tornar a quedar sense feina abans del que jo tenia previst i vaig decidir anar a Madrid a refer-me del disgust. Una festa va ser l'excusa de la meva visita. Les meves intencions eren desconnectar una mica, veure els amiguetes i situar-me en el panorama artístic-laboral. Al cap de 5 hores d'haver trepitjat la capital del regne ja m'havia sortit feina, arribar i moldre, o a la madrilenya, llegar y besar el santo.

Així que m'he quedat uns quants dies més dels que jo preveia. I aprofitant el viatge he pogut fer una audició per una companyia i m'ha sortit una altra moguda pel maig que intueixo que serà divertida. A mi m'agrada molt viure a Barcelona però és que... reconec que aquí el tema professional pinta més fàcil, i això em fot.

Per sort no tinc problemes amb l'allotjament perquè el Sebastian té clar que no vol conèixer ningú més, o em lloga l'habitació a mi o la té lliure. Ara aquella brasilenya que al desembre era medio-novia i al gener novia ha adquirit la categoria de mujer i viu a casa. És petita, de pell fosca, cabells color xocolata i ulls negres i brillants, la meva perfecta antítesi. Però el meu majordom sap triar bé perquè és un encant de dona, tal para cual. Ara ja té qui li renta la cuina, ella és una sense papers i ara per ara no té opció a cap feina digna. Jo estic fent moltes migas amb la meva "enemiga", m'explica coses i jo la corregeixo quan parla i l'ajudo amb els deures. I també sap cuinar de meravella, a part dels guisos manchegos del Sebastian menjo les especialitats de les Amèriques que cuina la seva senyora. Tinc majordom i cambrera particular!

M'encanta el retrobament amb els meus companys del món artístic sarsueler madrileny. Sempre disposats a tomar una cañita o un cafetito i tan contents de veure't per aquí, em sorprèn però sembla sincer l'afecte. Molts d'ells de fora, molts argentins, molts gays, molts amb esperances de triomfar en els grans teatres de la lírica, molts sobrevivint en la professió fent bolos per quatre duros... Havia oblidat el que és arribar a un assaig a primera hora del matí i trobar-te aquelles noies vestides com si anessin a una festa, més pintades que una puerta que diuen per aquí i amb un pentinat de paciència davant del mirall. Jo mai de la vida sacrificaria una hora de son a canvi de la tortura de l'assecador i de la brotxa de la reconstrucció facial. Elles m'accepten tot i que jo sóc una fan de la cara lavada i dels cabellos al viento. Però aquests dies vaig fantàsticament pentinada, la meva assistenta brasilenya és perruquera i perquè no perdi la pràctica em deixo pentinar ;-)

Una catalana molt ben tractada a Madrid, mal em pesi reconèixer-ho. Jo no dissimulo el meu accent, tot i així no m'ubiquen, els semblo estrangera però no saben d'on. Millor així, per si de cas.

Superwoman

"No saps que sóc una dona? Quan penso, haig de parlar."
Al vostre gust. William Shakespeare

Vaig anar un any a la Universitat per estudiar Sociologia. Ho vaig deixar estar perquè m'interessava més la música i no podia amb tot. Impossible dedicar-me a la carrera, llegir tots aquells llibres, fer els comentaris i els treballs. Les meves energies eren pel Conservatori, el piano, el cant, els assajos, el teatre, la coral... els amics i passar-ho bé. Però em va agradar tastar la vida social universitària.

En aquella època jo era de les joves estudiants feministes contrària a la discriminació de gènere i tantes altres injustícies del món. Amb 18 anys estava molt posada en el tema i disposada a invertir tots els meus esforços a lluitar per la causa. Després de molta reflexió i amb l'ajuda de l'assignatura de "Sociologia de la dona" vaig quedar una mica desenganyada de tant feminisme.

He rebut un correu electrònic d'una companya de la Facultat sobre uns actes de demà 8 de març dia internacional de la dona. M'agradaria saber d'on treu el temps per involucrar-se en aquestes coses. Ella s'ajusta a la perfecció al model de triomfadora superwoman que se'ns imposa en aquesta era de suposada igualtat d'oportunitats. Mare de dos fills i amb una carrera professional brillant. Per sort té un company que supera el paper de col.laborador domèstic i educador de les criatures, però el pes de la casa i de la cura de la família recau sobre ella. I a sobre, encara té l'obligació de conservar-se guapa i atractiva.

Hauria de preguntar-li quin tipus de medicació pren per poder resistir tan dignament l'exitosa vida que porta. Que trist que això sigui el que ha aconseguit tants anys de lluita feminista. Amb aquest panorama és preferible esborrar-se del club de la dona moderna i optar per una vida més còmoda sense manies: buscar un marit ric i a viure!

Ja sé que caldria implicar-se en la lluita i defensa dels nostres drets. Però molta culpa de la discriminació que patim també és nostra. No suporto que hi hagi tantes dones més masclistes que molts homes que conec, que no volen tenir com a referent una dona com la Pilar Rahola que es tenyeix els cabells amb tan poc gust. I condicions deplorables de treball n'hi ha pels i per les treballadors/es en tot el món, putejats/ades estem igual, el que passa és que les dones sempre cobrem menys. Perdoneu-me per l'ús del llenguatge no-sexista que va estar un temps tan de moda estimats/ades lectors/es.

Forte piano

"L'únic símbol de superioritat que conec és la bondat"
Ludwig van Beethoven

Em vaig acomiadar la setmana passada d'haver de matinar, del metro atapeït en hora punta, de les vistes panoràmiques i dels noms dels meus exòtics alumnes. De fet, era jo l'acomiadada de la feina, però dec tenir un àngel de la guarda que vetlla per mi perquè el mateix dia em trucaven per una altra. Què seria de mi sense l'ensenyament: servint copes o fent de caixera-reponedora al Mercadona.

Entre els meus alumnes d'ara hi ha també una minibellesa hindú, un futur còndor quítxua i una xineta que em té el cor robat. Aquests però no tenen cap problema amb la llengua i els seus cognoms són tan nostrats com Puig, Serradesanferm i Valldeneu. Quina sort han fet aquestes criatures que han arribat al nostre món amb una cigonya metàl.lica gràcies al poder adquisitiu d'uns pares desitjosos d'educar un fill. Res a veure amb la dura aterrada i el panorama familiar, econòmic i social dels meus difícils antics alumnes.

Fer classe ara ja no suposa cap lluita ferotge malgrat la guerra que poden donar uns belluguets de 6 anys d'inesgotable energia. Em diverteix adoptar el paper de mestra-mare-pallassa jugant, picant, cantant, cridant, brincant... amb total covenciment del que faig. I entre tanta gresca tinc el privilegi de "robar" les seves mirades atentes i encuriosides. No hi ha millor elixir de llarga vida que el contacte amb aquestes personetes amb la seva particular interpretació del món. Rejoveneix fer classe. Però, per sort, la majoria d'hores les passo fent plàcides i còmodes classes de piano.

Mai de la vida se m'acudiria confessar la meva faceta pianística a un desconegut, tenint en compte els referents cinèfils que tenen els no-versats en el tema. Després d'haver vist "La pianista" vaig abandonar definitivament les meves intencions de ser Professora de Piano. No tenia ganes de ser cap Isabelle Huppert, una professora que maltractava psicol.lògicament els seus alumnes i que tenia una fosca relació amb el sexe. I tampoc em venia de gust ser una Holly Hunter muda per pròpia voluntat que ni produeix un esgarip amb la pèrdua de dit provocada pel seu comportament infidel i indecorós a "El piano". Des de la ignorància, prefereixo que m'associïn a la candorosa Beth de "Mujercitas" o a la meravellosa Julie Andrews ensenyant el do-re-mi a "Sonrisas y lágrimas"

Cap d'elles s'escapa d'estar tocada de l'ala. I és que reconec que tants anys i tantes hores diàries de reclusió voluntària davant d'un moble, altrament dit piano, no deu ser cosa saludable. En el meu cas, el traspàs al gremi dels cantants, maniàtics i divos, encara deu haver agreujat la meva anormalitat.

Amb tot plegat, m'ha tornat el cuquet pel piano. Tornar a estudiar-lo és una manera molt feliç d'entreteniment positiu altament recomanable. I amb la meva feina d'ara estic contenta, malgrat que trobaré a faltar els meus "difícils" alumnes. Un record de l'última classe en la que procurava ampliar els seus referents cinèfils amb el visionat de la pel.lícula "Amadeus":
"Profaaaa! Quien es el Mozart? És aquest? Pero profa, que no era ciego?"
"............... No era cec........... Era sord i es deia Beethoven!"

Beuratge màgic

"El ojo que ves no es
ojo porque tú lo veas;
es ojo porque te ve"
Antonio Machado

He decidit fer-me unes ulleres noves. Les que porto encara em serveixen i no són de les que passen de moda. Però estic cansada de la visió que em donen de les coses.

Amb els temps que corren qui no ho vegi tot negre és un inconscient o un boig. Molts es resignen amb la seva vida grisa i trista. Jo hauria de trobar aquest esperit conformista que tots tenim. Però és que em costa oblidar aquells moments en què tot era de colorins.

Decideixo posar color a la meva vida. Una gran determinació de les que fan perdre el color. Però sense que se'm pugin a la cara confesso estar disposada a passar-ne de tots colors. I així em va: rebent-ne d'una banda i de l'altra. Però tampoc no cal pintar-ho tot tan tràgic, perquè hi ha hagut moments acolorits i per sort, encara no conec el color de segons quines malvestats.

Triar l'opció multicolor és més que perillosa. A banda dels primaris hi ha els complementaris. I a més de càlids, lluminosos, encesos i vius et trobes amb els freds, foscos, apagats i morts... Fins i tot indefinicions tipus ala de mosca o color de gos com fuig, que amb tot plegat et pot portar a la merda d'oca.

Potser és molt millor l'opció unicolor: color de rosa. Ho veig pels meus amics que la porten instal.lada tipus lentilla dins la retina. Però els ha sortit tan cara aquesta operació! Tants sacrificis no sé si compensen. I a més, veure-ho sempre tot del mateix color deu ser força avorrit.

Per això, prefereixo provar aquesta nova visió amb unes ulleres. A veure si cobrir de rosada la realitat em convenç o no. Ja m'han avisat a l'òptica que aquest filtre de color rosa està tenint molt èxit. És una mena de beuratge màgic, i molt em temo, que com tots els encanteris deu tenir data de caducitat.

Llepafils

"Sovint m'he hagut de menjar les meves paraules i he descobert que eren una dieta equilibrada"
Winston Churchill

No suporto la gent que menja tot el que li ve de gust i no s'engreixa. No és just. Jo si m'excedeixo m'engreixo. M'agrada tot, dolç i salat, em perd el pa, i un bon vi per acompanyar... Quan m'alimento amb vegetals, planxa i suprimeixo el dolç m'aprimo. No falla. Gana no passes, passes ganes... de menjar tot allò que et vindria de gust.

M'encanta el menjar saludable, sóc feliç amb les meves amanidetes, fruita entre hores, cuina al vapor, infusions... sempre que oblidis altres opcions més apetitoses, és clar. Ja és trist haver-se de negar al plaer de la bona taula, una de les coses més meravellosos d'aquesta vida. Tot per la influència dels cuerpos Danone! Ja podria tornar l'època de les rodoneses com a ideal de bellesa. Jo seria la cobejada dama que guanyaria la batalla a les meves anorèxiques alumnes incrèdules de la perfecció ampul.losa que imperava en èpoques passades. Tant de bo pogués fer cas omís als cruels dictats de les modes, però no puc. Ja estic adaptant aquell Sonet de Garcilaso:

"En tanto que de rosa y azucena
se muestra la color en vuestro gesto
y que vuestro michelín graso, funesto
a dieta de vejaciones ordena..."

Ahir vam fer una trobada d'amics, trobada gastronòmica s'entén. Després de liquidar voraçment les suculents exquisideses i extasiar-nos amb la deliciosa fondue de xocolata de postres, ens va venir la mala consciència. Potser l'efecte del vi va ser el que va provocar que tots els presents acabéssim firmant un "Manifest Antisacsó" basat en dos fronts d'atac
Pla A: perdre pes / Pla B: posar-se catxes

El punt àlgid de la "Croada antigreix" va ser l'arribada al saló de la bàscula de bany. Els meus crits deurien ser escoltats per algun déu de l'Olimp que va causar la descàrrega de les bateries de tal monstruós aparell. Crec que l'amfitrió, el Professor Penyacarbassa, va negar la presència d'altres generadors electroquímics a la casa per a lliurar-nos d'una vexació col.lectiva de tal magnitud.

És senzill fer règim. No cal que ningú ens expliqui què es pot menjar i què no, quina combinació és la més adequada i quina és totalment contraindicada.

És fàcil començar a fer règim. I molt més encara abandonar-lo. El que costa és mantenir-se ferm i no baixar la guàrdia, una forta mentalització i una voluntat de ferro. En èpoques d'alta conscienciació i sacrifici, he arribat a creure que la paella deliciosa, els greixosos peus de porc o el calòric pastís amb xocolata desfeta no em venien de gust de debò. Quina persuasiva i poderosa capacitat posseeix la ment humana!

Això de fer-me la desmenjada a mi no em va. És el que em fot quan faig règim, fer veure una cosa que no és. Però potser la recompensa de tornar a cordar-te els pantalons amb facilitat o poder-te posar aquell vestit cenyit sense passar vergonya, bé mereix aquesta negació de personalitat abundosa. I què hi ha més reconfortant a tant sacrifici que un piropo totalment indecorós llençat per un apetitós obrer de la construcció... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm Quina gana!

Escalfor terapèutica

"Afecto privilegiado el del dolor"
Francisco de Quevedo

Fa uns dies que em fa mal la part baixa de l'esquena. Amb la intenció d'estalviar-me la ingesta d'algun analgèsic i l'absència d'unes mans disposades a fer-me alguna frega desintencionada només l'escalfor podria calmar el meu sofriment.

Tinc tres amigues que confessen sense vergonya ser usuàries diàries de la bossa d'aigua calenta. La nostàlgica cada nit posa l'olla al foc mentre s'acomiada dels seus amics internautes. La violinista no hauria marxat a Berlin sense ella. I la senyora Follett es baralla amb el seu marit al llit per la possessió de la venerada bossa. Substituta del càlid consol trobat a la xarxa, objecte internacional de culte i revolucionador de l'avorrida vida sexual d'algunes parelles. Quin invent tan antic i tan meravellós!

Ahir per alleujar el meu dolor vaig recórrer a una versió més sofisticada de termoteràpia: l'esterilla elèctrica. Sense voler-ho, vaig dormir tota la nit amb ella endollada. No m'agrada fer-ho perquè suposo que deu ser perillós però aquest matí la meva esquena ha agrait la imprudència realitzada.

Tot i així, noto encara un dolor lleuger, prou suportable. D'aquells que quan estàs ocupat no te'n recordes, però amb la inactivitat és força molest. L'opció de quedar-se al llit o al sofà ben tapadeta amb la manta era més que temptadora, però he fet el cor fort i he tirat endavant amb el programa del dia dur i desalentador. Crec que he anat a treballar en pitjors condicions en d'altres ocasions.

Quants petits dolors obviem cada dia! Les meves molèsties a la zona lumbar són poca cosa al costat d'alguns disgustos que encaixem amb prou facilitat. Sort de la frenètica activitat diària que portem, distracció de tantes penes. I quantes altres noses que preferim suportar que no pas solucionar-les...

El meu amic "Professor Penyacarbassa" té lumbago emocional: casualment li ve el mal d'esquena quan es posa nerviós o pateix mal d'amors. És fantàstic que la seva ànima racional mostri el seu descontentament atacant un dels seus pocs punts dèbils. En canvi la meva amiga emocional té cistitis orgàsmica. Que n'és d'injusta la vida. Les ganes d'orinar li provoquen un orgasme. I a sobre es queixa! No voldria endevinar quin tipus de sentiment pot provocar una malaltia tan estrafolària com aquesta.

M'agradaria saber si el meu lumbago té causes emocionals. Ni la bossa d'aigua calenta, ni l'esterilla elèctrica, ni el Diclofenac podrien fer-hi res. Seguiré amb la meva teràpia d'escalfor flexible d'ús domèstic creient el que diuen les instruccions: "L’efecte calmant del dolor mitjançant l’escalfor (termoteràpia), és un conegut remei físic molt eficaç. Dilata els vasos sanguinis, estimula la circulació i distén la musculatura"

Aquestes esterilles deuen crear addicció i no podré prescindir del seu ús. No aconseguiré trobar cap tractament terapèutic alternatiu tan plaent, còmode, segur i eficaç per alleujar el dolor.

"Sensació de viure"

"Entre los extremos de cobarde y de temerario está el medio de la valentía"
Don Quijote de la Mancha. Miguel de Cervantes

M'agrada la fantàstica panoràmica que veig des de la meva aula: Barcelona, el mar i el Montseny. L'altre dia no va ser suficient per refer-me de la mala tarda que m'havien fet passar aquella colla d'indesitjables. La meva ànima supervivent va decidir refer-se anant a berenar i a l'Abacus a buscar aquell llibre que m'havia recomanat l'home de la granja dels cavalls.

Seguint amb la meva teràpia d'autofelicitat, avui he tocat una estona el piano i he prescindit del berenar. Els dits ja no em corren com abans, fa ràbia. Evitant deprimir-me he decidit anar al cine. Sempre veig pel.lícules en VOS, m'encanta sentir les veus dels actors malgrat que el meu nivell en anglès m'obliga a llegir, això fa ràbia també. Però bé, així llegint, estic en consonància amb aquesta nova etapa literària recén inaugurada de la meva vida.

La puntualitat és una bonica virtut que malauradament no tinc, però a la feina, concerts, teatre o cine no suporto fer tard, fa molta ràbia. He arribat amb el temps just per la visita obligada al WC prèvia a la comèdia romàntica històrica amb esperat final feliç. En estat de recuperació de la punyalada final de la increïble novel.la he preferit triar una pel.li que no em trasbalsi ni faci pensar gaire.

El millor de tot ha estat l'anunci que han posat abans de començar. Ara quedaré una mica esnob i diré que veig molt poca tele, reconeixo però, que estic enganxada a aquesta pantalla força perillosa també.

L'anunci demana un aplaudiment per qui paga el gimnàs i a sobre hi va, qui posa la seva casa i us diu "aneu, ja recullo jo", qui no fingeix davant d'un quadre "Ja està, ja ho he vist, és un quadrat negre", per la que no espera a casa sinó que ella truca i et convida a sortir, per qui abandona la carrera l'últim curs i comença a estudiar allò que realment l'apassiona, per tots aquells que s'atreveixen a deixar-ho tot per muntar un xiringuito a la platja...

Un spot com aquest el trobo genial, fa moltíssima ràbia que sigui el de la Coca Cola light!

Aprofitant l'aplaudiment dedicat "als homes que van pel carrer amb flors a la mà" demà dia de Sant Valentí uns equips d'aplaudidors aniran regalant roses i ovacions a qui passegi pel carrer i no li importin les mirades dels altres. Són tan llestos aquesta gent que ho faran a vàries ciutats espanyoles però cap de catalana. Espero que ningú protesti perquè no facin alarde aquí de la seva campanya publicitària. No cal explicar-los als de la Coca Cola que nosaltres som diferents i entre d'altres peculiaritats quan estem enamorats ho celebrem el dia de Sant Jordi.

Quina sort estar aquí i estalviar-me el trauma de demà Sant Valentí.

No puc entendre com algú es suporta tan poc que no li agrada fer activitats en solitari. M'ho passo tan bé jo anant amb mi al cine, a passejar, a berenar... Com deuen ser aquestes activitats tan meravelloses en la soledat quan es fan amb una bona companyia? El que em fa més ràbia de tot plegat és apuntar-me a l'eslògan de la Coca-Cola light per aplaudir a la gent decidida, valenta i sense complexes.

Si us plau: atreviu-vos!

Tornar al col.le

"Els homes intel.ligents volen aprendre, els altres, ensenyar"
Anton Txèkhov

Abdelwahad, XuJun, Anam, Belcacem, Yeison, Iulia, Erickson són alguns dels noms dels meus alumnes actuals. De Marcs, Annes i Maries en comparació en tinc ben pocs. M'agrada la varietat de colors que tinc dins l'aula, m'imagino que estic en una pel.li de Hollywood, enfrontada a un grup multiracial d'alumnes difícils. Jo sóc una Michelle Pfeiffer intentant guanyar-me l'alumnat. Llàstima que en la meva lluita no compti amb les seves armes, ni estic tan bona com ella ni sé fer un clau de karate que els deixi impressionats.

Per sort seran pocs dies i estic resistint prou bé per ser la "profa" substituta d'una assignatura com és la Música a l'ESO. Pretendre que 30 salvatges amb ganes de gresca s'estiguin una hora davant d'un instrument de percussió tocant només quan han de fer-ho. Pretendre que mentre expliques alguna cosa estiguin tots callats i escoltant. I encara més, pretendre que facin cas a una qualsevol nouvinguda que desapareixerà aviat de les seves vides quan l'obediència cap els seus progenitors és pràcticament nul.la... doncs... és pretendre molt!

Així que si pots fer classe amb uns mínims de decència i en alguns moments creus haver captat l'atenció de 30 parells d'ulls i 30 parells d'orelles ja pots estar més que content. I et sentiràs la persona més feliç del món si aquest moment màgic l'aconsegueixes mentre estan fent música!

Però aquest minut de glòria el pagues molt car. No m'estranya gens que el col.lectiu que pateix més depressions per motius laborals sigui el dels educadors. A part dels problemes d'indisciplina a l'aula has d'assumir responsabilitats que van més enllà de les qüestions acadèmiques, fer-te càrrec d'àmbits que abans estaven reservats a la família i a la societat. I a tot plegat, afegeix l'ingredient de la diversitat.

A mi em fa vergonya explicar-li a un xavalet que acaba d'aterrar del Carib que Haydn va composar més de 100 simfonies. És ell qui ens hauria de dir el que és la música, només cal veure com la viu, com la sent, i el ritme que porta dins. I què li pots respondre a uns ulls de color xocolata que volen saber per què el llibre està ple de noms de músics que ell no coneix. Jo m'aventuro a dir que només els músics avorrits que viuen a països del nord passant fred es tanquen a casa per a dedicar-se a la composició. Qui seria el guapo il.lustre que no abandonaria la seva ferma dedicació a l'art davant d'una platja, un coco i un sol espaterrant... Els 20 fills de Bach proven la meva teoria sobre el fred associat a la composició musical, entre Preludi i Fuga alguna altra activitat ritmada i artística havia de realitzar que el distragués de tanta semicorxera!

Tant de bo algú sapigués el secret de l'èxit en la docència! Potser una barreja entre voluntarisme, experiència, paciència i una mica de sort, tenir el do de saber caure en gràcia. Enginy per inventar mètodes capaços d'atreure l'atenció dels teus pupils i grans dosis d'energia per no rendir-te davant dels fracassos. I molt d'amor. Malgrat que el tracte que ells et donen no és sempre el més desitjat sens dubte a la llarga triomfaràs si els tractes amb carinyo. I sóc de les que moltes vegades els estamparia contra la paret. Però cal predicar amb l'exemple i els has de tractar com t'agradaria que et tractessin a tu. Que ells arribin a copsar la importància del respecte, i el tinguin cap al professor, els companys, totes les persones i coses del món i cap a ells mateixos, és el més important de tot. Abans que la música, abans que res, és el respecte. Poc m'importa si saben el nom de les notes musicals o reconeixen que la melodia de l'últim anunci de galetes que posen a la tele és la "Petita serenata nocturna" de Mozart.

Tot i així hi ha dies que desesperes. Malgrat els teus esforços molts dels teus alumnes seran delinqüents aviat. Per si de cas, millor tenir bon rotllo amb ells. Algun dia reconeixeran que la seva víctima va ser aquella profa divertida que els feia cantar "Oh happy day" o amb la que tocaven el "Boig per tu" a classe i amb una mica de sort s'apiadaran de tu i et tornaran el bolso. Intentar sobreviure al desastre i que passi l'hora de classe ràpid és l'únic que desitges quan tens una classe revolucionada. No entens com algun dia vas guanyar la batalla a aquest ramat de feres. És clar que sense arribar a causar prou impacte com perquè l'últim dia de classe pugin sobre els pupitres i s'acomiadin de tu amb un "Oh capitán, mi capitán"

M'agrada fer classe, ho admeto. I em diverteix encara més amb un xineset d'ulls ametllats que no entén ni una paraula del que dic però somriu sense descans, amb una russa de mirada perduda que mira sempre cap a la finestra, i amb un paqui de nas curiós que compta amb la seva traductora particular. Una bellesa paquistanesa companya de classe, aviat la veuré al cinema com a "noia Bond". Estic tement que quan els de la Benetton passin per l'Institut a fer el càsting per la propera campanya publicitària em faran sortir a la foto. La meva pell blanquíssima i els meus cabells rojos despentinats no tenen res a envejar als dels meus exòtics alumnes.

Un homem encantador

"La vida interior necessita una casa confortable i una bona cuina"
David Herbert Lawrence

El propietari de la meva casa a Madrid té nom de majordom. Trobo a faltar el seu somriure i aquella safata de bombons piramidal inalterable que m'oferia eficientment quan el cridava.

Aquesta tarda l'he trucat. Vam quedar que al febrer tornaria cap allà i sembla que de moment s'allarga la meva estada a Barcelona. S'ha posat una noia al telèfon que no era la polonesa que vaig deixar ocupant la "meva" habitació. Molt hàbilment el "Sebastian" va substituir temporalment la polaca-catalana per una polaca autèntica. Així podia prosseguir en la intimitat amb la pràctica clandestina de la nostra benvolguda llengua.

Vaig tenir molta sort d'anar a parar a aquella casa. Al costat del riu, rodejada de parcs i en un barri prou cèntric que em permetia desplaçar-me a peu moltes vegades. I a la seva casa el "Sebastian" va aconseguir que m'hi trobés bé de seguida. És que ell és un encant de tio. Podria viure sol m'explicava però preferia treure's unes peles i poder viatjar sempre que tenia vacances. Apassionat per veure món, conèixer altres cultures, amant de la seva llibertat, tranquil, respectuós, amable i super correcte, massa i tot...

Mai no em va tocar ni un pèl. "Un home solter tan encantador i tan amable... I mai se t'ha insinuat?? Segur que és gay" Els meus amics sempre fan broma per la facilitat que tinc per ensopegar amb homes meravellosos però amb mínim interès sexual per les indivídues del sexe oposat. En aquest cas a mi què m'havien d'importar les seves preferències sexuals. Per oferir la safata de bombons amb eficiència aquest detall és irrellevant. Què més se li pot demanar a un company de pis tan agradable que et reserva un platet dels guisos que cuina, mostra interès per la cultura catalana i és partidari de l'Estatut i del retorn dels papers de Salamanca...

Com si ser gay fos algun inconvenient per la convivència? A més, jo estava convençuda de la seva heterosexualitat. No calia que li descobrís una Playboy amagada a l'armariet del bany ni que em deixés anar algun comentari prepotent sexista de mal gust. I en cas de dubte, hi ha una prova de verificació que és infalible: l'estat de la cuina. Els homosexuals sempre tenen la cuina neta com una patena. No estic dient que els heteros sentin repulsió per la baieta, el fregall i l'Ajax. Però no afecta en la seva felicitat el grau de brillantor del marbre o de les rajoles de la cuina. El "Sebastian" era el meu majordom particular però la que fregava la cuina era jo.

Justament mentre acabava de recollir-la després de sopar ha sonat el telèfon. Era ell. Li he explicat que de moment no tenia notícies de feina a Madrid. Que m'havia sortit una suplència de música a l'ESO aquí i sense moltes ganes l'estava fent. Però contenta, que són peles! Ell tan encantador com sempre m'ha dit que no patís gens. Que no tenia ganes de conèixer ningú i tindria l'habitació buida fins que tornés jo. L'habitació és meva o de ningú. I la feina a l'Institut que la fes: "Así te convences de que esto es lo que no quieres hacer"

Fa molt feliç pensar que hi ha algú al món que té tan clar que vol compartir la seva vida amb mi. Disposat a esperar i al que calgui, convençut que no trobarà res millor enlloc.

Potser sí que sóc un ésser meravellós penso jo! Neta i polida, silenciosa, respectuosa, servicial, agradable, simpàtica, divertida, afectuosa... La convivència amb mi deu ser idíl.lica! Llàstima que he volgut saber qui havia contestat el telèfon a la tarda en comptes de preguntar si la safata de bombons encara es conservava impecable.

Com són els homes! Recordo haver entès perfectament als pocs dies d'haver entrat a aquella casa que el meu company de pis era un home que estava sol al món. Ell era un espíritu libre. Vaig marxar 3 setmanes de temporada a València i quan vaig tornar em va dir que tenia una medionovia en Brasil. Després de Reis vaig parlar amb ell i em va semblar que s'havia referit a la brasilenya com a la seva novia, pero nada importante... I al cap d'un mes escàs la medionovia-novia-sin-importancia ja ha volat des de Brasil i està vivint a casa seva! Eeeeeeiiiii!! Que és casa meva també!

Com som les dones! Això és el que hauria d'haver dit. Qui és la guapa que es lliga un tio encantador superfeliç en la seva solteria en tant poc temps? Ascendeix de categoria d'amiga a medionovia i tot seguit a novia i s'instal.la a casa seva en un temps record. I tot això sense causar-li cap trauma al solter convençut de la seva llibertat i de la seva cuina bruta.

Haig de conèixer aquesta noia i aconseguir que m'expliqui els seus mètodes infalibles. Intentaré dissimular que l'enveja em supera. El que més em fot és pensar: Què deu tenir aquesta brasilenya que no pugui tenir una polaca tan estupenda com jo?

Colometa, vola, Colometa...

"Els que no saben plorar amb tot el cor tampoc saben riure"

Golda Meir

Jo tenia un colomar al Poblenou, a tocar de la vora del mar. Era casa meva, petita però molt bufona, que en els seus orígens havia estat un colomar...

De tant explicar aquesta història vaig arribar a creure-la. Potser va ser perquè molts dies notava la mirada atenta d'un colom que vigilava que no prengués mal. Solia fer la seva visita cap a mig matí, ja sabia que jo no acostumava a matinar. Li agradava observar-me mentre feinejava per casa. Quan estudiava cant el colomet allargava la seva visita. Com si li sabés greu que cantés sense públic. A mi m'agradava que en Joanet, el meu colom amic, picotegés les molles dolces que havia deixat caure del plat de l'esmorzar. Quan feia dies que no el veia el trobava a faltar, sentia que el meu àngel de la guarda m'havia abandonat.

Vaig ser molt feliç en el meu colomar: moments d'alegria i moments de tristesa. Una temporada curta però intensa. Un trosset meu s'ha quedat allà. I tant qui el va conèixer com qui n'ha sentit a parlar també porta en el cor el meu colomar.

Petit però amb la porta sempre oberta als amics, encantats de com ho tenia tot. El piset era minúscul però venien sovint i això que era un quart pis sense ascensor! A mi no m'importava pujar escales a canvi de tenir un pis tan lluminós. I pocs afortunats saben quina sensació tan meravellosa representa llevar-se cada matí i veure el mar. I aquella terrassa que era l'enveja de tothom. Quants sopars d'estiu a la fresca i quants apretats sopars d'hivern en aquell petit refugi destartalat, ben apinyats perquè no s'hi cabia i per no passar fred.

Recordo amb especial carinyo un sopar improvisat el dia de Nadal després d'una actuació al Llantiol. Qualsevol diria que no havíem dinat ni ens havíem atipat de torrons aquell dia. Vam arrasar la nevera. En "L'esmorzar al colomar" que vaig organitzar uns dies més tard, el bon temps ens va acompanyar i vam poder fer l'esmorzar de "forquilla i ganivet" a la terrassa fins que l'escalfor del sol ens va abandonar.

Hi feia fred a l'hivern, molt fred!! Per sort els Reis van arribar per avançat. Vaig anar a la botiga i vaig comprar l'estufa que escalfés més. No em va importar que fos la més grossa, ni la més cara, ni la que més electricitat gastava... Ben tapada amb una manta passava les nits davant l'ordinador explicant les meves misèries a un home sensible i divertit que m'anomenava Colometa i li agradava creure que jo vivia en un colomar. Però el fred se'm feia insuportable, sobretot quan tocava anar-me'n tota sola cap al llit.

Calia posar remei a la meva necessitat d'escalfor humana. Es va acabar el teatre al Llantiol i vaig pensar que hauria de trobar alguna cosa que em tingués entretinguda. Vaig decidir buscar nòvio.Tant de bo hagués estat tan fàcil com anar a la botiga i comprar una estufa. Va aparèixer llavors un Cargolet a la meva vida. Abans un altre home m'havia portat un croissant i un cacaolat i alguna altra cosa per saborejar a l'hora d'esmorzar.

De les postres de la visita matutina i d'unes fotos amb fons d'estrelles testimonis d'un pecat de Cap d'any es va parlar especialment el dia de la "Fideuà al colomar". Volia convidar els amics a dinar confiant que no tots podrien venir. En aquests casos ja pots comptar que cap et fallarà. Amb aquella cuineta de joguina, amb foc d'inducció i sent la meva primera fideuada per a 13 a taula, encara me'n vaig sortir prou bé. Molt més complicat va ser enretirar-ho tot per fer entrar-hi la taula de jardí, la plegable d'emergència i les cadires per a tots els comensals que no van deixar ni un sol fideu! Llarga va ser la sobretaula que serà recordada per ser una tarda de grans confessions.

Avançat a la llei antitabac va ser el colomar un "Espai sense fum". En un únic espai que era menjador, saló, estudi, habitació, habitació de convidats, traster... no es podia fumar. Al replà de l'escala vaig muntar la sala de fumadors dels dies de pluja , vent o fred intens, la resta d'ocasions es fumava a la terrassa.

La primavera va arribar mentre que el Cargolet desapareixia, deixant rastre, és clar. Es van complir les profecies i vaig abandonar uns dies el meu colomar per recuperar-me d'una dolorosa intervenció. El meu colom amic va trobar a faltar les molles de l'esmorzar i els meus cants. Vaig retornar abans de complir 30 anys, a temps de tenir alguna aventura no confessable. Ja començava a fer calor! Sortia lleugerament vestida a la terrassa i no em va molestar descobrir que el veí del davant sovint m'espiava.

Hi feia calor a l'estiu, molta calor!! Sense feina i amb poques ganes vaig haver de marxar a Madrid a cantar. Massa llàgrimes vaig vessar en aquell sopar de comiat. Pressentia que el meu estiu a la capital s'aniria allargant i que el final del meu colomar arribava. Per això quan podia tornava a Barcelona, ni que fos per dos dies. Necessitava veure de nou el mar, respirar la humitat, recordar les olors, els carrers, la manera de fer de la nostra ciutat... I tampoc no volia que m'oblidés el meu colomet fidel.

I així va ser. Moltes aventures i moltes emocions a Madrid, tantes com records i moments inoblidables viscuts al colomar. Vaig apostar per una vida artística i vaig abandonar el meu petit espai estimat. Jo sé que ara en Joanet menja les molles dolces que cauen d'altres plats però de tant en tant sent una fiblada al cor quan li sembla escoltar una veu que és la de la seva Colometa.

Fredes decisions

"Les dones no mesuren mai els sacrificis; ni els seus, ni els dels altres"
Anne Louise Germaine de Staël

M'ha trucat la meva amiga violinista que estava a Barcelona per si tenia una estona per quedar. I tant. Fa mesos que no ens veiem i la trobo molt a faltar. Ningú com ella posa tant interès escoltant les meves peripècies i enyoro el seu punt de vista pràctic sobre totes les coses. M'encanta saber les seves històries, la seva llista d'amants és tan envejable com llarga la de desenganys.

Va marxar a viure a Berlin aquest estiu sense saber ni una paraula d'alemany. A aquestes alçades segur que l'entén i el parla molt millor que jo que vaig estudiar-lo 3 anys. Està treballant en un restaurant de cuina espanyola 6 hores 4 dies a la setmana i té tot el temps del món per fer el que vol. M'explica que està encantada fent vida d'estudiant, anant a la universitat i a classe de perfeccionament de violí.

Me n'alegro de veure-la tan contenta. Qui podria ser tan feliç allunyada de la família i els amics, suportant temperatures sota O i sobrevivint amb un sou de cambrera??

Ella és de les que creu que el món és dels valents, atrevida i decidida. També dubta, pateix i passa els seus mals moments, és clar. Però bé, totes les inclemències es resisteixen millor quan s'està enamorat. Resulta que el seu rotllo amb l'argentí que jo creia finalitzat es va reemprendre i ha fet grans progressos en la distància. La violinista independent reconeix obertament després d'haver fet el primer glop a la seva camamilla, que està super enamorada de l'argentí tarambana. I abans de fer el segon glop, em notifica que està disposada a passar la resta dels dies de la seva vida amb ell. Visca l'amor!

Recordo un tros d'home alt i guapo, músic de jazz que venia xocolates per pagar el lloguer del pis que compartia amb 4 noies més. Els dies que tenia lliure anava a ballar tango a la milonga on va conèixer la catalana que seria la dona de la seva vida. "El primer tango que vam ballar ja van saltar xispes, imagina't al llit..." Nits de passió i dies de conflicte. Com voleu que no trobi a faltar Frau Geige i les seves històries? I pensar que m'he perdut els detalls de la reconciliació!

Ens fem grans, penso jo, fins i tot els que portem una vida inestable per gust desitgem tenir alguna cosa on aferrar-nos. Per sort l'argentí també té nacionalitat italiana i no caldrà cap casament pels papers. Així m'estalviaré cantar l'Ave Maria mentre a la feliç núvia se li espatlla el maquillatge amb l'emoció del moment.

Ens fem grans, penso jo, però encara no tan grans com per haver de decidir amb urgència si volem tenir un fill. La violinista independent que havia renegat de la seva capacitat reproductiva em notifica quan ja ha acabat de beure's la seva camamilla, que vol tenir fills amb l'argentí xocolater. "Hi hauríem d'haver afegit un bon raig d'anís a la camamilla, almenys a la meva!" Això ja no ho penso, ho dic en veu alta. Temo que en qualsevol moment em faci la darrera notificació: que ja està prenyada. És bonic que una parella que s'estima vulgui tenir fills, però no és cap obligació. Frau Geige Solistin sempre havia perjurat que els nens no entraven en els seus plans. I la vida de Herr Argentin Kakao ha estat sempre un kaotisch cacau!

Em sorprèn que es pugui canviar d'opinió tan fàcilment, però no m'hauria d'estranyar tant. Que a mi em costi prendre decisions no ha de voler dir que li hagi de costar a tothom. Em fascina la gent que canvia de vida en un "plis plus". Moltes vegades són decisions preses per la motivació més gran que mou el món: el que arribem a fer per amor!! Totes les bogeries tenen justificació. L'amor incondicional d'una mare per un fill, que sovint abonyega, l'amor fanàtic d'un seguidor del Barça que no sopa del disgust el dia que perd un partit, o el d'un extremista religiós que mata i fins i tot entrega la seva vida per l'amor a uns ideals...

I quants "petits" sacrificis fem per amor! Des de qui se'n va viure a un país que no és el seu, qui renuncia al seu animal de companyia, qui s'acostuma a menjar sense sal... Tinc un amic que era abstemi convençut però deu estar a punt de convertir-se en el millor enòleg de Catalunya. Conec qui ha deixat de fumar i qui ha abandonat 3 aparells de televisió en la mudança a una casa on l'única pantalla existent és la de l'ordinador. I tampoc no se la mira. Oblida't de mails, mòbils, missatgets, trucades i acostuma't al " no se encuentra disponible..."

Ja sé que estant en parella trobes un munt de coses interessants a fer. No ho dubto gens. I me n'alegro molt que els meus amics sàpiguen canviar d'opinió. Beure una mica de vi dona un toc d'alegria a la vida, fumar perjudica seriosament la salut, i segons quins programes de la tele són encara més perjudicials que el tabac per la salut mental.

Que bé! Acabo de recordar que jo també sé fer grans sacrificis per amor. No m'agrada ser tan diferent a la resta de mortals. Si cal seré capaç d'aficionar-me a la cuina maorí, als campionats de motos o a les immersions subaquàtiques. Ara mateix dubto sobre el temps verbal més adequat per confessar la meva particular immolació: Jo he fet, feia, faig, faré, faria, hauria de fer... DIETA. Diria que és un sacrifici per amor molt egoista i molt idiota que mostra la meva personalitat egocèntrica capaç de resistir amb un caldet sense gust i una fulla de col com a plat fort. És molt dur estimar-se a un mateix, hauria de deixar de fer-ho.

Falsa alarma! No està en camí el fruit egoista de l'amor entre la violinista i el jazzístic argentí. Però no trigarà. De mare decidida i pare cap verd tinc curiositat per veure què en pot resultar. D'aquí a pocs anys, cansats d'aguantar les baixes temperatures i els freds caràcters alemanys, preferiran tornar i portar una vida convencional però assolellada. Llavors l'anissada tocada de l'ala haurà renegat de la vida artística i a l'escola de música ensenyarà la clau de Sol al petit Mozart-Piazzolla.

Estel fugaç

"L'educació és una cosa admirable. Però és bo recordar de tant en tant que res que valgui la pena es pot ensenyar" Oscar Wilde

La meva germana d'ulls blaus ha vingut avui a sopar a casa.

Feia molts dies que no ens vèiem i havia de comentar-li vàries coses. Només començar el primer tema ja m'ha dit que estava molt cansada. Pel segon m'ha engegat que ella ja tenia prou maldecaps i sols li faltaven les complicacions dels altres. I amb el tercer tema pel qual semblava mostrar una mica més d'interès, algú ens ha interromput.

Pobreta! Demà s'estrena com a professora i està una mica espantada. Va estressada preparant els temes. A sobre li toca viatjar per fer els cursos i també s'ha de desplaçar quan vol veure el seu nòvio que viu a una hora i mitja de cotxe.

Així que no m'he enfadat quan després d'haver-me despatxat per a posar-se a estudiar, s'ha passat gairebé una hora de xerrera amb el nòvio. És clar, com que no paga ella el telèfon... I també li he perdonat que passés de mi quan li he preguntat què li semblaven els meus pantalons nous. Ni m'ha mirat per contestar-me que tenia molta feina i l'estava destorbant.

Ha decidit quedar-se a dormir. Ha dit que era perquè estava tipa d'anar amunt i avall. Jo crec que està tova i a part de la calefacció de la mansió familiar necessita calor humà. Li he donat un petonet de bona nit i un consell fruit de la meva experiència: si et pregunten alguna cosa que no saps, alguna altra que quedi bé ja t'inventaràs.

Ciències no exactes

"La belleza que atrae rara vez coincide con la belleza que enamora"
José Ortega y Gasset

Aquesta tarda m'he trobat el meu professor de Ciències dels Jesuïtes. M'ha agradat que recordés la meva cara i m'ha afalagat encara més que no hagués oblidat el meu nom. Jo guardo molt bon record de les seves classes, es notava que vivia el que explicava, sabia transmetre la seva passió a l'alumnat. Ja ho diuen que és el professor el que fa l'assignatura. Em vaig penjar tant d'ell que fins i tot va aconseguir fer-me disseccionar amb entusiasme una cobaia, amb la llàstima que em fan aquests bitxos a mi.

Tothom s'ha enamorat d'algun profe a l'adol.lescència. És curiós trobar-te'l amb una mica de panxa i cabells grisos mirant Cds al departament de Clàssica de la FNAC al cap de 15 anys. M'explica que va treure unes oposicions al cap de poc i que està en un Institut conflictiu però que s'hi troba prou bé... És clar, penso jo: on estigui ell és impossible que no s'hi estigui bé. Quin horror: es desperta l'antic sentiment i me l'estic mirant amb aquella cara de tonta que em delata de seguida. Mentre intento dissimular-ho ell aprofita per fer-me la temuda pregunta: "I què tal, com et va tot?" de la qual me n'he sortit prou airosa explicant les meves últimes peripècies sarsueleres per Madrid.

Per sort, un noi que hi ha per allà ens talla abans que jo li declari el meu amor. "Mira, aquest és el meu fill", em diu. Déu nos en guard!! Me'l miro de dalt a baix: un magnífic exemplar millorat de Profe-de-ciències amb només 20 anys! Un clar exemple que demostra la certesa de la teoria de l'evolució de l'espècie. Em dedica un somriure generós i em diu: "Ui... la teva cara em sona"

Que petit és el món! Resulta que el xicot va ser alumne meu quan vaig començar a fer classes a l'escola de música. I jo sense adonar-me que aquell marrec que desafinava de mala manera seria un futur mascle tant insuperable?! I sense saber que el marit d'aquella mare que recollia puntualment el seu fillet era l'afortunada dona del meu adorat Profe de Ciències!!

Riem tots tres pel descobriment d'aquesta curiosa coincidència. Quina tarda més prolífica!, penso jo. He trobat dos exemplars dignes de formar part de la meva llista d'homes interessants, força escassa, per cert.

Dubto sobre quin dels dos triaria si pogués escollir. És que tots dos m'agraden. El madur super interessant que amb una sola mirada aconsegueix desfer-me o el semental inexpert amb ganes de menjar-se el món? El professor del que tot ho pots aprendre o l'alumne a qui tot li pots ensenyar?

Per sort nostra, en aquests casos no som nosaltres les que triem el producte. El yogurín de cuerpo Danone no mostrarà cap interès per la vella mestra que li cantava el "Plou i fa sol". Això només li passa a la Demi Moore que ha visitat no-sé-quantes-vegades el quiròfan i té una super mansió a Beverly Hills. I l'exprotagonista de les meves il.lusions amoroses pensarà que sóc una mocosa amb una vida massa bohèmia per a ell. Ni l'un ni l'altre.

Em consolo pensant que el noiet de gustos musicals refinats segurament serà gay. I que el seu orgullós pare deu seguir casat amb aquella dona que tan feliç el fa. De totes maneres, he captat el desig en la seva mirada quan ens acomiadàvem.

Disappointment

"Abandonar pot tenir justificació, abandonar-se no la té mai"
Ralph Waldo Emerson

Vaig trucar ahir a Miss Straight per anar al cine. Hi anava amb Mlle. Nostalgie i vaig pensar que aniria bé afegir un toc anglosaxó als comentaris posteriors sobre la pel.lícula. Feia dies que no sabia res d'ella i volia saber com li anava amb aquell company de la feina amb el que estava migsortint.

"Estic molt bé de tot menys del cor": Frase que resum l'estat de moltes persones que conec però que només Miss Straight és capaç d'engegar-te als 30 segons de conversa. Ella és de les directes, parla clar i va al gra, i encara més si es tracta d'estalviar telèfon.

"Ja... amb el que em costa trobar algú que m'agradi...": De res serveix que jo intenti treure-li ferro a l'assumpte dient la mentida pietosa que ja apareixerà algú altre molt més interessant que alegri la seva vida. Molt complicat sent ella una de les persones més exigent que conec, començant per ella mateixa, és clar. Dieta super rigorosa, 2 hores de gimnàs diàries, treballadora, eficient, complidora, no fuma, no beu, no folla...

"Només hi ha 3 inconvenients que obstaculitzen... bla bla bla... El primer és que ell acaba de sortir d'una anterior relació recentment...", l'excusa de sempre, vaja. "i jo l'entenc... és que encara pensa en... tot i que...però ell deia que... bla bla bla" Pufff Encara n'està del tot penjada.

"El segon és que l'empresa..." S'està allargant massa per telèfon avui Miss Straight vaig pensant. Què???!!!?? "sí, ja ho sabia quan vaig firmar el contracte, que l'empresa ens prohibeix casar-nos..." Valga'm Déu! Només es tracta de començar a sortir junts i no de decidir ja quants fills tindreu o el restaurant on celebrareu les Noces d'Or! I a més, com pot tenir dret una empresa a decidir la vida privada dels seus treballadors??...

No puc ni concentrar-me en escoltar què més m'explica, només noto com canvia el seu to de veu per dir-me: "I el tercer és... és... bé, és... no sé... el tercer inconvenient és... que no li agrado prou" Vet aquí el punt essencial de la qüestió. Que no li agrada prou. Que Miss Straight li agrada per anar a fer un cafè, o anar a sopar, o al cine... perquè li resolgui els problemes al despatx, li escolti les seves cabòries i per tenir companyia de tant en tant quan se sent sol. I ella vinga a fer-se il.lusions. Però no li agrada prou com per a adquirir algun tipus de compromís. No sé per què aquesta història em sona...

Com pot no agradar-li prou Miss Straight a aquest desgraciat! Una noia tan fantàstica amb casa, cotxe i estudis. A part de ser intel.ligent, és guapa, alta, rossa, està bona i fa un pastís de poma impressionant. Com pot no agradar-li prou la meva amiga a aquest egoista que només vol escalar posicions en la repunyetera empresa, i que en les nits solitàries prefereix pensar en la seva ex! L'únic que puc fer és felicitar la seva antiga nòvia per haver-lo deixat a temps.

Sempre tendim a pensar meravelles de les nostres amistats o familiars i trobem les seves parelles inadequades i indignes de l'amor que els professen. Jo sempre he procurat estar bé amb els packs dels meus amics, arribant a fer veritables esforços per tenir bona relació.

Li agraeixo al Mr. Excuses que m'estalviï tot això. Després de jugar al flirteig i seduir la difícil Miss Straight és molt millor no iniciar una relació seriosa amb ella. L'haurien d'interrompre bruscament el dia que algun company de feina copsés el seu amor i els delatés, o el dia que la seva ex volgués com l'anunci d'Ikea redecorar amb ell de nou la seva vida, o el dia que Mr. Excuses trobés una Signorina, una Fräulein o una Pubilla de casa nostra que tot i que no li agradés prou li fes més el pes que la Miss destronada.

No m'estranya que Miss Straight prefereixi la companyia dels animals a la dels éssers humans. El que em costa d'entendre és que pugui refer-se d'aquest mal tràngol sense recórrer a la xocolata.

De rebaixes

"Si jo tingués una d'aquestes coses que pengen embutida en els pantalons em passaria el dia asseguda a casa mirant-la, morta de riure"
Dawn French (actriu)

Aquests darrers dies he estripat dos dels meus més estimats pantalons texans. No sé com seure per no exhibir el meu entrecuix vergonyós. Així que malgrat els meus ingressos escassos vaig decidir anar de botigues a la recerca d'uns de nous.

Trobar uns pantalons que t'agradin i et quedin bé no és cap empresa fàcil. Després d'emprovar-me gairebé tots els pantalons de la botiga, vaig ensopegar amb uns que no m'agradaven especialment però que eren els que em quedaven millor.

Avui els porto posats per provar d'acostumar-me a ells. I a poc a poc m'hi vaig trobant a gust. Els pantalons són com els homes. Aquells que et criden l'atenció a primer cop d'ull generalment no et paren gens bé. Et poden anar petits i ser poca cosa per tu, o et van grans i et sobren per tot arreu, o et rellisquen. Llavors hi ha aquells que algú et vol encolomar, te'ls venen com l'octava meravella del món. Te'ls emproves i potser et convencen i t'agraden. Encara que generalment te n'adones que no estan fets per a tu per molt que algú altre així ho cregui. I finalment arriben a les teves mans aquells que d'entrada no et deien ni fu ni fa. Per avorriment te'ls emproves i descobreixes amb fàstic que són els que et queden millor. No t'agraden però els compres perquè estan de rebaixes i has d'emportar-te alguna cosa a casa després d'haver regirat tota la botiga.

Si no et van bé, acabaran oblidats a l'armari, els regalaràs, o els donaràs a Caritas, i potser algun dia els retrobaràs en alguna botiga de segona mà. I és que poden sortir-te molt cars, aquells tan xulos que no suportes mai posar-te'ls. De cop i volta descobreixes que són curts, molt curts, o que la saben massa llarga... Hi ha els que no et pertanyen però que acaben entre les teves cames sense el permís de la seva propietària. Poc usats són els tipus xandall, comoditat i total llibertat, inexplicablement sentim preferència pels que marquen. I sense adonar-te et poden anar tibant i tibant, sense escapatòria de dieta de vexacions i perill de mort per asfíxia.

Alguna vegada trobes alguns que malgrat certs inconvenients que veus, poden ser ideals per a tu. Però són ells, moguts per alguna força de procedència sobrenatural, els que decideixen no acompanyar-te en el teu passeig per la vida.

Tothom se'ls posa per comoditat, costum o necessitat. Acabem sentint carinyo per ells gràcies al frec a frec diari. Fins que arriba un dia que te n'atipes i decideixes desfer-te'n i anar pel món amb el cul a l'aire.

Un dia en família

"- Poc em preocupa a on anar - va dir l'Alícia
- Llavors, poc importa el camí que agafis - va replicar el gat"
Alícia en el país de les meravelles. Lewis Carroll

La meva germana d'ulls castanys aprèn a ballar flamenco. És una assignatura de lliure elecció que cursa a la Universitat. Els crèdits compten igual tant si fas "Models d'orientació i intervenció psicopedagògica contra hiperactius" o "Matemàtiques per a no intel.ligents 2" com si tries "Dansa contemporània"o "Dansa del ventre"... Sembla que t'estiguis apuntant a un curset de Centre Cívic pensat per a madures avorrides, gays amb temps lliure o jubilats cansats del dòmino. Donen ganes de tornar a estudiar, qui està en contra de les reformes educatives!?

Avui feien una "Mostra del treball realitzat durant el trimestre", altrament dit Festival. La meva mare que no es perd una ha obligat al meu pare a portar-la a l'Autònoma per veure l'art de la nena. Per uns moments he vist el cel pensant que podria quedar-me unes hores sola en la "mansió" familiar. Des de que vaig retornar com l'anunci dels turrons "Almendro" a casa por Navidad, només he pogut gaudir d'uns pocs minuts de soledat.

Però mentre pentinava la futura "Carmen Amaya" m'ha guanyat la mala consciència i he recordat quantíssimes vegades la meva germaneta ha vingut a veure les meves actuacions. Per cert, li he posat tanta laca i gomina que no se li mouria un pèl encara que vingués un tsunami. No se'm dona malament la perruqueria, llàstima que no em pentini mai com diu la meva mare.

No he tingut cor per escaquejar-me. Evidentment ens hem perdut en el viatge d'anada i hem arribat tard. Una mica més i no entrem al teatre perquè estava ple. Algú s'ha apiadat de la família de la "Carmencita Amaya" i ens han col.lat. El que opino de la "Mostra del treball realitzat durant el trimestre", altrament dit Festival, m'ho reservaré. Només apuntaré el comentari fet pel meu pare "Encara ha estat curt" que contrastava amb la cara d'immensa satisfacció de la meva mare.

Eren quarts de 4 de la tarda i la idea de dinar un menú d'estudiants en algun bar de l'Autònoma il.lusionava la meva progenitora. En aquell moment però, he entès per què el meu pare havia accedit a acompanyar-la. La motivació que pot trobar-li a una sortida és únicament gastronòmica. Ja fa dies que deuria haver planejat l'àpat al seu estimat restaurant de Polinyà que no pensava canviar per uns tristos macarrons i un quart de pollastre a l'ast. Amb els estómacs de protesta hem pujat al cotxe i hem voltat i voltat fins a trobar el famós "Palau de les menges catalanes". Hem arribat 5 minuts abans de 2/4 de 5 que és l'hora que tanquen la cuina. Afortunadament ens han donat de dinar i entre els cargols, l'escalibada, l'exquisit fricandó, el xai i l'entrecot a la brasa hem perdonat la tardança.

Passades les 6 hem pujat al cotxe per tornar a casa. De seguida ha començat a enfosquir. En encendre els llums del cotxe el motor ha començat a fallar. Anàvem per l'autopista com uns delinqüents patint perquè no ens paressin per anar sense llums. I llavors ha estat quan el motor ha començat a fer batzegades. Cop de volant i i ens hem aturat al voral de l'autopista. El cor m'anava a cent per hora recordant una experiència desagradable anant cap a Cantàbria fa uns quants anys.

Hem estat més d'una hora esperant la grua. Un lloc i un moment idonis per a retrobar-se amb la família. Dins d'un cotxe, a fosques i amb un fred que pelava, amb una finestra oberta sense poder tancar-la. Una gran sort ja que no ens havíem reprimit amb l'allioli. Al cap de poca estona ha parat una patrulla de Mossos que havien confós el cotxe amb el d'un conductor temerari. Han comprovat la matrícula i en un correctíssim català s'han acomiadat de nosaltres i ens han abandonat.

Hi ha hagut temps per tot: m'he posat al dia dels molts capítols que m'he perdut de "Ventdelplà", hem comentat les últimes novetats en salut de la família (artrosi, problemes d'acidesa, de tensió alta, de sobrepès...), hem fet propostes de dietes, hem repassat els últims cotilleos del barri i fins i tot hem estrenat els famosos triangles reflectants. Els cotxes, motos i camions anaven passant a tota pastilla pel nostre costat mentre jo que no podia aguantar més, alliberava la meva orina entre porta i porta del cotxe, com quan era una criatura desvergonyida.

Finalment la grua ens ha rescatat i ens ha portat a casa. M'he sentit com aquelles princeses segrestades en la torre més alta d'un castell quan són alliberades per un cavaller fort i valent. El jove s'enamora d'ella només veure el seu rostre desencaixat i se l'enduu en el seu cavall blanc...

Cargol treu banya

"Una de las ventajas de no ser feliz es que se puede desear la felicidad" Miguel de Unamuno

Avui m'he llevat amb unes esgarrapades a la cara. No és la primera vegada que inexplicablement en mirar-me al mirall de bon matí em trobo amb alguna sorpresa desagradable. M'he sentit com una adolescent quan descobreix l'aparició d'un horrible gra de pus. Aquell granet que sempre sorgeix el dia més inoportú. Per sort no vaig ser una teenager amb proliferació de grans a la cara.

No és greu sortir al carrer amb aquesta pinta. En principi no m'importa el que la gent pugui pensar. Quan em vegi alguna veïna, la del forn o el meu cambrer favorit creuran que algun gat mimós ha volgut deixar en el meu rostre la seva petjada. Ell també la va deixar una vegada i vaig haver d'ocultar-la amb corrector antiulleres i jersei de coll alt durant uns quants dies. El que passa és que jo no tinc gat i tothom sap que no en puc tenir. Sóc al.lèrgica. Entre altres coses tinc al.lèrgia a gats, gossos i qualsevol tipus d'animal amb pèl. El meu amic solter volia regalar-me alguna bestiola que em fes companyia: una iguana, un llangardaix... Jo penso que abans hauria de provar de conviure amb un home pelut. Probablement dec tolerar millor el pèl humà. Algun home ja ha aconseguit fer-me plorar, així que només uns quants estornuts s'afegirien al llagrimeig que em provocaria el "Floquet de neu" o "l'Ós Yogui" afortunat.

No sé si sortir al carrer. Sé que he estat jo mateixa l'esgarrapadora de la meva cara però culparé al gat dels veïns abans que a algun mascle amb debilitats felines com a responsable de tal desastre. Moltes vegades menteixo per facilitar les coses. No ho faig per alimentar les meves capacitats creatives ni tan sols per ocultar detalls que no m'enorgulleixen. És una manera d'estalviar temps i energies.

Decideixo sortir al carrer. Piiiiip piiiiip!! Missatge! Podria ser del Gat amb botes, del Silvestre, del Garfield o de Felix el gato. És preferible creure que un gat de la ficció m'envia un missatge confesant una esgarrapada nocturna abans que admetre l'autoviolència. Què hi ha de dolent en l'autolesió? Per què em fa por acceptar que en un estat inconscient m'autoagredeixo per alguna raó que desconec o que prefereixo no saber? Però no, no és cap gat. És un missatge del Cargolet! Sempre apareix quan menys ho esperes. L'hauria de considerar com un personatge de ficció ja que amb ell no es pot tenir cap realitat. Ara apareix, ara desapareix. Què deu voler ara?

El Cargolet prefereix viure entre els seus llibres, amb les seves correccions, la seva dieta vegetariana i les seves 8 hores diàries de son. Que jo sàpiga de tant en tant es fa una palla. I més de tant en tant té ganes de fotre un clau. Ha oblidat que una vegada va treure la banya i va aconseguir enamorar una noieta que li reia les gràcies. Que ell es faci mal a sí mateix negant-se a alguna possibilitat de felicitat mai es considerarà una autoagressió. En canvi, que jo em lesioni la cara sense motiu conegut superaria el límit d'excentricitat que ell pot tolerar.

"Tot bé Colometa? Jo molt liat. Ens veiem un dia xica. Bussi"

No sé si tinc ganes de veure'l. I menys amb la cara que tinc... Si li explico al Cargolet les meves tendències agressives s'escandalitzarà segur. No és just. Quanta gent hi ha que es fan mal a sí mateixos i ningú fa cap escarafall al respecte? La inquieta que va decidir tornar amb el nòvio que li fa perdre les ganes de viure. L'emprenedor que va renunciar als seus somnis, la ironia que gasta ara és l'únic que li permet fer suportable la seva trista existència. L'incapaç de fer un pas per por a perdre la poca estabilitat que creu tenir. La nostàlgica que prefereix alimentar-se de records i ha après a gaudir de la tristesa...

Ja he sortit al carrer. No fa fred, ni plou, ni bufa el vent, ni ha sortit el sol. Sembla ser que la meva cara no crida l'atenció, potser sóc una exagerada. Mentre passejo penso com puc treure'n profit de tot plegat. Hauré de seguir amb les agressions. Puc creure que és una senyal d'ordre diví, o fingir ser una santa com la Sampietro en aquella pel.li, o crear una nova moda que es basi en l'esgarrapada facial... Podria treure'n la patent, llàstima que això de fer-se mal sigui un invent tan antic.

La meva primera publicació

"Ets responsable de la teva rosa"
Antoine de Saint-Exupéry

Doncs estic contenta perquè sembla que finalment he aconseguit tota soleta crear el meu blog! Potser us semblarà una tonteria, però penseu que per mi tot això de la informàtica, els ordinadors, internet... em costa molt. I no hi ha res més satisfactori que sortir-te'n amb una empresa d' envergadura colossal...

Moltes vegades penso en quines coses sé fer que tinguin alguna utilitat, però em vull referir a una UTILITAT real. Escriure aquest blog no en suposa cap ni una però serà una bona manera de tenir-me entretinguda. Tantes hores i esforços que dediquem a segons quines coses aconseguides a força de sang, suor i llàgrimes que al cap i a la fi no serveixen de res. En canvi, no em preocupa no saber conduir, em costa obrir una ampolla de vi i amb prou feines cuino de subsistència... Recordo que un professor de la universitat deia sempre que hi havia tres coses a realitzar a la vida: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill. De moment vaig 3 a 0, però no ve d'aquí... Per no tenir, no tinc ni cotxe, ni casa, ni hipoteca, ni lloguer; ni gos, ni gat, ni animal de companyia; ni fills, ni marit, ni nòvio, ni rotllo de temporada. I per acabar-ho de rematar, ara mateix tampoc tinc feina! No penso fer el ploricó perquè en part dec ser responsable de tot això Aaaaaaaaaaaarrrrrrrrrrrggggggghhhhhhhhhhh (va bé això d'escriure un blog per treure neures, eh? Veig que m'estalviaré les visites al psicoanalista, i això m'anirà la mar de bé per la meva economia)

Bé, doncs, resumint, que és tard: avui m'he sentit menys inútil que normalment perquè he aconseguit crear el meu blog (és fàcil, ho sé, però deixeu-me estar orgullosa de mi) i divago sobre la utilitat d'escriure aquest blog. Suposo que em continuaré entretenint en coses poc útils a ulls pràctics però que per mi seran cabdals. Vull viure amb la importància de les coses petites i vull creure que no tenir res és tenir-ho tot.