Prostitució musical

"Casar-se està bé. No casar-se està millor"
Sant Agustí

Els meus amics sortosament no són de casar-se. Entre els solters convençuts o amb por al compromís o que no hi ha qui els compri, els gays que abans no hi tenien dret, els emparellats amb seny que no necessiten firmar cap document o sense diners, a poques bodes em conviden!

Així que m'he estalviat de cantar unes quantes AveMaries. Saben que quan els arribi el fatal moment si volen estaré al seu costat fent posat de soprano. La promesa em va sortir cara el dia que l'amiga antisistema de la meva germana es casava per papers amb un neozelandès i pretenia que cantés "L'Empordà" de Sopa de cabra! A canvi de la popular sardana una havanera com "La gavina" i en honor a la boyfriend's family una melodia maorí apresa d'un CD que vaig trobar al Corte Inglés de la Kiri Ke Tekagas.

No sé per què no es fien del meu criteri i em maregen amb peticions estúpides. Tant els amics i parents com els desconeguts que em contracten per a la música de la cerimònia. Perquè no sigui tan impersonal convido el futur matrimoni a casa. Alguns necessiten comprovar el material. Comprensible: obliguen a dos-cents convidats acalorats i amb ganes de fer l'aperitiu a escoltar-me i a sobre els costarà una pasta. Almenys que ho facin des del convenciment que tot quedarà preciós. D'altres es presenten amb la comitiva de mare, sogra, padrina, germanes, veïnes... i només sentir el "Aaaaaaaa vee...." ja les tinc a totes plorant emocionades. Als stressats amb l'emprova del vestit i la tria de flors els tatarejo la Marxa nupcial per telèfon, trien el que els sona i canto el que em sembla.

Fer sempre el mateix és còmode però avorreix. Així que no ofereixo gaire resistència i satisfaig els desitjos dels noucasats. Prefereixo als Clásicos populares "La Vie en rose" per a un fan de l'Edith Piaf, "Over the rainbow" per a la noieta que es casava amb un Capità de l'exèrcit americà, o "Maitetxu mia"o la "Salve rociera" dedicada als parents de llunyes terres. Temo el dia que em demanin el "Cant del Barça"!

I els pitjors de tots són els de la família. El meu cosí petit i la seva futura esposa em van fer tornar abans d'un curs a Granada i em recollien a l'aeroport per dir-me ben il.lusionats que volien la Butterfly. No sé què es pensa la gent, com si aprendre una ària pucciniana fos com cantar "La Pastoreta". La boda del gran també va coincidir al bell mig d'un curs meu a Avinyó, talgo amunt talgo avall la cosineta no podia faltar.

Ara toca el braguetazo del cosí mitjà. Tot el dia perseguint els nuvis, no vull sorpreses d'última hora. Aquests volen violins, doncs perfecte, m'acompanyarà el quartet de corda del músic solter. I almenys es casen a Barcelona. L'última boda que he fet era a un "Complexe Nocístic" del Montseny, entre tant revolt vaig arribar tan marejada que encara no sé com vaig poder cantar. S'hauria de casar tothom a Santa Maria del Mar, triada per les pijes de Sarrià per tenir el passadís més llarg per a l'entrada de la blanca y radiante novia.

Últimament estan de moda els de mentida. Es casen amb texans al jutjat i un altre dia fan la pantomima a l'americana: jardins a l'aire lliure, flors oloroses, pameles, senyores de color rosa i actor amb cara de jutge de pau.

Va, reconec que no em lliuro d'emocionar-me i fins i tot pateixo perquè no se'm trenqui la veu. No sé si és cultural o genètic però som totes unes bledes que ens imaginem vestides de blanc a l'encontre del príncep blau, tot i saber d'avançat que no tot són flors i violes. No voldria conèixer el nombre de trencaments...

Amb el bon temps comença la temporada de casaments. Dec ser de les poques persones juntament amb el gremi de fotògrafs o d'hosteleria que se n'alegra quan en té un altre. Cap satisfacció artística però és dinero fácil i un tipus de prostitució tan respectable com qualsevol altra i una feina tan digna i malauradament escassa com fer de girafulls al Liceu.