Una tia pràctica

"Les bones famílies generalment són pitjors que qualsevol altra"
Anthony Hope

Tarda xafogosa de dia laborable. Cinc dones en el menjador de la mansió amb l'aire condicionat a ple rendiment. Sona el timbre, cap es mou. Deu ser la tieta que ve de Gràcia i ens porta les últimes notícies del casament. Ella ho deu tenir tot a punt, nosaltres no!

No es pot esperar menys d'una dona activa, treballadora infatigable i sobretot pràctica. Com que li preocupava ser àvia abans d'hora, un bon dia va fer asseure els seus tres fills nois a taula i els va regalar una capsa de preservatius a cada un. "Ja sabeu el que en penso... Però com que fareu el que us sembli, més val que ho feu amb seny i no tinguem disgustos".

Malgrat ser religiosa i practicant, tampoc es va immutar el dia que va trobar una colla d'adolescents que okupaven el seu pis. A qui se li acudeix presentar-se sense avisar sent la Festa Major de Gràcia! El menjador ple de llaunes, ampolles, cendrers amb burilles i fins i tot una pedra sobre la taula. Suposo que va endevinar que els cabells coures que dormien amb el millor amic dels seus fills al seu llit conjugal eren els de la seva neboda de llavors 18 anys. Mai n'ha fet comentaris. Es va limitar a netejar, fer cafè i deixar croissants per l'esmorzar de la tropa.

Té els ulls clars com la meva germana, potser per això les dues s'anomenen igual. Hauré de seguir la tradició i tenir una filla amb ulls blaus per posar-li el nom de Pràctica. La tieta segons la llum, en té un de blau i un de verd. No li cal ser com el David Bowie per cridar l'atenció, amb el seu metre vuitanta mai passa desapercebuda. Es va casar amb un perepunyetes ben alt, per assegurar que la seva descendència serien uns bons primos del Zumosol.

Dissabte es casa l'únic que li queda solter. Aquest cada Nadal ens portava una noia diferent. És d'agrair que algú posi cares noves a les fotos d'aquestes vetllades, fent que algun avi enutgés la nòvia de turno cridant-la pel nom d'alguna precedent. I el més divertit és que sent tan faldiller corrien rumors a la família que es faria capellà. La seva futura esposa la va conèixer fa uns anys al col.le de monges on treballen tots dos. És una noia fantàstica i amb ella fa molta sort.

La tieta ve amoïnada perquè creu que el vestit que tant li ha costat trobar és del mateix color que el meu. A mi tant me fa, però a ella no. Respira alleujada quan comprova que són dos tons de verd una mica diferents. El grup de treball del matriarcat no ha interromput les seves tasques per escoltar amb atenció detalls tan fascinants de la cerimònia com... que a l'església no podran posar flors, que el vestit de la mare de la núvia l'han hagut de fer de nou a última hora perquè la jaqueta li anava gran i la faldilla petita, que l'aperitiu... que les fotos...

No puc més. Em fa il.lusió aquest casament però n'estic una mica tipa. La meva mare com que no ha casat cap de les tres filles s'està prenent l'esdeveniment com a assumpte prioritari d'estat. Ni la seva pragmàtica germana la pot aturar. I quan una mare es posa pesada...

"No, no tinc hora per la perruqueria, no, no sé quines sabates em posaré, no, no vull portar el teu bolso i no me'n penso comprar cap! I no, no podré assajar amb els músics fins una hora abans! Alegreu-vos totes, almenys us assegureu que no podré fer tard!"

L'home de la casa atragut per la cridòria i el reclam de l'aire condicionat abandona l'habitació on l'hem confinat a mirar el mundial.

(Seguirà la tortura sobre el casament.)