"Un mal sopar és una cosa que no es recupera mai"
Eugeni d'Ors
Nit de dissabte i sense plan. Cap trucada de mascle. Decideixo trucar jo i no anar a sopar amb un, sinó amb dos homes ben interessants.
Tinc dos amics guapos i solters: el músic i l'actor. Amb el temps un ha perdut cabell i l'altre ha guanyat pes, però els meus acompanyants m'han fet sentir la dona més envejada de totes les taules. Llàstima que fa temps que no se'ns desperta entre nosaltres la líbido sexual.
Amb l'actor vam ser inseparables durant uns anys, teníem una relació d'amor-odi que ens feia semblar a estones un matrimoni, sense sexe és clar. Fèiem feliç a la nòvia del músic quan accedíem a fer-nos un petó, a canvi d'una ampolla de moscatell. Amb el músic vaig tenir una aventura d'una nit en època d'entreguerres que vam decidir oblidar.
I avui dissabte som tres singles comentant les nostres vides solitàries i repassant la dels altres. Quina nit més fantàstica! No la canviaria per cap vetllada romàntica amb qualsevol home amb ganes d'impressionar-me. Com hem rigut. Amb el segon plat el tema de "darreres conquistes" ja era protagonista de la nostra conversa.
El músic havia quedat avui amb la germana d'un company de feina, a la qual ha plantat a última hora amb una trista excusa. Li podia haver dit que li venia més de gust sortir amb els seus amics que no anar al cine amb ella com havien previst. Jo l'he felicitat per haver tingut el detall de trucar-la. Però no he saltat en defensa del gènere femení quan ha comentat els detalls que no li convencen de la noia. He somrigut pensant que almenys de mi ningú es queixa per falta de... pit i cul. De fet, el seu pitjor inconvenient és que ja té nòvio.
L'actor està molt desanimat, comenta que no hi ha manera de trobar uns mínims de qualitat: no hi ha mercat. Tots tres opinem que amb l'opció a internet, on tantes esperances dipositem els solters per lligar, no s'obtenen els resultats desitjats.
El músic últimament xerra amb una professora d'aeròbic, la seva ex també ho era. Una noia molt maca però que es nega a ensenyar-li una foto. És a dir: deu ser més lletja que un pecat i a sobre viu a Alacant! El mes passat xatejava amb una noia de color a qui va haver de bloquejar urgentment quan ja trucava a la porta de casa seva amb la maleta i la seva filleta de tres anys. L'actor malgrat les seves aventures, diu que l'esgoten les mateixes preguntes, les converses insípides... Els que valen la pena desapareixen i si apareixen massa sovint es fan pesats.
Mentre el músic es decideix per un clàssic com el Pastís de xocolata i l'actor s'arrisca amb el Gelat de fruita de la passió, el meu cap fa una Macedònia entre fruites, dolços i les meves cibernàutiques amistats.
Em venen ganes d'empescar-me alguna història que els sorprengui de veritat. No mostrarien cap interès per saber que un home meravellós i sensible va desaparèixer un cop va tastar la Mel i mató. I menys entusiasme per conèixer els detalls sobre un intel.lectual Bescuit amb ganes de sucar, d'un romàntic Profiterol que va fugir espantat o d'un Pa de pessic que no em va agradar. Tampoc els impressionaria que m'hagi pogut lligar un Soufflé d'escriptor premi Sant Jordi o una Mousse de futbolista retirat.
Crec que potser alguna història més rocambolesca els faria més gràcia: el Pastisset de boniato d'una companya de feina que em tira els trastos pel xat abans d'haver tallat amb ella o el Tiramisú que insisteix a quedar per fer un cafè el mateix dia que li tira la canya a una amiga meva que ha conegut també a internet. Aquestes casualitats no se les empassarien. Com tampoc si els dic que un dia entro en un bar i un desconegut Flam de coco reconeix els meus cabells vermells i em saluda efusivament. I menys encara si m'invento que un fresc Sorbet de llimona em proposa rotllo aprofitant la guàrdia de la seva dona metgessa i el diumenge següent es fa l'orni quan amb la seva feliç parella el sorprenc prenent un gelat.
No sé quina de totes aquestes històries colaria. Creurien que cada setmana tasto dos o tres Batuts diferents abans que tinc un amic amb qui faria una bona Crema catalana, que sols el conec de les converses de messenger.
Per captar la seva atenció haig de posar un toc morbós. Em puc inventar que un respectable pare de família m'ensenya el seu Plàtan erecte a punt de caramel.litzar per la cam o que una nit de solitud vaig convidar a casa meva un Dolç de llet després d'una conversa escassa de 10 minuts. Dirien que sóc una escalfabraguetes si explico que després d'una cervesa el vaig despatxar, però què pensarien de mi si els digués que va quedar-se practicant sexe fins l'endemà? I què els semblaria la reaparició d'un ofès Tocinillo del cielo dos mesos després d'haver-lo rebutjat, amb la proposta d'anar a follar al seu despatx...
La meva imaginació és fascinant, però als amics no els has de posar gelosos i menys enganyar.
Silenci: la cambrera que porta tot el sopar fent miradetes i insinuacions als homes de la meva propietat espera saber quina és la meva tria. Ho té clar si creu que badaré boca. Així com vosaltres si espereu el relat de les postres de músic o de les escenes improvisades amb l'actor o que confessi la interpretació privada conjunta d'un "Trio en Mi bemoll Major".
domingo, mayo 21, 2006
lunes, mayo 15, 2006
Parella de tres
"Aquell a qui no li agradi el vi, les dones, ni el cant, serà un neci tota la seva vida"
Martin Luther King
Aquests últims dies la meva perruquera brasilenya a Madrid no estava gaire fina. Jo crec que estava preocupada perquè el dia 20 s'exhaureix el seu permís de residència i no li tocarà més remei que tornar-se'n al país de la samba. El Sebastian vol fer les coses ben fetes i no vol que es quedi il.legal aquí ni tampoc vol casar-se amb ella pels papers...
"El mayordomo no tiene quien le resista". De poc li han servit els seus intents d'adaptació a les nostres costums: sucant el pà amb tomàquet i substituint el got de vi a taula pels sucs naturals de fruites exòtiques. Fins el dia que vaig decidir reduir el nostre risc de patir un infart: és estúpida la renúncia per amor a un bona ampolla de vi tinto.
Pobre homem encantador, tornarà a estar sol com a un mussol. Sense l'hostessa polaca amb qui comentava l'actualitat, que li reia les gràcies i li preparava una infusió després de dinar i sense la companheira que li rentava la roba, li feia la cuina i el llit de dia i de nit. La casa deixarà d'estar neta com una patena, la roba per planxar de nou s'acumularà i ell tornarà a tenir molt temps per a llegir. Aviat sentirà de nou els gorgoritos de la bohèmia cantant però no sap quan podrà gaudir dels serveis de perruqueria.
Per sort aquests últims dies hem tingut visites i hem estat distrets. Primer una parella formada per un amic del majordom casat també amb una brasilenya, quina casualitat oi? I després un italià que vaig conèixer al novembre quan va estar una setmana dormint amb un matalàs al menjador.
L'últim dinar en família, el majordom va fer "Ensaladilla russa" en honor a mi i la Ronaldinha va cuinar feijão, que són a Brasil el que a la Xina és l'arròs . Jo vaig comprar uns gelats de postres, amb ells em sento com el patito feo de la cuina.
Vaig aconseguir dues invitacions de zona VIP perquè veiessin la meva actuació estel.lar. Sort dels cabells vermells i de la meva alçada, així diuen que és fàcil trobar-me a l'escenari. El Sebastian va confessar que es va emocionar en veure'm i una mica més i li salten les llàgrimes, ella amb prou feines deuria entendre de què anava la història però em va dir que li havia agradat molt. I allà enmig de la gentada que omplia la Plaza Mayor ens vam acomiadar. A la matinada jo recollia el meu equipatge i sense fer soroll tancava la porta acabant la nostra feliç relació de parella de tres.
Martin Luther King
Aquests últims dies la meva perruquera brasilenya a Madrid no estava gaire fina. Jo crec que estava preocupada perquè el dia 20 s'exhaureix el seu permís de residència i no li tocarà més remei que tornar-se'n al país de la samba. El Sebastian vol fer les coses ben fetes i no vol que es quedi il.legal aquí ni tampoc vol casar-se amb ella pels papers...
"El mayordomo no tiene quien le resista". De poc li han servit els seus intents d'adaptació a les nostres costums: sucant el pà amb tomàquet i substituint el got de vi a taula pels sucs naturals de fruites exòtiques. Fins el dia que vaig decidir reduir el nostre risc de patir un infart: és estúpida la renúncia per amor a un bona ampolla de vi tinto.
Pobre homem encantador, tornarà a estar sol com a un mussol. Sense l'hostessa polaca amb qui comentava l'actualitat, que li reia les gràcies i li preparava una infusió després de dinar i sense la companheira que li rentava la roba, li feia la cuina i el llit de dia i de nit. La casa deixarà d'estar neta com una patena, la roba per planxar de nou s'acumularà i ell tornarà a tenir molt temps per a llegir. Aviat sentirà de nou els gorgoritos de la bohèmia cantant però no sap quan podrà gaudir dels serveis de perruqueria.
Per sort aquests últims dies hem tingut visites i hem estat distrets. Primer una parella formada per un amic del majordom casat també amb una brasilenya, quina casualitat oi? I després un italià que vaig conèixer al novembre quan va estar una setmana dormint amb un matalàs al menjador.
L'últim dinar en família, el majordom va fer "Ensaladilla russa" en honor a mi i la Ronaldinha va cuinar feijão, que són a Brasil el que a la Xina és l'arròs . Jo vaig comprar uns gelats de postres, amb ells em sento com el patito feo de la cuina.
Vaig aconseguir dues invitacions de zona VIP perquè veiessin la meva actuació estel.lar. Sort dels cabells vermells i de la meva alçada, així diuen que és fàcil trobar-me a l'escenari. El Sebastian va confessar que es va emocionar en veure'm i una mica més i li salten les llàgrimes, ella amb prou feines deuria entendre de què anava la història però em va dir que li havia agradat molt. I allà enmig de la gentada que omplia la Plaza Mayor ens vam acomiadar. A la matinada jo recollia el meu equipatge i sense fer soroll tancava la porta acabant la nostra feliç relació de parella de tres.
"La Gran Vía"
"He gaudit força amb aquesta obra de teatre, sobretot al descans"
Groucho Marx
Una "revista madrileña cómico-lírica, fantástico-callejera" congregava dissabte nit més de deu mil persones a la Plaza Mayor de la capital . Que una sarsuela sigui un dels actes estrella de la programació de les festes de San Isidro, patró de la ciutat, prova que el género chico té vida para largo. I que una servidora tindrà feina si vol sarsuelejar a Madrid.
Una experiència fantàstica i tot un luxe treballar sota la direcció d'una més que premiada directora escènica i d'una bona coreògrafa que concebien l'espectacle com un musical. Com a reclam uns quants famosos en el repartiment: l'encant i el salero de Pasión Vega, el arte de Rafael Amargo o del "Negri" i el desparpajo de la cachonda Carmen París que flipava amb o sense porro quan ens sentia cantar.
El Gurruchaga era més divo. Es va presentar el primer dia una mica passat de voltes i no en donava ni una, acabant amb la paciència de la Barbie-pianista, nòvia de l'impresentable del productor musical. I això que portava una partitura ampliada tan gran que es podia empaperar la sala d'assaig amb ella. Incapaç de dir seguides les quatre línies de text que havia de dir estava obsessionat amb que las niñas del coro no li prenguéssim protagonisme.
Però l'únic que preocupava a las chicas eren els banyadors del número dels Marineritos ambientat en una platja, el somni de tot madrileny. Horroritzades per haver de mostrar les carns embutides dins una lycra poc afavoridora van haver males cares, llàgrimes i forcejeos per aconseguir un barnús o una faldilleta que dissimulés sacsons i cel.lulitis.
Jo estava encantada amb la idea del vestit de bany d'època. No entenc el per què de tantes pegues, us asseguro que moltes d'elles han sortit en pitjors condicions a escena. Com tampoc entenc la seva actitud exageradament decorosa. Mai m'ha importat que els companys em vegin amb poca roba i no sóc cap fresca ni cap exhibicionista.
Jo només em queixava per estar totes atapeïdes dins els camerinos improvisats sota els porxos de la Plaça o per tenir poca ajuda per als 5 canvis de vestuari en 80 minuts. Què m'importava si la porta dels barracons on ens canviàvem quedava oberta o si el tècnic de so em veia els sostens o les calces per a poder-me posar el micro. Les meves energies les gastaria per lliurar-me del cardado del pelo i de la laca que tant odio!
En el Cor, entre estudiants de la Escuela Superior de Canto, pringats que viuen de lo artístico i futurs cantants del Real també es trobaven algunes curiositats. Un advocat d'èxit que va aparcar amb 20 anys els estudis per anar-se'n de gira amb Tamayo a Mèxic, Rússia o el Japó... Ara que viu respectablement mata el cuquet artístic com pot. Com fa la professora superwoman que durant unes setmanes deixa les seves criatures a cura del marit i dels avis. I entre alguna chica del Moreno a l'atur o la protagonista del "Fantasma de la ópera" també s'hi trobava el clan d'Euskadi i Navarra que a l'estiu per afinitat geogràfica i mental es van fer amics d'una catalana que se perdió en Madrid...
Surrealistes els assajos a l'escenari real sota el sufocant sol a la tarda i el fred al vespre, els peruans i les seves flautes amplificades i els tafaners que de tant en tant reconeixien algun conegut, amic o famosillo. Encara no sé com es va poder fer la prova de so amb un helicòpter eixordador que sobrevoleiava la Plaça. En el pre-general els músics van fugir del fosat a mitja peça per a salvar els seus instruments de la pluja. Al dia següent ens acribillaven sense pietat els mosquits vinguts pel clima tropical de tanta calor i pluja.
Ahir després de l'exitosa representació l'Ajuntament agrait ens va convidar a un cocktail d'aquells que tant m'agraden a mi: barra lliure, salat de canapès i pernil ibèric i dolç de reposteria de categoria. Mentre procurava moderar-me amb la beguda i aconseguia un autògraf de la cantant preferida de la sogra de la meva germana vaig estar xerrant amb el Ruiz-Gallardón como si tal cosa.
I després festa! Impossible va ser trobar un taxi i sense manies vaig pujar a la moto d'un desconegut que em va portar a casa del majordom per agafar maleta i córrer a l'aeroport. No he perdut el vueling de les 6h del matí i avui he estat a l'emotiva celebració dels 60 d'una tieta meva molt estimada. Jo també he fet de tieta dels seus preciosos nets. M'han fet oblidar la son i m'han despertat aquella vena maternal... Que n'és de dura la vida de l'artista!
Groucho Marx
Una "revista madrileña cómico-lírica, fantástico-callejera" congregava dissabte nit més de deu mil persones a la Plaza Mayor de la capital . Que una sarsuela sigui un dels actes estrella de la programació de les festes de San Isidro, patró de la ciutat, prova que el género chico té vida para largo. I que una servidora tindrà feina si vol sarsuelejar a Madrid.
Una experiència fantàstica i tot un luxe treballar sota la direcció d'una més que premiada directora escènica i d'una bona coreògrafa que concebien l'espectacle com un musical. Com a reclam uns quants famosos en el repartiment: l'encant i el salero de Pasión Vega, el arte de Rafael Amargo o del "Negri" i el desparpajo de la cachonda Carmen París que flipava amb o sense porro quan ens sentia cantar.
El Gurruchaga era més divo. Es va presentar el primer dia una mica passat de voltes i no en donava ni una, acabant amb la paciència de la Barbie-pianista, nòvia de l'impresentable del productor musical. I això que portava una partitura ampliada tan gran que es podia empaperar la sala d'assaig amb ella. Incapaç de dir seguides les quatre línies de text que havia de dir estava obsessionat amb que las niñas del coro no li prenguéssim protagonisme.
Però l'únic que preocupava a las chicas eren els banyadors del número dels Marineritos ambientat en una platja, el somni de tot madrileny. Horroritzades per haver de mostrar les carns embutides dins una lycra poc afavoridora van haver males cares, llàgrimes i forcejeos per aconseguir un barnús o una faldilleta que dissimulés sacsons i cel.lulitis.
Jo estava encantada amb la idea del vestit de bany d'època. No entenc el per què de tantes pegues, us asseguro que moltes d'elles han sortit en pitjors condicions a escena. Com tampoc entenc la seva actitud exageradament decorosa. Mai m'ha importat que els companys em vegin amb poca roba i no sóc cap fresca ni cap exhibicionista.
Jo només em queixava per estar totes atapeïdes dins els camerinos improvisats sota els porxos de la Plaça o per tenir poca ajuda per als 5 canvis de vestuari en 80 minuts. Què m'importava si la porta dels barracons on ens canviàvem quedava oberta o si el tècnic de so em veia els sostens o les calces per a poder-me posar el micro. Les meves energies les gastaria per lliurar-me del cardado del pelo i de la laca que tant odio!
En el Cor, entre estudiants de la Escuela Superior de Canto, pringats que viuen de lo artístico i futurs cantants del Real també es trobaven algunes curiositats. Un advocat d'èxit que va aparcar amb 20 anys els estudis per anar-se'n de gira amb Tamayo a Mèxic, Rússia o el Japó... Ara que viu respectablement mata el cuquet artístic com pot. Com fa la professora superwoman que durant unes setmanes deixa les seves criatures a cura del marit i dels avis. I entre alguna chica del Moreno a l'atur o la protagonista del "Fantasma de la ópera" també s'hi trobava el clan d'Euskadi i Navarra que a l'estiu per afinitat geogràfica i mental es van fer amics d'una catalana que se perdió en Madrid...
Surrealistes els assajos a l'escenari real sota el sufocant sol a la tarda i el fred al vespre, els peruans i les seves flautes amplificades i els tafaners que de tant en tant reconeixien algun conegut, amic o famosillo. Encara no sé com es va poder fer la prova de so amb un helicòpter eixordador que sobrevoleiava la Plaça. En el pre-general els músics van fugir del fosat a mitja peça per a salvar els seus instruments de la pluja. Al dia següent ens acribillaven sense pietat els mosquits vinguts pel clima tropical de tanta calor i pluja.
Ahir després de l'exitosa representació l'Ajuntament agrait ens va convidar a un cocktail d'aquells que tant m'agraden a mi: barra lliure, salat de canapès i pernil ibèric i dolç de reposteria de categoria. Mentre procurava moderar-me amb la beguda i aconseguia un autògraf de la cantant preferida de la sogra de la meva germana vaig estar xerrant amb el Ruiz-Gallardón como si tal cosa.
I després festa! Impossible va ser trobar un taxi i sense manies vaig pujar a la moto d'un desconegut que em va portar a casa del majordom per agafar maleta i córrer a l'aeroport. No he perdut el vueling de les 6h del matí i avui he estat a l'emotiva celebració dels 60 d'una tieta meva molt estimada. Jo també he fet de tieta dels seus preciosos nets. M'han fet oblidar la son i m'han despertat aquella vena maternal... Que n'és de dura la vida de l'artista!
domingo, mayo 07, 2006
6 de maig del 2006
"He arribat per fi al que volia ser de gran: un nen"
Joseph Heller
Ahir vaig tornar a perdre un avió. El Sebastian em va portar a l'aeroport amb suficient temps, però no vam calcular que sortia de la nova terminal, la 4S. Sense immutar-me vaig pagar el peatge que cobren per arribar-hi, però el meu xofer que no està acostumat als abusos de les nostres autopistes estava indignat.
En cap moment vaig sospitar que feia tard. Per això no podia creure que aquella hostessa tan amable em digués "El vuelo está cerrado, llegas cinco minutillos tarde...". Jo mai porto rellotge però el meu mòbil deia que eren les 8.10h i el vol sortia a les 9.00h i no em calia facturar equipatge. Els vols de pont aeri tanquen 20 minuts abans i els vols d'Iberia 45 minuts abans. Però resulta que en aquesta nova terminal és 55 minuts abans!
La idea de quedar-me el cap de setmana a Madrid o de passar 8 hores a la carretera m'horroritzava. No em vaig poder estar de dir-li al tòtil del venedor del nou bitllet que a mi no em sobraven les peles i que evidentment no anava pel món amb 200 € a la butxaca com a resposta al seu fred "Efectivo o tarjeta?" que contrastava amb les meves llàgrimes d'impotència.
Vaig haver de patejar-me tota la terminal a la recerca d'un caixer de CajaMadrid (comissió al canto) perquè el tòtil de somriure fals no acceptava targetes de dèbit. I a sobre, el caixer es va quedar amb la meva targeta!! I la inepta del 902 em va dir que ella no podia fer res i que era a "la Caixa" a qui havia de trucar per fer la reclamació!!!
Quin mal rotllo de dia d'aniversari! No podia pensar una altra cosa. Vaig entendre perquè calia tant temps d'antelació quan vaig haver d'agafar un tren per arribar a la porta d'embarcament. Finalment ens vam enlairar amb una demora de 40 minuts per problemes de trànsit aeri i no vaig poder protestar, mentre que per cinco minutillos jo vaig haver de pagar un pastón!
Casualitats de la vida dins l'avió hi havia un amic meu i a la sortida vaig trobar família. La dona del meu cosí se n'anava a Tòquio per feina deu dies deixant un bebè de 7 mesos que fins fa dues setmanes la tenia 24 hores a la seva disposició. Em va fer moltíssima pena veure aquella mare amb el petit en braços i les cares desencaixades dels tres. Necessiten el sou d'ella i el nen estarà ben atès pel pare i avis, però es trobaran tant a faltar...
El meu mal rotllo no tenia cap sentit. Estava a Barcelona per passar el dia del meu aniversari amb la gent que estimo. Això no té preu, per molta ràbia que em faci haver regalat uns quants euros a Iberia!
Feliç dinar familiar al gust de l'amfitriona i pastís amb espelmes. Però les peripècies del dia encara no havien acabat. Vaig trigar gairebé 1 hora i mitja per arribar al sopar amb la colla d'amics de tota la vida. El fotut xou de la Fórmula 1 de l'aire va col.lapsar Barcelona i tots els poblenovins vam fer tard al restaurant.
Després del sopar, vam anar a prendre algo i a ballar, feia segles que no ho fèiem. Fa poc la més petita complia els 30 i amb nostàlgia xerràvem de les nostres farres i bogeries dels vint-i-tants. La prova irrefutable que ens estem fent grans arribarà al desembre quan neixi el que serà el primer fill de la colla. Em farà moltíssima il.lusió recordar que va ser el dia del meu 31è aniversari quan els Follett ens van anunciar la feliç notícia del seu embaràs.
La meva fama de pitonissa s'ha vist potenciada perquè vaig predir que el petit follet neixeria l'any 2006. Pels pèls però ho he encertat. La porra sobre si serà nen o nena i del dia que arribarà al món ja està feta. En el que estem tots d'acord és que aquesta personeta de gran serà actor només per molestar al seu pare que un dia va confessar que odiava el teatre.
Avui amb els amics estimats de l'Oca un arròs vora el mar i un vi blanc fresquet i més pastís... I divendres al cuartel ja vaig portar bombons per a tots i després ens vam anar a tomar unos vinos. Fatal tanta celebració per a l'economia i per a la dieta! Haver-me quedat a Madrid hauria resultat depriment però millor per a la butxaca i pel cul.
Joseph Heller
Ahir vaig tornar a perdre un avió. El Sebastian em va portar a l'aeroport amb suficient temps, però no vam calcular que sortia de la nova terminal, la 4S. Sense immutar-me vaig pagar el peatge que cobren per arribar-hi, però el meu xofer que no està acostumat als abusos de les nostres autopistes estava indignat.
En cap moment vaig sospitar que feia tard. Per això no podia creure que aquella hostessa tan amable em digués "El vuelo está cerrado, llegas cinco minutillos tarde...". Jo mai porto rellotge però el meu mòbil deia que eren les 8.10h i el vol sortia a les 9.00h i no em calia facturar equipatge. Els vols de pont aeri tanquen 20 minuts abans i els vols d'Iberia 45 minuts abans. Però resulta que en aquesta nova terminal és 55 minuts abans!
La idea de quedar-me el cap de setmana a Madrid o de passar 8 hores a la carretera m'horroritzava. No em vaig poder estar de dir-li al tòtil del venedor del nou bitllet que a mi no em sobraven les peles i que evidentment no anava pel món amb 200 € a la butxaca com a resposta al seu fred "Efectivo o tarjeta?" que contrastava amb les meves llàgrimes d'impotència.
Vaig haver de patejar-me tota la terminal a la recerca d'un caixer de CajaMadrid (comissió al canto) perquè el tòtil de somriure fals no acceptava targetes de dèbit. I a sobre, el caixer es va quedar amb la meva targeta!! I la inepta del 902 em va dir que ella no podia fer res i que era a "la Caixa" a qui havia de trucar per fer la reclamació!!!
Quin mal rotllo de dia d'aniversari! No podia pensar una altra cosa. Vaig entendre perquè calia tant temps d'antelació quan vaig haver d'agafar un tren per arribar a la porta d'embarcament. Finalment ens vam enlairar amb una demora de 40 minuts per problemes de trànsit aeri i no vaig poder protestar, mentre que per cinco minutillos jo vaig haver de pagar un pastón!
Casualitats de la vida dins l'avió hi havia un amic meu i a la sortida vaig trobar família. La dona del meu cosí se n'anava a Tòquio per feina deu dies deixant un bebè de 7 mesos que fins fa dues setmanes la tenia 24 hores a la seva disposició. Em va fer moltíssima pena veure aquella mare amb el petit en braços i les cares desencaixades dels tres. Necessiten el sou d'ella i el nen estarà ben atès pel pare i avis, però es trobaran tant a faltar...
El meu mal rotllo no tenia cap sentit. Estava a Barcelona per passar el dia del meu aniversari amb la gent que estimo. Això no té preu, per molta ràbia que em faci haver regalat uns quants euros a Iberia!
Feliç dinar familiar al gust de l'amfitriona i pastís amb espelmes. Però les peripècies del dia encara no havien acabat. Vaig trigar gairebé 1 hora i mitja per arribar al sopar amb la colla d'amics de tota la vida. El fotut xou de la Fórmula 1 de l'aire va col.lapsar Barcelona i tots els poblenovins vam fer tard al restaurant.
Després del sopar, vam anar a prendre algo i a ballar, feia segles que no ho fèiem. Fa poc la més petita complia els 30 i amb nostàlgia xerràvem de les nostres farres i bogeries dels vint-i-tants. La prova irrefutable que ens estem fent grans arribarà al desembre quan neixi el que serà el primer fill de la colla. Em farà moltíssima il.lusió recordar que va ser el dia del meu 31è aniversari quan els Follett ens van anunciar la feliç notícia del seu embaràs.
La meva fama de pitonissa s'ha vist potenciada perquè vaig predir que el petit follet neixeria l'any 2006. Pels pèls però ho he encertat. La porra sobre si serà nen o nena i del dia que arribarà al món ja està feta. En el que estem tots d'acord és que aquesta personeta de gran serà actor només per molestar al seu pare que un dia va confessar que odiava el teatre.
Avui amb els amics estimats de l'Oca un arròs vora el mar i un vi blanc fresquet i més pastís... I divendres al cuartel ja vaig portar bombons per a tots i després ens vam anar a tomar unos vinos. Fatal tanta celebració per a l'economia i per a la dieta! Haver-me quedat a Madrid hauria resultat depriment però millor per a la butxaca i pel cul.
sábado, mayo 06, 2006
Reflexions i contradiccions d'una festa de 30è aniversari
"A certa edat, una mica per amor propi, una altra mica per picardia, les coses que més desitgem són les que fingim no desitjar"
Marcel Proust
Avui faig anys: 31! Acabo de recordar que l'any passat pels 30 vaig fer aquest escrit.
Reflexions i contradiccions sobre una festa de 30è aniversari
Conec molta gent que “fer anys” els dona cert mal rotllo. El temps va passant i se’ns esmuny entre les mans, creus haver desaprofitat oportunitats o amb nostàlgia recordes tantes coses que mai més tornaran a ser el que eren. Per sort, el pas del temps comporta una maduresa, experiència, saviesa, estabilitat, seguretat... i tantes altres meravelles que estan ben allunyades de la vida que porto. Així que creuré a qui m'assegura que la dècada que estic a punt d'inaugurar és la millor de totes, notaré el respecte de la gent i viuré el moment de plenitud sexual. Això ja fa més bona pinta!
Ambivalència de sentiments. Em fa pànic constatar que ja no tinc ni el somriure càndid ni aquella mirada innocent dels vint anyets quan pensava que em menjaria el món, tot m’apassionava, i res em preocupava especialment. Però em consolo pensant que tot plegat acaba de començar. Mil aventures i sorpreses m’esperen i estic preparada per viure-les intensament, tant les bones com les no-tant-bones, amb intel.ligència, tendresa, serenor i un punt de bogeria.
El proper 6 de maig faré 30 anys. Podria ser un dia com qualsevol altre... però no puc fer com si res, em veig obligada a fer alguna cosa especial. La gent no és gaire original i acaba muntant una gran festa, convidant a tots aquells que representa que són amics seus. Coneixent la meva necessitat constant de trobar-li un sentit a totes les coses intento trobar alguna simbologia especial al 30, que justifiqui la meva festassa. Que sigui un número rodó no és prou bona excusa perquè cada vegada està més mal vist això de ser i/o estar rodó. I tampoc hi veig cap raó oculta: a la Bíblia el 30 passa sense pena ni glòria, una llàstima ara que tothom està tan religiós amb aquesta “primavera papal”. I per més INRI, si el 3 representa la “totalitat” i el 0 és el “no-res”, el 30 en resulta una combinació contradictòria!
Tampoc entenc aquesta tendència que tenim a celebrar “acumulacions” , quan de fet, moltes vegades ens fan molt més feliços les pèrdues. A veure, qui és el ximplet que s’alegra quan comptabilitza 30 arrugues, o 30 canes... Té molt més sentit celebrar que has perdut 30 quilos, només m'alegraria guanyar algun quilo a la lotto! És terreny perillós això de les pèrdues i guanys, perquè incita a fer balanç de tots aquests anys passats. Uf! És que no sabria per on començar. Si agafes aquell tòpic estúpid de les tres coses a fer a la vida: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill. Atenció! em surt un 3 a 0. Carai, potser sí que això dels 30 té algun significat personal amagat!
Sembla mentida que a vegades pensi que gaire coses a celebrar no tinc... ja sabeu que de tant en tant em surt la vena “quejica”. Llavors recordo que la felicitat la donen les petites coses malgrat que això de les “petites coses” a mi em costi. Jo sempre he sigut tan grossa o tan gran amb les meves grans aspiracions, la meva gran i problemàtica veu, els meus grans dilemes, la meva gran tendència a dramatitzar en excés, el meu gran número de peu i talla. Acostumada a tanta grandària em trobo amb una realitat ben diferent: vivint de lloguer i per caritat en un colomar molt bufó però que precisament ampli i espaiós no és, sobrevisc amb les meves feinetes, el meu llistat de conquestes deprimeix i el meu compte corrent encara més. És que tot el que m’envolta és petit, xic, diminut, reduit, escarransit i això no lliga gaire amb la meva gran, vasta, extensa, voluminosa, enorme, magna i espectacular percepció de la vida.
Del que no puc queixar-me de cap de les maneres és de la GRAN sort que tinc amb els meus amics. Em sento molt afortunada de poder compartir tant els bons com els mals moments amb vosaltres. I és per això, tant si és una convenció social, tingui alguna trascendència o significat especial, suposi o no una superació d’algun trauma passat, amb motiu o excusa o sense... Tinc claríssim que serà un gran luxe tenir-vos al meu costat el divendres 6 de maig per superar el dolç tràngol que suposarà la gloriosa entrada a la dècada dels 30.
Abril-maig 2005
Marcel Proust
Avui faig anys: 31! Acabo de recordar que l'any passat pels 30 vaig fer aquest escrit.
Reflexions i contradiccions sobre una festa de 30è aniversari
Conec molta gent que “fer anys” els dona cert mal rotllo. El temps va passant i se’ns esmuny entre les mans, creus haver desaprofitat oportunitats o amb nostàlgia recordes tantes coses que mai més tornaran a ser el que eren. Per sort, el pas del temps comporta una maduresa, experiència, saviesa, estabilitat, seguretat... i tantes altres meravelles que estan ben allunyades de la vida que porto. Així que creuré a qui m'assegura que la dècada que estic a punt d'inaugurar és la millor de totes, notaré el respecte de la gent i viuré el moment de plenitud sexual. Això ja fa més bona pinta!
Ambivalència de sentiments. Em fa pànic constatar que ja no tinc ni el somriure càndid ni aquella mirada innocent dels vint anyets quan pensava que em menjaria el món, tot m’apassionava, i res em preocupava especialment. Però em consolo pensant que tot plegat acaba de començar. Mil aventures i sorpreses m’esperen i estic preparada per viure-les intensament, tant les bones com les no-tant-bones, amb intel.ligència, tendresa, serenor i un punt de bogeria.
El proper 6 de maig faré 30 anys. Podria ser un dia com qualsevol altre... però no puc fer com si res, em veig obligada a fer alguna cosa especial. La gent no és gaire original i acaba muntant una gran festa, convidant a tots aquells que representa que són amics seus. Coneixent la meva necessitat constant de trobar-li un sentit a totes les coses intento trobar alguna simbologia especial al 30, que justifiqui la meva festassa. Que sigui un número rodó no és prou bona excusa perquè cada vegada està més mal vist això de ser i/o estar rodó. I tampoc hi veig cap raó oculta: a la Bíblia el 30 passa sense pena ni glòria, una llàstima ara que tothom està tan religiós amb aquesta “primavera papal”. I per més INRI, si el 3 representa la “totalitat” i el 0 és el “no-res”, el 30 en resulta una combinació contradictòria!
Tampoc entenc aquesta tendència que tenim a celebrar “acumulacions” , quan de fet, moltes vegades ens fan molt més feliços les pèrdues. A veure, qui és el ximplet que s’alegra quan comptabilitza 30 arrugues, o 30 canes... Té molt més sentit celebrar que has perdut 30 quilos, només m'alegraria guanyar algun quilo a la lotto! És terreny perillós això de les pèrdues i guanys, perquè incita a fer balanç de tots aquests anys passats. Uf! És que no sabria per on començar. Si agafes aquell tòpic estúpid de les tres coses a fer a la vida: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill. Atenció! em surt un 3 a 0. Carai, potser sí que això dels 30 té algun significat personal amagat!
Sembla mentida que a vegades pensi que gaire coses a celebrar no tinc... ja sabeu que de tant en tant em surt la vena “quejica”. Llavors recordo que la felicitat la donen les petites coses malgrat que això de les “petites coses” a mi em costi. Jo sempre he sigut tan grossa o tan gran amb les meves grans aspiracions, la meva gran i problemàtica veu, els meus grans dilemes, la meva gran tendència a dramatitzar en excés, el meu gran número de peu i talla. Acostumada a tanta grandària em trobo amb una realitat ben diferent: vivint de lloguer i per caritat en un colomar molt bufó però que precisament ampli i espaiós no és, sobrevisc amb les meves feinetes, el meu llistat de conquestes deprimeix i el meu compte corrent encara més. És que tot el que m’envolta és petit, xic, diminut, reduit, escarransit i això no lliga gaire amb la meva gran, vasta, extensa, voluminosa, enorme, magna i espectacular percepció de la vida.
Del que no puc queixar-me de cap de les maneres és de la GRAN sort que tinc amb els meus amics. Em sento molt afortunada de poder compartir tant els bons com els mals moments amb vosaltres. I és per això, tant si és una convenció social, tingui alguna trascendència o significat especial, suposi o no una superació d’algun trauma passat, amb motiu o excusa o sense... Tinc claríssim que serà un gran luxe tenir-vos al meu costat el divendres 6 de maig per superar el dolç tràngol que suposarà la gloriosa entrada a la dècada dels 30.
Abril-maig 2005
