domingo, mayo 21, 2006

Ménage à trois

"Un mal sopar és una cosa que no es recupera mai"
Eugeni d'Ors

Nit de dissabte i sense plan. Cap trucada de mascle. Decideixo trucar jo i no anar a sopar amb un, sinó amb dos homes ben interessants.

Tinc dos amics guapos i solters: el músic i l'actor. Amb el temps un ha perdut cabell i l'altre ha guanyat pes, però els meus acompanyants m'han fet sentir la dona més envejada de totes les taules. Llàstima que fa temps que no se'ns desperta entre nosaltres la líbido sexual.

Amb l'actor vam ser inseparables durant uns anys, teníem una relació d'amor-odi que ens feia semblar a estones un matrimoni, sense sexe és clar. Fèiem feliç a la nòvia del músic quan accedíem a fer-nos un petó, a canvi d'una ampolla de moscatell. Amb el músic vaig tenir una aventura d'una nit en època d'entreguerres que vam decidir oblidar.

I avui dissabte som tres singles comentant les nostres vides solitàries i repassant la dels altres. Quina nit més fantàstica! No la canviaria per cap vetllada romàntica amb qualsevol home amb ganes d'impressionar-me. Com hem rigut. Amb el segon plat el tema de "darreres conquistes" ja era protagonista de la nostra conversa.

El músic havia quedat avui amb la germana d'un company de feina, a la qual ha plantat a última hora amb una trista excusa. Li podia haver dit que li venia més de gust sortir amb els seus amics que no anar al cine amb ella com havien previst. Jo l'he felicitat per haver tingut el detall de trucar-la. Però no he saltat en defensa del gènere femení quan ha comentat els detalls que no li convencen de la noia. He somrigut pensant que almenys de mi ningú es queixa per falta de... pit i cul. De fet, el seu pitjor inconvenient és que ja té nòvio.

L'actor està molt desanimat, comenta que no hi ha manera de trobar uns mínims de qualitat: no hi ha mercat. Tots tres opinem que amb l'opció a internet, on tantes esperances dipositem els solters per lligar, no s'obtenen els resultats desitjats.

El músic últimament xerra amb una professora d'aeròbic, la seva ex també ho era. Una noia molt maca però que es nega a ensenyar-li una foto. És a dir: deu ser més lletja que un pecat i a sobre viu a Alacant! El mes passat xatejava amb una noia de color a qui va haver de bloquejar urgentment quan ja trucava a la porta de casa seva amb la maleta i la seva filleta de tres anys. L'actor malgrat les seves aventures, diu que l'esgoten les mateixes preguntes, les converses insípides... Els que valen la pena desapareixen i si apareixen massa sovint es fan pesats.

Mentre el músic es decideix per un clàssic com el Pastís de xocolata i l'actor s'arrisca amb el Gelat de fruita de la passió, el meu cap fa una Macedònia entre fruites, dolços i les meves cibernàutiques amistats.

Em venen ganes d'empescar-me alguna història que els sorprengui de veritat. No mostrarien cap interès per saber que un home meravellós i sensible va desaparèixer un cop va tastar la Mel i mató. I menys entusiasme per conèixer els detalls sobre un intel.lectual Bescuit amb ganes de sucar, d'un romàntic Profiterol que va fugir espantat o d'un Pa de pessic que no em va agradar. Tampoc els impressionaria que m'hagi pogut lligar un Soufflé d'escriptor premi Sant Jordi o una Mousse de futbolista retirat.

Crec que potser alguna història més rocambolesca els faria més gràcia: el Pastisset de boniato d'una companya de feina que em tira els trastos pel xat abans d'haver tallat amb ella o el Tiramisú que insisteix a quedar per fer un cafè el mateix dia que li tira la canya a una amiga meva que ha conegut també a internet. Aquestes casualitats no se les empassarien. Com tampoc si els dic que un dia entro en un bar i un desconegut Flam de coco reconeix els meus cabells vermells i em saluda efusivament. I menys encara si m'invento que un fresc Sorbet de llimona em proposa rotllo aprofitant la guàrdia de la seva dona metgessa i el diumenge següent es fa l'orni quan amb la seva feliç parella el sorprenc prenent un gelat.

No sé quina de totes aquestes històries colaria. Creurien que cada setmana tasto dos o tres Batuts diferents abans que tinc un amic amb qui faria una bona Crema catalana, que sols el conec de les converses de messenger.

Per captar la seva atenció haig de posar un toc morbós. Em puc inventar que un respectable pare de família m'ensenya el seu Plàtan erecte a punt de caramel.litzar per la cam o que una nit de solitud vaig convidar a casa meva un Dolç de llet després d'una conversa escassa de 10 minuts. Dirien que sóc una escalfabraguetes si explico que després d'una cervesa el vaig despatxar, però què pensarien de mi si els digués que va quedar-se practicant sexe fins l'endemà? I què els semblaria la reaparició d'un ofès Tocinillo del cielo dos mesos després d'haver-lo rebutjat, amb la proposta d'anar a follar al seu despatx...

La meva imaginació és fascinant, però als amics no els has de posar gelosos i menys enganyar.

Silenci: la cambrera que porta tot el sopar fent miradetes i insinuacions als homes de la meva propietat espera saber quina és la meva tria. Ho té clar si creu que badaré boca. Així com vosaltres si espereu el relat de les postres de músic o de les escenes improvisades amb l'actor o que confessi la interpretació privada conjunta d'un "Trio en Mi bemoll Major".

4 comentarios:

Trencalosa dijo...

Hola Alatrencada!!!

Quin ménage!!! I quin menú!!! Seria enveja dels més fins restaurants. Però caram, molts nois diferents i diferents amb qui pensar, imaginar, viure o reviure, perque de fet, la imaginació de vegades ens apropa a la subtil realitat que vivim.
L’opció internet pot ser meravellosa, sorprenent o decebedora, com tantes altres situacions d’interacció personal. Però en tot cas, sempre enriquidora si hi sabem veure el que se’ns trasmet. És la màgia de copsar les sensacions i sentiments compartits, siguin bons o no, però sempre sentint-nos vius!

Continua deleitant-nos amb les teves ratlles on segur tots ens podem sentir reflectits en algun moment. I clar, ni engany ni gelosia poden estar prop de l’amistat i els AMICS.

Gràcies Alatrencada!

Trencalosa

alatrencada dijo...

La realitat sempre supera la ficció, això és el millor de tot ;-)
Està bé aprofitar totes les coses que ens passen, bones o dolentes... VIURE!

Gràcies a tu!

Colomet dijo...

hola alatrencada,
he topat casualment amb el teu blog i m'ha semblat fantàstic, m'encanten les teves aventures. Et confessaré que jo també vaig viure uns quants anys en un colomar, a Sant Andreu del Palomar, no t'ho perdis. Algunes de les sensacions que expliques del teu colomar també m'han resultat familiars, tret de la de veure el mar, esclar.

alatrencada dijo...

Quina il.lusió! Un colomet ha ensopegat amb el meu blog! I d'un autèntic colomar del "palomar"...

M'alegra que t'agradi llegir les meves aventures. Gràcies company d'ala ;-)