"M'agrada la festa quan ens obliga als amics, a l'endemà, a mirar-nos avergonyits"
Ernest Thomas Sinton Walton
Nit de Festa Major i tota sola amb quatre amics homes solters: l'actor, el músic, el dibuixant i el noi del barret. Amb tal companyia no cal que m'escarrassi que no se m'acostarà ningú, així que sense passar pinta ni brotxa cap al carrer.
M'esperen fent una cervesa en una terrassa de la rambla i riuen de les des/gràcies de la cambrera estrangera que els ha confessat que avui era el seu primer dia. Cap dels quatre s'aixeca per rebre'm ni em fa petons, la confiança fa fàstic! Enlloc d'això l'actor em deixa caure un comentari poc galant respecte la meva indumentària.
En el sopar de benvinguda de diumenge passat tot van ser afalacs cap al meu aspecte i tots merescuts. Vaig pensar que feia temps que no em veien i estaria bé causar-los bona impressió. Un toc de maquillatge, un des/pentinat adequat i un vestidet afavoridor d'aquells que les meves companyes madrilenyes es posarien a diari mentre que tu el tens aparcat a l'armari i només t'atreveixes a posar-te'l en ocasions especials. Falsa alarma! El meu aspecte d'avui tranquil.litza els meus amics: Madrid no m'ha canviat i sóc tan feliç anant pel món amb els meus texans apedaçats.
El millor dels balls de carrer és que coneixes a tothom i vas saludant i xerrant amb el personal. M'agrada trobar-hi gent de totes les edats, des de jubilats animosos a criatures xalant en hores que haurien d'estar dormint. Entre la joventut reconeixes cares d'aquella canalla que eren alumnes teus i ara formen part del món adult respectable, fa més de 10 anys que vaig començar a fer classe! Els habituals de la teva generació que trobes a faltar són els que ja exerceixen o estan a punt de ser pares. Però sempre hi ha els valents que treuen la criatura en el cotxet malgrat les hores que són i alguna atrevida ballant pachanga amb la seva panxa de prenyada.
La meva colla de "+ de 30" alterna amb la de "+ de 20" sense problemes i vinga salts i ballaruca. Aparició estel.lar d'un antic amic amb ganes de gresca i alguna cosa més en la seva recent estrenada condició d'home separat. Ella es va atipar de les gires interminables a l'estranger del marit actor. Ell no està trist ni deprimit, la vida és així, ja en trobarà una altra. Em dona la sensació que vol acaparar la meva atenció constantment, no m'ho puc creure... Els quatre mosqueters m'han abandonat, no els ho penso perdonar mai. Ara que jo em dedico de ple a l'artisteig no crec que sigui un interès professional, no li cal. Serà que no s'atreveix a lligar-se una noieta d'escassos 20 anys i pretén tenir un rotllo de Festa Major amb una de la seva quinta?
domingo, septiembre 17, 2006
viernes, septiembre 15, 2006
Extrema i dura
"Començant per la més absurda pobresa, amb el meu esforç he arribat fins a les més altes cimeres de la misèria"
Groucho Marx
Anar-se'n de bolo a les extremadures és...
... fer un viatge per carretera de 400 km amb ressaca perquè la nit anterior celebraves l'última funció de la temporada amb cava català tot i estar en el Español Teatre.
... fer una maleta havent dormit dues hores escasses, on poses quaranta-mil coses sabent que només n'utilitzaràs quatre i amb la seguretat que te'n descuides alguna d'imprescindible (les sabates de concert, les pastilles pel mal de coll, el carregador del mòbil o la mascareta pels cabells...)
... procurar ser simpàtica amb el desconegut que et porta amb el seu cotxe i que es perd amb les obres de la M 30 i evidentment tampoc sap com s'hi va a l'Auditori on arribeu mitja hora tard malgrat haver col.laborat amb la no-ingestió de líquid evitant de parar i perdre més temps.
... rebre la bronca pel retard de l'organitzador, a 160 km/h amb el seu Audi sense patir per la vida dels seus passatgers ni per l'amenaça de pèrdua de punts i no poder protestar per la retallada de catxet d'última hora.
... aguantar un assaig llarg amb un director poc competent amb quatre galetes ingerides a mig matí i un mini entrepà sense tomàquet menjat en una gasolinera de mala mort.
... carregar equipatge en la recerca de l'allotjament i transigir amb una habitació on no es pot dormir, escaldufada per estar sota teulada però almenys neta i polida, després d'haver-ne refusat tres per brutes o impresentables.
Tot això és anar-te'n de bolo a les extremadures, però també és...
... saborejar els productes del país i alimentar-te a base de pernil ibèric, dinar cada dia menú de qualitat per quatre duros i sopar de tapeo, cervesejar i anar-te'n de copes amb els teus companys més ben avinguts fins les tantes i llevar-te a l'hora de dinar sense remordiments.
... perdonar la retallada de catxet i els mals humors de l'organitzador quan et treu d'aquell cau de mala mort i et porta a un hotel fantàstic amb aire condicionat i dutxa amb hidromassatge.
...aplaudir la negativa d'un home casat a la possibilitat d'un rotllo fàcil amb la fresca de turno que s'ha passat els dies papallonejant amb tot el personal masculí i descobrir que encara queda algun solter hetero interessant, que justament és el noi que li agrada a la teva amiga i que també li ha fet tilín a la susodicha fresca, cómo no!
... resistir desperta amb una Coca cola light el viatge de tornada després de l'últim concert, mentre el del darrera dorm estar de xerrera amb el conductor (és el solter interessant!), no mostrar emoció especial quan et demana el mòbil i anar-te'n a dormir amb el seu missatge de bona nit on diu que espera vernos pronto
I al llit ràpid, que l'endemà tens un altre bolo!
Groucho Marx
Anar-se'n de bolo a les extremadures és...
... fer un viatge per carretera de 400 km amb ressaca perquè la nit anterior celebraves l'última funció de la temporada amb cava català tot i estar en el Español Teatre.
... fer una maleta havent dormit dues hores escasses, on poses quaranta-mil coses sabent que només n'utilitzaràs quatre i amb la seguretat que te'n descuides alguna d'imprescindible (les sabates de concert, les pastilles pel mal de coll, el carregador del mòbil o la mascareta pels cabells...)
... procurar ser simpàtica amb el desconegut que et porta amb el seu cotxe i que es perd amb les obres de la M 30 i evidentment tampoc sap com s'hi va a l'Auditori on arribeu mitja hora tard malgrat haver col.laborat amb la no-ingestió de líquid evitant de parar i perdre més temps.
... rebre la bronca pel retard de l'organitzador, a 160 km/h amb el seu Audi sense patir per la vida dels seus passatgers ni per l'amenaça de pèrdua de punts i no poder protestar per la retallada de catxet d'última hora.
... aguantar un assaig llarg amb un director poc competent amb quatre galetes ingerides a mig matí i un mini entrepà sense tomàquet menjat en una gasolinera de mala mort.
... carregar equipatge en la recerca de l'allotjament i transigir amb una habitació on no es pot dormir, escaldufada per estar sota teulada però almenys neta i polida, després d'haver-ne refusat tres per brutes o impresentables.
Tot això és anar-te'n de bolo a les extremadures, però també és...
... saborejar els productes del país i alimentar-te a base de pernil ibèric, dinar cada dia menú de qualitat per quatre duros i sopar de tapeo, cervesejar i anar-te'n de copes amb els teus companys més ben avinguts fins les tantes i llevar-te a l'hora de dinar sense remordiments.
... perdonar la retallada de catxet i els mals humors de l'organitzador quan et treu d'aquell cau de mala mort i et porta a un hotel fantàstic amb aire condicionat i dutxa amb hidromassatge.
...aplaudir la negativa d'un home casat a la possibilitat d'un rotllo fàcil amb la fresca de turno que s'ha passat els dies papallonejant amb tot el personal masculí i descobrir que encara queda algun solter hetero interessant, que justament és el noi que li agrada a la teva amiga i que també li ha fet tilín a la susodicha fresca, cómo no!
... resistir desperta amb una Coca cola light el viatge de tornada després de l'últim concert, mentre el del darrera dorm estar de xerrera amb el conductor (és el solter interessant!), no mostrar emoció especial quan et demana el mòbil i anar-te'n a dormir amb el seu missatge de bona nit on diu que espera vernos pronto
I al llit ràpid, que l'endemà tens un altre bolo!
jueves, agosto 31, 2006
Abajo el telón
"Al teatro español le huelen los pies"
Eugeni d'Ors
Última setmana de funcions i sense ganes d'acabar. De fer vacances en tenim però cap ni una de deixar de cobrar! A buscar-se la vida de nou, aquest és l'ofici de l'artista...
No hi ha lloc a nostàlgies, tard o d'hora tornarem a coincidir en algun teatre o ni que sigui en algun bolo de mala mort. Com a tot arreu entre els companys hi ha de tot, els que són fantàstiques persones, algun que no tragas i els que ni fu ni fa. Malgrat això poques diferències fas i la relació intensa d'aquest temps allà quedarà, exceptuant algun cas d'amistat més profunda. En els retrobaments ens saludarem efusivament a la manera dels actors: xiscle a distància, gran abraçada i petonejada i cara d'interès mentre ens preguntem com ens van les coses.
És llei de vida, és impossible i no faig cap esforç especial en la conservació d'un suposat amic novell, però la distància em sabrà una mica de greu. Passar de compartir tantes hores i emocions a no saber-ne res és un canvi molt bèstia. Acostumada a tenir notícia del calendari menstrual de les noies, del dia que han fet el polvet, de com cuinen el pollastre o de quina crema anticel.lulítica és la més eficaç... serà dur no disposar d'aquesta informació tan privilegiada. I més em costarà prescindir de les atencions i els mimitos dels meus tenors preferits o de les indecents propostes de la veu baritonal del meu Faquir.
També els tècnics trobaran a faltar les seves putes. Cada dia esperen el nostre passeig sense tallar-se ni un pèl en la contemplació dels nostres escots. "Hola, qué guapas que estáis, pasad, pasad..." La Capitana remuga que quan vesteix el seu antieròtic model de pallassa cap tècnic amable ni galant li obre la porta.
Convivència pacífica amb els equips de maqui, pelu i sastreria del teatre. Les noies del Cor vam demanar maquillatge per a caracteritzar-nos nosaltres mateixes per a la Bohèmia. Per elles menys feina i així nosaltres ens lliurem d'arribar dues hores abans de l'inici de la funció. Per contracte ens tocaria ser-hi una hora abans però en mitja horeta et pintes, et pentines, fas un pipi i et vesteixes. Sempre en aquest ordre, quanta menys estona portis el corsé oprimidor millor.
La nostra vestidora no és l'esclava negrota de l'Scarlett O'Hara, és una vaga de cuidado que sempre que pot s'escaqueja i només mostra interès a passar-se per la pedra a qualsevol tio de la companyia. Mai està quan la necessites, ara ja sabem que la trobaràs asseguda al camerino dels nois guaitant el material masculí.
Mentre fem de putes la nostra vida és apacible però amb el descans i canvi a Black tot són corredisses. "Faltan 30 minutos para el inicio... " Després d'alliberar-me del corsé i de desmaquillar-me deixo que una professional m'empastifi la cara amb el seu talent, em posi les pestanyes postisses i em converteixi en una reguapíssima Faquira. "Segundo aviso, faltan 15 minutos para..." Segon pipi de la jornada, a veure si tinc sort i la vestidora m'ajuda a posar el mono de lluentons "Tercer aviso, 5 minutos..." i alguna perruquera em pentina i em clava el casc amb plomes de vedette. "Atención, prevenidos todos, la función Black el payaso va a empezar" He arribat a temps!
Quin stress... En el 2n acte de Black tenim una estona lliure, és el "momento merienda", pugem al camerino a devorar l'entrepà o el tupperware amb les sobres del dinar de casa, o la fruita i el iogurt descremat. Sempre s'agraeix el dia que alguna ànima caritativa ha fet un bizcocho o unes croquetes. Aprofitem per mirar les trucades o missatgets del mòbil i per comentar l'horrible veu nasalitazada del tenor prota, l'olor a tigre del figurant amb grenyes que se sent per tot el passadís o qualsevol chisme mentre l'argentina lerne Deutsch i la pamplonica cus unes cortines noves per casa seva.
Final de la funció, llargs aplaudiments i de nou tot són presses. Inici de l'Operació Retorn: fora perruques, postissos, pestanyes, vestits, desmaquillatge a consciència, tercer pipi si s'escau, dutxa ràpida, intent de pentinat, donar la roba per rentar, recollir tot l'escampall, vestir-se i reconvertir-se en una persona normal. No puc entendre com hi ha gent que no triga ni cinc minuts! Jo desisteixo, no tinc cap intenció de guanyar-los.
És un gust trobar-te algun conegut a la porta d'artistes content i efusiu en els elogis. En el meu cas, com a catalana exiliada he tingut alguna visita del país, la família i algun company dels meus periples madrilenys. Normalment, m'esperen els habituals de la cañita a la sortida. A quarts d'una de la nit amb tal descàrrega recent d'adrenalina és impossible arribar a casa i aconseguir adormir-se. Necessites una bona estona per a relaxar-te i agafar la son. Així que el millor que pots fer és prendre-t'ho amb calma, anar a fer la cerveseta i lluir les restes de purpurina (no hi ha manera de desempallegar-te d'ella!)
Si et fiques al llit tard et lleves tard. No falla. Necessites estar descansat per a fer la funció del dia següent, no hi ha millor medecina per la veu que el repòs. D'aquí ve la fama de tronera dels artistes, en part una mica certa, però és que no tenim alternativa. Admeto que la nostra jornada laboral actual de poc més de quatre hores és l'enveja de qualsevol treballador però gens desitjable és la inestabilitat i la incertesa d'aquest tipus de vida.
No penso fer el ploricó, almenys encara no. La setmana que ve me'n vaig a Mèrida que m'han sortit uns bolos i a final de mes amb el circ cap a Bilbao a fer de puta i a lluir plomes. I alguna coseta més... Dec tenir un àngel de la guarda madrileny, vaig fer tard el dia del repartiment i ja no quedaven àngels amb barretina. Me l'imagino amb el seu vestit de chulapo de pota de gall i la gorra de pichi vetllant per mi a ritme de chotis.
No patiu, no perdo la identitat, torno a casa per la nostra diada nacional: sóc una patriota!
Eugeni d'Ors
Última setmana de funcions i sense ganes d'acabar. De fer vacances en tenim però cap ni una de deixar de cobrar! A buscar-se la vida de nou, aquest és l'ofici de l'artista...
No hi ha lloc a nostàlgies, tard o d'hora tornarem a coincidir en algun teatre o ni que sigui en algun bolo de mala mort. Com a tot arreu entre els companys hi ha de tot, els que són fantàstiques persones, algun que no tragas i els que ni fu ni fa. Malgrat això poques diferències fas i la relació intensa d'aquest temps allà quedarà, exceptuant algun cas d'amistat més profunda. En els retrobaments ens saludarem efusivament a la manera dels actors: xiscle a distància, gran abraçada i petonejada i cara d'interès mentre ens preguntem com ens van les coses.
És llei de vida, és impossible i no faig cap esforç especial en la conservació d'un suposat amic novell, però la distància em sabrà una mica de greu. Passar de compartir tantes hores i emocions a no saber-ne res és un canvi molt bèstia. Acostumada a tenir notícia del calendari menstrual de les noies, del dia que han fet el polvet, de com cuinen el pollastre o de quina crema anticel.lulítica és la més eficaç... serà dur no disposar d'aquesta informació tan privilegiada. I més em costarà prescindir de les atencions i els mimitos dels meus tenors preferits o de les indecents propostes de la veu baritonal del meu Faquir.
També els tècnics trobaran a faltar les seves putes. Cada dia esperen el nostre passeig sense tallar-se ni un pèl en la contemplació dels nostres escots. "Hola, qué guapas que estáis, pasad, pasad..." La Capitana remuga que quan vesteix el seu antieròtic model de pallassa cap tècnic amable ni galant li obre la porta.
Convivència pacífica amb els equips de maqui, pelu i sastreria del teatre. Les noies del Cor vam demanar maquillatge per a caracteritzar-nos nosaltres mateixes per a la Bohèmia. Per elles menys feina i així nosaltres ens lliurem d'arribar dues hores abans de l'inici de la funció. Per contracte ens tocaria ser-hi una hora abans però en mitja horeta et pintes, et pentines, fas un pipi i et vesteixes. Sempre en aquest ordre, quanta menys estona portis el corsé oprimidor millor.
La nostra vestidora no és l'esclava negrota de l'Scarlett O'Hara, és una vaga de cuidado que sempre que pot s'escaqueja i només mostra interès a passar-se per la pedra a qualsevol tio de la companyia. Mai està quan la necessites, ara ja sabem que la trobaràs asseguda al camerino dels nois guaitant el material masculí.
Mentre fem de putes la nostra vida és apacible però amb el descans i canvi a Black tot són corredisses. "Faltan 30 minutos para el inicio... " Després d'alliberar-me del corsé i de desmaquillar-me deixo que una professional m'empastifi la cara amb el seu talent, em posi les pestanyes postisses i em converteixi en una reguapíssima Faquira. "Segundo aviso, faltan 15 minutos para..." Segon pipi de la jornada, a veure si tinc sort i la vestidora m'ajuda a posar el mono de lluentons "Tercer aviso, 5 minutos..." i alguna perruquera em pentina i em clava el casc amb plomes de vedette. "Atención, prevenidos todos, la función Black el payaso va a empezar" He arribat a temps!
Quin stress... En el 2n acte de Black tenim una estona lliure, és el "momento merienda", pugem al camerino a devorar l'entrepà o el tupperware amb les sobres del dinar de casa, o la fruita i el iogurt descremat. Sempre s'agraeix el dia que alguna ànima caritativa ha fet un bizcocho o unes croquetes. Aprofitem per mirar les trucades o missatgets del mòbil i per comentar l'horrible veu nasalitazada del tenor prota, l'olor a tigre del figurant amb grenyes que se sent per tot el passadís o qualsevol chisme mentre l'argentina lerne Deutsch i la pamplonica cus unes cortines noves per casa seva.
Final de la funció, llargs aplaudiments i de nou tot són presses. Inici de l'Operació Retorn: fora perruques, postissos, pestanyes, vestits, desmaquillatge a consciència, tercer pipi si s'escau, dutxa ràpida, intent de pentinat, donar la roba per rentar, recollir tot l'escampall, vestir-se i reconvertir-se en una persona normal. No puc entendre com hi ha gent que no triga ni cinc minuts! Jo desisteixo, no tinc cap intenció de guanyar-los.
És un gust trobar-te algun conegut a la porta d'artistes content i efusiu en els elogis. En el meu cas, com a catalana exiliada he tingut alguna visita del país, la família i algun company dels meus periples madrilenys. Normalment, m'esperen els habituals de la cañita a la sortida. A quarts d'una de la nit amb tal descàrrega recent d'adrenalina és impossible arribar a casa i aconseguir adormir-se. Necessites una bona estona per a relaxar-te i agafar la son. Així que el millor que pots fer és prendre-t'ho amb calma, anar a fer la cerveseta i lluir les restes de purpurina (no hi ha manera de desempallegar-te d'ella!)
Si et fiques al llit tard et lleves tard. No falla. Necessites estar descansat per a fer la funció del dia següent, no hi ha millor medecina per la veu que el repòs. D'aquí ve la fama de tronera dels artistes, en part una mica certa, però és que no tenim alternativa. Admeto que la nostra jornada laboral actual de poc més de quatre hores és l'enveja de qualsevol treballador però gens desitjable és la inestabilitat i la incertesa d'aquest tipus de vida.
No penso fer el ploricó, almenys encara no. La setmana que ve me'n vaig a Mèrida que m'han sortit uns bolos i a final de mes amb el circ cap a Bilbao a fer de puta i a lluir plomes. I alguna coseta més... Dec tenir un àngel de la guarda madrileny, vaig fer tard el dia del repartiment i ja no quedaven àngels amb barretina. Me l'imagino amb el seu vestit de chulapo de pota de gall i la gorra de pichi vetllant per mi a ritme de chotis.
No patiu, no perdo la identitat, torno a casa per la nostra diada nacional: sóc una patriota!
viernes, agosto 18, 2006
L'estrena
"La veritable bogeria potser no sigui altra cosa que la saviesa mateixa que, cansada de descobrir les vergonyes del món, ha pres la intel.ligent resolució de tornar-se boja"
Heinrich Heine
Arriba el desitjat dia de dir adéu a interminables assajos, proves de vestuari i perruqueria, repetició d'escenes per problemes tècnics... Tornar a la normalitat! Vida plàcida d'artista: tenir tot el dia lliure i fer una funció al vespre.
Èxit en l'estrena amb grans aplaudiments del públic. Faltaria més, tots venien amb invitacions. Posteriorment cocktail de lujo amb canapès, pernil ibèric, vi de qualitat, reposteria fina i pijades vàries. Aquesta vegada el Ruiz Gallardón no va fer acte de presència però l'obrera de l'espectacle va ser presentada a algun que altre famosillo.
L'efecte del vi no va trigar a fer-se notar i aviat vaig acostar-me al piano. Vaig tocar, cantar i vociferar a gust mentre intentava atendre les peticions populars... Sort que el Maestro, pianista de la Jurado en el seu dia i de molts altres cantants de música lleugera va aconseguir que li cedís la banqueta del piano. Es va cantar i ballar de tot i més: musicals, sarsuela, standards de jazz, canción popular i fins i tot copla... Moment memorable i recordat al dia següent entre risas al camerino va ser quan vaig començar a aporrejar "Asturias patria queridaaaaaaa..." i el Constantino Romero em feia fotos amb el seu mòbil.
Amb alegria vaig rebre el crit del meu nom que coneixia i pronunciava correctament el reconegut director català de l'Español teatre. L'amenaça d'avís policial dels veïns per escàndol a aquelles hores ens obligava a interrompre la sessió musical. Llavors vaig ocupar el llarg balcó amb vistes a Plaza Santa Ana per alternar amb els que procuraven buscar plan de fi de festa. Breu visita a un garito i retirada prudent a temps abandonant la meva amiga Capitana a l'empara d'uns de l'orquestra, pulpos de les Rússies que aprofitaven el mínim despiste per posar-te la mà al cul.
Estic tement que les fotos i videos que els encarregats del making-off de l'espectacle surtin a la llum. Els documents gràfics i sonors m'impediran poder atribuir a mala memòria o exageracions els meus moments eixelebrats. Com es podia desmelenar d'aquella manera aquella noia tan atenta i disciplinada? Hi ha d'haver moments per a tot, rauxa o seny segons demani l'ocasió, pensa la graciosísima grandota. El domador de lleons cubà em fa riure quan em diu que sóc una catalana atípica, encara no sé si m'ho haig de prendre com a insult o afalac...
Heinrich Heine
Arriba el desitjat dia de dir adéu a interminables assajos, proves de vestuari i perruqueria, repetició d'escenes per problemes tècnics... Tornar a la normalitat! Vida plàcida d'artista: tenir tot el dia lliure i fer una funció al vespre.
Èxit en l'estrena amb grans aplaudiments del públic. Faltaria més, tots venien amb invitacions. Posteriorment cocktail de lujo amb canapès, pernil ibèric, vi de qualitat, reposteria fina i pijades vàries. Aquesta vegada el Ruiz Gallardón no va fer acte de presència però l'obrera de l'espectacle va ser presentada a algun que altre famosillo.
L'efecte del vi no va trigar a fer-se notar i aviat vaig acostar-me al piano. Vaig tocar, cantar i vociferar a gust mentre intentava atendre les peticions populars... Sort que el Maestro, pianista de la Jurado en el seu dia i de molts altres cantants de música lleugera va aconseguir que li cedís la banqueta del piano. Es va cantar i ballar de tot i més: musicals, sarsuela, standards de jazz, canción popular i fins i tot copla... Moment memorable i recordat al dia següent entre risas al camerino va ser quan vaig començar a aporrejar "Asturias patria queridaaaaaaa..." i el Constantino Romero em feia fotos amb el seu mòbil.
Amb alegria vaig rebre el crit del meu nom que coneixia i pronunciava correctament el reconegut director català de l'Español teatre. L'amenaça d'avís policial dels veïns per escàndol a aquelles hores ens obligava a interrompre la sessió musical. Llavors vaig ocupar el llarg balcó amb vistes a Plaza Santa Ana per alternar amb els que procuraven buscar plan de fi de festa. Breu visita a un garito i retirada prudent a temps abandonant la meva amiga Capitana a l'empara d'uns de l'orquestra, pulpos de les Rússies que aprofitaven el mínim despiste per posar-te la mà al cul.
Estic tement que les fotos i videos que els encarregats del making-off de l'espectacle surtin a la llum. Els documents gràfics i sonors m'impediran poder atribuir a mala memòria o exageracions els meus moments eixelebrats. Com es podia desmelenar d'aquella manera aquella noia tan atenta i disciplinada? Hi ha d'haver moments per a tot, rauxa o seny segons demani l'ocasió, pensa la graciosísima grandota. El domador de lleons cubà em fa riure quan em diu que sóc una catalana atípica, encara no sé si m'ho haig de prendre com a insult o afalac...
jueves, agosto 10, 2006
Últims preparatius
"Quantes calbes hi ha cobertes amb corones!"
Elizabeth Barret Browning
Segrestada hores i hores en un teatre, desitjant l'estrena de l'espectacle i retornar a la vida. Una setmana abans de la première tot són nervis i corredisses, malgrat estar tot previst amb gran antelació. Moltíssima feina per tothom però també moltes estones de braços creuats a l'espera.
La cafeteria del teatre és el lloc més concorregut i punt de trobada. Preus especials per a la companyia, a les 4h de la tarda un cafè o un manchado però cap a les 6h ja és un no parar de cañitas, mojitos i tintos de verano... i així fins a quarts de 12h de la nit. A 1€ o 1,5€ la copa impossible resistir-se: un paradís per als alcohòlics. Per sort també fan entrepans, pinchos de tortilla excel.lents i altres menges distinguides pels mandrosos que no porten el tupperware amb el sopar de casa. Les chicas que cuiden la línia mai descuiden una peça de fruita o el seu Vitalinea. Grotesca és la barreja de l'equip tècnic vestit de negre, maquillatge i perruqueria amb bates blanques i el vestuari colorista d'actors i cantants. Quanta gentada que representa que està treballant i estan allà passant les hores!
Expectació i muchas risas amb l'arribada del preciós vestuari del circ. L'hombre bala amb el seu mono a ratlles blau i grana ha estat batejat com a "Espermatozoide del Barça". Ha fet tots els possibles per no sortir a fotos de premsa ni del programa, tem espatllar la seva carrera com a solista si el reconeixen amb aquesta pinta.
La Capitana com a pallassa porta un modelet digne de l'Ágata Ruiz de la Prada: sembla una bola de flors i coloraines. Li encanta el vestit però li fa ràbia els esforços que fa per aprimar-se i acabar sortint a escena de tal guisa. Porta una perruca al cap de color taronja amb uns bucles que recorda l'Estrellita Castro cuando comía.
També van caracteritzats com a pallasso els tres músics d'escenari. L'ex-antipàtic violinista porta una perruca de Tintín gens afavoridora, l'acordionista és un famós arranjador al que no li cauen els anells per sortir a escena amb un nas vermell i el clarinetista toca la melodia de "Había una vez... un circo que alegraba siempre el corazón..." en honor a la seva oportuna semblança al Miliki dels payasos de la tele.
El meu vestit va ser l'últim en arribar per la seva complicada elaboració, pel figurinista és la joya de la corona. És una espècie de mono oriental de pantalons bombatxo i mànigues de tires amb escot molt generós que es corda al coll, gasa, tul, transparència, lluentons... Tres proves de vestuari em va costar! Molt discret en comparació al turbant-casc que porto al cap rematat amb plomes fúcsia heretat d'alguna Norma Duval escassa de roba.
Circ ambientat perquè triomfin els contrastos. Mestre de cerimònies que medeix 1 metre quaranta i Cap d'estat obès mòrbid de 200 quilos de pes. Dos mossos de pista, un alt i esprimatxat amb cara de bona persona i una mole de pell negra que fa anuncis com a pirata salvatge reconegut amb un premi de la Unión de actores de la darrera edició. Són dos joves promeses de l'escena fent d'utillers.
I ningú s'escapa d'estar pluriempleat. El baríton protagonista que si medís un pam més estaria fent carrera a l'Scala de Milà fa tombarelles per l'escenari i la seva princeseta s'enfila al trapezi i des de les altures canta la seva ària de soprano excelsa. Els malabaristes i els mossos de pista canten sense desafinar com a gent del poble mentre que el cor fem de figurants lluint vestuari circense sense obrir boca. Fins i tot la ballarina esquelètica i la zíngara colombiana formen part de l'orquestra. Com pateix la zíngara que és arrítmica amb la pandereta. Sort de la seva companya que está graciosísima i l'ajuda en la complicada execució musical del dring.
El comportament estrany de la ballarina i la seva extremada magror han provocat tota mena de teories al respecte: anorèxia, bulímia, drogues, tractament psicol.lògic... Cotilleos de camerino sobre el passat i fets recents del personal tampoc són escassos, d'alguna manera cal matar el temps i entretenir-se mentre s'està amb la brotxa o la pinta a la mà.
Tot a punt. Només faltava un últim detall: tint vermellós per al cabell per a tres elegides. No vaig negar-me a exagerar el meu coure habitual. Sessió de perruqueria que van convertir una preciosa cabellera en una espantosa mata de pelos de color rosa. Quin horror! Estava tan trista i deprimida que al dia següent vaig retornar a la pelu que està a la 5a punyeta, a una hora de camí, amb l'esperança de poder arreglar aquell desastre. Una tortura de 4 hores i mitja i cinc tints al cap, resultat: uns cabells més foscos però amb uns mínims de naturalitat.
L'ex Fakira de cabells roses a punt d'esdevenir la cantant calba us convida a gaudir de l'espectacle.
Elizabeth Barret Browning
Segrestada hores i hores en un teatre, desitjant l'estrena de l'espectacle i retornar a la vida. Una setmana abans de la première tot són nervis i corredisses, malgrat estar tot previst amb gran antelació. Moltíssima feina per tothom però també moltes estones de braços creuats a l'espera.
La cafeteria del teatre és el lloc més concorregut i punt de trobada. Preus especials per a la companyia, a les 4h de la tarda un cafè o un manchado però cap a les 6h ja és un no parar de cañitas, mojitos i tintos de verano... i així fins a quarts de 12h de la nit. A 1€ o 1,5€ la copa impossible resistir-se: un paradís per als alcohòlics. Per sort també fan entrepans, pinchos de tortilla excel.lents i altres menges distinguides pels mandrosos que no porten el tupperware amb el sopar de casa. Les chicas que cuiden la línia mai descuiden una peça de fruita o el seu Vitalinea. Grotesca és la barreja de l'equip tècnic vestit de negre, maquillatge i perruqueria amb bates blanques i el vestuari colorista d'actors i cantants. Quanta gentada que representa que està treballant i estan allà passant les hores!
Expectació i muchas risas amb l'arribada del preciós vestuari del circ. L'hombre bala amb el seu mono a ratlles blau i grana ha estat batejat com a "Espermatozoide del Barça". Ha fet tots els possibles per no sortir a fotos de premsa ni del programa, tem espatllar la seva carrera com a solista si el reconeixen amb aquesta pinta.
La Capitana com a pallassa porta un modelet digne de l'Ágata Ruiz de la Prada: sembla una bola de flors i coloraines. Li encanta el vestit però li fa ràbia els esforços que fa per aprimar-se i acabar sortint a escena de tal guisa. Porta una perruca al cap de color taronja amb uns bucles que recorda l'Estrellita Castro cuando comía.
També van caracteritzats com a pallasso els tres músics d'escenari. L'ex-antipàtic violinista porta una perruca de Tintín gens afavoridora, l'acordionista és un famós arranjador al que no li cauen els anells per sortir a escena amb un nas vermell i el clarinetista toca la melodia de "Había una vez... un circo que alegraba siempre el corazón..." en honor a la seva oportuna semblança al Miliki dels payasos de la tele.
El meu vestit va ser l'últim en arribar per la seva complicada elaboració, pel figurinista és la joya de la corona. És una espècie de mono oriental de pantalons bombatxo i mànigues de tires amb escot molt generós que es corda al coll, gasa, tul, transparència, lluentons... Tres proves de vestuari em va costar! Molt discret en comparació al turbant-casc que porto al cap rematat amb plomes fúcsia heretat d'alguna Norma Duval escassa de roba.
Circ ambientat perquè triomfin els contrastos. Mestre de cerimònies que medeix 1 metre quaranta i Cap d'estat obès mòrbid de 200 quilos de pes. Dos mossos de pista, un alt i esprimatxat amb cara de bona persona i una mole de pell negra que fa anuncis com a pirata salvatge reconegut amb un premi de la Unión de actores de la darrera edició. Són dos joves promeses de l'escena fent d'utillers.
I ningú s'escapa d'estar pluriempleat. El baríton protagonista que si medís un pam més estaria fent carrera a l'Scala de Milà fa tombarelles per l'escenari i la seva princeseta s'enfila al trapezi i des de les altures canta la seva ària de soprano excelsa. Els malabaristes i els mossos de pista canten sense desafinar com a gent del poble mentre que el cor fem de figurants lluint vestuari circense sense obrir boca. Fins i tot la ballarina esquelètica i la zíngara colombiana formen part de l'orquestra. Com pateix la zíngara que és arrítmica amb la pandereta. Sort de la seva companya que está graciosísima i l'ajuda en la complicada execució musical del dring.
El comportament estrany de la ballarina i la seva extremada magror han provocat tota mena de teories al respecte: anorèxia, bulímia, drogues, tractament psicol.lògic... Cotilleos de camerino sobre el passat i fets recents del personal tampoc són escassos, d'alguna manera cal matar el temps i entretenir-se mentre s'està amb la brotxa o la pinta a la mà.
Tot a punt. Només faltava un últim detall: tint vermellós per al cabell per a tres elegides. No vaig negar-me a exagerar el meu coure habitual. Sessió de perruqueria que van convertir una preciosa cabellera en una espantosa mata de pelos de color rosa. Quin horror! Estava tan trista i deprimida que al dia següent vaig retornar a la pelu que està a la 5a punyeta, a una hora de camí, amb l'esperança de poder arreglar aquell desastre. Una tortura de 4 hores i mitja i cinc tints al cap, resultat: uns cabells més foscos però amb uns mínims de naturalitat.
L'ex Fakira de cabells roses a punt d'esdevenir la cantant calba us convida a gaudir de l'espectacle.
lunes, julio 31, 2006
Abandonada
"Per a créixer cal renunciar temporalment a la seguretat"
Gail Sheehy
Avui han marxat el Majordom i la seva senhora de vacances a Almería. Per fi sola! Crec que podré prescindir del servei. Amb la calor que fa no hi ha qui mengi els guisos del Sebastian i més gran tortura suposa l'assecador de la perruquera. Malgrat la felicitat que suposa la meva llibertat madrilenya els trobaré a faltar. M'havia acostumat al tors nu de l'uniforme de treball estiuenc i les confessions femenines matinals a la cuina. Allunyada de la família i els amics em resultava molt agradable la nostra convivència familiar de parella de tres.
És estrany viure en un pis que no és casa teva en una ciutat estrangera. He decidit prendre possessió del patrimoni ocupant tots els prestatges de la nevera, envaint el lavabo amb totes les meves potingues i passejant despullada per les dependències. Amb les altures d'un desè pis i rodejada d'arbres no hi ha perill d'espionatge.
Cinc minuts abans de marxa rebia les últimes instruccions del manteniment de la llar. Ella sobre quan regar les plantes, on eren els recanvis de llençols, que fes rentadora de tovalloles brutes, que mengés les restes de la nevera o les llencés... Ell m'alliçonava sobre com carregar correctament l'inhalàmbric o les mesures de seguretat. Va viure 4 anys a Califòrnia i està obsessionat amb els riscos d'incendi o terratrèmol. Donant 4 voltes i no deixant la clau al pany sóc candidata a mort. A més, hi ha la possibilitat que algun exinquilí de la "Pensión Sebastian" pugui sorprendre'm a mitjanit.
A part de qualsevol contratemps com una fuita d'aigua o gas, goteres, taques d'humitat, o descuidar-me les claus, corro el perill de rebre una visita policial. A partir del dia 20 la Ronaldinha serà una immigrant il.legal que hauria de tornar-se'n al Brasil per arreglar papers i poder retornar al país fred i hostil per continuar la Love story amb el majordom. I la Casa del riu segueix en el punt de mira dels bavosos que perseguien la belleza de piel oscura amb libidinoses intencions.
Haig de contractar un Guàrdia de seguretat que em protegeixi de la delinqüència i revisi la clau del gas cada vespre. Poc temps tinc per trobar-ne algun de decent en periode de vacances i de preu ajustat que el meu sou d'obrera de l'espectacle es pugui permetre. No em quedarà altre remei que acceptar la protecció del meu Faquir i de pas puc seguir amb la pràctica de la llengua del país de la samba. No sé com funcionaria un anunci de socors a internet: "Artista catalana abandonada pel seu majordom accepta visites"
Gail Sheehy
Avui han marxat el Majordom i la seva senhora de vacances a Almería. Per fi sola! Crec que podré prescindir del servei. Amb la calor que fa no hi ha qui mengi els guisos del Sebastian i més gran tortura suposa l'assecador de la perruquera. Malgrat la felicitat que suposa la meva llibertat madrilenya els trobaré a faltar. M'havia acostumat al tors nu de l'uniforme de treball estiuenc i les confessions femenines matinals a la cuina. Allunyada de la família i els amics em resultava molt agradable la nostra convivència familiar de parella de tres.
És estrany viure en un pis que no és casa teva en una ciutat estrangera. He decidit prendre possessió del patrimoni ocupant tots els prestatges de la nevera, envaint el lavabo amb totes les meves potingues i passejant despullada per les dependències. Amb les altures d'un desè pis i rodejada d'arbres no hi ha perill d'espionatge.
Cinc minuts abans de marxa rebia les últimes instruccions del manteniment de la llar. Ella sobre quan regar les plantes, on eren els recanvis de llençols, que fes rentadora de tovalloles brutes, que mengés les restes de la nevera o les llencés... Ell m'alliçonava sobre com carregar correctament l'inhalàmbric o les mesures de seguretat. Va viure 4 anys a Califòrnia i està obsessionat amb els riscos d'incendi o terratrèmol. Donant 4 voltes i no deixant la clau al pany sóc candidata a mort. A més, hi ha la possibilitat que algun exinquilí de la "Pensión Sebastian" pugui sorprendre'm a mitjanit.
A part de qualsevol contratemps com una fuita d'aigua o gas, goteres, taques d'humitat, o descuidar-me les claus, corro el perill de rebre una visita policial. A partir del dia 20 la Ronaldinha serà una immigrant il.legal que hauria de tornar-se'n al Brasil per arreglar papers i poder retornar al país fred i hostil per continuar la Love story amb el majordom. I la Casa del riu segueix en el punt de mira dels bavosos que perseguien la belleza de piel oscura amb libidinoses intencions.
Haig de contractar un Guàrdia de seguretat que em protegeixi de la delinqüència i revisi la clau del gas cada vespre. Poc temps tinc per trobar-ne algun de decent en periode de vacances i de preu ajustat que el meu sou d'obrera de l'espectacle es pugui permetre. No em quedarà altre remei que acceptar la protecció del meu Faquir i de pas puc seguir amb la pràctica de la llengua del país de la samba. No sé com funcionaria un anunci de socors a internet: "Artista catalana abandonada pel seu majordom accepta visites"
miércoles, julio 26, 2006
L'escapada
"Paciència: forma menor de desesperació disfressada de virtut"
Ambrose Gwinett Bierce
Parèntesi de dos dies de vida madrilenya. Massa forta la temptació de reveure el mar i massa car el pont aeri comprat a última hora. Així que anada i tornada en tren nocturn: 39 hores a Barcelona que varen ser 42, tres horetes de propina gràcies a Renfe.
Faltaven cinc minuts per les 11h de la nit quan per megafonia se'ns deia que per una suposada avaria el tren arribaria amb retard! L'Oficina de desAtenció al client ja estava tancada i enlloc podies demanar explicacions.
3 hores llargues va trigar el tren que em retornava al meu estiu sec. Un inadequat final als dos dies intensos de família, amics, platja, sol, bici i rambla. Sense ganes de lectura ni de mp3 m'havia d'entretenir observant els més de 60 coreans que inundaven el vestíbul de Sants o intentant entendre la conversa d'uns alemanys d'inter rail que sopaven un trist iogurt.
La indignació popular després d'esperar més d'una hora i de dues acaba fent néixer un sentiment de germanor entre els passatgers que resulta del tot entendridor. El clamor i la impotència fa que les converses brollin espontàniament. Hauríem d'agrair a Renfe l'oportunitat que ens brinda de fer nous amics. Sol.licitada vaig estar amb el mapa del metro madrileny a la mà informant de les rutes més adequades per arribar a diversos llocs de la ciutat o la manera més ràpida d'anar a Barajas.
És curiosa la fauna que viatja pel món. L'obrera de l'espectacle parlava animosament amb unes brasilenyes mentre que era incapaç de dir dues frases seguides als dos rossos de motxilla i iogurt. Algun profit en trec de viure amb una perruquera del país de la samba i de la companyia de l'impressionant Faquir brasileny. Després vaig estar més d'una hora de xerrera amb un noi explicant-nos la vida. No ho dubteu, segur que era gay, tinc un iman jo!
Hora prevista d'arribada a Madrid 8.10h mentre que la gloriosa entrada a Chamartín es produïa a les 11.27h. Vaig marxar sense passar per l'Oficina de desAtenció al client per arribar només cinc minuts tard sense dutxa i sense pentinar.
Faré la reclamació pertinent, espero que em retornin els diners del bitllet. M'haurà sortit molt bé de preu aquesta escapada!
Ambrose Gwinett Bierce
Parèntesi de dos dies de vida madrilenya. Massa forta la temptació de reveure el mar i massa car el pont aeri comprat a última hora. Així que anada i tornada en tren nocturn: 39 hores a Barcelona que varen ser 42, tres horetes de propina gràcies a Renfe.
Faltaven cinc minuts per les 11h de la nit quan per megafonia se'ns deia que per una suposada avaria el tren arribaria amb retard! L'Oficina de desAtenció al client ja estava tancada i enlloc podies demanar explicacions.
3 hores llargues va trigar el tren que em retornava al meu estiu sec. Un inadequat final als dos dies intensos de família, amics, platja, sol, bici i rambla. Sense ganes de lectura ni de mp3 m'havia d'entretenir observant els més de 60 coreans que inundaven el vestíbul de Sants o intentant entendre la conversa d'uns alemanys d'inter rail que sopaven un trist iogurt.
La indignació popular després d'esperar més d'una hora i de dues acaba fent néixer un sentiment de germanor entre els passatgers que resulta del tot entendridor. El clamor i la impotència fa que les converses brollin espontàniament. Hauríem d'agrair a Renfe l'oportunitat que ens brinda de fer nous amics. Sol.licitada vaig estar amb el mapa del metro madrileny a la mà informant de les rutes més adequades per arribar a diversos llocs de la ciutat o la manera més ràpida d'anar a Barajas.
És curiosa la fauna que viatja pel món. L'obrera de l'espectacle parlava animosament amb unes brasilenyes mentre que era incapaç de dir dues frases seguides als dos rossos de motxilla i iogurt. Algun profit en trec de viure amb una perruquera del país de la samba i de la companyia de l'impressionant Faquir brasileny. Després vaig estar més d'una hora de xerrera amb un noi explicant-nos la vida. No ho dubteu, segur que era gay, tinc un iman jo!
Hora prevista d'arribada a Madrid 8.10h mentre que la gloriosa entrada a Chamartín es produïa a les 11.27h. Vaig marxar sense passar per l'Oficina de desAtenció al client per arribar només cinc minuts tard sense dutxa i sense pentinar.
Faré la reclamació pertinent, espero que em retornin els diners del bitllet. M'haurà sortit molt bé de preu aquesta escapada!
jueves, julio 20, 2006
El circ
"Yo soy un artista sin patria ni hogar
que ríe en la pista queriendo llorar "
Black, el payaso.
Francisco Serrano Anguita
Aclimatándome. M'acostumo a la lengua del Imperio, al clima sec, a beure aigua amb bon gust de l'aixeta, al metro que ve per la dreta, a la chulería i a anar cada dia al teatre a fitxar. Fins i tot podria dir que m'agradaran els espectacles que fem perquè poden semblar qualsevol cosa excepte una sarsuela.
"Adiós a la Bohemia" serà sòbria i amb un aire esperpèntic que no té res a veure amb la majoria del repertori castizo. Poca feina per les dones. Només tenim una aparició estel.lar a la qual ens reclamen amb un "El coro de putas a escena por favor". Espero que en el càsting ens triessin per les aptituds artístiques i no per la imatge de pilingui. Sort que cantem poc, el corsé que ens fan portar gairebé no ens deixa respirar.
"Black" serà més festivalera però també fuig del mantón de manila i les horterades habituals. Des de producció ens van preguntar si teníem algun inconvenient a portar vestuari circense. Massa aviat vaig dir que estava encantada. Quan vaig imaginar la possibilitat de passejar-me una hora llarga vestida amb maillot de trapezista em vaig penedir de no haver respost: "Yo me pido la mujer barbuda!"
Aquest personatge li ha tocat a la més veterana de la companyia. Una dona que mai calla que en el seu dia va ser una de les coristes del La-la-la a Eurovisió. Ha gravat les cançons de la mare goril.la de Tarzan de Disney i de l'Abeja Maya. Com m'agradava la cançoneta "En un país multicolor..." I pensar que acaba la seva exitosa carrera musical amb la sublim interpretació de Mujer barbuda en un teatre de categoria!
El director ha tingut molt bon ull atorgant a cada membre del cor un personatge de circ. El cubano que fa de domador de lleons té la mateixa cara que l'Ángel Cristo. La delicada ballarina és la tía buena de la compañía que és l'única que es pot permetre arribar 20 minuts tard i emportar-se un piropo del dire musical. S'ha tornat un viejo verde diu l'Abella barbuda que fa més de 40 anys que treballa amb ell.
Tenim de tot en el nostre circ: hombre-bala de Lavapiés, mag saleroso, quiromante, home forçut habitual de gimnàs, faquir del Brasil, fallera funambulista, bessones siameses, pallassos varis... Fins i tot una zíngara colombiana i un torero d'ulls clars. Els acròbates, malabaristes i trapezistes seran gent del circ de debò. Nosaltres només ho fem veure.
La catalana perduda a Madrid és l'Acompanyant de Faquir. Encara no entenc com puc ser jo la noia exuberant que l'ajuda amb el foc i voluntària a ser acoltellada amb els ganivets. Millor hauria estat triar una noieta que ocupés menys espai per fer el tir al blanc. El meu company és un mulato impressionant de més de metre noranta que té un somriure irresistible. Va una mica despistat, sort de mi que estic al cas de tot. No han trigat a arribar-me els informes respecte a aquest tros de mascle, un faldiller de cuidado. Les seves beneficiades no escatimen detalls d'un tamany impressionant de....
Tinc ganes de veure'm disfressada de Faquira. El disseny és preciós, les males llengües diran que el meu vestit és el més bonic perquè el figurinista és català com jo. En el món de la faràndula ni Estatuts ni papers de Salamanca ni Barça, les polèmiques per un vestit!
"Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto"
que ríe en la pista queriendo llorar "
Black, el payaso.
Francisco Serrano Anguita
Aclimatándome. M'acostumo a la lengua del Imperio, al clima sec, a beure aigua amb bon gust de l'aixeta, al metro que ve per la dreta, a la chulería i a anar cada dia al teatre a fitxar. Fins i tot podria dir que m'agradaran els espectacles que fem perquè poden semblar qualsevol cosa excepte una sarsuela.
"Adiós a la Bohemia" serà sòbria i amb un aire esperpèntic que no té res a veure amb la majoria del repertori castizo. Poca feina per les dones. Només tenim una aparició estel.lar a la qual ens reclamen amb un "El coro de putas a escena por favor". Espero que en el càsting ens triessin per les aptituds artístiques i no per la imatge de pilingui. Sort que cantem poc, el corsé que ens fan portar gairebé no ens deixa respirar.
"Black" serà més festivalera però també fuig del mantón de manila i les horterades habituals. Des de producció ens van preguntar si teníem algun inconvenient a portar vestuari circense. Massa aviat vaig dir que estava encantada. Quan vaig imaginar la possibilitat de passejar-me una hora llarga vestida amb maillot de trapezista em vaig penedir de no haver respost: "Yo me pido la mujer barbuda!"
Aquest personatge li ha tocat a la més veterana de la companyia. Una dona que mai calla que en el seu dia va ser una de les coristes del La-la-la a Eurovisió. Ha gravat les cançons de la mare goril.la de Tarzan de Disney i de l'Abeja Maya. Com m'agradava la cançoneta "En un país multicolor..." I pensar que acaba la seva exitosa carrera musical amb la sublim interpretació de Mujer barbuda en un teatre de categoria!
El director ha tingut molt bon ull atorgant a cada membre del cor un personatge de circ. El cubano que fa de domador de lleons té la mateixa cara que l'Ángel Cristo. La delicada ballarina és la tía buena de la compañía que és l'única que es pot permetre arribar 20 minuts tard i emportar-se un piropo del dire musical. S'ha tornat un viejo verde diu l'Abella barbuda que fa més de 40 anys que treballa amb ell.
Tenim de tot en el nostre circ: hombre-bala de Lavapiés, mag saleroso, quiromante, home forçut habitual de gimnàs, faquir del Brasil, fallera funambulista, bessones siameses, pallassos varis... Fins i tot una zíngara colombiana i un torero d'ulls clars. Els acròbates, malabaristes i trapezistes seran gent del circ de debò. Nosaltres només ho fem veure.
La catalana perduda a Madrid és l'Acompanyant de Faquir. Encara no entenc com puc ser jo la noia exuberant que l'ajuda amb el foc i voluntària a ser acoltellada amb els ganivets. Millor hauria estat triar una noieta que ocupés menys espai per fer el tir al blanc. El meu company és un mulato impressionant de més de metre noranta que té un somriure irresistible. Va una mica despistat, sort de mi que estic al cas de tot. No han trigat a arribar-me els informes respecte a aquest tros de mascle, un faldiller de cuidado. Les seves beneficiades no escatimen detalls d'un tamany impressionant de....
Tinc ganes de veure'm disfressada de Faquira. El disseny és preciós, les males llengües diran que el meu vestit és el més bonic perquè el figurinista és català com jo. En el món de la faràndula ni Estatuts ni papers de Salamanca ni Barça, les polèmiques per un vestit!
"Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto"
sábado, julio 15, 2006
Mig any de vida
| "Solament un boig celebra que compleix anys" George Bernard Shaw Avui el meu blogcompleix mig any. Són 41 posts publicats i unes quantes hores invertides. Acabo de rellegir "La meva primera publicació" i veig que poques coses han canviat de fa sis mesos. Almenys ara mateix tinc feina encara que sigui a Madrid. I sobre la utilitat de les coses i altres pensaments transcendents poc pràctics tampoc he canviat gaire d'opinió. M'hauria agradat escriure un post interessant per la data assenyalada. Però sense ordinador a casa no és tan fàcil. Així que he decidit celebrar-ho d'alguna manera. Assaig d'horeta i quart i dia lliure. De compres amb la Capitana, ens ha sortit barata la cosa anant als Xinos i de rebaixes. I llavors hem fet l'única cosa assenyada que es pot fer en aquesta ciutat un dia d'estiu: anar a la piscina! La gent em mirava i no precisament pel meu tipazo. La meva pell blanca atrau totes les mirades perquè brilla de lluny, sóc relluent. Així que gairebé tota l'estona he estat a l'ombra dels arbres mentre tothom es torrava al sol. Una estoneta a l'aigua, una estona a la tovallola i una estoneta al bar i ha passat la tarda volant. Qué vida más perra! Es fa tard, m'haig de dutxar i empolainar. Aquí als madriles no pots sortir de qualsevol manera, i menys de nit. Me'n vaig de copes por ahí amb les noies del basc-navarrès. Celebrarem el mig aniversari del naixement del meu blog que coincideix amb l'aniversari del seu padrí. Quatre "Àngels de Charlie": una morena, una rossa, una castanya i una pèlroja, ideals per a un anunci de xampú de cabells. Qué peligro! |
jueves, julio 13, 2006
La febre madrilenya
"El que sabem és una gota d'aigua; el que ignorem és l'oceà"
Isaac Newton
Arribada triomfal a la capital del regne amb més d'una hora de retard. En el tren tothom estava que trinava. La cua a "Des-Atenció al client" era tan llarga que la meva maleta i jo vam decidir posposar la reclamació. Cap a casa, dutxa ràpida, petons per al majordom que em va rebre en calçotets i cap al teatre. De miracle arribava un minut abans de l'hora gràcies a un taxi que vaig enxampar.
Renfe va estar a punt de fer-me quedar malament. No sóc una persona puntual però no m'agrada fer tard a la feina, i menys el primer dia. És clar que al super director d'escena de Barcelona no li va fer cap vergonya fer-ho, amb l'excusa de la vaga d'Iberia... I no va ser l'únic, que som a Madrid! Entre els atascos i que está todo en obras s'arriba tard i no s'acaba el món.
El primer dia vam fer una italiana de tot, matí amb "Adiós a la bohemia" i tarda amb "Black, el payaso". Uns títols molt suggerents que només en estos lares arrosseguen espectadors al teatre. Esperem que les cordes del baríton protagonista de les dues resisteixin les sis funcions setmanals. Té una veu preciosa, llàstima que no medeixi un pam més perquè faria una gran carrera. La seva primera partenaire és més alta que ell però a part de cantar molt bé fa cara de puta com demana el seu paper. Per a la segona li han buscat una soprano a la seva alçada. És increïble que tregui aquell chorro de veu si no fa ni metre cinquanta la princesita. Els altres solistes són més normals o més divinos, algun televisiu, algun musicalero, i fins i tot alguna vella glòria de l'Estudio 1.
Algunes cares conegudes en el cor. Hi ha la Capitana de les mezzos de l'estiu passat a las Ventas. Aquella chavalota del Norte ens cuidava com si fos la nostra mare. Tot ho sabia i tot li preguntàvem: quina veu havíem de cantar, per on havíem de sortir, com ens havíem de recollir el cabell o com es posava la mantilla... Ara som tan amigues i es refia del tot de mi. Catalans i bascos-navarros vam descobrir aviat la nostra similar concepció de la vida i del rigor en el treball. Sap greu caure en els tòpics però Miss Sevilla a la mitja hora d'assaig estava agotaíta i reclamava una pausa i Miss Cádiz anava sempre perduda i no s'enterava de ná.
Com l'any passat l'excepció són els tres madrilenys de debò amb tanta procedència de totes las Españas: el tenor salat de Granada, una altra gaditana, quatre del Nord, el canari musculitos, la fallera de Levante, l'asturiana tap de bassa, la catalana pèlroja... només ens falta un gallec i ja tenim tota la España de las autonomías. De les colonias hi ha representació argentina, brasilera, xilena i cubana més la Colombiana estrellita amb aires de grandesa que torna a ser una del montón. I no falla el mínim de 40 % de gays en les veus masculines.
Sóc l'única cantant de la meva estimada terra, però l'equip directiu és pràcticament tot català. Madrid n'està ple. A la sortida d'artistes de qualsevol teatre sentiràs parlar la nostra benvolguda llengua. Quina ràbia que no hi hagi més feina a casa nostra i molts haguem d'anar-nos a treballar als madriles.
A la casa del riu el Sebastian tan encantador com sempre. Ha canviat els guisos pel gazpacho i l'uniforme de treball per uns pantalons curts gens adequats per a la tasca de majordom. A la Ronaldinha li van concedir una pròrroga de tres mesos per romandre al país i segueix fent la cuina i el llit. El mes d'agost els donaré vacances. Que marxin per gaudir en intimitat dels últims dies abans que ella hagi de de tornar-se'n a la terra de la samba.
Rebuda estiuenca amb tots els honors. La meva vinguda ha coincidit amb un repunte de la ola de calor: 41 graus al migdia! No pots anar pel carrer, sembla que estàs dins d'un forn, a casa tot tancat que no entri la calor i a la nit no refresca gens i no es dorm. En el teatre, els Signori cantanti diuen que no poden cantar amb l'aire condicionat! De tant en tant el posen, molts preferim unes angines galopants a morir ofegats!
Fa tant sec que aviat semblaré un llangardaix si no em prenc seriosament la campanya d'hidratació personal. No guanyaré per comprar cremes. Sort que per l'aigua de l'aixeta no has de pagar. I està boníssima. Fins i tot això els surt gratis als madrilenyos!
No em puc queixar, estic encantada fent d'artista, els assajos són divertits i de poques hores, cañitas, el majordom i la brasilenya em cuiden i de moment no tinc temps per enyorar-me. A part de la temperatura i que no hi ha manera que diguin bé el meu nom... Madrid em tracta bé.
Isaac Newton
Arribada triomfal a la capital del regne amb més d'una hora de retard. En el tren tothom estava que trinava. La cua a "Des-Atenció al client" era tan llarga que la meva maleta i jo vam decidir posposar la reclamació. Cap a casa, dutxa ràpida, petons per al majordom que em va rebre en calçotets i cap al teatre. De miracle arribava un minut abans de l'hora gràcies a un taxi que vaig enxampar.
Renfe va estar a punt de fer-me quedar malament. No sóc una persona puntual però no m'agrada fer tard a la feina, i menys el primer dia. És clar que al super director d'escena de Barcelona no li va fer cap vergonya fer-ho, amb l'excusa de la vaga d'Iberia... I no va ser l'únic, que som a Madrid! Entre els atascos i que está todo en obras s'arriba tard i no s'acaba el món.
El primer dia vam fer una italiana de tot, matí amb "Adiós a la bohemia" i tarda amb "Black, el payaso". Uns títols molt suggerents que només en estos lares arrosseguen espectadors al teatre. Esperem que les cordes del baríton protagonista de les dues resisteixin les sis funcions setmanals. Té una veu preciosa, llàstima que no medeixi un pam més perquè faria una gran carrera. La seva primera partenaire és més alta que ell però a part de cantar molt bé fa cara de puta com demana el seu paper. Per a la segona li han buscat una soprano a la seva alçada. És increïble que tregui aquell chorro de veu si no fa ni metre cinquanta la princesita. Els altres solistes són més normals o més divinos, algun televisiu, algun musicalero, i fins i tot alguna vella glòria de l'Estudio 1.
Algunes cares conegudes en el cor. Hi ha la Capitana de les mezzos de l'estiu passat a las Ventas. Aquella chavalota del Norte ens cuidava com si fos la nostra mare. Tot ho sabia i tot li preguntàvem: quina veu havíem de cantar, per on havíem de sortir, com ens havíem de recollir el cabell o com es posava la mantilla... Ara som tan amigues i es refia del tot de mi. Catalans i bascos-navarros vam descobrir aviat la nostra similar concepció de la vida i del rigor en el treball. Sap greu caure en els tòpics però Miss Sevilla a la mitja hora d'assaig estava agotaíta i reclamava una pausa i Miss Cádiz anava sempre perduda i no s'enterava de ná.
Com l'any passat l'excepció són els tres madrilenys de debò amb tanta procedència de totes las Españas: el tenor salat de Granada, una altra gaditana, quatre del Nord, el canari musculitos, la fallera de Levante, l'asturiana tap de bassa, la catalana pèlroja... només ens falta un gallec i ja tenim tota la España de las autonomías. De les colonias hi ha representació argentina, brasilera, xilena i cubana més la Colombiana estrellita amb aires de grandesa que torna a ser una del montón. I no falla el mínim de 40 % de gays en les veus masculines.
Sóc l'única cantant de la meva estimada terra, però l'equip directiu és pràcticament tot català. Madrid n'està ple. A la sortida d'artistes de qualsevol teatre sentiràs parlar la nostra benvolguda llengua. Quina ràbia que no hi hagi més feina a casa nostra i molts haguem d'anar-nos a treballar als madriles.
A la casa del riu el Sebastian tan encantador com sempre. Ha canviat els guisos pel gazpacho i l'uniforme de treball per uns pantalons curts gens adequats per a la tasca de majordom. A la Ronaldinha li van concedir una pròrroga de tres mesos per romandre al país i segueix fent la cuina i el llit. El mes d'agost els donaré vacances. Que marxin per gaudir en intimitat dels últims dies abans que ella hagi de de tornar-se'n a la terra de la samba.
Rebuda estiuenca amb tots els honors. La meva vinguda ha coincidit amb un repunte de la ola de calor: 41 graus al migdia! No pots anar pel carrer, sembla que estàs dins d'un forn, a casa tot tancat que no entri la calor i a la nit no refresca gens i no es dorm. En el teatre, els Signori cantanti diuen que no poden cantar amb l'aire condicionat! De tant en tant el posen, molts preferim unes angines galopants a morir ofegats!
Fa tant sec que aviat semblaré un llangardaix si no em prenc seriosament la campanya d'hidratació personal. No guanyaré per comprar cremes. Sort que per l'aigua de l'aixeta no has de pagar. I està boníssima. Fins i tot això els surt gratis als madrilenyos!
No em puc queixar, estic encantada fent d'artista, els assajos són divertits i de poques hores, cañitas, el majordom i la brasilenya em cuiden i de moment no tinc temps per enyorar-me. A part de la temperatura i que no hi ha manera que diguin bé el meu nom... Madrid em tracta bé.
domingo, julio 09, 2006
Últims dies a Barcelona
"L'aventura podrà ser boja, però l'aventurer ha de ser sensat"
Gilbert Keith Chesterton
Aquesta nit agafo un tren que m'allunya gairebé dos mesos de la meva llar i encara no he fet la maleta. No emprenc cap viatge a un país exòtic ni m'espera una tranquil.la estada per desconnectar, marxo per motius laborals. Arriben les vacances i jo començo a treballar, com sempre al revés del món.
De nou sarsuela. Res tindrà a veure amb l'aventura madrilenya que vaig viure amb la meva amiga nostàlgica l'estiu passat. Algun dia escriurem un best seller súper-vendes: "Un estiu a Madrid" Les peripècies de Carola i Merche en el seu periple zarzuelero.
Tinc ganes de marxar però també em fa pena, sóc així, sempre sentiments ambivalents. Hauria d'estar fent bots d'alegria perquè vaig a treballar amb un director molt bo, en un bon teatre, en bones condicions... Ja tinc amics allà i sé que m'ho passaré molt bé. És la feina que m'agrada però em costa allunyar-me de la ciutat i la gent que estimo.
L'any passat vaig protagonitzar uns comiats dramàtics, com si me n'anés per tota la vida. La meva sensació no era gaire equivocada perquè a la tardor vaig decidir deixar el meu colomar i engegar la meva feina a l'escola de música per intentar viure només del cant. I més o menys vaig sobrevivint, entre allà i aquí, és aviat per fer balanç o per tirar-me enrera.
Aquesta vegada vull marxar sense llàgrimes i visc intensament els meus últims dies a Barcelona. Una xerrada a tres després d'un bany noctàmbul, un passeig per la ciutat amb immillorable companyia, una trobada amb la confessora, un sopar memorable amb els amics, bici, mar i família.
El majordom i la brasilenya m'esperen i no dubto que Madrid em tractarà bé. Espero viure moltes aventures aquest estiu a l'Español i poder-vos-les explicar. Fins aviat.
Gilbert Keith Chesterton
Aquesta nit agafo un tren que m'allunya gairebé dos mesos de la meva llar i encara no he fet la maleta. No emprenc cap viatge a un país exòtic ni m'espera una tranquil.la estada per desconnectar, marxo per motius laborals. Arriben les vacances i jo començo a treballar, com sempre al revés del món.
De nou sarsuela. Res tindrà a veure amb l'aventura madrilenya que vaig viure amb la meva amiga nostàlgica l'estiu passat. Algun dia escriurem un best seller súper-vendes: "Un estiu a Madrid" Les peripècies de Carola i Merche en el seu periple zarzuelero.
Tinc ganes de marxar però també em fa pena, sóc així, sempre sentiments ambivalents. Hauria d'estar fent bots d'alegria perquè vaig a treballar amb un director molt bo, en un bon teatre, en bones condicions... Ja tinc amics allà i sé que m'ho passaré molt bé. És la feina que m'agrada però em costa allunyar-me de la ciutat i la gent que estimo.
L'any passat vaig protagonitzar uns comiats dramàtics, com si me n'anés per tota la vida. La meva sensació no era gaire equivocada perquè a la tardor vaig decidir deixar el meu colomar i engegar la meva feina a l'escola de música per intentar viure només del cant. I més o menys vaig sobrevivint, entre allà i aquí, és aviat per fer balanç o per tirar-me enrera.
Aquesta vegada vull marxar sense llàgrimes i visc intensament els meus últims dies a Barcelona. Una xerrada a tres després d'un bany noctàmbul, un passeig per la ciutat amb immillorable companyia, una trobada amb la confessora, un sopar memorable amb els amics, bici, mar i família.
El majordom i la brasilenya m'esperen i no dubto que Madrid em tractarà bé. Espero viure moltes aventures aquest estiu a l'Español i poder-vos-les explicar. Fins aviat.
jueves, julio 06, 2006
Fer maletes
"Imbècil és l'ase que va molt carregat i que pretén córrer"
Ramon Llull
Temps de vacances, pànxing, viatges, platja, muntanya... Tot fantàstic excepte haver de fer maletes. Sempre ho deixo per última hora. No m'agrada, em fa mandra i amb el dubte sempre porto de més que de menys.
Malgrat les meves bones intencions sempre fracasso en l'intent. La meva és la bossa de la Mary Poppins, on pots trobar qualsevol extravagància inimaginable. Molta burleta me'n fan, però en cas de necessitat saben on recórrer.
Tantes coses inútils a la vida de les que no ens en sabem desempallegar. Converses poc interessants, persones que no ens aporten res, mentides que ens empassem, falsedats que escampem. Ens carreguem d'obligacions, de deutes, de promeses irrealitzables, de relacions que no ens omplen i fins i tot ens ofeguen, o de soledat que pot ser pitjor càrrega.
Tipa de la meva naturalesa resistent, reclamo el dret a la fragilitat. Preparats per resistir les pitjors condicions, per treure profit de tot, no ens han ensenyat a fer cas dels detalls insignificants, felices casualitats, persones que apareixen o que retrobem. Massa fàcilment deixem escapar moments extraordinaris.
No sé si apuntar-me a algun curset d'elaboració d'equipatge per aprendre a prescindir d'emocions, sentiments, records i tants d'altres trastos inútils. De moment, la meva maleta seguirà sent excessiva però ben poca cosa al costat de tantes càrregues insuportables.
Ramon Llull
Temps de vacances, pànxing, viatges, platja, muntanya... Tot fantàstic excepte haver de fer maletes. Sempre ho deixo per última hora. No m'agrada, em fa mandra i amb el dubte sempre porto de més que de menys.
Malgrat les meves bones intencions sempre fracasso en l'intent. La meva és la bossa de la Mary Poppins, on pots trobar qualsevol extravagància inimaginable. Molta burleta me'n fan, però en cas de necessitat saben on recórrer.
Tantes coses inútils a la vida de les que no ens en sabem desempallegar. Converses poc interessants, persones que no ens aporten res, mentides que ens empassem, falsedats que escampem. Ens carreguem d'obligacions, de deutes, de promeses irrealitzables, de relacions que no ens omplen i fins i tot ens ofeguen, o de soledat que pot ser pitjor càrrega.
Tipa de la meva naturalesa resistent, reclamo el dret a la fragilitat. Preparats per resistir les pitjors condicions, per treure profit de tot, no ens han ensenyat a fer cas dels detalls insignificants, felices casualitats, persones que apareixen o que retrobem. Massa fàcilment deixem escapar moments extraordinaris.
No sé si apuntar-me a algun curset d'elaboració d'equipatge per aprendre a prescindir d'emocions, sentiments, records i tants d'altres trastos inútils. De moment, la meva maleta seguirà sent excessiva però ben poca cosa al costat de tantes càrregues insuportables.
domingo, julio 02, 2006
El casori
"Em preguntes si has o no de casar-te; doncs, facis el que facis te'n penediràs"
Sòfocles
I va arribar el dia. Poc temps vaig dedicar a guarnir-me, un toc de maquillatge i cabells recollits estil natural, ni manicures ni pedicures. Vestit, sabates tenyides per l'ocasió, bolset de pedreria del xino i arracades i anell de préstec de la iaia, tot verd molsa. Color semblant al triat per la mare del nuvi i cinc convidades més, ideals per fer un anunci d'Ajax pino. A cap li quedava tan bé com a mi, "qué contraste más maravilloso con tus cabellos rojizos", afalac que només podia venir d'un desconegut convidat gay.
Vaig ser la primera en abandonar la mansió en solitari i emprenyada perquè la xofer no estava a punt. Vestida de "princesa del pèsol", camuflada darrera unes ulleres de sol vaig trobar afortunadament un taxi abans de morir sota el sol. Els músics ja portaven un quart d'hora assajant quan la solista arribava, donant la raó al tòpic dels cantants divos que sempre s'han de fer notar.
Dins l'església no feia excessiva calor i va ser una cerimònia prou suportable. Tots vam col.laborar: la blanca y radiante novia no es va fer esperar, el capellà no va ser pesat, els pocs nens no van bramar en excés i jo vaig intentar cantar poc i bé. Vaig triomfar especialment amb la interpretació de Sonrisas y lágrimas, fent que aquestes afloressin en els ulls d'una emocionada mare de la núvia.
Fins i tot la sagristana amb l'escombra a la mà em va felicitar: "Una mica més i no et reconec. Tu ets la de la bici!". La desgrenyada de pantalons curts i samarreta descolorida que el dia anterior havia anat a l'església a inspeccionar el terreny era la mateixa noia que cantava l'AveMaria!
Delicatessen a l'aperitiu i sopar de mariconades (en opinió del meu pare), vi, cava, cafè, copa, sorpreses, regals, ball... Excepte pastís de noces i puro, va haver-hi de tot, fins i tot una parella de lesbianes perquè les iaies poguessin fer safareig. Llàstima del puro... Jo no fumo però m'agrada emular la Sara Montiel en aquestes ocasions. Ara que el tabac està tan mal vist regalen flors i bombons. Un casament fantàstic: sense parlaments al sopar i sense video record que mai ens podran obligar a veure!
Molt hàbilment vaig canviar el lloc que m'havien assignat sense que ningú se n'adonés. Vaig preferir la taula familiar amb el perill que suposava tacar el vestidet amb el tomàquet dels macarrons del menú infantil que haver-me de fer la simpàtica amb algun suposat bon partit col.locat casualment al meu costat. Vaig ser molt bona noia, vaig beure amb moderació, no vaig refusar cap ball i vaig respondre amablement tot de preguntes sobre la feina i Madrid. El tema artístic acapara l'atenció i m'estalvio tots els comentaris referents a la meva solteria, quina alegria.
Les plomes de gall d'indi que portava al cap la núvia i l'armilla de butanero del seu ben plantat marit se n'anaven sobre un descapotable a passar la nit de noces a l'Hotel Arts. A cinc minuts del fantàstic pis de la Vil.la Olímpica on han instal.lat el seu niu d'amor. Hauran d'esperar tres mesos almenys a quedar embarassats, ja que el tractament preventiu antimalària els ho impedeix. Demà passat se'n van de safari a Tanzània, último grito de viatge de lluna de mel. Molt romàntic...
Tot plegat un gran negoci, però reconec que m'entendreix la il.lusió d'una parella que s'estima i més quan la felicitat és compartida per la teva família.
Sòfocles
I va arribar el dia. Poc temps vaig dedicar a guarnir-me, un toc de maquillatge i cabells recollits estil natural, ni manicures ni pedicures. Vestit, sabates tenyides per l'ocasió, bolset de pedreria del xino i arracades i anell de préstec de la iaia, tot verd molsa. Color semblant al triat per la mare del nuvi i cinc convidades més, ideals per fer un anunci d'Ajax pino. A cap li quedava tan bé com a mi, "qué contraste más maravilloso con tus cabellos rojizos", afalac que només podia venir d'un desconegut convidat gay.
Vaig ser la primera en abandonar la mansió en solitari i emprenyada perquè la xofer no estava a punt. Vestida de "princesa del pèsol", camuflada darrera unes ulleres de sol vaig trobar afortunadament un taxi abans de morir sota el sol. Els músics ja portaven un quart d'hora assajant quan la solista arribava, donant la raó al tòpic dels cantants divos que sempre s'han de fer notar.
Dins l'església no feia excessiva calor i va ser una cerimònia prou suportable. Tots vam col.laborar: la blanca y radiante novia no es va fer esperar, el capellà no va ser pesat, els pocs nens no van bramar en excés i jo vaig intentar cantar poc i bé. Vaig triomfar especialment amb la interpretació de Sonrisas y lágrimas, fent que aquestes afloressin en els ulls d'una emocionada mare de la núvia.
Fins i tot la sagristana amb l'escombra a la mà em va felicitar: "Una mica més i no et reconec. Tu ets la de la bici!". La desgrenyada de pantalons curts i samarreta descolorida que el dia anterior havia anat a l'església a inspeccionar el terreny era la mateixa noia que cantava l'AveMaria!
Delicatessen a l'aperitiu i sopar de mariconades (en opinió del meu pare), vi, cava, cafè, copa, sorpreses, regals, ball... Excepte pastís de noces i puro, va haver-hi de tot, fins i tot una parella de lesbianes perquè les iaies poguessin fer safareig. Llàstima del puro... Jo no fumo però m'agrada emular la Sara Montiel en aquestes ocasions. Ara que el tabac està tan mal vist regalen flors i bombons. Un casament fantàstic: sense parlaments al sopar i sense video record que mai ens podran obligar a veure!
Molt hàbilment vaig canviar el lloc que m'havien assignat sense que ningú se n'adonés. Vaig preferir la taula familiar amb el perill que suposava tacar el vestidet amb el tomàquet dels macarrons del menú infantil que haver-me de fer la simpàtica amb algun suposat bon partit col.locat casualment al meu costat. Vaig ser molt bona noia, vaig beure amb moderació, no vaig refusar cap ball i vaig respondre amablement tot de preguntes sobre la feina i Madrid. El tema artístic acapara l'atenció i m'estalvio tots els comentaris referents a la meva solteria, quina alegria.
Les plomes de gall d'indi que portava al cap la núvia i l'armilla de butanero del seu ben plantat marit se n'anaven sobre un descapotable a passar la nit de noces a l'Hotel Arts. A cinc minuts del fantàstic pis de la Vil.la Olímpica on han instal.lat el seu niu d'amor. Hauran d'esperar tres mesos almenys a quedar embarassats, ja que el tractament preventiu antimalària els ho impedeix. Demà passat se'n van de safari a Tanzània, último grito de viatge de lluna de mel. Molt romàntic...
Tot plegat un gran negoci, però reconec que m'entendreix la il.lusió d'una parella que s'estima i més quan la felicitat és compartida per la teva família.
jueves, junio 29, 2006
Sensibilitat als peus
"La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra: no hi ha recepta de la vida que vagi bé per tots"
Carl Gustav Jung
La tia pràctica no ha marxat fins que la meva mare ha acabat l'interrogatori i després d'haver donat el vist-i-plau al Pronovias instal.lat a la mansió. Les Teresines del menjador hem continuat feinejant.
La tieta que viu a casa és la modista oficial. Començant per eixamplar el seu vestit comprat de rebaixes a 6 mesos vista que ara no li corda. Adaptant un vestit molinero per a la iaia presumida, amb els seus 87 anys vol que li escotin la brusa i li acurtin la faldilla. Fent unes pinces aquí i allà per una, escurçant una vora per l'altra, ajustant uns tirants...
La meva mare és la supervisora general. Ens ha obligat a totes a estrenar modelet mentre consenteix que el seu marit es posi el vestit de sempre, camisa i corbata nova i no es notarà. Fa mesos que recorre botiga rere botiga. En el seu cas, finalment s'ha decidit per un vestit que no té res a veure amb la seva idea original. Amb el tipet que lluu últimament causarà sensació. Em comença a preocupar la seva anorèxia menopàusica. S'ha tornat una experta en dietes proteiques i dissociades, coneix tots els truquillos per fer règim i recita de memòria el llibre de Montignac com si fos la Bíblia. S'ha aprimat moltíssim però es mira al mirall i es veu grossa.
El meu pare pateix una malaltia que s'anomena cansament pel casament. El que més li reventa serà fer de xofer, deixar la iaia, la tia modista i la dona a la porta i anar-se'n a aparcar tot sol, com sempre. Segur que li faria il.lusió entrar alguna filla de bracet a l'altar. De moment cap té intenció de fer-li interpretar el paper de pare de la núvia. Sempre ha bromejat amb el tema dels gendres, "Porteu a qui volgueu a casa. Això sí, un negre no!" i afegia mig rient "Bé, si té peles..." Si sabés que fa poc un gay cubà pels papers m'oferia 3000 € per casar-me amb ell!
S'acosta dissabte i cada dia hi ha més nervis. Segueixo sense hora a la perruqueria i sense haver decidit les sabates que em posaré. Tant de bo trobés alguna sabateta mona als xinos per sortir del pas. Aquesta gent que feien l'animalada d'embenar els peus de les nenes perquè no els creixessin i poder-les ben casar, no podrien creure mai que una dona pugui calçar un 42. No tinc el peuet de la Ventafocs, deu ser per això que mai em trobarà el meu príncep blau.
Se n'ha anat la tia pràctica i ningú em farà costat. La seva alçada de metre vuitanta també té un número de peu gran a joc. Ella entendria que no tinc ganes de gastar-me un pastón per unes sabates que em faran mal i que mai més em posaré.
Carl Gustav Jung
La tia pràctica no ha marxat fins que la meva mare ha acabat l'interrogatori i després d'haver donat el vist-i-plau al Pronovias instal.lat a la mansió. Les Teresines del menjador hem continuat feinejant.
La tieta que viu a casa és la modista oficial. Començant per eixamplar el seu vestit comprat de rebaixes a 6 mesos vista que ara no li corda. Adaptant un vestit molinero per a la iaia presumida, amb els seus 87 anys vol que li escotin la brusa i li acurtin la faldilla. Fent unes pinces aquí i allà per una, escurçant una vora per l'altra, ajustant uns tirants...
La meva mare és la supervisora general. Ens ha obligat a totes a estrenar modelet mentre consenteix que el seu marit es posi el vestit de sempre, camisa i corbata nova i no es notarà. Fa mesos que recorre botiga rere botiga. En el seu cas, finalment s'ha decidit per un vestit que no té res a veure amb la seva idea original. Amb el tipet que lluu últimament causarà sensació. Em comença a preocupar la seva anorèxia menopàusica. S'ha tornat una experta en dietes proteiques i dissociades, coneix tots els truquillos per fer règim i recita de memòria el llibre de Montignac com si fos la Bíblia. S'ha aprimat moltíssim però es mira al mirall i es veu grossa.
El meu pare pateix una malaltia que s'anomena cansament pel casament. El que més li reventa serà fer de xofer, deixar la iaia, la tia modista i la dona a la porta i anar-se'n a aparcar tot sol, com sempre. Segur que li faria il.lusió entrar alguna filla de bracet a l'altar. De moment cap té intenció de fer-li interpretar el paper de pare de la núvia. Sempre ha bromejat amb el tema dels gendres, "Porteu a qui volgueu a casa. Això sí, un negre no!" i afegia mig rient "Bé, si té peles..." Si sabés que fa poc un gay cubà pels papers m'oferia 3000 € per casar-me amb ell!
S'acosta dissabte i cada dia hi ha més nervis. Segueixo sense hora a la perruqueria i sense haver decidit les sabates que em posaré. Tant de bo trobés alguna sabateta mona als xinos per sortir del pas. Aquesta gent que feien l'animalada d'embenar els peus de les nenes perquè no els creixessin i poder-les ben casar, no podrien creure mai que una dona pugui calçar un 42. No tinc el peuet de la Ventafocs, deu ser per això que mai em trobarà el meu príncep blau.
Se n'ha anat la tia pràctica i ningú em farà costat. La seva alçada de metre vuitanta també té un número de peu gran a joc. Ella entendria que no tinc ganes de gastar-me un pastón per unes sabates que em faran mal i que mai més em posaré.
miércoles, junio 28, 2006
Una tia pràctica
"Les bones famílies generalment són pitjors que qualsevol altra"
Anthony Hope
Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!
No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".
Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.
Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.
Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.
La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...
No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...
"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"
L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.
(Seguirà la tortura sobre el casament.)
Anthony Hope
Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!
No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".
Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.
Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.
Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.
La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...
No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...
"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"
L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.
(Seguirà la tortura sobre el casament.)
sábado, junio 24, 2006
Tres sants i un Joan del riu
"Tots els triomfs neixen quan ens atrevim a començar"
F. Eugene Ware
"Sant Joan, el dia més gran". Vaig anar a la revetlla amb la feina feta i tots els Joans felicitats, començant per la família que "De Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases".
El tiet Joan té l'honor per edat i antiguitat de ser el primer. Content de sentir-me, em pregunta per on estic i per la feina. Els tiets no van poder tenir fills i les tres nebodes érem les ninetes dels seus ulls. Ara, tres desagraïdes: una amb el seu nòvio a la Costa Brava, l'altra fent sarsuela a Madrid i la petita dedicada als estudis i a les ganes de sortir.
Diu que poca cosa celebren, coca i al llit aviat que a la tele no faran res de bo. Els truco que ja estan a taula, quan un és vell sopa a les 9, diu. "Però si encara no són 3/4 de 9 tiet, i tu no ets un vell!" La tieta que no li importa passar el dia cuinant li haurà preparat algun plat especial. Ell té una bona panxa però és un jubilat actiu que s'entreté reparant qualsevol aparell que troba als Encants.
El meu cosí Joan no m'agafa el telèfon, deu estar liat. Trucaré d'aquí 5 minuts. Abans de complir-ne 30 ja estava casat, tenia contracte indefinit, cotxe, hipoteca i neixia el seu fill. Les comparacions són odioses així que no parlaré de la situació actual de la seva cosina. Contesta al mòbil. Han anat al Montseny el cap de setmana i estava posant el petit a dormir.
"Poca festa... una mica de coca i a dormir que demà abans de les 8 ja estarem en dansa. Tu sí que vius bé!" No es pot tenir tot, està clar.
Després d'enviar uns missatgets a amics Joans més llunyans, truco al Joan amic íntim de la parella del meu amic íntim, culpable que l'estiu passat me n'anés a cantar a la capital. Una vida de pel.lícula. Té un accident de cotxe i la seva dona queda en coma 7 anys fins que mor. Ell es queda sol cuidant la seva filleta d'1 any i mig i deixa el cant que era la seva passió. Refà la seva vida i té un altre fill. Es separa per sortir de l'armari i ho perd tot. Li toca acceptar-se, pagar lloguer, hipoteca de la casa que no viu, pensió per al fill que gairebé no veu, estudis, menjar i capricis de la filla i d'ell. Però recupera les ganes de fer coses i les inquietuds artístiques.
Aquest mes de març troba nòvio i una setmana més tard agafa la baixa per depressió. Vaig parlar fa poc amb ell i em diu que està molt millor. Conscient de les seves circumstàncies es dedicarà com cal a la feina de professor a l'Institut i fora tonteries. No entenc res. Em parla l'home que fa uns mesos amb un cubata a la mà m'animava a deixar-ho tot per cantar? Quin descans quan salta el contestador i m'estalvio de saber els seus plans desoladors per avui: "Només volia felicitar-te, espero que estiguis més bé. Un petó"
Tres Joans i cap foguera per cremar!
Us explicaré la revetlla d'un altre Joan. Un Joan que s'atreveix a trucar una noieta per anar a passejar per la platja. Són les dues passades, l'hora més o menys és la de sempre, només canviaran el teclat per la veu i la presència física de l'altre. Ell ve preparat amb tovallola, ampolla de vi i aigua. Ella ha encarregat un castell de focs per l'especial ocasió però amb els nervis ha oblidat pentinar-se.
Creuen saber moltes coses sobre l'altre: el que diu, el que pensa, el que escriu... però són dos desconeguts que es troben entre la gentada amb banda sonora d'onades i petards. Cap conversa podria ser més interessant que l'emoció de sentir la veu de l'altre quan diu el teu nom, de mirar uns ulls tímids, o de descobrir que bé senta riure plegats... Llàstima que no quedarà el record de les picades dels mosquits que amb el fum ell foragitava ni les petjades d'ànecs grans que la marea suau va esborrar.
Felicitats, Joan!
F. Eugene Ware
"Sant Joan, el dia més gran". Vaig anar a la revetlla amb la feina feta i tots els Joans felicitats, començant per la família que "De Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases".
El tiet Joan té l'honor per edat i antiguitat de ser el primer. Content de sentir-me, em pregunta per on estic i per la feina. Els tiets no van poder tenir fills i les tres nebodes érem les ninetes dels seus ulls. Ara, tres desagraïdes: una amb el seu nòvio a la Costa Brava, l'altra fent sarsuela a Madrid i la petita dedicada als estudis i a les ganes de sortir.
Diu que poca cosa celebren, coca i al llit aviat que a la tele no faran res de bo. Els truco que ja estan a taula, quan un és vell sopa a les 9, diu. "Però si encara no són 3/4 de 9 tiet, i tu no ets un vell!" La tieta que no li importa passar el dia cuinant li haurà preparat algun plat especial. Ell té una bona panxa però és un jubilat actiu que s'entreté reparant qualsevol aparell que troba als Encants.
El meu cosí Joan no m'agafa el telèfon, deu estar liat. Trucaré d'aquí 5 minuts. Abans de complir-ne 30 ja estava casat, tenia contracte indefinit, cotxe, hipoteca i neixia el seu fill. Les comparacions són odioses així que no parlaré de la situació actual de la seva cosina. Contesta al mòbil. Han anat al Montseny el cap de setmana i estava posant el petit a dormir.
"Poca festa... una mica de coca i a dormir que demà abans de les 8 ja estarem en dansa. Tu sí que vius bé!" No es pot tenir tot, està clar.
Després d'enviar uns missatgets a amics Joans més llunyans, truco al Joan amic íntim de la parella del meu amic íntim, culpable que l'estiu passat me n'anés a cantar a la capital. Una vida de pel.lícula. Té un accident de cotxe i la seva dona queda en coma 7 anys fins que mor. Ell es queda sol cuidant la seva filleta d'1 any i mig i deixa el cant que era la seva passió. Refà la seva vida i té un altre fill. Es separa per sortir de l'armari i ho perd tot. Li toca acceptar-se, pagar lloguer, hipoteca de la casa que no viu, pensió per al fill que gairebé no veu, estudis, menjar i capricis de la filla i d'ell. Però recupera les ganes de fer coses i les inquietuds artístiques.
Aquest mes de març troba nòvio i una setmana més tard agafa la baixa per depressió. Vaig parlar fa poc amb ell i em diu que està molt millor. Conscient de les seves circumstàncies es dedicarà com cal a la feina de professor a l'Institut i fora tonteries. No entenc res. Em parla l'home que fa uns mesos amb un cubata a la mà m'animava a deixar-ho tot per cantar? Quin descans quan salta el contestador i m'estalvio de saber els seus plans desoladors per avui: "Només volia felicitar-te, espero que estiguis més bé. Un petó"
Tres Joans i cap foguera per cremar!
Us explicaré la revetlla d'un altre Joan. Un Joan que s'atreveix a trucar una noieta per anar a passejar per la platja. Són les dues passades, l'hora més o menys és la de sempre, només canviaran el teclat per la veu i la presència física de l'altre. Ell ve preparat amb tovallola, ampolla de vi i aigua. Ella ha encarregat un castell de focs per l'especial ocasió però amb els nervis ha oblidat pentinar-se.
Creuen saber moltes coses sobre l'altre: el que diu, el que pensa, el que escriu... però són dos desconeguts que es troben entre la gentada amb banda sonora d'onades i petards. Cap conversa podria ser més interessant que l'emoció de sentir la veu de l'altre quan diu el teu nom, de mirar uns ulls tímids, o de descobrir que bé senta riure plegats... Llàstima que no quedarà el record de les picades dels mosquits que amb el fum ell foragitava ni les petjades d'ànecs grans que la marea suau va esborrar.
Felicitats, Joan!
jueves, junio 22, 2006
L'hora de la palla
"Aquí em teniu, cascant-me-la a la dutxa. Per a mi el millor moment del dia. A partir d'aquí, tot va a pitjor". (American Beauty)
Sopar improvisat de diumenge amb els meus dos amics solters. Pel camí només es fixen en els pits i en les minifaldilles perilloses de les adolescents que ens creuem. Quina falta de delicadesa! Però a mi m'encanta que no es tallin ni un pèl en els seus comentaris sexistes, ho interpreto com a prova de la seva sincera amistat.
Taula lliure a la terrassa, ens asseiem a la fresca que els ànims van calents. Aquesta nit els astres no han acompanyat, només ha lligat l'actor i no li ha fet cap il.lusió. Un rubiales de la taula del costat no parava de mirar-lo. Era tan descarat que fins i tot se n'ha adonat el músic que no s'entera mai d'aquestes coses. I menys encara si té la vista distreta en les cuetes de la cambrera.
Ha passat la tarda davant la tele amb un cutre telefilm romàntic, l'altre ha confessat haver vist un tros fent zapping. Sorprenent, al cine sempre em porten a veure Matrix! L'argument era menys apassionant que un partit del mundial entre Tanzània i Kuala Lumpur. El protagonista perd el seu amor en un accident i anys després el retroba en la ignorada empleada d'un McDonalds. Casualitats de la vida, ella porta el cor transplantat de la seva dona morta!
Suplico que parin de torturar-me amb les desgràcies de la pobre parella que ha patit tant! Les dificultats de la vida no deuen ser tan dures quan tots dos són guapíssims i ella té un bon parell de... raons que han aconseguit que un dels ximples no s'hagi adormit al sofà. Però res els atura, així que canvio de canal i em concentro en els spaghetti. Fins que han pujat el volum com quan arriben els anuncis.
Fart de tantes mentides, d'històries que a la vida real no passen, de falses esperances... El músic amb la seva feina tocant als serveis funeraris ho té cru. Les amigues i familiars d'un difunt no estan per la labor del flirteig al tanatori. I anant a tot arreu amb moto, ni l'opció de lligar al metro li queda! A poc a poc les disertacions transcendents arriben al tema que l'amoïna de veritat: enyora el seu polvet. Ho va deixar farà un any amb la seva nòvia, quan ja tenien pis i data de casament a Montserrat. Una rossa de tint educada en col.legi de monges, professora d'aeròbic per pagar-se la carrera de Dret i filla de perruquera, quin pedigree. Va ser un trencament molt dolorós, sobretot per als sogres i els consogres que s'havien fet tan amics.
I la seva indignació va en augment i amb raó: la nena moníssima que li ha servit la pizza amb pernil i xampinyons ni se l'ha mirat. Si estiguéssim en una pel.li, una Sofia Loren d'escot abundant hauria picat l'ullet al desenganyat Violinista de la teulada. Ella seria una melòmana que en un concert al Palau de la Música s'hauria enamorat de l'atractiu Concertino i ell seria un fan de la mozzarella italiana. Amb la posta de sol passejarien per la platja de la Marbella i aviat ell li declararia el seu amor tocant una Serenata entre els nínxols del romàntic Cementiri del Poblenou...
Aquest guió té possibilitats. L'actor i jo treiem la Celestina que tots portem dins i cridem la Ragazza. El tímid indignat no reacciona i per salvar la situació preguntem per com la fan la sangria. La Cuetes respon que és un secret de l'amo, i se'n va remenant el cul. Ni que fos la recepta de la Coca Cola! Què s'ha cregut la chicholina aquesta! Ens fa mal la seva indiferència i li diem al desencantat amic que aquella antipàtica no deu gastar ni una talla 90 i segur que és antiorgàsmica. Que se li treguin les ganes aviat de passar-li l'arc: no tenim ganes de sopar pizza cada dia.
No li tocarà més remei que consolar-se a internet. És tan fàcil trobar un rotllo que ja ni ve de gust. Volem una història bonica, reclamem el nostre dret a viure un amor de pel.lícula! Quedar, fer la cervesa, el polvo, i després què? Per desfogar-se amb algú qualsevol és millor fer-se una palla. Per fi un tema interessant! Preferències: lloc, hora, freqüència, estil, fantasies... No us escandalitzeu ara. Poc temps li dediquem a la pràctica diària i solitària amb l'instrument el violinista celest, el guitarrista kumba ya i la cantant expianista.
No prenem postres, ni tan sols els deixo mirar la carta, sentirien curiositat pel nou Soufflé recepta del tiet o les propostes d'estiu de Xarrup de llimona o de Crema catalana i no estic per històries. Demanem il conto i marxem abans que la frígida cameriera ens pugui encomanar la seva insatisfacció. Sense pastís o gelat ens quedarem amb gana a no ser que tirem mà del self service menys perillós, fàcil, econòmic, còmode i plaent que hi ha.
Sopar improvisat de diumenge amb els meus dos amics solters. Pel camí només es fixen en els pits i en les minifaldilles perilloses de les adolescents que ens creuem. Quina falta de delicadesa! Però a mi m'encanta que no es tallin ni un pèl en els seus comentaris sexistes, ho interpreto com a prova de la seva sincera amistat.
Taula lliure a la terrassa, ens asseiem a la fresca que els ànims van calents. Aquesta nit els astres no han acompanyat, només ha lligat l'actor i no li ha fet cap il.lusió. Un rubiales de la taula del costat no parava de mirar-lo. Era tan descarat que fins i tot se n'ha adonat el músic que no s'entera mai d'aquestes coses. I menys encara si té la vista distreta en les cuetes de la cambrera.
Ha passat la tarda davant la tele amb un cutre telefilm romàntic, l'altre ha confessat haver vist un tros fent zapping. Sorprenent, al cine sempre em porten a veure Matrix! L'argument era menys apassionant que un partit del mundial entre Tanzània i Kuala Lumpur. El protagonista perd el seu amor en un accident i anys després el retroba en la ignorada empleada d'un McDonalds. Casualitats de la vida, ella porta el cor transplantat de la seva dona morta!
Suplico que parin de torturar-me amb les desgràcies de la pobre parella que ha patit tant! Les dificultats de la vida no deuen ser tan dures quan tots dos són guapíssims i ella té un bon parell de... raons que han aconseguit que un dels ximples no s'hagi adormit al sofà. Però res els atura, així que canvio de canal i em concentro en els spaghetti. Fins que han pujat el volum com quan arriben els anuncis.
Fart de tantes mentides, d'històries que a la vida real no passen, de falses esperances... El músic amb la seva feina tocant als serveis funeraris ho té cru. Les amigues i familiars d'un difunt no estan per la labor del flirteig al tanatori. I anant a tot arreu amb moto, ni l'opció de lligar al metro li queda! A poc a poc les disertacions transcendents arriben al tema que l'amoïna de veritat: enyora el seu polvet. Ho va deixar farà un any amb la seva nòvia, quan ja tenien pis i data de casament a Montserrat. Una rossa de tint educada en col.legi de monges, professora d'aeròbic per pagar-se la carrera de Dret i filla de perruquera, quin pedigree. Va ser un trencament molt dolorós, sobretot per als sogres i els consogres que s'havien fet tan amics.
I la seva indignació va en augment i amb raó: la nena moníssima que li ha servit la pizza amb pernil i xampinyons ni se l'ha mirat. Si estiguéssim en una pel.li, una Sofia Loren d'escot abundant hauria picat l'ullet al desenganyat Violinista de la teulada. Ella seria una melòmana que en un concert al Palau de la Música s'hauria enamorat de l'atractiu Concertino i ell seria un fan de la mozzarella italiana. Amb la posta de sol passejarien per la platja de la Marbella i aviat ell li declararia el seu amor tocant una Serenata entre els nínxols del romàntic Cementiri del Poblenou...
Aquest guió té possibilitats. L'actor i jo treiem la Celestina que tots portem dins i cridem la Ragazza. El tímid indignat no reacciona i per salvar la situació preguntem per com la fan la sangria. La Cuetes respon que és un secret de l'amo, i se'n va remenant el cul. Ni que fos la recepta de la Coca Cola! Què s'ha cregut la chicholina aquesta! Ens fa mal la seva indiferència i li diem al desencantat amic que aquella antipàtica no deu gastar ni una talla 90 i segur que és antiorgàsmica. Que se li treguin les ganes aviat de passar-li l'arc: no tenim ganes de sopar pizza cada dia.
No li tocarà més remei que consolar-se a internet. És tan fàcil trobar un rotllo que ja ni ve de gust. Volem una història bonica, reclamem el nostre dret a viure un amor de pel.lícula! Quedar, fer la cervesa, el polvo, i després què? Per desfogar-se amb algú qualsevol és millor fer-se una palla. Per fi un tema interessant! Preferències: lloc, hora, freqüència, estil, fantasies... No us escandalitzeu ara. Poc temps li dediquem a la pràctica diària i solitària amb l'instrument el violinista celest, el guitarrista kumba ya i la cantant expianista.
No prenem postres, ni tan sols els deixo mirar la carta, sentirien curiositat pel nou Soufflé recepta del tiet o les propostes d'estiu de Xarrup de llimona o de Crema catalana i no estic per històries. Demanem il conto i marxem abans que la frígida cameriera ens pugui encomanar la seva insatisfacció. Sense pastís o gelat ens quedarem amb gana a no ser que tirem mà del self service menys perillós, fàcil, econòmic, còmode i plaent que hi ha.
domingo, junio 18, 2006
Fi de curs
"Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor."
(L'emigrant) Jacint Verdaguer
Mes de juny, agenda atapeïda dels assajos habituals i dels extres, audicions, concerts, reunions, claustres... I a més, la calor que comença a apretar, els nervis dels exàmens finals, controls, avaluacions, informes, nens suats i neguitosos i professors agobiats.
Se'm fa estrany aquest any passar aquests dies amb tanta tranquil.litat. Feliç de no haver d'aguantar interminables audicions d'instrument en una sala atapeïda de pares que no dubten de la genialitat del seu fill i iaies que es venten sorollosament. Alliberada de fer exhaustius informes en els que has de camuflar les ineptituds dels alumnes i d'escoltar en avorrides reunions de professors anècdotes sense gràcia o mentides sobre la Gran Pedagogia. Despreocupada de l'organització de concerts, de la seva qualitat musical i dels resultats acadèmics.
Tampoc tinc motius per enyorar les famoses i envejades vacances dels mestres. En el meu cas eren una estafa: vacances de treballar i de cobrar. M'acomiadaven al juny amb un somriure de bon-estiu i em tornaven a contractar al setembre! Entre estalvis, atur i col.laboració econòmica de la parella o dels progenitors el col.lectiu de mestres de música sobreviu juliol i agost com pot. Per això alguns opten per la Primària encara que els toqui fer mates i socials, els atrevits s'enfronten amb el difícil alumnat de Secundària i els més afortunats es col.loquen en Conservatoris o Escoles Municipals.
La meva situació laboral actual no és millor: ara treballo o ara no, cap nòmina espectacular i els bolos mai saps quan els cobraràs. Tot i així, les vicissituds d'una artistilla amb l'ala trencada cantant "un mantón de la Chi-na-na..." que viu amb un majordom a 600 km del seu hàbitat natural, sense bici, sense mar i sense Estatut són envejades pels meus excompanys de feina. Tants anys de sacrifici de Rubinsteins asseguts davant un moble o de Callas patint per no enconstipar-se, no es veuen recompensats en l'ensenyança del do-re-mi a una colla de maleducats.
De totes maneres, l'obrera de l'espectacle confessa que troba a faltar fer classe. Protagonista absoluta de l'escenari de la seva aula. Amb sublims interpretacions seguint un guió ben après o fruit de la improvisació aplaudides pel gran públic. Llàstima que el d'algunes funcions pretenia fer-li la guitza, però aconseguia generalment baixar el teló victoriosa.
Hi ha un mètode infal.lible per a superar l'enyorança de la vida pedagògica. Aquests dies estic visitant exescoles, excompanys, exalumnes i assisteixo a tots els festivals de fi de curs que puc. Estic segura que la meva cura d'intoxicació donarà resultat aviat i podré marxar sense recança a Madrid a sarsuelejar.
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor."
(L'emigrant) Jacint Verdaguer
Mes de juny, agenda atapeïda dels assajos habituals i dels extres, audicions, concerts, reunions, claustres... I a més, la calor que comença a apretar, els nervis dels exàmens finals, controls, avaluacions, informes, nens suats i neguitosos i professors agobiats.
Se'm fa estrany aquest any passar aquests dies amb tanta tranquil.litat. Feliç de no haver d'aguantar interminables audicions d'instrument en una sala atapeïda de pares que no dubten de la genialitat del seu fill i iaies que es venten sorollosament. Alliberada de fer exhaustius informes en els que has de camuflar les ineptituds dels alumnes i d'escoltar en avorrides reunions de professors anècdotes sense gràcia o mentides sobre la Gran Pedagogia. Despreocupada de l'organització de concerts, de la seva qualitat musical i dels resultats acadèmics.
Tampoc tinc motius per enyorar les famoses i envejades vacances dels mestres. En el meu cas eren una estafa: vacances de treballar i de cobrar. M'acomiadaven al juny amb un somriure de bon-estiu i em tornaven a contractar al setembre! Entre estalvis, atur i col.laboració econòmica de la parella o dels progenitors el col.lectiu de mestres de música sobreviu juliol i agost com pot. Per això alguns opten per la Primària encara que els toqui fer mates i socials, els atrevits s'enfronten amb el difícil alumnat de Secundària i els més afortunats es col.loquen en Conservatoris o Escoles Municipals.
La meva situació laboral actual no és millor: ara treballo o ara no, cap nòmina espectacular i els bolos mai saps quan els cobraràs. Tot i així, les vicissituds d'una artistilla amb l'ala trencada cantant "un mantón de la Chi-na-na..." que viu amb un majordom a 600 km del seu hàbitat natural, sense bici, sense mar i sense Estatut són envejades pels meus excompanys de feina. Tants anys de sacrifici de Rubinsteins asseguts davant un moble o de Callas patint per no enconstipar-se, no es veuen recompensats en l'ensenyança del do-re-mi a una colla de maleducats.
De totes maneres, l'obrera de l'espectacle confessa que troba a faltar fer classe. Protagonista absoluta de l'escenari de la seva aula. Amb sublims interpretacions seguint un guió ben après o fruit de la improvisació aplaudides pel gran públic. Llàstima que el d'algunes funcions pretenia fer-li la guitza, però aconseguia generalment baixar el teló victoriosa.
Hi ha un mètode infal.lible per a superar l'enyorança de la vida pedagògica. Aquests dies estic visitant exescoles, excompanys, exalumnes i assisteixo a tots els festivals de fi de curs que puc. Estic segura que la meva cura d'intoxicació donarà resultat aviat i podré marxar sense recança a Madrid a sarsuelejar.
jueves, junio 15, 2006
Manyagoi greuge
"A mi no m'agraden les persones que es queixen... Una persona que plora i crida davant d'un drama no et fa pena, et fa pena aquella que calla i aguanta"
Mercè Rodoreda
No suporto la gent que es passa el dia queixant-se per tot. Res els sembla bé i a tot li posen pegues. Sempre estan rebufant i fent cara de fàstic. Només la canvien per una d'immutable, ben estudiada, perquè res que els expliquis afecti el seu acurat rictus. Amargats, avorrits, irritables, susceptibles...
Jo puc ser una d'aquestes, la pitjor. Fent cara de gos i trobant els aspectes negatius a tot no em guanya ningú. No cal que m'esforci gaire per a desanimar el personal i amargar-los el dia. I no estic sola en la meva missió, tants que conec especialistes en generar mal rotllo. No voldria ser així, però em veig obligada a ser-ho. Ho faig per ser acceptada pel món i sentir-me integrada en la societat.
Tanta gent que ha après a fingir i a callar. Hi ha coses que fa lleig dir-les, i cap pitjor que la confessió de ser feliç. Si per alguna casualitat a algú li sembla ser-ho, ho dissimula, no fos cas que algú altre se n'adonés i volgués amargar-li l'efímer instant de felicitat.
No existeix la felicitat absoluta. Generalment, com amb la propietat, la responsabilitat i la llibertat, on comença la d'un acaba la de l'altre. Potser és millor que sigui relativa, amb l'emoció de guanyar o perdre-la, i per descomptat el dret a queixa.
El problema és que no sé a quina oficina adreçar-me per manifestar el meu descontent i menys encara quins motius especificar en el full de reclamació.
Mercè Rodoreda
No suporto la gent que es passa el dia queixant-se per tot. Res els sembla bé i a tot li posen pegues. Sempre estan rebufant i fent cara de fàstic. Només la canvien per una d'immutable, ben estudiada, perquè res que els expliquis afecti el seu acurat rictus. Amargats, avorrits, irritables, susceptibles...
Jo puc ser una d'aquestes, la pitjor. Fent cara de gos i trobant els aspectes negatius a tot no em guanya ningú. No cal que m'esforci gaire per a desanimar el personal i amargar-los el dia. I no estic sola en la meva missió, tants que conec especialistes en generar mal rotllo. No voldria ser així, però em veig obligada a ser-ho. Ho faig per ser acceptada pel món i sentir-me integrada en la societat.
Tanta gent que ha après a fingir i a callar. Hi ha coses que fa lleig dir-les, i cap pitjor que la confessió de ser feliç. Si per alguna casualitat a algú li sembla ser-ho, ho dissimula, no fos cas que algú altre se n'adonés i volgués amargar-li l'efímer instant de felicitat.
No existeix la felicitat absoluta. Generalment, com amb la propietat, la responsabilitat i la llibertat, on comença la d'un acaba la de l'altre. Potser és millor que sigui relativa, amb l'emoció de guanyar o perdre-la, i per descomptat el dret a queixa.
El problema és que no sé a quina oficina adreçar-me per manifestar el meu descontent i menys encara quins motius especificar en el full de reclamació.
martes, junio 13, 2006
Prostitució musical
"Casar-se està bé. No casar-se està millor"
Sant Agustí
Els meus amics sortosament no són de casar-se. Entre els solters convençuts o amb por al compromís o que no hi ha qui els compri, els gays que abans no hi tenien dret, els emparellats amb seny que no necessiten firmar cap document o sense diners, a poques bodes em conviden!
Així que m'he estalviat de cantar unes quantes AveMaries. Saben que quan els arribi el fatal moment si volen estaré al seu costat fent posat de soprano. La promesa em va sortir cara el dia que l'amiga antisistema de la meva germana es casava per papers amb un neozelandès i pretenia que cantés "L'Empordà" de Sopa de cabra! A canvi de la popular sardana una havanera com "La gavina" i en honor a la boyfriend's family una melodia maorí apresa d'un CD que vaig trobar al Corte Inglés de la Kiri Ke Tekagas.
No sé per què no es fien del meu criteri i em maregen amb peticions estúpides. Tant els amics i parents com els desconeguts que em contracten per a la música de la cerimònia. Perquè no sigui tan impersonal convido el futur matrimoni a casa. Alguns necessiten comprovar el material. Comprensible: obliguen a dos-cents convidats acalorats i amb ganes de fer l'aperitiu a escoltar-me i a sobre els costarà una pasta. Almenys que ho facin des del convenciment que tot quedarà preciós. D'altres es presenten amb la comitiva de mare, sogra, padrina, germanes, veïnes... i només sentir el "Aaaaaaaa vee...." ja les tinc a totes plorant emocionades. Als stressats amb l'emprova del vestit i la tria de flors els tatarejo la Marxa nupcial per telèfon, trien el que els sona i canto el que em sembla.
Fer sempre el mateix és còmode però avorreix. Així que no ofereixo gaire resistència i satisfaig els desitjos dels noucasats. Prefereixo als Clásicos populares "La Vie en rose" per a un fan de l'Edith Piaf, "Over the rainbow" per a la noieta que es casava amb un Capità de l'exèrcit americà, o "Maitetxu mia"o la "Salve rociera" dedicada als parents de llunyes terres. Temo el dia que em demanin el "Cant del Barça"!
I els pitjors de tots són els de la família. El meu cosí petit i la seva futura esposa em van fer tornar abans d'un curs a Granada i em recollien a l'aeroport per dir-me ben il.lusionats que volien la Butterfly. No sé què es pensa la gent, com si aprendre una ària pucciniana fos com cantar "La Pastoreta". La boda del gran també va coincidir al bell mig d'un curs meu a Avinyó, talgo amunt talgo avall la cosineta no podia faltar.
Ara toca el braguetazo del cosí mitjà. Tot el dia perseguint els nuvis, no vull sorpreses d'última hora. Aquests volen violins, doncs perfecte, m'acompanyarà el quartet de corda del músic solter. I almenys es casen a Barcelona. L'última boda que he fet era a un "Complexe Nocístic" del Montseny, entre tant revolt vaig arribar tan marejada que encara no sé com vaig poder cantar. S'hauria de casar tothom a Santa Maria del Mar, triada per les pijes de Sarrià per tenir el passadís més llarg per a l'entrada de la blanca y radiante novia.
Últimament estan de moda els de mentida. Es casen amb texans al jutjat i un altre dia fan la pantomima a l'americana: jardins a l'aire lliure, flors oloroses, pameles, senyores de color rosa i actor amb cara de jutge de pau.
Va, reconec que no em lliuro d'emocionar-me i fins i tot pateixo perquè no se'm trenqui la veu. No sé si és cultural o genètic però som totes unes bledes que ens imaginem vestides de blanc a l'encontre del príncep blau, tot i saber d'avançat que no tot són flors i violes. No voldria conèixer el nombre de trencaments...
Amb el bon temps comença la temporada de casaments. Dec ser de les poques persones juntament amb el gremi de fotògrafs o d'hosteleria que se n'alegra quan en té un altre. Cap satisfacció artística però és dinero fácil i un tipus de prostitució tan respectable com qualsevol altra i una feina tan digna i malauradament escassa com fer de girafulls al Liceu.
Sant Agustí
Els meus amics sortosament no són de casar-se. Entre els solters convençuts o amb por al compromís o que no hi ha qui els compri, els gays que abans no hi tenien dret, els emparellats amb seny que no necessiten firmar cap document o sense diners, a poques bodes em conviden!
Així que m'he estalviat de cantar unes quantes AveMaries. Saben que quan els arribi el fatal moment si volen estaré al seu costat fent posat de soprano. La promesa em va sortir cara el dia que l'amiga antisistema de la meva germana es casava per papers amb un neozelandès i pretenia que cantés "L'Empordà" de Sopa de cabra! A canvi de la popular sardana una havanera com "La gavina" i en honor a la boyfriend's family una melodia maorí apresa d'un CD que vaig trobar al Corte Inglés de la Kiri Ke Tekagas.
No sé per què no es fien del meu criteri i em maregen amb peticions estúpides. Tant els amics i parents com els desconeguts que em contracten per a la música de la cerimònia. Perquè no sigui tan impersonal convido el futur matrimoni a casa. Alguns necessiten comprovar el material. Comprensible: obliguen a dos-cents convidats acalorats i amb ganes de fer l'aperitiu a escoltar-me i a sobre els costarà una pasta. Almenys que ho facin des del convenciment que tot quedarà preciós. D'altres es presenten amb la comitiva de mare, sogra, padrina, germanes, veïnes... i només sentir el "Aaaaaaaa vee...." ja les tinc a totes plorant emocionades. Als stressats amb l'emprova del vestit i la tria de flors els tatarejo la Marxa nupcial per telèfon, trien el que els sona i canto el que em sembla.
Fer sempre el mateix és còmode però avorreix. Així que no ofereixo gaire resistència i satisfaig els desitjos dels noucasats. Prefereixo als Clásicos populares "La Vie en rose" per a un fan de l'Edith Piaf, "Over the rainbow" per a la noieta que es casava amb un Capità de l'exèrcit americà, o "Maitetxu mia"o la "Salve rociera" dedicada als parents de llunyes terres. Temo el dia que em demanin el "Cant del Barça"!
I els pitjors de tots són els de la família. El meu cosí petit i la seva futura esposa em van fer tornar abans d'un curs a Granada i em recollien a l'aeroport per dir-me ben il.lusionats que volien la Butterfly. No sé què es pensa la gent, com si aprendre una ària pucciniana fos com cantar "La Pastoreta". La boda del gran també va coincidir al bell mig d'un curs meu a Avinyó, talgo amunt talgo avall la cosineta no podia faltar.
Ara toca el braguetazo del cosí mitjà. Tot el dia perseguint els nuvis, no vull sorpreses d'última hora. Aquests volen violins, doncs perfecte, m'acompanyarà el quartet de corda del músic solter. I almenys es casen a Barcelona. L'última boda que he fet era a un "Complexe Nocístic" del Montseny, entre tant revolt vaig arribar tan marejada que encara no sé com vaig poder cantar. S'hauria de casar tothom a Santa Maria del Mar, triada per les pijes de Sarrià per tenir el passadís més llarg per a l'entrada de la blanca y radiante novia.
Últimament estan de moda els de mentida. Es casen amb texans al jutjat i un altre dia fan la pantomima a l'americana: jardins a l'aire lliure, flors oloroses, pameles, senyores de color rosa i actor amb cara de jutge de pau.
Va, reconec que no em lliuro d'emocionar-me i fins i tot pateixo perquè no se'm trenqui la veu. No sé si és cultural o genètic però som totes unes bledes que ens imaginem vestides de blanc a l'encontre del príncep blau, tot i saber d'avançat que no tot són flors i violes. No voldria conèixer el nombre de trencaments...
Amb el bon temps comença la temporada de casaments. Dec ser de les poques persones juntament amb el gremi de fotògrafs o d'hosteleria que se n'alegra quan en té un altre. Cap satisfacció artística però és dinero fácil i un tipus de prostitució tan respectable com qualsevol altra i una feina tan digna i malauradament escassa com fer de girafulls al Liceu.
