"El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou..."
Antoine de Saint-Exupéry
Els Reis d'Occident em van portar un regal per equivocació que la gran seguretat aeroportuària no va saber detectar. Un rostre pàl.lid de cabellera irlandesa fastiguejat per les hores de cua va burlar els controls policials: un iogurt, un suc de taronja i sense saber-ho ni voler-ho un virus de les Amèriques.
Davant la perspectiva d'un mes pelat de funcions de bruixa japonesa calia aprofitar per a posar-se malalt. Dies després de l'aterrada arribava la febre, més de 39. El diagnòstic va ser amigdalitis i recepta d'antibiòtic i paracetamol. Sóc au reàcia a prendre medicaments però sense alternativa em vaig llençar a l'Amoxicilina i a la ingesta indiscriminada de iogurts i lactobacils. Una és molt sensible i quan pren antibiòtics acaba patint fúngics efectes no desitjats.
Dit i fet. Ahir vaig descobrir amb horror que tenia per tota la boca una col.lecció de llagues que feien companyia a les dues pilotes de ping-pong infectades de pus al fons de la meva gola. Vaig córrer a la farmàcia, oberta de 9 a 22h sigui o no diumenge de rebaixes, millor que el Corte inglés. Un beuratge amb gust a cirera aconsegueix calmar una mica les cremors bucals. Però cap medicina podrà apaivagar els remordiments per la possibilitat de terrible contagi a algun innocent.
Aquest matí he tornat al metge. Tinc un virus. Sempre que no saben què tens et diuen que es tracta d'un virus i tan contents. No se sap com evolucionarà, quant dies durarà, ni res... El que sé i no cal que cap eminència ho corrobori, és que aquest virus ha viatjat amb mi des de Nova York. Té molt mala folla i només es pot tractar d'un bitxo ianqui. Només allà són capaços de generar un microorganisme que t'obligui a realitzar una dieta tan bèstia com eficaç que és la no ingestió alimentària. Em costa molt empassar i amb les llagues ni mastegar puc i tot em cou. A base de sopetes i ferments làctics transmutaré d'ocellet a esperit aeri, aviat seré una càndida sílfide (amb l'ala trencada, això sempre).
Justament avui fa un any que vaig encetar el meu blog: 69 posts que he disfrutat molt d'escriure i si a vosaltres us ha agradat una mica llegir-los ja estic contenta. Hauria estat divertit muntar una ciber blog party virtual però com podreu imaginar no estic per celebracions. Aquest post commemoratiu sembla més aviat un Pòst um comiat. No patiu, mala herba mai no mor.
Antoine de Saint-Exupéry
Els Reis d'Occident em van portar un regal per equivocació que la gran seguretat aeroportuària no va saber detectar. Un rostre pàl.lid de cabellera irlandesa fastiguejat per les hores de cua va burlar els controls policials: un iogurt, un suc de taronja i sense saber-ho ni voler-ho un virus de les Amèriques.
Davant la perspectiva d'un mes pelat de funcions de bruixa japonesa calia aprofitar per a posar-se malalt. Dies després de l'aterrada arribava la febre, més de 39. El diagnòstic va ser amigdalitis i recepta d'antibiòtic i paracetamol. Sóc au reàcia a prendre medicaments però sense alternativa em vaig llençar a l'Amoxicilina i a la ingesta indiscriminada de iogurts i lactobacils. Una és molt sensible i quan pren antibiòtics acaba patint fúngics efectes no desitjats.
Dit i fet. Ahir vaig descobrir amb horror que tenia per tota la boca una col.lecció de llagues que feien companyia a les dues pilotes de ping-pong infectades de pus al fons de la meva gola. Vaig córrer a la farmàcia, oberta de 9 a 22h sigui o no diumenge de rebaixes, millor que el Corte inglés. Un beuratge amb gust a cirera aconsegueix calmar una mica les cremors bucals. Però cap medicina podrà apaivagar els remordiments per la possibilitat de terrible contagi a algun innocent.
Aquest matí he tornat al metge. Tinc un virus. Sempre que no saben què tens et diuen que es tracta d'un virus i tan contents. No se sap com evolucionarà, quant dies durarà, ni res... El que sé i no cal que cap eminència ho corrobori, és que aquest virus ha viatjat amb mi des de Nova York. Té molt mala folla i només es pot tractar d'un bitxo ianqui. Només allà són capaços de generar un microorganisme que t'obligui a realitzar una dieta tan bèstia com eficaç que és la no ingestió alimentària. Em costa molt empassar i amb les llagues ni mastegar puc i tot em cou. A base de sopetes i ferments làctics transmutaré d'ocellet a esperit aeri, aviat seré una càndida sílfide (amb l'ala trencada, això sempre).
Justament avui fa un any que vaig encetar el meu blog: 69 posts que he disfrutat molt d'escriure i si a vosaltres us ha agradat una mica llegir-los ja estic contenta. Hauria estat divertit muntar una ciber blog party virtual però com podreu imaginar no estic per celebracions. Aquest post commemoratiu sembla més aviat un Pòst um comiat. No patiu, mala herba mai no mor.
9 comentarios:
Jo els he llegit amb plaer. I no vull que cap virus de NY em tregui el gust de llegir els 69 propers. Cuida't molt guapa i millora't depressa. Caldets, suquets de taronja, brou de lluç bullit, molt de llit i mirar la lluna per la finestra quan et despertis a mitjanit. Un petó dels grans.
Això de 69 està fet expressament? ;) Felicitats pel blog!
Millora't
Gràcies paseante. Per cert el teu blog també deu haver complert fa poc un any de vida. La blog party la podríem haver fet plegats.
Si els 69 són fets expressament?? És clar que no. Sóc molt irregular i tenia curiositat per saber quants post havia penjat i fins ara no els havia comptat. Alguns mesos en tenen 9 i d'altres només 3, en total 69. La mitjana és de 5,75 mensual, no està malament almenys en toca a 1,3 per setmana.
Ai Ulls blaus... recordes que 69 eren els esglaons que pujaven fins al meu colomar... Els va comptar la mare el 1r dia que va venir a veure'l.
No m'estaré de manifestar que dubto de la candidesa de la coincidència, 69 en un any és massa casualitat. En fi, que els propers 69 siguin tan brillants com aquests.
Bé saps Colomet que la vida a la blogoesfera té felices i curioses casualitats.
Tot un plaer esmerar-me en els propers 69!
Uf! M'havia pensat que després d'un número tan rodó ja no hi hauria més posts.
Però ara ja veig que promets continuïtat. Et llegeixo molt de tant en tant, però no vull deixar que es trenqui mai el fil...
Petonassos i felicitats pel blog!
Per molts anys, coetània!!
Benvinguts Tineta i Zinc!
Gràcies a tots per les vostres felicitacions.
m'uneixo solidariament al teu club dels virus i les afeccions que requereixen antibiòtic, fa dos mesos que sóc la madamme pupes, quin pal..!! cuida't i millora't i fem ommmmmmmm totes dues per a expulsar aquests animalons ben lluny...
felicitats per l'any de blog, i que continui, eh????
Publicar un comentario