lunes, mayo 15, 2006

Parella de tres

"Aquell a qui no li agradi el vi, les dones, ni el cant, serà un neci tota la seva vida"
Martin Luther King

Aquests últims dies la meva perruquera brasilenya a Madrid no estava gaire fina. Jo crec que estava preocupada perquè el dia 20 s'exhaureix el seu permís de residència i no li tocarà més remei que tornar-se'n al país de la samba. El Sebastian vol fer les coses ben fetes i no vol que es quedi il.legal aquí ni tampoc vol casar-se amb ella pels papers...

"El mayordomo no tiene quien le resista". De poc li han servit els seus intents d'adaptació a les nostres costums: sucant el pà amb tomàquet i substituint el got de vi a taula pels sucs naturals de fruites exòtiques. Fins el dia que vaig decidir reduir el nostre risc de patir un infart: és estúpida la renúncia per amor a un bona ampolla de vi tinto.

Pobre homem encantador, tornarà a estar sol com a un mussol. Sense l'hostessa polaca amb qui comentava l'actualitat, que li reia les gràcies i li preparava una infusió després de dinar i sense la companheira que li rentava la roba, li feia la cuina i el llit de dia i de nit. La casa deixarà d'estar neta com una patena, la roba per planxar de nou s'acumularà i ell tornarà a tenir molt temps per a llegir. Aviat sentirà de nou els gorgoritos de la bohèmia cantant però no sap quan podrà gaudir dels serveis de perruqueria.

Per sort aquests últims dies hem tingut visites i hem estat distrets. Primer una parella formada per un amic del majordom casat també amb una brasilenya, quina casualitat oi? I després un italià que vaig conèixer al novembre quan va estar una setmana dormint amb un matalàs al menjador.

L'últim dinar en família, el majordom va fer "Ensaladilla russa" en honor a mi i la Ronaldinha va cuinar feijão, que són a Brasil el que a la Xina és l'arròs . Jo vaig comprar uns gelats de postres, amb ells em sento com el patito feo de la cuina.

Vaig aconseguir dues invitacions de zona VIP perquè veiessin la meva actuació estel.lar. Sort dels cabells vermells i de la meva alçada, així diuen que és fàcil trobar-me a l'escenari. El Sebastian va confessar que es va emocionar en veure'm i una mica més i li salten les llàgrimes, ella amb prou feines deuria entendre de què anava la història però em va dir que li havia agradat molt. I allà enmig de la gentada que omplia la Plaza Mayor ens vam acomiadar. A la matinada jo recollia el meu equipatge i sense fer soroll tancava la porta acabant la nostra feliç relació de parella de tres.

2 comentarios:

l'argenti dijo...

Com que comprar gelats?! Hauries fet la famosa crema catalana...

”En casa de herrero cuchillo de palo”

alatrencada dijo...

Podria haver fet tiramisú en honor a l'italià. Però no tenia ni temps ni ganes. Cansada dels assajos m'havia de refer per a la funció i a més havia de fer maletes...