"En l'estudi no existeix la sacietat"
Erasme de Rotterdam
Ningú diria que un any de la meva vida vaig anar a la Universitat a estudiar Sociologia. No recordo ben bé com va anar però vaig ser delegada de classe i representant del Consell Escolar. Implicada en totes les mogudes: xerrades, reunions, reivindicacions, protestes, manifestacions, tallar la Diagonal, nit a la Uni amb sacs de dormir, conflictes amb el Professorat... i molt de bar!
El Cap d'estudis era un impresentable que feia i desfeia, col.locava als seus amiguetes i s'aprofitava de l'alumnat. Em van alertar del perill quan ja m'havia proposat a mi i a uns pocs elegits de participar en un estudi sociològic, el meu nom figura en el llibre que fins i tot va guanyar un premi. Mentrestant el Degà de la Facultat d'Econòmiques em citava per a aclarir certs temes escabrosos... Els últims temps poc m'hi estava, fins i tot m'espantava trobar-me certs elements pels passadissos.
Llegir moltíssim, fer comentaris, treballs i més treballs, biblioteca sense abusar-ne i més de bar! Després de la Facultat, me n'anava cap al Conservatori i a la nit sempre tenia assaig de coral o de teatre. En arribar a casa encara em quedaven no-sé-quantes pàgines per llegir i fer algun escrit i a l'endemà lleva't que tens classe a les 8h. Els findes a part d'anar de marxa amb els amics (estava en edat de sortir) i de recuperar hores de son havia de tocar el piano! En acabar el curs malgrat unes magnífiques notes, els meus pares escoltaven la renúncia a un futur prometedor per a llançar-me al complicat i insegur món de la música.
martes, octubre 31, 2006
domingo, octubre 29, 2006
Voleiada
“L’ànima té il.lusions com l’ocell ales, això és el que la sosté »
Victor Hugo
Una apacible i assolellada tarda convidava a emprendre un vol. Encantada de compartir-lo amb dos coloms pare i filla habituals de la meva rambla. Ell sap tenir cura sense ajuda del seu pollet però preveient les dificultats de l'enlairament ha sol.licitat els serveis d'una professional. Amb un pressupost limitat de pare separat encara ha fet sort i ha trobat una companya de vol a les rebaixes que té l'ala trencada però amb pedigrí familiar de colúmbid.
Tot un honor viure el primer vol a llom de bicicle de la Colometa. El vehicle recuperat en època tardorenca, fent cas omís a la dita “Las bicicletas son para el verano”, després de passar la ITV a cal metge bicicleter a punt estava novament per fer volar coloms.
La petita au ha estat queixosa fins que no hem emprès el vol. Els preparatius se li feien llargs i pesats, calia fixar amb seguretat la seva cadireta i aconseguir protecció per al seu caparró. Tota presumida ha triat un casc de color rosa talla "Colometa-2anys" amb el que els seus ulls vius i tafaners havien de lluitar quan li relliscava i perdia visió de vol.
En les primeres pedalades semblava atemorida però poc a poc ha descobert els nous horitzons que s’obrien enfront seu i cridava amb alegria tot allò que el nom coneixia. Aviat ha començat a riure, a respondre a les “brometes” i a jugar a amagar-se i aparèixer del seu casc. Conducció prudent que no ha previst la fresca brisa d’una voleiada vora el mar ni ha volgut evitar els riscos de felicitat de la vivència. En l’última part del trajecte l'ocelleta ha començat a remugar i amb raó, potser massa llarg resultava el primer passeig a dues rodes.
Una experiència emocionant que mereixia un feliç final acomplint la rutina habitual. Mentre el Colomet feia sopar ella picotejava pinyons i gosava jugar amb mi que sóc una ocell poc coneguda. Fent temps per a l’obligat bany de final de jornada la Colometa ha rebut la seva primera classe de piano no oficial, aprenent a tocar glissandi i parant atenció a la cançoneta que el seu reclamat a tota hora papa intentava teclejar. (Pobre veïnat, maleiran el dia que aquest tocat de l’ala feia estrident regal)
Bany en piscineta/banyera i sopar de pastanaga, rap i iogurt. No ha deixat ni una molla, aquesta Colometa ha sortit molt bona menjadora! El “moment literari” ha arribat amb les postres quan la petita poetessa ha tastat la mel per primera vegada a la vida. La seva llengota de fàstic intentant desfer-se d’aquella menja enganxifosa li ha inspirat el vers que serà leitmotiv de la seva Oda a la dolçor “Mel no, sucre sí!”
Victor Hugo
Una apacible i assolellada tarda convidava a emprendre un vol. Encantada de compartir-lo amb dos coloms pare i filla habituals de la meva rambla. Ell sap tenir cura sense ajuda del seu pollet però preveient les dificultats de l'enlairament ha sol.licitat els serveis d'una professional. Amb un pressupost limitat de pare separat encara ha fet sort i ha trobat una companya de vol a les rebaixes que té l'ala trencada però amb pedigrí familiar de colúmbid.
Tot un honor viure el primer vol a llom de bicicle de la Colometa. El vehicle recuperat en època tardorenca, fent cas omís a la dita “Las bicicletas son para el verano”, després de passar la ITV a cal metge bicicleter a punt estava novament per fer volar coloms.
La petita au ha estat queixosa fins que no hem emprès el vol. Els preparatius se li feien llargs i pesats, calia fixar amb seguretat la seva cadireta i aconseguir protecció per al seu caparró. Tota presumida ha triat un casc de color rosa talla "Colometa-2anys" amb el que els seus ulls vius i tafaners havien de lluitar quan li relliscava i perdia visió de vol.
En les primeres pedalades semblava atemorida però poc a poc ha descobert els nous horitzons que s’obrien enfront seu i cridava amb alegria tot allò que el nom coneixia. Aviat ha començat a riure, a respondre a les “brometes” i a jugar a amagar-se i aparèixer del seu casc. Conducció prudent que no ha previst la fresca brisa d’una voleiada vora el mar ni ha volgut evitar els riscos de felicitat de la vivència. En l’última part del trajecte l'ocelleta ha començat a remugar i amb raó, potser massa llarg resultava el primer passeig a dues rodes.
Una experiència emocionant que mereixia un feliç final acomplint la rutina habitual. Mentre el Colomet feia sopar ella picotejava pinyons i gosava jugar amb mi que sóc una ocell poc coneguda. Fent temps per a l’obligat bany de final de jornada la Colometa ha rebut la seva primera classe de piano no oficial, aprenent a tocar glissandi i parant atenció a la cançoneta que el seu reclamat a tota hora papa intentava teclejar. (Pobre veïnat, maleiran el dia que aquest tocat de l’ala feia estrident regal)
Bany en piscineta/banyera i sopar de pastanaga, rap i iogurt. No ha deixat ni una molla, aquesta Colometa ha sortit molt bona menjadora! El “moment literari” ha arribat amb les postres quan la petita poetessa ha tastat la mel per primera vegada a la vida. La seva llengota de fàstic intentant desfer-se d’aquella menja enganxifosa li ha inspirat el vers que serà leitmotiv de la seva Oda a la dolçor “Mel no, sucre sí!”
lunes, octubre 23, 2006
Aligot
"Quan hi ha una tempesta els ocellets s'amaguen però les àguiles volen més alt"
Mahatma Gandhi
Octubre atapeït, mogut i nerviós.
(El pensament en l'estrena del musical japonès del dia 28)
Primera setmana carregada d'assajos i funcions no retribuïdes, cosa habitual en el meu historial artístic. Les meves intencions de descans i dedicació a les actuacions per amor a l'art es van veure frustrades quan en el terrestre viatge de tornada del circ del Nord rebia la trucada d'un Conservatori de música del Vallès que reclamava els meus serveis com a professora. Vaig acceptar no pels ingressos inesperats sinó pensant en una alternativa futura a la meva actual professió incerta.
Em fastiguejava que per coincidència d'agenda no podria gaudir relaxadament del musical miserable i la presentació del nou projecte del Professor Penyacarbassa. Amb els nervis de la preparació del personatge oriental només em faltava el retorn sobtat al món escolar. Cap ganes d'emular novament la Julie Andrews com a senyu substituta ensenyant el Do-re-mi a uns marrecs maleducats i de comprovar com de rovellats tinc els meus dits de pianista. Reconec que el contacte diari amb la canalla rejoveneix, fer classe és com fer una actuació i m'ho vaig passar bé perquè estic acostumada a bregar amb les feres però vaig quedar convençuda que
insistiré per poder viure professionalment de l'artisteig retribuït.
M'acomiadaven del Conservatori i guanyava un viatge amb todos los gastos pagados a Jerez per cantar de nou amb l'Orfeón la Càrmina Burana. Quan vaig voler fer-me enrere per a concentrar-me en la nipona opereta ja havien comprat el bitllet en Business Class i em vaig veure obligada a disfrutar de l'hotel de 4 estrelles, retrobar-me amb les meves amigues que viuen a Madrid, gastar-me les dietes en quincalla i prendre finos i pescadito...
I sense temps per desfer la maleta viatge al "Japó" per veure l'última funció de la meva antecessora. En les 8+8 hores de tren cartagenero coneixia la meva nova companyia teatrera. Entremig un dia intens per a resoldre dubtes, trepitjar l'escalada escenografia i procurar retenir-ho tot: aprendre com m'haig de maquillar, com posar amb èxit l'aparatosa perruca, per on i com fer les sortides a escena... Massa material va enregistrar el meu cervell i en finalitzar la funció estava més cansada que els companys que havien actuat.
Els temuts assajos particulars amb la coreògrafa van ser una delícia en enamorar-se ella dels meus braços i espatlles de nedadora. Va veure clar que el meu personatge havia de ser un aligot de gestos grans i tràgics, una Medea asiàtica. Impossible reunir tota la companyia per a fer un assaig i el director de cognom italià pràcticament no l'he vist. Els quimonos de l'ex japonesa em van curts i petits, i intueixo que estrenaré sense haver provat vestuari, perruca ni complements. Toca espavilar-se si no vull esdevenir una au desplomada, vinga a veure el vídeo i els DVD que m'han passat, fixar-se en els moviments, els gestos, apuntar-ho tot al guió, practicar amb el piano o amb els playbacks... Sort de la col.laboració de l'amiga que patia cistitis orgàsmica i la generositat de l'antecessora disposada a ajudar-me en la meva croada!
En ocasions com aquesta reconec que surt de mi el pitjor, em costa poc adoptar el paper de diva insuportable. A casa ja saben que entre nervis i responsabilitat estic irascible i no em fan gaire cas. Una pregunteta tan innocent com "Que estàs nerviosa?" feta per la meva mare em sembla una provocació i no entenc com la meva germana no es cansa de trucar malgrat les meves respostes desganades. Crec que el que voldrien que els expliqués són les meves voleiades amb un "Tranquimacín" que m'he autoreceptat, poderós relaxant natural i plaent que últimament vetlla pels meus somnis.
L'aligot japonesa és a punt d'empendre el vol. El text, les cançons, les escenes, les coreos i els moviments em preocupen però res pitjor que la baixada a pes des d'una grua hidràulica que em deixa a uns dos metres d'alçada. Espero no haver d'utilitzar les meves ales en l'aterrada, per si de cas hauria de reparar amb urgència la meva ala trencada.
Mahatma Gandhi
Octubre atapeït, mogut i nerviós.
(El pensament en l'estrena del musical japonès del dia 28)
Primera setmana carregada d'assajos i funcions no retribuïdes, cosa habitual en el meu historial artístic. Les meves intencions de descans i dedicació a les actuacions per amor a l'art es van veure frustrades quan en el terrestre viatge de tornada del circ del Nord rebia la trucada d'un Conservatori de música del Vallès que reclamava els meus serveis com a professora. Vaig acceptar no pels ingressos inesperats sinó pensant en una alternativa futura a la meva actual professió incerta.
Em fastiguejava que per coincidència d'agenda no podria gaudir relaxadament del musical miserable i la presentació del nou projecte del Professor Penyacarbassa. Amb els nervis de la preparació del personatge oriental només em faltava el retorn sobtat al món escolar. Cap ganes d'emular novament la Julie Andrews com a senyu substituta ensenyant el Do-re-mi a uns marrecs maleducats i de comprovar com de rovellats tinc els meus dits de pianista. Reconec que el contacte diari amb la canalla rejoveneix, fer classe és com fer una actuació i m'ho vaig passar bé perquè estic acostumada a bregar amb les feres però vaig quedar convençuda que
insistiré per poder viure professionalment de l'artisteig retribuït.
M'acomiadaven del Conservatori i guanyava un viatge amb todos los gastos pagados a Jerez per cantar de nou amb l'Orfeón la Càrmina Burana. Quan vaig voler fer-me enrere per a concentrar-me en la nipona opereta ja havien comprat el bitllet en Business Class i em vaig veure obligada a disfrutar de l'hotel de 4 estrelles, retrobar-me amb les meves amigues que viuen a Madrid, gastar-me les dietes en quincalla i prendre finos i pescadito...
I sense temps per desfer la maleta viatge al "Japó" per veure l'última funció de la meva antecessora. En les 8+8 hores de tren cartagenero coneixia la meva nova companyia teatrera. Entremig un dia intens per a resoldre dubtes, trepitjar l'escalada escenografia i procurar retenir-ho tot: aprendre com m'haig de maquillar, com posar amb èxit l'aparatosa perruca, per on i com fer les sortides a escena... Massa material va enregistrar el meu cervell i en finalitzar la funció estava més cansada que els companys que havien actuat.
Els temuts assajos particulars amb la coreògrafa van ser una delícia en enamorar-se ella dels meus braços i espatlles de nedadora. Va veure clar que el meu personatge havia de ser un aligot de gestos grans i tràgics, una Medea asiàtica. Impossible reunir tota la companyia per a fer un assaig i el director de cognom italià pràcticament no l'he vist. Els quimonos de l'ex japonesa em van curts i petits, i intueixo que estrenaré sense haver provat vestuari, perruca ni complements. Toca espavilar-se si no vull esdevenir una au desplomada, vinga a veure el vídeo i els DVD que m'han passat, fixar-se en els moviments, els gestos, apuntar-ho tot al guió, practicar amb el piano o amb els playbacks... Sort de la col.laboració de l'amiga que patia cistitis orgàsmica i la generositat de l'antecessora disposada a ajudar-me en la meva croada!
En ocasions com aquesta reconec que surt de mi el pitjor, em costa poc adoptar el paper de diva insuportable. A casa ja saben que entre nervis i responsabilitat estic irascible i no em fan gaire cas. Una pregunteta tan innocent com "Que estàs nerviosa?" feta per la meva mare em sembla una provocació i no entenc com la meva germana no es cansa de trucar malgrat les meves respostes desganades. Crec que el que voldrien que els expliqués són les meves voleiades amb un "Tranquimacín" que m'he autoreceptat, poderós relaxant natural i plaent que últimament vetlla pels meus somnis.
L'aligot japonesa és a punt d'empendre el vol. El text, les cançons, les escenes, les coreos i els moviments em preocupen però res pitjor que la baixada a pes des d'una grua hidràulica que em deixa a uns dos metres d'alçada. Espero no haver d'utilitzar les meves ales en l'aterrada, per si de cas hauria de reparar amb urgència la meva ala trencada.
miércoles, octubre 11, 2006
Moments d'estiu (escrit amb retard)
"La felicidad no existe en la vida. Sólo existen momentos felices"
Jacinto Benavente
Ja fa dies que va arribar el final de l'estiu, per segona vegada un estiu madrileny. En l'aventura solitària d'aquest any he viscut alguns moments gloriosos. He tingut molt temps per trobar-me a mi mateixa i no me n'he cansat, això té molt de mèrit. M'he sentit sola a estones però no ha estat sempre una sensació desagradable. En la distància sents l'afecte dels que estimes llunyans i en la proximitat et sorprèn rebre el dels nouvinguts.
Moment curiós va ser la gravació d'una obra composta pel Director de la Banda del Ejército Español pel casament de la seva filla, realitzada en els estudis que té l'exèrcit als jardins del Campo del Moro. Un bodrio de cançó! Això sí, la ruta de tapeo i copichuelas d'aquells dies amb "Los chicos del coro" serà inoblidable.
Moment glamourós va ser col.lar-se a l'última funció de Plácido Domingo al Real. Vaig anar amb el torero després d'un assaig a provar sort a la revenda, cinc minuts abans que comencés vam aconseguir de miracle dues entrades. Eren barates i dolentes però malgrat la nostra indumentària gens adequada vam tenir el morro de seure a platea després de l'entreacte.
Un altre dia em vaig trobar sopant distesament a casa del temut director de la Companyia del televisiu jefe dels meus inicis sarsuelers, veient els DVDs dels nostres espectacles tan a gusto... Com canvien les coses, quin moment més grotesc! I el més divertit va ser descobrir que un tenor de la compañía havia estat el desconegut motorista que una matinada del mes de maig va salvar-me de perdre el vol que em retornava a Barcelona, la setmana anterior ja n'havia perdut un!
Les visites són per a mi moments molt esperats. L'amic generós que viu al país de la xocolata gustosament em va convidar a sopar com cal. La meva estimada amiga nostàlgica va aparcar per uns dies la seva love story actual per a recordar la nostra aventura de l'estiu 2005. Tot seguit del regne d'Aragó arribava al galop un cavaller i finalment la família feia visita oficial.
Els pares van abandonar les tasques de cangur de iaia i tieta, la germana d'ulls blaus el nòvio pescador i la d'ulls castanys les seves amistats. Vam fer turisme en record dels nostres viatges de casa rural, carretera i manta fugint de la calor xafogosa. La meva mare va veure la funció tres dies seguits i va comprovar que la filla estava bé mentre que les germanes aprofitaven per anar de compres, el pare s'entretenia a la recerca de restaurant i l'obrera de l'espectacle exercia de guia excepcional.
Adéu a la febre madrilenya i bolo a l'Extrema i dura abans de retornar a Barcelona per acomiadar l'estiu vora el mar. A cal Sebastian vaig deixar les arracades que em vaig comprar en cobrar la nòmina potent d'agost, moment despiste, com també gran part de la meva col.lecció de potingues i de trapitos d'anar per casa. La Ronaldinha se n'ha anat també al seu país i aquesta tardor el meu Majordom ja no té ni polaca artista ni brasilenya disposada a fer-li la cuina i el llit.
Jacinto Benavente
Ja fa dies que va arribar el final de l'estiu, per segona vegada un estiu madrileny. En l'aventura solitària d'aquest any he viscut alguns moments gloriosos. He tingut molt temps per trobar-me a mi mateixa i no me n'he cansat, això té molt de mèrit. M'he sentit sola a estones però no ha estat sempre una sensació desagradable. En la distància sents l'afecte dels que estimes llunyans i en la proximitat et sorprèn rebre el dels nouvinguts.
Moment curiós va ser la gravació d'una obra composta pel Director de la Banda del Ejército Español pel casament de la seva filla, realitzada en els estudis que té l'exèrcit als jardins del Campo del Moro. Un bodrio de cançó! Això sí, la ruta de tapeo i copichuelas d'aquells dies amb "Los chicos del coro" serà inoblidable.
Moment glamourós va ser col.lar-se a l'última funció de Plácido Domingo al Real. Vaig anar amb el torero després d'un assaig a provar sort a la revenda, cinc minuts abans que comencés vam aconseguir de miracle dues entrades. Eren barates i dolentes però malgrat la nostra indumentària gens adequada vam tenir el morro de seure a platea després de l'entreacte.
Un altre dia em vaig trobar sopant distesament a casa del temut director de la Companyia del televisiu jefe dels meus inicis sarsuelers, veient els DVDs dels nostres espectacles tan a gusto... Com canvien les coses, quin moment més grotesc! I el més divertit va ser descobrir que un tenor de la compañía havia estat el desconegut motorista que una matinada del mes de maig va salvar-me de perdre el vol que em retornava a Barcelona, la setmana anterior ja n'havia perdut un!
Les visites són per a mi moments molt esperats. L'amic generós que viu al país de la xocolata gustosament em va convidar a sopar com cal. La meva estimada amiga nostàlgica va aparcar per uns dies la seva love story actual per a recordar la nostra aventura de l'estiu 2005. Tot seguit del regne d'Aragó arribava al galop un cavaller i finalment la família feia visita oficial.
Els pares van abandonar les tasques de cangur de iaia i tieta, la germana d'ulls blaus el nòvio pescador i la d'ulls castanys les seves amistats. Vam fer turisme en record dels nostres viatges de casa rural, carretera i manta fugint de la calor xafogosa. La meva mare va veure la funció tres dies seguits i va comprovar que la filla estava bé mentre que les germanes aprofitaven per anar de compres, el pare s'entretenia a la recerca de restaurant i l'obrera de l'espectacle exercia de guia excepcional.
Adéu a la febre madrilenya i bolo a l'Extrema i dura abans de retornar a Barcelona per acomiadar l'estiu vora el mar. A cal Sebastian vaig deixar les arracades que em vaig comprar en cobrar la nòmina potent d'agost, moment despiste, com també gran part de la meva col.lecció de potingues i de trapitos d'anar per casa. La Ronaldinha se n'ha anat també al seu país i aquesta tardor el meu Majordom ja no té ni polaca artista ni brasilenya disposada a fer-li la cuina i el llit.
lunes, octubre 09, 2006
Infart
"La vida es como el café o las castañas en otoño. Siempre huele mejor de lo que sabe"
Maruja Torres
Els 15 dies de suposades vacances van passar molt ràpid com era de suposar. Entre temes pendents, ganes de quedar amb tothom, festes majors, assajos d'un miserable musical, assajos del nou musical del Professor Penyacarbassa, visites a la quiropràctica, l'homeòpata i a la iaia a l'hospital... poc descans he tingut. A més, fins i tot vaig "treballar" cantant quatre concerts de Càrmina Burana, tot un gustazo malgrat la mucositat al coll d'un constipat d'al.lèrgia tardoral que em fastiguejava.
Només algú com jo després de passar-se tot l'estiu cantant i anant amunt i avall accepta amb entusiasme la idea de vociferar en els seus dies lliures i tornar a fer equipatge i viatjar. No podia refusar la invitació de col.laborar amb un Orfeón de prestigi internacional, totes les despeses cobertes, viatge, estada i dietes. Llàstima que els concerts eren aquí a la cantonada, mai m'havia sentit tan ridícula arrossegant maleta anant amb Ferrocarrils a instal.lar-me a un còmode hotel del Vallès.
Amb tanta moguda vacacional enyorava la meva plàcida vida de puta madrilenya i desitjava amb ànsia anar-me'n amb el circ cap a les terres del Nord. Ni l'últim dia mercenari amb una copa de vi al Moll de la Fusta amb la il.lusió d'haver ensopegat amb una au de vol més intranquil que el propi vaig aconseguir relaxar-me. Una trucada que possibilitaria la inserció laboral a l'artisteig professional barceloní accelerava el meu cor al mateix temps que l'Ajuntament de la meva ciutat organitzava un Piromusical en el meu honor per celebrar tan feliç notícia.
Després d'una nit de vols d'artifici, massa curt el dia era per a preparar maleta i càsting. I l'endemà cap a Bilbao en avió com una senyora, mentre la companyia arribava baldada després d'una pallissa d'autocar. Tot i així jo em sentia més esgotada que tots i el dubte del resultat de la prova em va tenir tot el dia amb la cara desencaixada.
Al matí següent va arribar l'esperada trucada: Sí, sí, sí!!! Tota sola en una habitació d'hotel en una ciutat estranya vaig començar a fer bots i salts amb un telèfon mòbil a la mà: sóc l'escollida!
Els dies van passant i mantinc l'alegria que em suposa aquesta oportunitat però sent conscient de la responsabilitat. Vinga felicitacions, tothom està encantat i feliç però el curro i els nervis són tots per mi. Tinc poc temps, doneu-me ànims i suport, me n'hauré de sortir victoriosa com sigui!
Maruja Torres
Els 15 dies de suposades vacances van passar molt ràpid com era de suposar. Entre temes pendents, ganes de quedar amb tothom, festes majors, assajos d'un miserable musical, assajos del nou musical del Professor Penyacarbassa, visites a la quiropràctica, l'homeòpata i a la iaia a l'hospital... poc descans he tingut. A més, fins i tot vaig "treballar" cantant quatre concerts de Càrmina Burana, tot un gustazo malgrat la mucositat al coll d'un constipat d'al.lèrgia tardoral que em fastiguejava.
Només algú com jo després de passar-se tot l'estiu cantant i anant amunt i avall accepta amb entusiasme la idea de vociferar en els seus dies lliures i tornar a fer equipatge i viatjar. No podia refusar la invitació de col.laborar amb un Orfeón de prestigi internacional, totes les despeses cobertes, viatge, estada i dietes. Llàstima que els concerts eren aquí a la cantonada, mai m'havia sentit tan ridícula arrossegant maleta anant amb Ferrocarrils a instal.lar-me a un còmode hotel del Vallès.
Amb tanta moguda vacacional enyorava la meva plàcida vida de puta madrilenya i desitjava amb ànsia anar-me'n amb el circ cap a les terres del Nord. Ni l'últim dia mercenari amb una copa de vi al Moll de la Fusta amb la il.lusió d'haver ensopegat amb una au de vol més intranquil que el propi vaig aconseguir relaxar-me. Una trucada que possibilitaria la inserció laboral a l'artisteig professional barceloní accelerava el meu cor al mateix temps que l'Ajuntament de la meva ciutat organitzava un Piromusical en el meu honor per celebrar tan feliç notícia.
Després d'una nit de vols d'artifici, massa curt el dia era per a preparar maleta i càsting. I l'endemà cap a Bilbao en avió com una senyora, mentre la companyia arribava baldada després d'una pallissa d'autocar. Tot i així jo em sentia més esgotada que tots i el dubte del resultat de la prova em va tenir tot el dia amb la cara desencaixada.
Al matí següent va arribar l'esperada trucada: Sí, sí, sí!!! Tota sola en una habitació d'hotel en una ciutat estranya vaig començar a fer bots i salts amb un telèfon mòbil a la mà: sóc l'escollida!
Els dies van passant i mantinc l'alegria que em suposa aquesta oportunitat però sent conscient de la responsabilitat. Vinga felicitacions, tothom està encantat i feliç però el curro i els nervis són tots per mi. Tinc poc temps, doneu-me ànims i suport, me n'hauré de sortir victoriosa com sigui!
domingo, septiembre 17, 2006
Nit de ball
"M'agrada la festa quan ens obliga als amics, a l'endemà, a mirar-nos avergonyits"
Ernest Thomas Sinton Walton
Nit de Festa Major i tota sola amb quatre amics homes solters: l'actor, el músic, el dibuixant i el noi del barret. Amb tal companyia no cal que m'escarrassi que no se m'acostarà ningú, així que sense passar pinta ni brotxa cap al carrer.
M'esperen fent una cervesa en una terrassa de la rambla i riuen de les des/gràcies de la cambrera estrangera que els ha confessat que avui era el seu primer dia. Cap dels quatre s'aixeca per rebre'm ni em fa petons, la confiança fa fàstic! Enlloc d'això l'actor em deixa caure un comentari poc galant respecte la meva indumentària.
En el sopar de benvinguda de diumenge passat tot van ser afalacs cap al meu aspecte i tots merescuts. Vaig pensar que feia temps que no em veien i estaria bé causar-los bona impressió. Un toc de maquillatge, un des/pentinat adequat i un vestidet afavoridor d'aquells que les meves companyes madrilenyes es posarien a diari mentre que tu el tens aparcat a l'armari i només t'atreveixes a posar-te'l en ocasions especials. Falsa alarma! El meu aspecte d'avui tranquil.litza els meus amics: Madrid no m'ha canviat i sóc tan feliç anant pel món amb els meus texans apedaçats.
El millor dels balls de carrer és que coneixes a tothom i vas saludant i xerrant amb el personal. M'agrada trobar-hi gent de totes les edats, des de jubilats animosos a criatures xalant en hores que haurien d'estar dormint. Entre la joventut reconeixes cares d'aquella canalla que eren alumnes teus i ara formen part del món adult respectable, fa més de 10 anys que vaig començar a fer classe! Els habituals de la teva generació que trobes a faltar són els que ja exerceixen o estan a punt de ser pares. Però sempre hi ha els valents que treuen la criatura en el cotxet malgrat les hores que són i alguna atrevida ballant pachanga amb la seva panxa de prenyada.
La meva colla de "+ de 30" alterna amb la de "+ de 20" sense problemes i vinga salts i ballaruca. Aparició estel.lar d'un antic amic amb ganes de gresca i alguna cosa més en la seva recent estrenada condició d'home separat. Ella es va atipar de les gires interminables a l'estranger del marit actor. Ell no està trist ni deprimit, la vida és així, ja en trobarà una altra. Em dona la sensació que vol acaparar la meva atenció constantment, no m'ho puc creure... Els quatre mosqueters m'han abandonat, no els ho penso perdonar mai. Ara que jo em dedico de ple a l'artisteig no crec que sigui un interès professional, no li cal. Serà que no s'atreveix a lligar-se una noieta d'escassos 20 anys i pretén tenir un rotllo de Festa Major amb una de la seva quinta?
Ernest Thomas Sinton Walton
Nit de Festa Major i tota sola amb quatre amics homes solters: l'actor, el músic, el dibuixant i el noi del barret. Amb tal companyia no cal que m'escarrassi que no se m'acostarà ningú, així que sense passar pinta ni brotxa cap al carrer.
M'esperen fent una cervesa en una terrassa de la rambla i riuen de les des/gràcies de la cambrera estrangera que els ha confessat que avui era el seu primer dia. Cap dels quatre s'aixeca per rebre'm ni em fa petons, la confiança fa fàstic! Enlloc d'això l'actor em deixa caure un comentari poc galant respecte la meva indumentària.
En el sopar de benvinguda de diumenge passat tot van ser afalacs cap al meu aspecte i tots merescuts. Vaig pensar que feia temps que no em veien i estaria bé causar-los bona impressió. Un toc de maquillatge, un des/pentinat adequat i un vestidet afavoridor d'aquells que les meves companyes madrilenyes es posarien a diari mentre que tu el tens aparcat a l'armari i només t'atreveixes a posar-te'l en ocasions especials. Falsa alarma! El meu aspecte d'avui tranquil.litza els meus amics: Madrid no m'ha canviat i sóc tan feliç anant pel món amb els meus texans apedaçats.
El millor dels balls de carrer és que coneixes a tothom i vas saludant i xerrant amb el personal. M'agrada trobar-hi gent de totes les edats, des de jubilats animosos a criatures xalant en hores que haurien d'estar dormint. Entre la joventut reconeixes cares d'aquella canalla que eren alumnes teus i ara formen part del món adult respectable, fa més de 10 anys que vaig començar a fer classe! Els habituals de la teva generació que trobes a faltar són els que ja exerceixen o estan a punt de ser pares. Però sempre hi ha els valents que treuen la criatura en el cotxet malgrat les hores que són i alguna atrevida ballant pachanga amb la seva panxa de prenyada.
La meva colla de "+ de 30" alterna amb la de "+ de 20" sense problemes i vinga salts i ballaruca. Aparició estel.lar d'un antic amic amb ganes de gresca i alguna cosa més en la seva recent estrenada condició d'home separat. Ella es va atipar de les gires interminables a l'estranger del marit actor. Ell no està trist ni deprimit, la vida és així, ja en trobarà una altra. Em dona la sensació que vol acaparar la meva atenció constantment, no m'ho puc creure... Els quatre mosqueters m'han abandonat, no els ho penso perdonar mai. Ara que jo em dedico de ple a l'artisteig no crec que sigui un interès professional, no li cal. Serà que no s'atreveix a lligar-se una noieta d'escassos 20 anys i pretén tenir un rotllo de Festa Major amb una de la seva quinta?
viernes, septiembre 15, 2006
Extrema i dura
"Començant per la més absurda pobresa, amb el meu esforç he arribat fins a les més altes cimeres de la misèria"
Groucho Marx
Anar-se'n de bolo a les extremadures és...
... fer un viatge per carretera de 400 km amb ressaca perquè la nit anterior celebraves l'última funció de la temporada amb cava català tot i estar en el Español Teatre.
... fer una maleta havent dormit dues hores escasses, on poses quaranta-mil coses sabent que només n'utilitzaràs quatre i amb la seguretat que te'n descuides alguna d'imprescindible (les sabates de concert, les pastilles pel mal de coll, el carregador del mòbil o la mascareta pels cabells...)
... procurar ser simpàtica amb el desconegut que et porta amb el seu cotxe i que es perd amb les obres de la M 30 i evidentment tampoc sap com s'hi va a l'Auditori on arribeu mitja hora tard malgrat haver col.laborat amb la no-ingestió de líquid evitant de parar i perdre més temps.
... rebre la bronca pel retard de l'organitzador, a 160 km/h amb el seu Audi sense patir per la vida dels seus passatgers ni per l'amenaça de pèrdua de punts i no poder protestar per la retallada de catxet d'última hora.
... aguantar un assaig llarg amb un director poc competent amb quatre galetes ingerides a mig matí i un mini entrepà sense tomàquet menjat en una gasolinera de mala mort.
... carregar equipatge en la recerca de l'allotjament i transigir amb una habitació on no es pot dormir, escaldufada per estar sota teulada però almenys neta i polida, després d'haver-ne refusat tres per brutes o impresentables.
Tot això és anar-te'n de bolo a les extremadures, però també és...
... saborejar els productes del país i alimentar-te a base de pernil ibèric, dinar cada dia menú de qualitat per quatre duros i sopar de tapeo, cervesejar i anar-te'n de copes amb els teus companys més ben avinguts fins les tantes i llevar-te a l'hora de dinar sense remordiments.
... perdonar la retallada de catxet i els mals humors de l'organitzador quan et treu d'aquell cau de mala mort i et porta a un hotel fantàstic amb aire condicionat i dutxa amb hidromassatge.
...aplaudir la negativa d'un home casat a la possibilitat d'un rotllo fàcil amb la fresca de turno que s'ha passat els dies papallonejant amb tot el personal masculí i descobrir que encara queda algun solter hetero interessant, que justament és el noi que li agrada a la teva amiga i que també li ha fet tilín a la susodicha fresca, cómo no!
... resistir desperta amb una Coca cola light el viatge de tornada després de l'últim concert, mentre el del darrera dorm estar de xerrera amb el conductor (és el solter interessant!), no mostrar emoció especial quan et demana el mòbil i anar-te'n a dormir amb el seu missatge de bona nit on diu que espera vernos pronto
I al llit ràpid, que l'endemà tens un altre bolo!
Groucho Marx
Anar-se'n de bolo a les extremadures és...
... fer un viatge per carretera de 400 km amb ressaca perquè la nit anterior celebraves l'última funció de la temporada amb cava català tot i estar en el Español Teatre.
... fer una maleta havent dormit dues hores escasses, on poses quaranta-mil coses sabent que només n'utilitzaràs quatre i amb la seguretat que te'n descuides alguna d'imprescindible (les sabates de concert, les pastilles pel mal de coll, el carregador del mòbil o la mascareta pels cabells...)
... procurar ser simpàtica amb el desconegut que et porta amb el seu cotxe i que es perd amb les obres de la M 30 i evidentment tampoc sap com s'hi va a l'Auditori on arribeu mitja hora tard malgrat haver col.laborat amb la no-ingestió de líquid evitant de parar i perdre més temps.
... rebre la bronca pel retard de l'organitzador, a 160 km/h amb el seu Audi sense patir per la vida dels seus passatgers ni per l'amenaça de pèrdua de punts i no poder protestar per la retallada de catxet d'última hora.
... aguantar un assaig llarg amb un director poc competent amb quatre galetes ingerides a mig matí i un mini entrepà sense tomàquet menjat en una gasolinera de mala mort.
... carregar equipatge en la recerca de l'allotjament i transigir amb una habitació on no es pot dormir, escaldufada per estar sota teulada però almenys neta i polida, després d'haver-ne refusat tres per brutes o impresentables.
Tot això és anar-te'n de bolo a les extremadures, però també és...
... saborejar els productes del país i alimentar-te a base de pernil ibèric, dinar cada dia menú de qualitat per quatre duros i sopar de tapeo, cervesejar i anar-te'n de copes amb els teus companys més ben avinguts fins les tantes i llevar-te a l'hora de dinar sense remordiments.
... perdonar la retallada de catxet i els mals humors de l'organitzador quan et treu d'aquell cau de mala mort i et porta a un hotel fantàstic amb aire condicionat i dutxa amb hidromassatge.
...aplaudir la negativa d'un home casat a la possibilitat d'un rotllo fàcil amb la fresca de turno que s'ha passat els dies papallonejant amb tot el personal masculí i descobrir que encara queda algun solter hetero interessant, que justament és el noi que li agrada a la teva amiga i que també li ha fet tilín a la susodicha fresca, cómo no!
... resistir desperta amb una Coca cola light el viatge de tornada després de l'últim concert, mentre el del darrera dorm estar de xerrera amb el conductor (és el solter interessant!), no mostrar emoció especial quan et demana el mòbil i anar-te'n a dormir amb el seu missatge de bona nit on diu que espera vernos pronto
I al llit ràpid, que l'endemà tens un altre bolo!
jueves, agosto 31, 2006
Abajo el telón
"Al teatro español le huelen los pies"
Eugeni d'Ors
Última setmana de funcions i sense ganes d'acabar. De fer vacances en tenim però cap ni una de deixar de cobrar! A buscar-se la vida de nou, aquest és l'ofici de l'artista...
No hi ha lloc a nostàlgies, tard o d'hora tornarem a coincidir en algun teatre o ni que sigui en algun bolo de mala mort. Com a tot arreu entre els companys hi ha de tot, els que són fantàstiques persones, algun que no tragas i els que ni fu ni fa. Malgrat això poques diferències fas i la relació intensa d'aquest temps allà quedarà, exceptuant algun cas d'amistat més profunda. En els retrobaments ens saludarem efusivament a la manera dels actors: xiscle a distància, gran abraçada i petonejada i cara d'interès mentre ens preguntem com ens van les coses.
És llei de vida, és impossible i no faig cap esforç especial en la conservació d'un suposat amic novell, però la distància em sabrà una mica de greu. Passar de compartir tantes hores i emocions a no saber-ne res és un canvi molt bèstia. Acostumada a tenir notícia del calendari menstrual de les noies, del dia que han fet el polvet, de com cuinen el pollastre o de quina crema anticel.lulítica és la més eficaç... serà dur no disposar d'aquesta informació tan privilegiada. I més em costarà prescindir de les atencions i els mimitos dels meus tenors preferits o de les indecents propostes de la veu baritonal del meu Faquir.
També els tècnics trobaran a faltar les seves putes. Cada dia esperen el nostre passeig sense tallar-se ni un pèl en la contemplació dels nostres escots. "Hola, qué guapas que estáis, pasad, pasad..." La Capitana remuga que quan vesteix el seu antieròtic model de pallassa cap tècnic amable ni galant li obre la porta.
Convivència pacífica amb els equips de maqui, pelu i sastreria del teatre. Les noies del Cor vam demanar maquillatge per a caracteritzar-nos nosaltres mateixes per a la Bohèmia. Per elles menys feina i així nosaltres ens lliurem d'arribar dues hores abans de l'inici de la funció. Per contracte ens tocaria ser-hi una hora abans però en mitja horeta et pintes, et pentines, fas un pipi i et vesteixes. Sempre en aquest ordre, quanta menys estona portis el corsé oprimidor millor.
La nostra vestidora no és l'esclava negrota de l'Scarlett O'Hara, és una vaga de cuidado que sempre que pot s'escaqueja i només mostra interès a passar-se per la pedra a qualsevol tio de la companyia. Mai està quan la necessites, ara ja sabem que la trobaràs asseguda al camerino dels nois guaitant el material masculí.
Mentre fem de putes la nostra vida és apacible però amb el descans i canvi a Black tot són corredisses. "Faltan 30 minutos para el inicio... " Després d'alliberar-me del corsé i de desmaquillar-me deixo que una professional m'empastifi la cara amb el seu talent, em posi les pestanyes postisses i em converteixi en una reguapíssima Faquira. "Segundo aviso, faltan 15 minutos para..." Segon pipi de la jornada, a veure si tinc sort i la vestidora m'ajuda a posar el mono de lluentons "Tercer aviso, 5 minutos..." i alguna perruquera em pentina i em clava el casc amb plomes de vedette. "Atención, prevenidos todos, la función Black el payaso va a empezar" He arribat a temps!
Quin stress... En el 2n acte de Black tenim una estona lliure, és el "momento merienda", pugem al camerino a devorar l'entrepà o el tupperware amb les sobres del dinar de casa, o la fruita i el iogurt descremat. Sempre s'agraeix el dia que alguna ànima caritativa ha fet un bizcocho o unes croquetes. Aprofitem per mirar les trucades o missatgets del mòbil i per comentar l'horrible veu nasalitazada del tenor prota, l'olor a tigre del figurant amb grenyes que se sent per tot el passadís o qualsevol chisme mentre l'argentina lerne Deutsch i la pamplonica cus unes cortines noves per casa seva.
Final de la funció, llargs aplaudiments i de nou tot són presses. Inici de l'Operació Retorn: fora perruques, postissos, pestanyes, vestits, desmaquillatge a consciència, tercer pipi si s'escau, dutxa ràpida, intent de pentinat, donar la roba per rentar, recollir tot l'escampall, vestir-se i reconvertir-se en una persona normal. No puc entendre com hi ha gent que no triga ni cinc minuts! Jo desisteixo, no tinc cap intenció de guanyar-los.
És un gust trobar-te algun conegut a la porta d'artistes content i efusiu en els elogis. En el meu cas, com a catalana exiliada he tingut alguna visita del país, la família i algun company dels meus periples madrilenys. Normalment, m'esperen els habituals de la cañita a la sortida. A quarts d'una de la nit amb tal descàrrega recent d'adrenalina és impossible arribar a casa i aconseguir adormir-se. Necessites una bona estona per a relaxar-te i agafar la son. Així que el millor que pots fer és prendre-t'ho amb calma, anar a fer la cerveseta i lluir les restes de purpurina (no hi ha manera de desempallegar-te d'ella!)
Si et fiques al llit tard et lleves tard. No falla. Necessites estar descansat per a fer la funció del dia següent, no hi ha millor medecina per la veu que el repòs. D'aquí ve la fama de tronera dels artistes, en part una mica certa, però és que no tenim alternativa. Admeto que la nostra jornada laboral actual de poc més de quatre hores és l'enveja de qualsevol treballador però gens desitjable és la inestabilitat i la incertesa d'aquest tipus de vida.
No penso fer el ploricó, almenys encara no. La setmana que ve me'n vaig a Mèrida que m'han sortit uns bolos i a final de mes amb el circ cap a Bilbao a fer de puta i a lluir plomes. I alguna coseta més... Dec tenir un àngel de la guarda madrileny, vaig fer tard el dia del repartiment i ja no quedaven àngels amb barretina. Me l'imagino amb el seu vestit de chulapo de pota de gall i la gorra de pichi vetllant per mi a ritme de chotis.
No patiu, no perdo la identitat, torno a casa per la nostra diada nacional: sóc una patriota!
Eugeni d'Ors
Última setmana de funcions i sense ganes d'acabar. De fer vacances en tenim però cap ni una de deixar de cobrar! A buscar-se la vida de nou, aquest és l'ofici de l'artista...
No hi ha lloc a nostàlgies, tard o d'hora tornarem a coincidir en algun teatre o ni que sigui en algun bolo de mala mort. Com a tot arreu entre els companys hi ha de tot, els que són fantàstiques persones, algun que no tragas i els que ni fu ni fa. Malgrat això poques diferències fas i la relació intensa d'aquest temps allà quedarà, exceptuant algun cas d'amistat més profunda. En els retrobaments ens saludarem efusivament a la manera dels actors: xiscle a distància, gran abraçada i petonejada i cara d'interès mentre ens preguntem com ens van les coses.
És llei de vida, és impossible i no faig cap esforç especial en la conservació d'un suposat amic novell, però la distància em sabrà una mica de greu. Passar de compartir tantes hores i emocions a no saber-ne res és un canvi molt bèstia. Acostumada a tenir notícia del calendari menstrual de les noies, del dia que han fet el polvet, de com cuinen el pollastre o de quina crema anticel.lulítica és la més eficaç... serà dur no disposar d'aquesta informació tan privilegiada. I més em costarà prescindir de les atencions i els mimitos dels meus tenors preferits o de les indecents propostes de la veu baritonal del meu Faquir.
També els tècnics trobaran a faltar les seves putes. Cada dia esperen el nostre passeig sense tallar-se ni un pèl en la contemplació dels nostres escots. "Hola, qué guapas que estáis, pasad, pasad..." La Capitana remuga que quan vesteix el seu antieròtic model de pallassa cap tècnic amable ni galant li obre la porta.
Convivència pacífica amb els equips de maqui, pelu i sastreria del teatre. Les noies del Cor vam demanar maquillatge per a caracteritzar-nos nosaltres mateixes per a la Bohèmia. Per elles menys feina i així nosaltres ens lliurem d'arribar dues hores abans de l'inici de la funció. Per contracte ens tocaria ser-hi una hora abans però en mitja horeta et pintes, et pentines, fas un pipi i et vesteixes. Sempre en aquest ordre, quanta menys estona portis el corsé oprimidor millor.
La nostra vestidora no és l'esclava negrota de l'Scarlett O'Hara, és una vaga de cuidado que sempre que pot s'escaqueja i només mostra interès a passar-se per la pedra a qualsevol tio de la companyia. Mai està quan la necessites, ara ja sabem que la trobaràs asseguda al camerino dels nois guaitant el material masculí.
Mentre fem de putes la nostra vida és apacible però amb el descans i canvi a Black tot són corredisses. "Faltan 30 minutos para el inicio... " Després d'alliberar-me del corsé i de desmaquillar-me deixo que una professional m'empastifi la cara amb el seu talent, em posi les pestanyes postisses i em converteixi en una reguapíssima Faquira. "Segundo aviso, faltan 15 minutos para..." Segon pipi de la jornada, a veure si tinc sort i la vestidora m'ajuda a posar el mono de lluentons "Tercer aviso, 5 minutos..." i alguna perruquera em pentina i em clava el casc amb plomes de vedette. "Atención, prevenidos todos, la función Black el payaso va a empezar" He arribat a temps!
Quin stress... En el 2n acte de Black tenim una estona lliure, és el "momento merienda", pugem al camerino a devorar l'entrepà o el tupperware amb les sobres del dinar de casa, o la fruita i el iogurt descremat. Sempre s'agraeix el dia que alguna ànima caritativa ha fet un bizcocho o unes croquetes. Aprofitem per mirar les trucades o missatgets del mòbil i per comentar l'horrible veu nasalitazada del tenor prota, l'olor a tigre del figurant amb grenyes que se sent per tot el passadís o qualsevol chisme mentre l'argentina lerne Deutsch i la pamplonica cus unes cortines noves per casa seva.
Final de la funció, llargs aplaudiments i de nou tot són presses. Inici de l'Operació Retorn: fora perruques, postissos, pestanyes, vestits, desmaquillatge a consciència, tercer pipi si s'escau, dutxa ràpida, intent de pentinat, donar la roba per rentar, recollir tot l'escampall, vestir-se i reconvertir-se en una persona normal. No puc entendre com hi ha gent que no triga ni cinc minuts! Jo desisteixo, no tinc cap intenció de guanyar-los.
És un gust trobar-te algun conegut a la porta d'artistes content i efusiu en els elogis. En el meu cas, com a catalana exiliada he tingut alguna visita del país, la família i algun company dels meus periples madrilenys. Normalment, m'esperen els habituals de la cañita a la sortida. A quarts d'una de la nit amb tal descàrrega recent d'adrenalina és impossible arribar a casa i aconseguir adormir-se. Necessites una bona estona per a relaxar-te i agafar la son. Així que el millor que pots fer és prendre-t'ho amb calma, anar a fer la cerveseta i lluir les restes de purpurina (no hi ha manera de desempallegar-te d'ella!)
Si et fiques al llit tard et lleves tard. No falla. Necessites estar descansat per a fer la funció del dia següent, no hi ha millor medecina per la veu que el repòs. D'aquí ve la fama de tronera dels artistes, en part una mica certa, però és que no tenim alternativa. Admeto que la nostra jornada laboral actual de poc més de quatre hores és l'enveja de qualsevol treballador però gens desitjable és la inestabilitat i la incertesa d'aquest tipus de vida.
No penso fer el ploricó, almenys encara no. La setmana que ve me'n vaig a Mèrida que m'han sortit uns bolos i a final de mes amb el circ cap a Bilbao a fer de puta i a lluir plomes. I alguna coseta més... Dec tenir un àngel de la guarda madrileny, vaig fer tard el dia del repartiment i ja no quedaven àngels amb barretina. Me l'imagino amb el seu vestit de chulapo de pota de gall i la gorra de pichi vetllant per mi a ritme de chotis.
No patiu, no perdo la identitat, torno a casa per la nostra diada nacional: sóc una patriota!
viernes, agosto 18, 2006
L'estrena
"La veritable bogeria potser no sigui altra cosa que la saviesa mateixa que, cansada de descobrir les vergonyes del món, ha pres la intel.ligent resolució de tornar-se boja"
Heinrich Heine
Arriba el desitjat dia de dir adéu a interminables assajos, proves de vestuari i perruqueria, repetició d'escenes per problemes tècnics... Tornar a la normalitat! Vida plàcida d'artista: tenir tot el dia lliure i fer una funció al vespre.
Èxit en l'estrena amb grans aplaudiments del públic. Faltaria més, tots venien amb invitacions. Posteriorment cocktail de lujo amb canapès, pernil ibèric, vi de qualitat, reposteria fina i pijades vàries. Aquesta vegada el Ruiz Gallardón no va fer acte de presència però l'obrera de l'espectacle va ser presentada a algun que altre famosillo.
L'efecte del vi no va trigar a fer-se notar i aviat vaig acostar-me al piano. Vaig tocar, cantar i vociferar a gust mentre intentava atendre les peticions populars... Sort que el Maestro, pianista de la Jurado en el seu dia i de molts altres cantants de música lleugera va aconseguir que li cedís la banqueta del piano. Es va cantar i ballar de tot i més: musicals, sarsuela, standards de jazz, canción popular i fins i tot copla... Moment memorable i recordat al dia següent entre risas al camerino va ser quan vaig començar a aporrejar "Asturias patria queridaaaaaaa..." i el Constantino Romero em feia fotos amb el seu mòbil.
Amb alegria vaig rebre el crit del meu nom que coneixia i pronunciava correctament el reconegut director català de l'Español teatre. L'amenaça d'avís policial dels veïns per escàndol a aquelles hores ens obligava a interrompre la sessió musical. Llavors vaig ocupar el llarg balcó amb vistes a Plaza Santa Ana per alternar amb els que procuraven buscar plan de fi de festa. Breu visita a un garito i retirada prudent a temps abandonant la meva amiga Capitana a l'empara d'uns de l'orquestra, pulpos de les Rússies que aprofitaven el mínim despiste per posar-te la mà al cul.
Estic tement que les fotos i videos que els encarregats del making-off de l'espectacle surtin a la llum. Els documents gràfics i sonors m'impediran poder atribuir a mala memòria o exageracions els meus moments eixelebrats. Com es podia desmelenar d'aquella manera aquella noia tan atenta i disciplinada? Hi ha d'haver moments per a tot, rauxa o seny segons demani l'ocasió, pensa la graciosísima grandota. El domador de lleons cubà em fa riure quan em diu que sóc una catalana atípica, encara no sé si m'ho haig de prendre com a insult o afalac...
Heinrich Heine
Arriba el desitjat dia de dir adéu a interminables assajos, proves de vestuari i perruqueria, repetició d'escenes per problemes tècnics... Tornar a la normalitat! Vida plàcida d'artista: tenir tot el dia lliure i fer una funció al vespre.
Èxit en l'estrena amb grans aplaudiments del públic. Faltaria més, tots venien amb invitacions. Posteriorment cocktail de lujo amb canapès, pernil ibèric, vi de qualitat, reposteria fina i pijades vàries. Aquesta vegada el Ruiz Gallardón no va fer acte de presència però l'obrera de l'espectacle va ser presentada a algun que altre famosillo.
L'efecte del vi no va trigar a fer-se notar i aviat vaig acostar-me al piano. Vaig tocar, cantar i vociferar a gust mentre intentava atendre les peticions populars... Sort que el Maestro, pianista de la Jurado en el seu dia i de molts altres cantants de música lleugera va aconseguir que li cedís la banqueta del piano. Es va cantar i ballar de tot i més: musicals, sarsuela, standards de jazz, canción popular i fins i tot copla... Moment memorable i recordat al dia següent entre risas al camerino va ser quan vaig començar a aporrejar "Asturias patria queridaaaaaaa..." i el Constantino Romero em feia fotos amb el seu mòbil.
Amb alegria vaig rebre el crit del meu nom que coneixia i pronunciava correctament el reconegut director català de l'Español teatre. L'amenaça d'avís policial dels veïns per escàndol a aquelles hores ens obligava a interrompre la sessió musical. Llavors vaig ocupar el llarg balcó amb vistes a Plaza Santa Ana per alternar amb els que procuraven buscar plan de fi de festa. Breu visita a un garito i retirada prudent a temps abandonant la meva amiga Capitana a l'empara d'uns de l'orquestra, pulpos de les Rússies que aprofitaven el mínim despiste per posar-te la mà al cul.
Estic tement que les fotos i videos que els encarregats del making-off de l'espectacle surtin a la llum. Els documents gràfics i sonors m'impediran poder atribuir a mala memòria o exageracions els meus moments eixelebrats. Com es podia desmelenar d'aquella manera aquella noia tan atenta i disciplinada? Hi ha d'haver moments per a tot, rauxa o seny segons demani l'ocasió, pensa la graciosísima grandota. El domador de lleons cubà em fa riure quan em diu que sóc una catalana atípica, encara no sé si m'ho haig de prendre com a insult o afalac...
jueves, agosto 10, 2006
Últims preparatius
"Quantes calbes hi ha cobertes amb corones!"
Elizabeth Barret Browning
Segrestada hores i hores en un teatre, desitjant l'estrena de l'espectacle i retornar a la vida. Una setmana abans de la première tot són nervis i corredisses, malgrat estar tot previst amb gran antelació. Moltíssima feina per tothom però també moltes estones de braços creuats a l'espera.
La cafeteria del teatre és el lloc més concorregut i punt de trobada. Preus especials per a la companyia, a les 4h de la tarda un cafè o un manchado però cap a les 6h ja és un no parar de cañitas, mojitos i tintos de verano... i així fins a quarts de 12h de la nit. A 1€ o 1,5€ la copa impossible resistir-se: un paradís per als alcohòlics. Per sort també fan entrepans, pinchos de tortilla excel.lents i altres menges distinguides pels mandrosos que no porten el tupperware amb el sopar de casa. Les chicas que cuiden la línia mai descuiden una peça de fruita o el seu Vitalinea. Grotesca és la barreja de l'equip tècnic vestit de negre, maquillatge i perruqueria amb bates blanques i el vestuari colorista d'actors i cantants. Quanta gentada que representa que està treballant i estan allà passant les hores!
Expectació i muchas risas amb l'arribada del preciós vestuari del circ. L'hombre bala amb el seu mono a ratlles blau i grana ha estat batejat com a "Espermatozoide del Barça". Ha fet tots els possibles per no sortir a fotos de premsa ni del programa, tem espatllar la seva carrera com a solista si el reconeixen amb aquesta pinta.
La Capitana com a pallassa porta un modelet digne de l'Ágata Ruiz de la Prada: sembla una bola de flors i coloraines. Li encanta el vestit però li fa ràbia els esforços que fa per aprimar-se i acabar sortint a escena de tal guisa. Porta una perruca al cap de color taronja amb uns bucles que recorda l'Estrellita Castro cuando comía.
També van caracteritzats com a pallasso els tres músics d'escenari. L'ex-antipàtic violinista porta una perruca de Tintín gens afavoridora, l'acordionista és un famós arranjador al que no li cauen els anells per sortir a escena amb un nas vermell i el clarinetista toca la melodia de "Había una vez... un circo que alegraba siempre el corazón..." en honor a la seva oportuna semblança al Miliki dels payasos de la tele.
El meu vestit va ser l'últim en arribar per la seva complicada elaboració, pel figurinista és la joya de la corona. És una espècie de mono oriental de pantalons bombatxo i mànigues de tires amb escot molt generós que es corda al coll, gasa, tul, transparència, lluentons... Tres proves de vestuari em va costar! Molt discret en comparació al turbant-casc que porto al cap rematat amb plomes fúcsia heretat d'alguna Norma Duval escassa de roba.
Circ ambientat perquè triomfin els contrastos. Mestre de cerimònies que medeix 1 metre quaranta i Cap d'estat obès mòrbid de 200 quilos de pes. Dos mossos de pista, un alt i esprimatxat amb cara de bona persona i una mole de pell negra que fa anuncis com a pirata salvatge reconegut amb un premi de la Unión de actores de la darrera edició. Són dos joves promeses de l'escena fent d'utillers.
I ningú s'escapa d'estar pluriempleat. El baríton protagonista que si medís un pam més estaria fent carrera a l'Scala de Milà fa tombarelles per l'escenari i la seva princeseta s'enfila al trapezi i des de les altures canta la seva ària de soprano excelsa. Els malabaristes i els mossos de pista canten sense desafinar com a gent del poble mentre que el cor fem de figurants lluint vestuari circense sense obrir boca. Fins i tot la ballarina esquelètica i la zíngara colombiana formen part de l'orquestra. Com pateix la zíngara que és arrítmica amb la pandereta. Sort de la seva companya que está graciosísima i l'ajuda en la complicada execució musical del dring.
El comportament estrany de la ballarina i la seva extremada magror han provocat tota mena de teories al respecte: anorèxia, bulímia, drogues, tractament psicol.lògic... Cotilleos de camerino sobre el passat i fets recents del personal tampoc són escassos, d'alguna manera cal matar el temps i entretenir-se mentre s'està amb la brotxa o la pinta a la mà.
Tot a punt. Només faltava un últim detall: tint vermellós per al cabell per a tres elegides. No vaig negar-me a exagerar el meu coure habitual. Sessió de perruqueria que van convertir una preciosa cabellera en una espantosa mata de pelos de color rosa. Quin horror! Estava tan trista i deprimida que al dia següent vaig retornar a la pelu que està a la 5a punyeta, a una hora de camí, amb l'esperança de poder arreglar aquell desastre. Una tortura de 4 hores i mitja i cinc tints al cap, resultat: uns cabells més foscos però amb uns mínims de naturalitat.
L'ex Fakira de cabells roses a punt d'esdevenir la cantant calba us convida a gaudir de l'espectacle.
Elizabeth Barret Browning
Segrestada hores i hores en un teatre, desitjant l'estrena de l'espectacle i retornar a la vida. Una setmana abans de la première tot són nervis i corredisses, malgrat estar tot previst amb gran antelació. Moltíssima feina per tothom però també moltes estones de braços creuats a l'espera.
La cafeteria del teatre és el lloc més concorregut i punt de trobada. Preus especials per a la companyia, a les 4h de la tarda un cafè o un manchado però cap a les 6h ja és un no parar de cañitas, mojitos i tintos de verano... i així fins a quarts de 12h de la nit. A 1€ o 1,5€ la copa impossible resistir-se: un paradís per als alcohòlics. Per sort també fan entrepans, pinchos de tortilla excel.lents i altres menges distinguides pels mandrosos que no porten el tupperware amb el sopar de casa. Les chicas que cuiden la línia mai descuiden una peça de fruita o el seu Vitalinea. Grotesca és la barreja de l'equip tècnic vestit de negre, maquillatge i perruqueria amb bates blanques i el vestuari colorista d'actors i cantants. Quanta gentada que representa que està treballant i estan allà passant les hores!
Expectació i muchas risas amb l'arribada del preciós vestuari del circ. L'hombre bala amb el seu mono a ratlles blau i grana ha estat batejat com a "Espermatozoide del Barça". Ha fet tots els possibles per no sortir a fotos de premsa ni del programa, tem espatllar la seva carrera com a solista si el reconeixen amb aquesta pinta.
La Capitana com a pallassa porta un modelet digne de l'Ágata Ruiz de la Prada: sembla una bola de flors i coloraines. Li encanta el vestit però li fa ràbia els esforços que fa per aprimar-se i acabar sortint a escena de tal guisa. Porta una perruca al cap de color taronja amb uns bucles que recorda l'Estrellita Castro cuando comía.
També van caracteritzats com a pallasso els tres músics d'escenari. L'ex-antipàtic violinista porta una perruca de Tintín gens afavoridora, l'acordionista és un famós arranjador al que no li cauen els anells per sortir a escena amb un nas vermell i el clarinetista toca la melodia de "Había una vez... un circo que alegraba siempre el corazón..." en honor a la seva oportuna semblança al Miliki dels payasos de la tele.
El meu vestit va ser l'últim en arribar per la seva complicada elaboració, pel figurinista és la joya de la corona. És una espècie de mono oriental de pantalons bombatxo i mànigues de tires amb escot molt generós que es corda al coll, gasa, tul, transparència, lluentons... Tres proves de vestuari em va costar! Molt discret en comparació al turbant-casc que porto al cap rematat amb plomes fúcsia heretat d'alguna Norma Duval escassa de roba.
Circ ambientat perquè triomfin els contrastos. Mestre de cerimònies que medeix 1 metre quaranta i Cap d'estat obès mòrbid de 200 quilos de pes. Dos mossos de pista, un alt i esprimatxat amb cara de bona persona i una mole de pell negra que fa anuncis com a pirata salvatge reconegut amb un premi de la Unión de actores de la darrera edició. Són dos joves promeses de l'escena fent d'utillers.
I ningú s'escapa d'estar pluriempleat. El baríton protagonista que si medís un pam més estaria fent carrera a l'Scala de Milà fa tombarelles per l'escenari i la seva princeseta s'enfila al trapezi i des de les altures canta la seva ària de soprano excelsa. Els malabaristes i els mossos de pista canten sense desafinar com a gent del poble mentre que el cor fem de figurants lluint vestuari circense sense obrir boca. Fins i tot la ballarina esquelètica i la zíngara colombiana formen part de l'orquestra. Com pateix la zíngara que és arrítmica amb la pandereta. Sort de la seva companya que está graciosísima i l'ajuda en la complicada execució musical del dring.
El comportament estrany de la ballarina i la seva extremada magror han provocat tota mena de teories al respecte: anorèxia, bulímia, drogues, tractament psicol.lògic... Cotilleos de camerino sobre el passat i fets recents del personal tampoc són escassos, d'alguna manera cal matar el temps i entretenir-se mentre s'està amb la brotxa o la pinta a la mà.
Tot a punt. Només faltava un últim detall: tint vermellós per al cabell per a tres elegides. No vaig negar-me a exagerar el meu coure habitual. Sessió de perruqueria que van convertir una preciosa cabellera en una espantosa mata de pelos de color rosa. Quin horror! Estava tan trista i deprimida que al dia següent vaig retornar a la pelu que està a la 5a punyeta, a una hora de camí, amb l'esperança de poder arreglar aquell desastre. Una tortura de 4 hores i mitja i cinc tints al cap, resultat: uns cabells més foscos però amb uns mínims de naturalitat.
L'ex Fakira de cabells roses a punt d'esdevenir la cantant calba us convida a gaudir de l'espectacle.
lunes, julio 31, 2006
Abandonada
"Per a créixer cal renunciar temporalment a la seguretat"
Gail Sheehy
Avui han marxat el Majordom i la seva senhora de vacances a Almería. Per fi sola! Crec que podré prescindir del servei. Amb la calor que fa no hi ha qui mengi els guisos del Sebastian i més gran tortura suposa l'assecador de la perruquera. Malgrat la felicitat que suposa la meva llibertat madrilenya els trobaré a faltar. M'havia acostumat al tors nu de l'uniforme de treball estiuenc i les confessions femenines matinals a la cuina. Allunyada de la família i els amics em resultava molt agradable la nostra convivència familiar de parella de tres.
És estrany viure en un pis que no és casa teva en una ciutat estrangera. He decidit prendre possessió del patrimoni ocupant tots els prestatges de la nevera, envaint el lavabo amb totes les meves potingues i passejant despullada per les dependències. Amb les altures d'un desè pis i rodejada d'arbres no hi ha perill d'espionatge.
Cinc minuts abans de marxa rebia les últimes instruccions del manteniment de la llar. Ella sobre quan regar les plantes, on eren els recanvis de llençols, que fes rentadora de tovalloles brutes, que mengés les restes de la nevera o les llencés... Ell m'alliçonava sobre com carregar correctament l'inhalàmbric o les mesures de seguretat. Va viure 4 anys a Califòrnia i està obsessionat amb els riscos d'incendi o terratrèmol. Donant 4 voltes i no deixant la clau al pany sóc candidata a mort. A més, hi ha la possibilitat que algun exinquilí de la "Pensión Sebastian" pugui sorprendre'm a mitjanit.
A part de qualsevol contratemps com una fuita d'aigua o gas, goteres, taques d'humitat, o descuidar-me les claus, corro el perill de rebre una visita policial. A partir del dia 20 la Ronaldinha serà una immigrant il.legal que hauria de tornar-se'n al Brasil per arreglar papers i poder retornar al país fred i hostil per continuar la Love story amb el majordom. I la Casa del riu segueix en el punt de mira dels bavosos que perseguien la belleza de piel oscura amb libidinoses intencions.
Haig de contractar un Guàrdia de seguretat que em protegeixi de la delinqüència i revisi la clau del gas cada vespre. Poc temps tinc per trobar-ne algun de decent en periode de vacances i de preu ajustat que el meu sou d'obrera de l'espectacle es pugui permetre. No em quedarà altre remei que acceptar la protecció del meu Faquir i de pas puc seguir amb la pràctica de la llengua del país de la samba. No sé com funcionaria un anunci de socors a internet: "Artista catalana abandonada pel seu majordom accepta visites"
Gail Sheehy
Avui han marxat el Majordom i la seva senhora de vacances a Almería. Per fi sola! Crec que podré prescindir del servei. Amb la calor que fa no hi ha qui mengi els guisos del Sebastian i més gran tortura suposa l'assecador de la perruquera. Malgrat la felicitat que suposa la meva llibertat madrilenya els trobaré a faltar. M'havia acostumat al tors nu de l'uniforme de treball estiuenc i les confessions femenines matinals a la cuina. Allunyada de la família i els amics em resultava molt agradable la nostra convivència familiar de parella de tres.
És estrany viure en un pis que no és casa teva en una ciutat estrangera. He decidit prendre possessió del patrimoni ocupant tots els prestatges de la nevera, envaint el lavabo amb totes les meves potingues i passejant despullada per les dependències. Amb les altures d'un desè pis i rodejada d'arbres no hi ha perill d'espionatge.
Cinc minuts abans de marxa rebia les últimes instruccions del manteniment de la llar. Ella sobre quan regar les plantes, on eren els recanvis de llençols, que fes rentadora de tovalloles brutes, que mengés les restes de la nevera o les llencés... Ell m'alliçonava sobre com carregar correctament l'inhalàmbric o les mesures de seguretat. Va viure 4 anys a Califòrnia i està obsessionat amb els riscos d'incendi o terratrèmol. Donant 4 voltes i no deixant la clau al pany sóc candidata a mort. A més, hi ha la possibilitat que algun exinquilí de la "Pensión Sebastian" pugui sorprendre'm a mitjanit.
A part de qualsevol contratemps com una fuita d'aigua o gas, goteres, taques d'humitat, o descuidar-me les claus, corro el perill de rebre una visita policial. A partir del dia 20 la Ronaldinha serà una immigrant il.legal que hauria de tornar-se'n al Brasil per arreglar papers i poder retornar al país fred i hostil per continuar la Love story amb el majordom. I la Casa del riu segueix en el punt de mira dels bavosos que perseguien la belleza de piel oscura amb libidinoses intencions.
Haig de contractar un Guàrdia de seguretat que em protegeixi de la delinqüència i revisi la clau del gas cada vespre. Poc temps tinc per trobar-ne algun de decent en periode de vacances i de preu ajustat que el meu sou d'obrera de l'espectacle es pugui permetre. No em quedarà altre remei que acceptar la protecció del meu Faquir i de pas puc seguir amb la pràctica de la llengua del país de la samba. No sé com funcionaria un anunci de socors a internet: "Artista catalana abandonada pel seu majordom accepta visites"
miércoles, julio 26, 2006
L'escapada
"Paciència: forma menor de desesperació disfressada de virtut"
Ambrose Gwinett Bierce
Parèntesi de dos dies de vida madrilenya. Massa forta la temptació de reveure el mar i massa car el pont aeri comprat a última hora. Així que anada i tornada en tren nocturn: 39 hores a Barcelona que varen ser 42, tres horetes de propina gràcies a Renfe.
Faltaven cinc minuts per les 11h de la nit quan per megafonia se'ns deia que per una suposada avaria el tren arribaria amb retard! L'Oficina de desAtenció al client ja estava tancada i enlloc podies demanar explicacions.
3 hores llargues va trigar el tren que em retornava al meu estiu sec. Un inadequat final als dos dies intensos de família, amics, platja, sol, bici i rambla. Sense ganes de lectura ni de mp3 m'havia d'entretenir observant els més de 60 coreans que inundaven el vestíbul de Sants o intentant entendre la conversa d'uns alemanys d'inter rail que sopaven un trist iogurt.
La indignació popular després d'esperar més d'una hora i de dues acaba fent néixer un sentiment de germanor entre els passatgers que resulta del tot entendridor. El clamor i la impotència fa que les converses brollin espontàniament. Hauríem d'agrair a Renfe l'oportunitat que ens brinda de fer nous amics. Sol.licitada vaig estar amb el mapa del metro madrileny a la mà informant de les rutes més adequades per arribar a diversos llocs de la ciutat o la manera més ràpida d'anar a Barajas.
És curiosa la fauna que viatja pel món. L'obrera de l'espectacle parlava animosament amb unes brasilenyes mentre que era incapaç de dir dues frases seguides als dos rossos de motxilla i iogurt. Algun profit en trec de viure amb una perruquera del país de la samba i de la companyia de l'impressionant Faquir brasileny. Després vaig estar més d'una hora de xerrera amb un noi explicant-nos la vida. No ho dubteu, segur que era gay, tinc un iman jo!
Hora prevista d'arribada a Madrid 8.10h mentre que la gloriosa entrada a Chamartín es produïa a les 11.27h. Vaig marxar sense passar per l'Oficina de desAtenció al client per arribar només cinc minuts tard sense dutxa i sense pentinar.
Faré la reclamació pertinent, espero que em retornin els diners del bitllet. M'haurà sortit molt bé de preu aquesta escapada!
Ambrose Gwinett Bierce
Parèntesi de dos dies de vida madrilenya. Massa forta la temptació de reveure el mar i massa car el pont aeri comprat a última hora. Així que anada i tornada en tren nocturn: 39 hores a Barcelona que varen ser 42, tres horetes de propina gràcies a Renfe.
Faltaven cinc minuts per les 11h de la nit quan per megafonia se'ns deia que per una suposada avaria el tren arribaria amb retard! L'Oficina de desAtenció al client ja estava tancada i enlloc podies demanar explicacions.
3 hores llargues va trigar el tren que em retornava al meu estiu sec. Un inadequat final als dos dies intensos de família, amics, platja, sol, bici i rambla. Sense ganes de lectura ni de mp3 m'havia d'entretenir observant els més de 60 coreans que inundaven el vestíbul de Sants o intentant entendre la conversa d'uns alemanys d'inter rail que sopaven un trist iogurt.
La indignació popular després d'esperar més d'una hora i de dues acaba fent néixer un sentiment de germanor entre els passatgers que resulta del tot entendridor. El clamor i la impotència fa que les converses brollin espontàniament. Hauríem d'agrair a Renfe l'oportunitat que ens brinda de fer nous amics. Sol.licitada vaig estar amb el mapa del metro madrileny a la mà informant de les rutes més adequades per arribar a diversos llocs de la ciutat o la manera més ràpida d'anar a Barajas.
És curiosa la fauna que viatja pel món. L'obrera de l'espectacle parlava animosament amb unes brasilenyes mentre que era incapaç de dir dues frases seguides als dos rossos de motxilla i iogurt. Algun profit en trec de viure amb una perruquera del país de la samba i de la companyia de l'impressionant Faquir brasileny. Després vaig estar més d'una hora de xerrera amb un noi explicant-nos la vida. No ho dubteu, segur que era gay, tinc un iman jo!
Hora prevista d'arribada a Madrid 8.10h mentre que la gloriosa entrada a Chamartín es produïa a les 11.27h. Vaig marxar sense passar per l'Oficina de desAtenció al client per arribar només cinc minuts tard sense dutxa i sense pentinar.
Faré la reclamació pertinent, espero que em retornin els diners del bitllet. M'haurà sortit molt bé de preu aquesta escapada!
jueves, julio 20, 2006
El circ
"Yo soy un artista sin patria ni hogar
que ríe en la pista queriendo llorar "
Black, el payaso.
Francisco Serrano Anguita
Aclimatándome. M'acostumo a la lengua del Imperio, al clima sec, a beure aigua amb bon gust de l'aixeta, al metro que ve per la dreta, a la chulería i a anar cada dia al teatre a fitxar. Fins i tot podria dir que m'agradaran els espectacles que fem perquè poden semblar qualsevol cosa excepte una sarsuela.
"Adiós a la Bohemia" serà sòbria i amb un aire esperpèntic que no té res a veure amb la majoria del repertori castizo. Poca feina per les dones. Només tenim una aparició estel.lar a la qual ens reclamen amb un "El coro de putas a escena por favor". Espero que en el càsting ens triessin per les aptituds artístiques i no per la imatge de pilingui. Sort que cantem poc, el corsé que ens fan portar gairebé no ens deixa respirar.
"Black" serà més festivalera però també fuig del mantón de manila i les horterades habituals. Des de producció ens van preguntar si teníem algun inconvenient a portar vestuari circense. Massa aviat vaig dir que estava encantada. Quan vaig imaginar la possibilitat de passejar-me una hora llarga vestida amb maillot de trapezista em vaig penedir de no haver respost: "Yo me pido la mujer barbuda!"
Aquest personatge li ha tocat a la més veterana de la companyia. Una dona que mai calla que en el seu dia va ser una de les coristes del La-la-la a Eurovisió. Ha gravat les cançons de la mare goril.la de Tarzan de Disney i de l'Abeja Maya. Com m'agradava la cançoneta "En un país multicolor..." I pensar que acaba la seva exitosa carrera musical amb la sublim interpretació de Mujer barbuda en un teatre de categoria!
El director ha tingut molt bon ull atorgant a cada membre del cor un personatge de circ. El cubano que fa de domador de lleons té la mateixa cara que l'Ángel Cristo. La delicada ballarina és la tía buena de la compañía que és l'única que es pot permetre arribar 20 minuts tard i emportar-se un piropo del dire musical. S'ha tornat un viejo verde diu l'Abella barbuda que fa més de 40 anys que treballa amb ell.
Tenim de tot en el nostre circ: hombre-bala de Lavapiés, mag saleroso, quiromante, home forçut habitual de gimnàs, faquir del Brasil, fallera funambulista, bessones siameses, pallassos varis... Fins i tot una zíngara colombiana i un torero d'ulls clars. Els acròbates, malabaristes i trapezistes seran gent del circ de debò. Nosaltres només ho fem veure.
La catalana perduda a Madrid és l'Acompanyant de Faquir. Encara no entenc com puc ser jo la noia exuberant que l'ajuda amb el foc i voluntària a ser acoltellada amb els ganivets. Millor hauria estat triar una noieta que ocupés menys espai per fer el tir al blanc. El meu company és un mulato impressionant de més de metre noranta que té un somriure irresistible. Va una mica despistat, sort de mi que estic al cas de tot. No han trigat a arribar-me els informes respecte a aquest tros de mascle, un faldiller de cuidado. Les seves beneficiades no escatimen detalls d'un tamany impressionant de....
Tinc ganes de veure'm disfressada de Faquira. El disseny és preciós, les males llengües diran que el meu vestit és el més bonic perquè el figurinista és català com jo. En el món de la faràndula ni Estatuts ni papers de Salamanca ni Barça, les polèmiques per un vestit!
"Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto"
que ríe en la pista queriendo llorar "
Black, el payaso.
Francisco Serrano Anguita
Aclimatándome. M'acostumo a la lengua del Imperio, al clima sec, a beure aigua amb bon gust de l'aixeta, al metro que ve per la dreta, a la chulería i a anar cada dia al teatre a fitxar. Fins i tot podria dir que m'agradaran els espectacles que fem perquè poden semblar qualsevol cosa excepte una sarsuela.
"Adiós a la Bohemia" serà sòbria i amb un aire esperpèntic que no té res a veure amb la majoria del repertori castizo. Poca feina per les dones. Només tenim una aparició estel.lar a la qual ens reclamen amb un "El coro de putas a escena por favor". Espero que en el càsting ens triessin per les aptituds artístiques i no per la imatge de pilingui. Sort que cantem poc, el corsé que ens fan portar gairebé no ens deixa respirar.
"Black" serà més festivalera però també fuig del mantón de manila i les horterades habituals. Des de producció ens van preguntar si teníem algun inconvenient a portar vestuari circense. Massa aviat vaig dir que estava encantada. Quan vaig imaginar la possibilitat de passejar-me una hora llarga vestida amb maillot de trapezista em vaig penedir de no haver respost: "Yo me pido la mujer barbuda!"
Aquest personatge li ha tocat a la més veterana de la companyia. Una dona que mai calla que en el seu dia va ser una de les coristes del La-la-la a Eurovisió. Ha gravat les cançons de la mare goril.la de Tarzan de Disney i de l'Abeja Maya. Com m'agradava la cançoneta "En un país multicolor..." I pensar que acaba la seva exitosa carrera musical amb la sublim interpretació de Mujer barbuda en un teatre de categoria!
El director ha tingut molt bon ull atorgant a cada membre del cor un personatge de circ. El cubano que fa de domador de lleons té la mateixa cara que l'Ángel Cristo. La delicada ballarina és la tía buena de la compañía que és l'única que es pot permetre arribar 20 minuts tard i emportar-se un piropo del dire musical. S'ha tornat un viejo verde diu l'Abella barbuda que fa més de 40 anys que treballa amb ell.
Tenim de tot en el nostre circ: hombre-bala de Lavapiés, mag saleroso, quiromante, home forçut habitual de gimnàs, faquir del Brasil, fallera funambulista, bessones siameses, pallassos varis... Fins i tot una zíngara colombiana i un torero d'ulls clars. Els acròbates, malabaristes i trapezistes seran gent del circ de debò. Nosaltres només ho fem veure.
La catalana perduda a Madrid és l'Acompanyant de Faquir. Encara no entenc com puc ser jo la noia exuberant que l'ajuda amb el foc i voluntària a ser acoltellada amb els ganivets. Millor hauria estat triar una noieta que ocupés menys espai per fer el tir al blanc. El meu company és un mulato impressionant de més de metre noranta que té un somriure irresistible. Va una mica despistat, sort de mi que estic al cas de tot. No han trigat a arribar-me els informes respecte a aquest tros de mascle, un faldiller de cuidado. Les seves beneficiades no escatimen detalls d'un tamany impressionant de....
Tinc ganes de veure'm disfressada de Faquira. El disseny és preciós, les males llengües diran que el meu vestit és el més bonic perquè el figurinista és català com jo. En el món de la faràndula ni Estatuts ni papers de Salamanca ni Barça, les polèmiques per un vestit!
"Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto"
sábado, julio 15, 2006
Mig any de vida
| "Solament un boig celebra que compleix anys" George Bernard Shaw Avui el meu blogcompleix mig any. Són 41 posts publicats i unes quantes hores invertides. Acabo de rellegir "La meva primera publicació" i veig que poques coses han canviat de fa sis mesos. Almenys ara mateix tinc feina encara que sigui a Madrid. I sobre la utilitat de les coses i altres pensaments transcendents poc pràctics tampoc he canviat gaire d'opinió. M'hauria agradat escriure un post interessant per la data assenyalada. Però sense ordinador a casa no és tan fàcil. Així que he decidit celebrar-ho d'alguna manera. Assaig d'horeta i quart i dia lliure. De compres amb la Capitana, ens ha sortit barata la cosa anant als Xinos i de rebaixes. I llavors hem fet l'única cosa assenyada que es pot fer en aquesta ciutat un dia d'estiu: anar a la piscina! La gent em mirava i no precisament pel meu tipazo. La meva pell blanca atrau totes les mirades perquè brilla de lluny, sóc relluent. Així que gairebé tota l'estona he estat a l'ombra dels arbres mentre tothom es torrava al sol. Una estoneta a l'aigua, una estona a la tovallola i una estoneta al bar i ha passat la tarda volant. Qué vida más perra! Es fa tard, m'haig de dutxar i empolainar. Aquí als madriles no pots sortir de qualsevol manera, i menys de nit. Me'n vaig de copes por ahí amb les noies del basc-navarrès. Celebrarem el mig aniversari del naixement del meu blog que coincideix amb l'aniversari del seu padrí. Quatre "Àngels de Charlie": una morena, una rossa, una castanya i una pèlroja, ideals per a un anunci de xampú de cabells. Qué peligro! |
jueves, julio 13, 2006
La febre madrilenya
"El que sabem és una gota d'aigua; el que ignorem és l'oceà"
Isaac Newton
Arribada triomfal a la capital del regne amb més d'una hora de retard. En el tren tothom estava que trinava. La cua a "Des-Atenció al client" era tan llarga que la meva maleta i jo vam decidir posposar la reclamació. Cap a casa, dutxa ràpida, petons per al majordom que em va rebre en calçotets i cap al teatre. De miracle arribava un minut abans de l'hora gràcies a un taxi que vaig enxampar.
Renfe va estar a punt de fer-me quedar malament. No sóc una persona puntual però no m'agrada fer tard a la feina, i menys el primer dia. És clar que al super director d'escena de Barcelona no li va fer cap vergonya fer-ho, amb l'excusa de la vaga d'Iberia... I no va ser l'únic, que som a Madrid! Entre els atascos i que está todo en obras s'arriba tard i no s'acaba el món.
El primer dia vam fer una italiana de tot, matí amb "Adiós a la bohemia" i tarda amb "Black, el payaso". Uns títols molt suggerents que només en estos lares arrosseguen espectadors al teatre. Esperem que les cordes del baríton protagonista de les dues resisteixin les sis funcions setmanals. Té una veu preciosa, llàstima que no medeixi un pam més perquè faria una gran carrera. La seva primera partenaire és més alta que ell però a part de cantar molt bé fa cara de puta com demana el seu paper. Per a la segona li han buscat una soprano a la seva alçada. És increïble que tregui aquell chorro de veu si no fa ni metre cinquanta la princesita. Els altres solistes són més normals o més divinos, algun televisiu, algun musicalero, i fins i tot alguna vella glòria de l'Estudio 1.
Algunes cares conegudes en el cor. Hi ha la Capitana de les mezzos de l'estiu passat a las Ventas. Aquella chavalota del Norte ens cuidava com si fos la nostra mare. Tot ho sabia i tot li preguntàvem: quina veu havíem de cantar, per on havíem de sortir, com ens havíem de recollir el cabell o com es posava la mantilla... Ara som tan amigues i es refia del tot de mi. Catalans i bascos-navarros vam descobrir aviat la nostra similar concepció de la vida i del rigor en el treball. Sap greu caure en els tòpics però Miss Sevilla a la mitja hora d'assaig estava agotaíta i reclamava una pausa i Miss Cádiz anava sempre perduda i no s'enterava de ná.
Com l'any passat l'excepció són els tres madrilenys de debò amb tanta procedència de totes las Españas: el tenor salat de Granada, una altra gaditana, quatre del Nord, el canari musculitos, la fallera de Levante, l'asturiana tap de bassa, la catalana pèlroja... només ens falta un gallec i ja tenim tota la España de las autonomías. De les colonias hi ha representació argentina, brasilera, xilena i cubana més la Colombiana estrellita amb aires de grandesa que torna a ser una del montón. I no falla el mínim de 40 % de gays en les veus masculines.
Sóc l'única cantant de la meva estimada terra, però l'equip directiu és pràcticament tot català. Madrid n'està ple. A la sortida d'artistes de qualsevol teatre sentiràs parlar la nostra benvolguda llengua. Quina ràbia que no hi hagi més feina a casa nostra i molts haguem d'anar-nos a treballar als madriles.
A la casa del riu el Sebastian tan encantador com sempre. Ha canviat els guisos pel gazpacho i l'uniforme de treball per uns pantalons curts gens adequats per a la tasca de majordom. A la Ronaldinha li van concedir una pròrroga de tres mesos per romandre al país i segueix fent la cuina i el llit. El mes d'agost els donaré vacances. Que marxin per gaudir en intimitat dels últims dies abans que ella hagi de de tornar-se'n a la terra de la samba.
Rebuda estiuenca amb tots els honors. La meva vinguda ha coincidit amb un repunte de la ola de calor: 41 graus al migdia! No pots anar pel carrer, sembla que estàs dins d'un forn, a casa tot tancat que no entri la calor i a la nit no refresca gens i no es dorm. En el teatre, els Signori cantanti diuen que no poden cantar amb l'aire condicionat! De tant en tant el posen, molts preferim unes angines galopants a morir ofegats!
Fa tant sec que aviat semblaré un llangardaix si no em prenc seriosament la campanya d'hidratació personal. No guanyaré per comprar cremes. Sort que per l'aigua de l'aixeta no has de pagar. I està boníssima. Fins i tot això els surt gratis als madrilenyos!
No em puc queixar, estic encantada fent d'artista, els assajos són divertits i de poques hores, cañitas, el majordom i la brasilenya em cuiden i de moment no tinc temps per enyorar-me. A part de la temperatura i que no hi ha manera que diguin bé el meu nom... Madrid em tracta bé.
Isaac Newton
Arribada triomfal a la capital del regne amb més d'una hora de retard. En el tren tothom estava que trinava. La cua a "Des-Atenció al client" era tan llarga que la meva maleta i jo vam decidir posposar la reclamació. Cap a casa, dutxa ràpida, petons per al majordom que em va rebre en calçotets i cap al teatre. De miracle arribava un minut abans de l'hora gràcies a un taxi que vaig enxampar.
Renfe va estar a punt de fer-me quedar malament. No sóc una persona puntual però no m'agrada fer tard a la feina, i menys el primer dia. És clar que al super director d'escena de Barcelona no li va fer cap vergonya fer-ho, amb l'excusa de la vaga d'Iberia... I no va ser l'únic, que som a Madrid! Entre els atascos i que está todo en obras s'arriba tard i no s'acaba el món.
El primer dia vam fer una italiana de tot, matí amb "Adiós a la bohemia" i tarda amb "Black, el payaso". Uns títols molt suggerents que només en estos lares arrosseguen espectadors al teatre. Esperem que les cordes del baríton protagonista de les dues resisteixin les sis funcions setmanals. Té una veu preciosa, llàstima que no medeixi un pam més perquè faria una gran carrera. La seva primera partenaire és més alta que ell però a part de cantar molt bé fa cara de puta com demana el seu paper. Per a la segona li han buscat una soprano a la seva alçada. És increïble que tregui aquell chorro de veu si no fa ni metre cinquanta la princesita. Els altres solistes són més normals o més divinos, algun televisiu, algun musicalero, i fins i tot alguna vella glòria de l'Estudio 1.
Algunes cares conegudes en el cor. Hi ha la Capitana de les mezzos de l'estiu passat a las Ventas. Aquella chavalota del Norte ens cuidava com si fos la nostra mare. Tot ho sabia i tot li preguntàvem: quina veu havíem de cantar, per on havíem de sortir, com ens havíem de recollir el cabell o com es posava la mantilla... Ara som tan amigues i es refia del tot de mi. Catalans i bascos-navarros vam descobrir aviat la nostra similar concepció de la vida i del rigor en el treball. Sap greu caure en els tòpics però Miss Sevilla a la mitja hora d'assaig estava agotaíta i reclamava una pausa i Miss Cádiz anava sempre perduda i no s'enterava de ná.
Com l'any passat l'excepció són els tres madrilenys de debò amb tanta procedència de totes las Españas: el tenor salat de Granada, una altra gaditana, quatre del Nord, el canari musculitos, la fallera de Levante, l'asturiana tap de bassa, la catalana pèlroja... només ens falta un gallec i ja tenim tota la España de las autonomías. De les colonias hi ha representació argentina, brasilera, xilena i cubana més la Colombiana estrellita amb aires de grandesa que torna a ser una del montón. I no falla el mínim de 40 % de gays en les veus masculines.
Sóc l'única cantant de la meva estimada terra, però l'equip directiu és pràcticament tot català. Madrid n'està ple. A la sortida d'artistes de qualsevol teatre sentiràs parlar la nostra benvolguda llengua. Quina ràbia que no hi hagi més feina a casa nostra i molts haguem d'anar-nos a treballar als madriles.
A la casa del riu el Sebastian tan encantador com sempre. Ha canviat els guisos pel gazpacho i l'uniforme de treball per uns pantalons curts gens adequats per a la tasca de majordom. A la Ronaldinha li van concedir una pròrroga de tres mesos per romandre al país i segueix fent la cuina i el llit. El mes d'agost els donaré vacances. Que marxin per gaudir en intimitat dels últims dies abans que ella hagi de de tornar-se'n a la terra de la samba.
Rebuda estiuenca amb tots els honors. La meva vinguda ha coincidit amb un repunte de la ola de calor: 41 graus al migdia! No pots anar pel carrer, sembla que estàs dins d'un forn, a casa tot tancat que no entri la calor i a la nit no refresca gens i no es dorm. En el teatre, els Signori cantanti diuen que no poden cantar amb l'aire condicionat! De tant en tant el posen, molts preferim unes angines galopants a morir ofegats!
Fa tant sec que aviat semblaré un llangardaix si no em prenc seriosament la campanya d'hidratació personal. No guanyaré per comprar cremes. Sort que per l'aigua de l'aixeta no has de pagar. I està boníssima. Fins i tot això els surt gratis als madrilenyos!
No em puc queixar, estic encantada fent d'artista, els assajos són divertits i de poques hores, cañitas, el majordom i la brasilenya em cuiden i de moment no tinc temps per enyorar-me. A part de la temperatura i que no hi ha manera que diguin bé el meu nom... Madrid em tracta bé.
domingo, julio 09, 2006
Últims dies a Barcelona
"L'aventura podrà ser boja, però l'aventurer ha de ser sensat"
Gilbert Keith Chesterton
Aquesta nit agafo un tren que m'allunya gairebé dos mesos de la meva llar i encara no he fet la maleta. No emprenc cap viatge a un país exòtic ni m'espera una tranquil.la estada per desconnectar, marxo per motius laborals. Arriben les vacances i jo començo a treballar, com sempre al revés del món.
De nou sarsuela. Res tindrà a veure amb l'aventura madrilenya que vaig viure amb la meva amiga nostàlgica l'estiu passat. Algun dia escriurem un best seller súper-vendes: "Un estiu a Madrid" Les peripècies de Carola i Merche en el seu periple zarzuelero.
Tinc ganes de marxar però també em fa pena, sóc així, sempre sentiments ambivalents. Hauria d'estar fent bots d'alegria perquè vaig a treballar amb un director molt bo, en un bon teatre, en bones condicions... Ja tinc amics allà i sé que m'ho passaré molt bé. És la feina que m'agrada però em costa allunyar-me de la ciutat i la gent que estimo.
L'any passat vaig protagonitzar uns comiats dramàtics, com si me n'anés per tota la vida. La meva sensació no era gaire equivocada perquè a la tardor vaig decidir deixar el meu colomar i engegar la meva feina a l'escola de música per intentar viure només del cant. I més o menys vaig sobrevivint, entre allà i aquí, és aviat per fer balanç o per tirar-me enrera.
Aquesta vegada vull marxar sense llàgrimes i visc intensament els meus últims dies a Barcelona. Una xerrada a tres després d'un bany noctàmbul, un passeig per la ciutat amb immillorable companyia, una trobada amb la confessora, un sopar memorable amb els amics, bici, mar i família.
El majordom i la brasilenya m'esperen i no dubto que Madrid em tractarà bé. Espero viure moltes aventures aquest estiu a l'Español i poder-vos-les explicar. Fins aviat.
Gilbert Keith Chesterton
Aquesta nit agafo un tren que m'allunya gairebé dos mesos de la meva llar i encara no he fet la maleta. No emprenc cap viatge a un país exòtic ni m'espera una tranquil.la estada per desconnectar, marxo per motius laborals. Arriben les vacances i jo començo a treballar, com sempre al revés del món.
De nou sarsuela. Res tindrà a veure amb l'aventura madrilenya que vaig viure amb la meva amiga nostàlgica l'estiu passat. Algun dia escriurem un best seller súper-vendes: "Un estiu a Madrid" Les peripècies de Carola i Merche en el seu periple zarzuelero.
Tinc ganes de marxar però també em fa pena, sóc així, sempre sentiments ambivalents. Hauria d'estar fent bots d'alegria perquè vaig a treballar amb un director molt bo, en un bon teatre, en bones condicions... Ja tinc amics allà i sé que m'ho passaré molt bé. És la feina que m'agrada però em costa allunyar-me de la ciutat i la gent que estimo.
L'any passat vaig protagonitzar uns comiats dramàtics, com si me n'anés per tota la vida. La meva sensació no era gaire equivocada perquè a la tardor vaig decidir deixar el meu colomar i engegar la meva feina a l'escola de música per intentar viure només del cant. I més o menys vaig sobrevivint, entre allà i aquí, és aviat per fer balanç o per tirar-me enrera.
Aquesta vegada vull marxar sense llàgrimes i visc intensament els meus últims dies a Barcelona. Una xerrada a tres després d'un bany noctàmbul, un passeig per la ciutat amb immillorable companyia, una trobada amb la confessora, un sopar memorable amb els amics, bici, mar i família.
El majordom i la brasilenya m'esperen i no dubto que Madrid em tractarà bé. Espero viure moltes aventures aquest estiu a l'Español i poder-vos-les explicar. Fins aviat.
jueves, julio 06, 2006
Fer maletes
"Imbècil és l'ase que va molt carregat i que pretén córrer"
Ramon Llull
Temps de vacances, pànxing, viatges, platja, muntanya... Tot fantàstic excepte haver de fer maletes. Sempre ho deixo per última hora. No m'agrada, em fa mandra i amb el dubte sempre porto de més que de menys.
Malgrat les meves bones intencions sempre fracasso en l'intent. La meva és la bossa de la Mary Poppins, on pots trobar qualsevol extravagància inimaginable. Molta burleta me'n fan, però en cas de necessitat saben on recórrer.
Tantes coses inútils a la vida de les que no ens en sabem desempallegar. Converses poc interessants, persones que no ens aporten res, mentides que ens empassem, falsedats que escampem. Ens carreguem d'obligacions, de deutes, de promeses irrealitzables, de relacions que no ens omplen i fins i tot ens ofeguen, o de soledat que pot ser pitjor càrrega.
Tipa de la meva naturalesa resistent, reclamo el dret a la fragilitat. Preparats per resistir les pitjors condicions, per treure profit de tot, no ens han ensenyat a fer cas dels detalls insignificants, felices casualitats, persones que apareixen o que retrobem. Massa fàcilment deixem escapar moments extraordinaris.
No sé si apuntar-me a algun curset d'elaboració d'equipatge per aprendre a prescindir d'emocions, sentiments, records i tants d'altres trastos inútils. De moment, la meva maleta seguirà sent excessiva però ben poca cosa al costat de tantes càrregues insuportables.
Ramon Llull
Temps de vacances, pànxing, viatges, platja, muntanya... Tot fantàstic excepte haver de fer maletes. Sempre ho deixo per última hora. No m'agrada, em fa mandra i amb el dubte sempre porto de més que de menys.
Malgrat les meves bones intencions sempre fracasso en l'intent. La meva és la bossa de la Mary Poppins, on pots trobar qualsevol extravagància inimaginable. Molta burleta me'n fan, però en cas de necessitat saben on recórrer.
Tantes coses inútils a la vida de les que no ens en sabem desempallegar. Converses poc interessants, persones que no ens aporten res, mentides que ens empassem, falsedats que escampem. Ens carreguem d'obligacions, de deutes, de promeses irrealitzables, de relacions que no ens omplen i fins i tot ens ofeguen, o de soledat que pot ser pitjor càrrega.
Tipa de la meva naturalesa resistent, reclamo el dret a la fragilitat. Preparats per resistir les pitjors condicions, per treure profit de tot, no ens han ensenyat a fer cas dels detalls insignificants, felices casualitats, persones que apareixen o que retrobem. Massa fàcilment deixem escapar moments extraordinaris.
No sé si apuntar-me a algun curset d'elaboració d'equipatge per aprendre a prescindir d'emocions, sentiments, records i tants d'altres trastos inútils. De moment, la meva maleta seguirà sent excessiva però ben poca cosa al costat de tantes càrregues insuportables.
domingo, julio 02, 2006
El casori
"Em preguntes si has o no de casar-te; doncs, facis el que facis te'n penediràs"
Sòfocles
I va arribar el dia. Poc temps vaig dedicar a guarnir-me, un toc de maquillatge i cabells recollits estil natural, ni manicures ni pedicures. Vestit, sabates tenyides per l'ocasió, bolset de pedreria del xino i arracades i anell de préstec de la iaia, tot verd molsa. Color semblant al triat per la mare del nuvi i cinc convidades més, ideals per fer un anunci d'Ajax pino. A cap li quedava tan bé com a mi, "qué contraste más maravilloso con tus cabellos rojizos", afalac que només podia venir d'un desconegut convidat gay.
Vaig ser la primera en abandonar la mansió en solitari i emprenyada perquè la xofer no estava a punt. Vestida de "princesa del pèsol", camuflada darrera unes ulleres de sol vaig trobar afortunadament un taxi abans de morir sota el sol. Els músics ja portaven un quart d'hora assajant quan la solista arribava, donant la raó al tòpic dels cantants divos que sempre s'han de fer notar.
Dins l'església no feia excessiva calor i va ser una cerimònia prou suportable. Tots vam col.laborar: la blanca y radiante novia no es va fer esperar, el capellà no va ser pesat, els pocs nens no van bramar en excés i jo vaig intentar cantar poc i bé. Vaig triomfar especialment amb la interpretació de Sonrisas y lágrimas, fent que aquestes afloressin en els ulls d'una emocionada mare de la núvia.
Fins i tot la sagristana amb l'escombra a la mà em va felicitar: "Una mica més i no et reconec. Tu ets la de la bici!". La desgrenyada de pantalons curts i samarreta descolorida que el dia anterior havia anat a l'església a inspeccionar el terreny era la mateixa noia que cantava l'AveMaria!
Delicatessen a l'aperitiu i sopar de mariconades (en opinió del meu pare), vi, cava, cafè, copa, sorpreses, regals, ball... Excepte pastís de noces i puro, va haver-hi de tot, fins i tot una parella de lesbianes perquè les iaies poguessin fer safareig. Llàstima del puro... Jo no fumo però m'agrada emular la Sara Montiel en aquestes ocasions. Ara que el tabac està tan mal vist regalen flors i bombons. Un casament fantàstic: sense parlaments al sopar i sense video record que mai ens podran obligar a veure!
Molt hàbilment vaig canviar el lloc que m'havien assignat sense que ningú se n'adonés. Vaig preferir la taula familiar amb el perill que suposava tacar el vestidet amb el tomàquet dels macarrons del menú infantil que haver-me de fer la simpàtica amb algun suposat bon partit col.locat casualment al meu costat. Vaig ser molt bona noia, vaig beure amb moderació, no vaig refusar cap ball i vaig respondre amablement tot de preguntes sobre la feina i Madrid. El tema artístic acapara l'atenció i m'estalvio tots els comentaris referents a la meva solteria, quina alegria.
Les plomes de gall d'indi que portava al cap la núvia i l'armilla de butanero del seu ben plantat marit se n'anaven sobre un descapotable a passar la nit de noces a l'Hotel Arts. A cinc minuts del fantàstic pis de la Vil.la Olímpica on han instal.lat el seu niu d'amor. Hauran d'esperar tres mesos almenys a quedar embarassats, ja que el tractament preventiu antimalària els ho impedeix. Demà passat se'n van de safari a Tanzània, último grito de viatge de lluna de mel. Molt romàntic...
Tot plegat un gran negoci, però reconec que m'entendreix la il.lusió d'una parella que s'estima i més quan la felicitat és compartida per la teva família.
Sòfocles
I va arribar el dia. Poc temps vaig dedicar a guarnir-me, un toc de maquillatge i cabells recollits estil natural, ni manicures ni pedicures. Vestit, sabates tenyides per l'ocasió, bolset de pedreria del xino i arracades i anell de préstec de la iaia, tot verd molsa. Color semblant al triat per la mare del nuvi i cinc convidades més, ideals per fer un anunci d'Ajax pino. A cap li quedava tan bé com a mi, "qué contraste más maravilloso con tus cabellos rojizos", afalac que només podia venir d'un desconegut convidat gay.
Vaig ser la primera en abandonar la mansió en solitari i emprenyada perquè la xofer no estava a punt. Vestida de "princesa del pèsol", camuflada darrera unes ulleres de sol vaig trobar afortunadament un taxi abans de morir sota el sol. Els músics ja portaven un quart d'hora assajant quan la solista arribava, donant la raó al tòpic dels cantants divos que sempre s'han de fer notar.
Dins l'església no feia excessiva calor i va ser una cerimònia prou suportable. Tots vam col.laborar: la blanca y radiante novia no es va fer esperar, el capellà no va ser pesat, els pocs nens no van bramar en excés i jo vaig intentar cantar poc i bé. Vaig triomfar especialment amb la interpretació de Sonrisas y lágrimas, fent que aquestes afloressin en els ulls d'una emocionada mare de la núvia.
Fins i tot la sagristana amb l'escombra a la mà em va felicitar: "Una mica més i no et reconec. Tu ets la de la bici!". La desgrenyada de pantalons curts i samarreta descolorida que el dia anterior havia anat a l'església a inspeccionar el terreny era la mateixa noia que cantava l'AveMaria!
Delicatessen a l'aperitiu i sopar de mariconades (en opinió del meu pare), vi, cava, cafè, copa, sorpreses, regals, ball... Excepte pastís de noces i puro, va haver-hi de tot, fins i tot una parella de lesbianes perquè les iaies poguessin fer safareig. Llàstima del puro... Jo no fumo però m'agrada emular la Sara Montiel en aquestes ocasions. Ara que el tabac està tan mal vist regalen flors i bombons. Un casament fantàstic: sense parlaments al sopar i sense video record que mai ens podran obligar a veure!
Molt hàbilment vaig canviar el lloc que m'havien assignat sense que ningú se n'adonés. Vaig preferir la taula familiar amb el perill que suposava tacar el vestidet amb el tomàquet dels macarrons del menú infantil que haver-me de fer la simpàtica amb algun suposat bon partit col.locat casualment al meu costat. Vaig ser molt bona noia, vaig beure amb moderació, no vaig refusar cap ball i vaig respondre amablement tot de preguntes sobre la feina i Madrid. El tema artístic acapara l'atenció i m'estalvio tots els comentaris referents a la meva solteria, quina alegria.
Les plomes de gall d'indi que portava al cap la núvia i l'armilla de butanero del seu ben plantat marit se n'anaven sobre un descapotable a passar la nit de noces a l'Hotel Arts. A cinc minuts del fantàstic pis de la Vil.la Olímpica on han instal.lat el seu niu d'amor. Hauran d'esperar tres mesos almenys a quedar embarassats, ja que el tractament preventiu antimalària els ho impedeix. Demà passat se'n van de safari a Tanzània, último grito de viatge de lluna de mel. Molt romàntic...
Tot plegat un gran negoci, però reconec que m'entendreix la il.lusió d'una parella que s'estima i més quan la felicitat és compartida per la teva família.
jueves, junio 29, 2006
Sensibilitat als peus
"La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra: no hi ha recepta de la vida que vagi bé per tots"
Carl Gustav Jung
La tia pràctica no ha marxat fins que la meva mare ha acabat l'interrogatori i després d'haver donat el vist-i-plau al Pronovias instal.lat a la mansió. Les Teresines del menjador hem continuat feinejant.
La tieta que viu a casa és la modista oficial. Començant per eixamplar el seu vestit comprat de rebaixes a 6 mesos vista que ara no li corda. Adaptant un vestit molinero per a la iaia presumida, amb els seus 87 anys vol que li escotin la brusa i li acurtin la faldilla. Fent unes pinces aquí i allà per una, escurçant una vora per l'altra, ajustant uns tirants...
La meva mare és la supervisora general. Ens ha obligat a totes a estrenar modelet mentre consenteix que el seu marit es posi el vestit de sempre, camisa i corbata nova i no es notarà. Fa mesos que recorre botiga rere botiga. En el seu cas, finalment s'ha decidit per un vestit que no té res a veure amb la seva idea original. Amb el tipet que lluu últimament causarà sensació. Em comença a preocupar la seva anorèxia menopàusica. S'ha tornat una experta en dietes proteiques i dissociades, coneix tots els truquillos per fer règim i recita de memòria el llibre de Montignac com si fos la Bíblia. S'ha aprimat moltíssim però es mira al mirall i es veu grossa.
El meu pare pateix una malaltia que s'anomena cansament pel casament. El que més li reventa serà fer de xofer, deixar la iaia, la tia modista i la dona a la porta i anar-se'n a aparcar tot sol, com sempre. Segur que li faria il.lusió entrar alguna filla de bracet a l'altar. De moment cap té intenció de fer-li interpretar el paper de pare de la núvia. Sempre ha bromejat amb el tema dels gendres, "Porteu a qui volgueu a casa. Això sí, un negre no!" i afegia mig rient "Bé, si té peles..." Si sabés que fa poc un gay cubà pels papers m'oferia 3000 € per casar-me amb ell!
S'acosta dissabte i cada dia hi ha més nervis. Segueixo sense hora a la perruqueria i sense haver decidit les sabates que em posaré. Tant de bo trobés alguna sabateta mona als xinos per sortir del pas. Aquesta gent que feien l'animalada d'embenar els peus de les nenes perquè no els creixessin i poder-les ben casar, no podrien creure mai que una dona pugui calçar un 42. No tinc el peuet de la Ventafocs, deu ser per això que mai em trobarà el meu príncep blau.
Se n'ha anat la tia pràctica i ningú em farà costat. La seva alçada de metre vuitanta també té un número de peu gran a joc. Ella entendria que no tinc ganes de gastar-me un pastón per unes sabates que em faran mal i que mai més em posaré.
Carl Gustav Jung
La tia pràctica no ha marxat fins que la meva mare ha acabat l'interrogatori i després d'haver donat el vist-i-plau al Pronovias instal.lat a la mansió. Les Teresines del menjador hem continuat feinejant.
La tieta que viu a casa és la modista oficial. Començant per eixamplar el seu vestit comprat de rebaixes a 6 mesos vista que ara no li corda. Adaptant un vestit molinero per a la iaia presumida, amb els seus 87 anys vol que li escotin la brusa i li acurtin la faldilla. Fent unes pinces aquí i allà per una, escurçant una vora per l'altra, ajustant uns tirants...
La meva mare és la supervisora general. Ens ha obligat a totes a estrenar modelet mentre consenteix que el seu marit es posi el vestit de sempre, camisa i corbata nova i no es notarà. Fa mesos que recorre botiga rere botiga. En el seu cas, finalment s'ha decidit per un vestit que no té res a veure amb la seva idea original. Amb el tipet que lluu últimament causarà sensació. Em comença a preocupar la seva anorèxia menopàusica. S'ha tornat una experta en dietes proteiques i dissociades, coneix tots els truquillos per fer règim i recita de memòria el llibre de Montignac com si fos la Bíblia. S'ha aprimat moltíssim però es mira al mirall i es veu grossa.
El meu pare pateix una malaltia que s'anomena cansament pel casament. El que més li reventa serà fer de xofer, deixar la iaia, la tia modista i la dona a la porta i anar-se'n a aparcar tot sol, com sempre. Segur que li faria il.lusió entrar alguna filla de bracet a l'altar. De moment cap té intenció de fer-li interpretar el paper de pare de la núvia. Sempre ha bromejat amb el tema dels gendres, "Porteu a qui volgueu a casa. Això sí, un negre no!" i afegia mig rient "Bé, si té peles..." Si sabés que fa poc un gay cubà pels papers m'oferia 3000 € per casar-me amb ell!
S'acosta dissabte i cada dia hi ha més nervis. Segueixo sense hora a la perruqueria i sense haver decidit les sabates que em posaré. Tant de bo trobés alguna sabateta mona als xinos per sortir del pas. Aquesta gent que feien l'animalada d'embenar els peus de les nenes perquè no els creixessin i poder-les ben casar, no podrien creure mai que una dona pugui calçar un 42. No tinc el peuet de la Ventafocs, deu ser per això que mai em trobarà el meu príncep blau.
Se n'ha anat la tia pràctica i ningú em farà costat. La seva alçada de metre vuitanta també té un número de peu gran a joc. Ella entendria que no tinc ganes de gastar-me un pastón per unes sabates que em faran mal i que mai més em posaré.
miércoles, junio 28, 2006
Una tia pràctica
"Les bones famílies generalment són pitjors que qualsevol altra"
Anthony Hope
Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!
No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".
Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.
Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.
Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.
La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...
No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...
"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"
L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.
(Seguirà la tortura sobre el casament.)
Anthony Hope
Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!
No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".
Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.
Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.
Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.
La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...
No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...
"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"
L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.
(Seguirà la tortura sobre el casament.)
