Blocaire invisible 2008

La meva amiga invisible és l'autora del blog Sol Solet.

Es tractava d'un blog que no coneixia i en anar-lo llegint he descobert una persona fantàstica. M'han entrat moltes ganes de fer un cafè amb ella, trobo que trobaríem molts temes de què parlar ben interessants. Amb les idees clares, sense pèls a la llengua, mestra de professió, feliç amb el seu marit i les seves dues filles.

Quin regal podria agradar-li?

Vaig pensar en dedicar-li una cançó i cantar-se-la en un video, però els mitjans tècnics i jo no som precisament amics... Potser una cançó infantil en honor a tota la seva vida dedicada a l'escola?

Vaig pensar en regalar-li un ram de flors que que tant alegra una casa...

Després vaig trobar un penjoll ideal per a ella que és tan lluminosa...

Donant voltes al tema de la cançó novament... Sens dubte una d'en Lluís Llach seria del tot adequada o d'algun altre cantautor català... I tot rumiant em vaig enrecordar d'una interpretació molt particular d'un tema d'en Serrat de la qual disposo d'un enregistrament.

Com a gran persona que ets, Raquel, no dubto que tens un boníssim sentit de l'humor. Així que aquí tens el meu regal: "Paraules d'amor"

Disculpeu la mala qualitat de la imatge. És un video gravat amb la càmera d'un mòbil en un escenari improvisat d'una ciutat estrangera on resideixo per qüestions de feina de tant en tant... Aquesta és una cançó universal i allà on la canteu triomfareu, fins i tot a qualsevol garito madrileny...

Poseu atenció a partir del minut i mig on la cançó dona un tomb inesperat!!

Brutal

"Volver con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien..."
Carlos Gardel

Localitzada una obrera de l'espectacle en un thriller musical en el Londres de mitjans del segle XIX.

Després d'uns mesos d'aparent tranquil.litat van arribar les trucades pel càsting i posteriorment la del “Sí! Contamos contigo.” Maletes cap a Madrid!

El meu favorit! El més brutal i diabòlic! Tenia 20 anyets quan el vaig veure al Poliorama i em va deixar al.lucinada. Qui m'hauria dit llavors que algun dia estaria fent la reposició d'aquell musical i amb la majoria del repartiment original que tant em va fascinar.

A mitjans d'agost arribava a la capital del reino amb moltes ganes de començar els assajos i molta pena per allunyar-me de la gent que estimo. En especial de l'Almogàver que li agrada fer-me el sopar i deixa que m'adormi entre els seus braços.

Per sort, a l'Español teatre m'hi trobo com a casa i som com una família. És meravellós retrobar els companys amb els que has compartit emocions sobre l’escenari, cañitas y lo que se tercie... I comprovar que si fa no fa tot marxa més o menys igual. Els dires continuen barallant-se entre ells i esbroncant-nos a crits malgrat que estan convençuts que tenen la millor companyia del món. La jefa de pelu, l'Antoñita, amb més de 80 anys encara ve cada vespre al teatre a posar perruques. La maquilladora segueix remenant el cul entre els tècnics i les sastres no paren de queixar-se "Cuanto trabajo chicas... No sabéis la de lavadoras que tenemos que poner..." I el bar sempre està ple! Reunió de tot el personal que té poca feina…

Èxit total per l’estrena i cada dia aplaudiments a dojo. Estem a Madriz fins Reis, després cap a Bilbao i després… ja veurem. A quin sant hem de posar-li una espelma per què ens portin a Barcelona?

Santes vacances.

"La millor manera de lliurar-se de la temptació és caure en ella" Oscar WILDE

L'Almogàver, el meu company de pis, va cometre el greu error de convidar-me a passar les santes pasqües amb els seus colegues a un poble de la costa. Uns dies que hagués pogut descansar de la seva inquilina... i se m'emporta. O és que ja no sap viure sense mi o és que no se'n refia de deixar-me sola a casa.

L'expedició, formada per en Bufa, llarg i prim com el seu parent, Don Rodrigo, el visigot conquistador d'ulls clars, l'Almogàver i una servidora, va desafiar les prediccions fatalistes de trànsit i metereologia. Terminentment prohibit dies previs a la sortida diaris, telenotícies i sobretot l'espai del Temps!

Ni cues, ni fred i molt poca pluja. Ha fet el suficient sol per a poder llegir tranquil.lament el diari al pati, o fer carn a la brasa i sobretaula fins les 7h de la tarda... Dormir, llegir, sudokus, passejar, unes cervesetes, mandrejar, dòmino, cartes... i pales de tennis a la platja mentre fa un vent que no s'aguanta, o la gran activitat de veure el partit del Barça al bar. Grans i joves, canalla, guiris, moros... Tots els homes del poble per la cuinera i per mi.

En Bufa, fent fotos a tot hora, Don Rodrigo, sempre amb gana, i l'Almogàver en període d'entreguerres, m'han tractat com a una reina. El futbol o la Fórmula 1 són petits inconvenients salvables. No han abusat de mi ni com a dona, ni com a minyona. Les tasques de la llar van ser equànimament repartides i ni una sola intentona de visita nocturna a la meva habitació, la millor de totes. Fins i tot, van deixar que els pelés al Uno. I em van portar al local del piano i les guitarres on vam fer mostra del nostre talent musical.

Exceptuant la processó de divendres sant i algun viatge sideral de poca volada, la major aventura va ser l'excursioneta al Delta de l'Ebre. Calma, aigua, aus i ocells... Quina desil.lusió no veure flamencs. Per consolar-nos no va servir escoltar el CD de Paco de Lucía. Sort de la meravella d'arròs que ens vam cruspir!

Fuita

"Les persones que no fan gaire soroll són perilloses"
Jean de la Fontaine

Una fuita de gas en una canonada en la confluència dels carrers Almogàvers i Badajoz, ha provocat un incendi i ha obligat a desallotjar varis edificis. Els Bombers de l'Ajuntament han rebut sobre les 09:35 hores l'avís de l'incendi i de la fuita de gas que ha estat provocada pels operaris d'unes obres. El foc ha arribat a assolir els vuit metres d'altura!

Espectacle matinal gratuït al carrer del costat de casa i m'ho perdo. No és just! Això no s'ho mereix la meva afició piròmana constantment reprimida, ni la meva personalitat curiosa i tafanera. Per sort, la meva veïna, una encantadora jubilada sempre disposada a deixar-te una ceba i a fer-te saber les novetats dels inquilins de l'escala, m'ha explicat l'aventura amb tota mena de detalls. (Ha estat ella qui ha deixat pujar al terrat els periodistes perquè poguessin fer millor les fotos!)

A la nit, en el moment que decidia anar-me'n a dormir, una màquina "taladradora" ha començat a esbotzar l'asfalt, precisament el de just sota de casa. "No pot ser. S'han tornat bojos?" Amb el meu pijama gens sexy he sortit al balcó i amb veu de soprano enfurismada he preguntat què feien foradant el terra a quarts de dues de la matinada!


"Señora, si quiere llame a la Guardia Urbana, pero ya están avisaos... Tenemos pa' un par de horita..."


L'únic que tinc és el dret a la pataleta, és a dir, llençar-los un ou, taps a les orelles i cap al llit. Aquesta ha estat la gran idea suggerida pel meu company de pis. Per a això serveix tenir un home a casa! I entre badalls m'engegava una inspirada reflexió final: "Davant l'alternativa de vida o mort, sempre és preferible viure a no dormir." Un petó i bona nit.


Han tingut tot el sant dia per revisar el que fes falta... però fins ara no se n'han adonat de la urgència. Quin detall. Moltes gràcies. "Treballin tota la nit sense descans, aixequin tot el carrer si us plau."

Miracle: uns minuts de silenci. Aprofitem-ho i ràpid intentem dormir. L'aturada als 10 minuts d'haver començat a treballar mai falla, qualsevol conveni de paletes i operaris contempla la "pausa de l'esmorzar" assimilada en aquesta ocasió a "pausa del ressopó".


Oh, no!!! Sense pietat, la màquina ataca de nou! No hi ha res pitjor en el món que tenir son i que no et deixin dormir. Amb el coixí com a equipatge abandono la meva habitació i em trasllado a l'ala est del pis. No sé si serà bona idea demanar asil en una altra estança: canviar l'insuportable soroll i les vibracions del terra per una masculina serenata de roncs.

Faraona

"En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts"
Andy Warhol

C'era una volta una schiava etiope, una esposa de un presidente de un gobierno i una humil obrera de l'espectacle que es van trobar en un Liceu. Després de dues escasses setmanes d'assajos alçaven el faraònic teló d'una Aida.

Quin plaer cantar el "Gloria all'Egitto" a tutti pulmó amb el cor professional millor pagat de tot el país. I quin privilegi compartir escenari amb grandíssimes figures. Totes vocci de pes: el més prim no baixa dels 100 quilos! Un regal per a les oïdes. Per a alegrar la vista ja tenim els atlètics cossos de ballarins i figurants!

A la schiava Aida li roba el protagonisme el divo guerrero que va liar-la fa uns mesos a la Scala de Milà. Va marxar a mitja funció i va ser substituït per un tenor en texans i samarreta. Aquí també ha amenaçat de fotre el camp. El director, més xulo que ell, li va dir si tenia intenció d'ampliar el seu currículum (d'abandonaments?!).

Forta competència li fa, sense pretendre-ho, la soprano-ZP. La foto als diaris de la seva boca ben oberta, assumpte de prioritat nacional, ens demostra com funciona aquest país. Ella és molt agradable, complidora a la feina i es comporta amb total normalitat. Prova de la seva actitud modèl.lica és que entre companys no hem fet ni un sol comentari de cotilleo al respecte. Comparteix camerino amb nosaltres i no se li fa cap tracte de favor. Fins i tot m'ha deixat el seu desmaquillador. Si no fos pels dos segurates que la ronden oblidaríem quin càrrec ocupa el seu marit.

Cap al Liceu! Avui és l'estrena i ara mateix tinc prova de vestuari. Fins a últim moment hem patit perquè va haver un mal recompte de vestits i pretenien deixar a algunes coristes entre caixes. Entre tanta fotocòpia egípcia si no hagués sortit tampoc s'hauria notat. Trobar algú és pitjor que buscar a Wally. Les iaies que mengen xocolata al carrer Petritxol ho tindran cru per a localitzar la seva presidenta entre tants egipcis a escena.

In bocca al lupo

Crepi il lupo!

Molla de pa

"Que mengin pastissos"
(Quan li van dir que el poble no tenia pa per a menjar)
Maria Antonieta

Tinc una amiga que es casa. Em fa il.lusió perquè és la primera de la colla que decideix firmar un paper on diu que s'estima a una altra persona. Ja era hora. Fins ara, tots decideixen anar-se'n a viure junts i en pecat. Tenim bodorrio!

Primer casament oficial i temo que tot seran baixes. És el risc que corres quan et fas amic de la faràndula. Vaig patir força temps perquè tenia assaig previst al Liceu (i qualsevol se'l salta). Com li explicava a la núvia que la seva amiga no cantaria al seu casament?? La Marítima no sap si es podrà escaquejar de l'assaig del nou musical i amenaça a deixar-me tirada en els duos que hem de cantar. Ja em veig improvisant a última hora. L'actor té funció a la tarda i marxarà tot just després del pica-pica. I el músic també ho té cru. No li donaran festa per Tots Sants, dia que un violinista de funerals més feina té de tot l'any. I per a rematar-ho, tenim els Follett que acaben de portar una criatura al món. Esperem que aquell dia no els sorgeixin complicacions.

La colla del nuvi, en canvi, s'ho està currant. I molt. Que si organitzen això, allò... Per a calmar la meva mala consciència col.laboro a la seva revista. Aquí teniu la historieta dedicada a la flamant núvia.

M'he inspirat en una frase seva que va dir un dia que se sentia poca cosa: "Em sento com una molla de pa".

Voldria explicar-vos la història d’una molla de pa. No pretenc relatar la vida poc interessant i avorrida d'una molla de pa qualsevol. Ni molt menys. La nostra protagonista és la molla de pa més genuïna i autèntica amb qui podríeu haver ensopegat. No es es va desgranar d'una cruixent baguette francesa, ni d'un pa de pita oriental, ni era llavor de sèsam d'una bagel... Ella era una molla d'un pa de pagès ben nostrat!

Filla de la generació del 75, va triar un dia molt especial per a venir al món: el 20-N. El gran Forner creador va reemplaçar el ranci Paquito per una innocent molleta de pa! Durant la seva infantesa va mamar i dormir com fan totes les molles bebè del Gremi de flequers. Fins que un dia, imitant les ufanoses barres de mig i de quart va començar a fer les seves primeres passes.

Envoltada sempre per música i teatre, ben aviat va trepitjar escenari. Amb el seu pedigree familiar no podia esdevenir un altre tipus de molla que no fos artista. Va anar creixent i va anar trencant motlles (de pa de motlle) mentre anava trobant amics. Alguns tous i flonjos de pa de Viena, altres durs de pa de fa més de quatre dies, altres un xic punyeteros de pa d'espècies i altres melosos i empalagosos de molla de pastisset pringós... Però tots ells d'amistat a prova de pa integral!

Un dia la nostra molla de pa va creure que el món no l'estimava. Va agafar el seu mocador de fer farcells i va decidir marxar ben lluny. Diuen les cròniques de l'època que va ramblejar i ramblejar fins que va caure esgotada. Sortosament va ser rescatada a temps, abans que algun colom de rodona se la cruspís.

Moltes altres aventures ha viscut la nostra molla de pa. No hi ha temps per divagar sobre com va esdevenir molla de pa funcionària o les seves peripècies com a molla de pa boletaire... A bodes ens conviden! Fa unes tardors que un llonguet ben plantat i poblenoví com cal es va interferir en la vida de la nostra heroïna. I avui 1 de novembre del 2007 esdevindran molles de pastís nupcial!

Eutanàsia

"La violència és l'últim refugi de l'incompetent"
Isaac Asimov

Avui he protagonitzat un atac de violència indiscriminada. Una actuació amb premeditació i traïdoria. La pobra víctima mortal ha estat un dels objectes que més estimo.

Ho he fet per ell. Li he evitat el trasbals del viatge a l'hospital madrileny, que el remenessin, l'arreglessin de qualsevol manera i el forcessin a tornar a treballar. Mort digna per al meu mòbil vell i capritxós que quan li dona la gana es col.lapsa i deixa de funcionar. Que reposi en pau.

He seguit les recomanacions de la dependenta del Phone House. "Si vos no querés que te reparen el celular... rompelo..." I enmig del carrer a plena llum del dia, he llençat amb totes les meves forces el mòbil a terra després d'haver-lo colpejat contra un fanal com una posseïda. No hauria suportat realitzar tan cruel atac en la intimitat. Poc m'ha importat que la gent hagi pensat que aquella dona, aparentment normal, estava completament sonada. Per sort ningú ha avisat la policia i el jovenet del Parte de siniestro sense demanar explicacions ha apuntat "Irreparable" i m'ha promès que em donaria un mòbil nou.


Ho confesso. He sentit plaer en destrossar el meu acompanyant més fidel. A partir d'ara, no sé si seré capaç de reprimir els meus instints assassins. Per si de cas, no em provoqueu.

Money, money

"Els diners no són res, però molts diners, això ja és una altra cosa."

George B. Shaw

No recordo exactament quin va ser el meu primer sou. Diria que unes 25.000 pessetes que vaig cobrar per fer unes entrevistes i transcriure-les. Només vaig estar un any a la universitat però mai podré dir que de la Sociologia no n'he tret ni un cèntim.

Abans de fer-ne 20 m'enfrontava per primera vegada amb una classe de nanos. Quina experiència! Mestra de música i anglès a una escola pública de Cornellà. Ni idea de pedagogia i menys d'anglès... i cap titolació. Tot il.legal! Tres mesets de curro van pagar una setmana a París a l'estiu!

Amb feinetes i classes he sobreviscut mentre he estudiat la inacabable carrera de músic. Cursos i cursets, capricis varis, entrades a teatre, Coca-coles i fins i tot un viatget per veure món cada any. I quan la vaca no donava més de sí, tirava mà dels "extres televisius".

Vaig anar al "Si l'encerto l'endevino" del Josep M. Bachs amb l'amic actor. Vam dir que érem nòvios perquè ens deixessin participar. 80.000 pessetes! Amb la meva part em vaig comprar un mòbil. Vaig ser la primera de la colla d'amics que en tenia i tots em van jurar i perjurar que mai de la vida em trucarien... Al cap d'unes setmanes el músic se'n comprava un, i després un altre va picar, fins que tots van caure al parany.

El meu primer pont aeri me'l va pagar Tele 5: "El juego del Euromillón" de la Paula Vázquez. Llavors encara no s'havia operat el nas, ni portava biquini, però tenia unes mamelles impressionants. Una setmana amb todos los gastos pagados a la capital del reino i a sobre vaig guanyar un pastón: 10.000 €! Hisenda me'n va robar més de 2.000.

Per complementar el meu sou d'aturada actual hauria de revifar la meva vocació concursera. Sort que ja he fet tard al Gran Hermano. No m'agradaria gens que el món conegués a l'obrera de l'espectacle per ser la concursante-cantante.

Primer post que escric per encàrrec. Meme que m'ha passat l'Emily: En què vas gastar el primer sou?

Llogada

- Una casa solitària. No se sent sol?

- Només quan hi ha gent.

The Thin Red Line

La crida per cobrir la plaça vacant de "Pepito" ha donat resultat. Ja he posat un home a la meva vida. La setmana que ve me'n vaig a viure amb ell.

Ha anat tot tan ràpid que fins avui no l'he presentat als meus pares. "El noi encantador... i el pis una preciositat..." La meva progenitora s'ha tranquil.litzat en comprovar que el meu nou company deu ser dels que sempre té la cuina com una patena.


No es diu Josep en cap de les seves variants, ni és l'home de la meva vida... però està disposat a compartir-la amb mi. Espero que em cuidi tan bé com el meu Majordom madrileny.

Pepito

"Dicen que el hombre no es hombre mientras no oye su nombre de labios de una mujer"

Antonio Machado

Benvolguts amics,

Us comunico oficialment que a partir d'avui, la meva parella, en Manel de la Costa Brava, altrament conegut com a Simsà, passarà a ser referida com a JOSEP.

A què es deu aquest canvi?

- No he canviat de parella.

- Tampoc és per aconseguir regals el dia 19 de març.

- La raó és que el seu nom autèntic és Josep Manel.

Familiarment i per amics d'infància és conegut pel seu primer nom, i a la feina i en cercles d'internet pel segon. Després de portar dos anys i tres mesos de relació, hem arribat a la conclusió que tot i l'embolic que pot suposar, el millor és que l'equipari en el tracte a família i amics d'infància. Així que d'ara en endavant, quan parli de Josep no es confonguin que no l'he canviat.

Fa mig any que família, amics i coneguts dels ulls blaus de la meva germana rebíem aquest correu electrònic. Encara ara riem, per la notícia i pel mètode d'anunci. No pot ser tan fàcil canviar-li el nom a una persona. Tot són confusions. Passa el mateix que quan canvien el nom d'un carrer o d'una parada de metro. La gent acostuma a anomenar l'antic i resulta molt estrany utilitzar el nou nom. Quan la Blue eyes ens parla del seu amor, la pregunta és inevitable "Quin Josep? Ah, el Manel!"

La meva colla d'amics és especialista en rebatejar els nous personatges que van apareixent. No hi ha escapatòria. Els presentes algú i en poca estona ja tenen l'estudi fet i el mote decidit. Així que tant els fa si es diu Josep o Manel, sempre serà en Simsà.

A casa el tema s'ha complicat amb l'arribada d'un nou inquilí als dinars de diumenge. Resulta que el noviet de la petita d'ulls castanys també es diu Josep. Bé, exactament es diu Josep Maria, però a la nena no li agrada i li ha escapçat el Maria... Així que ara tenim el Josep de l'una i el Josep de l'altra! (Quin altre Josep? Ah, el Manel!)

És molt útil perquè així mai t'equivoques quan els demanes que et passin la sal. Ja se sap que de "Joseps, Joans i ases n'hi ha per totes les cases". Espero que algun dia interpretaran per a la seva cunyada artista aquest famós duo:

Eran dos tipos requetefinos,
eran dos tipos medios chiflaos,
eran dos tipos casi divinos,
eran dos tipos desvarataos.

Si se encontraban en una esquina
o se encontraban en el cafe,
siempre se oía con voz muy fina
el saludito de Don José.

Hola Don Pepito.
Hola Don José.

Pasó usted por mi casa?

Por su casa yo pasé.

Vio usted a mi abuela?

A su abuela yo la vi.

Adiós Don Pepito.

Adiós Don José.

Ara estic una mica nerviosa. Temo conèixer el Pep, Josep, Pepe, Joseba, Giuseppe, Yuseph, José, Jose o Joselito... que ha de ser l'home de la meva vida.

Cleòpatra

"Soldats, penseu que des de l'alt d'aquestes piràmides, quaranta segles us contemplen!"

(21-VII-1798 Gizeh)

Napoleó Bonaparte

Viatge a Egipte! Per uns dies vaig abandonar la condició d'obrera de l'espectacle per esdevenir una turista qualsevol.

Sota barret i empastifada de crema solar de "+ de 50" les meves ulleres de sol contemplaven les meravelles faraòniques. Vinga suar... i vinga beure aigua. Sempre embotellada. Em barallava per aconseguir un racó a l'ombra per escoltar el guia i fer foto del temple de turno sense presència de pantalons curts aliens. Més complicat era escaquejar-se dels pesats que per "1 euro" et venien la lluna. Em divertia que per talla i pal.lidesa em canviessin la nacionalitat. Tant hortera vesteixo per què em confonguin amb una guiri anglesa?

El millor de "Ca l'Egipci" és que tots els homes et troben súper guapa i no paren de tirar-te els trastos. Allò és el paradís! Els ulls blaus prudents de la meva acompanyant de viatge van impedir que donés el meu mòbil als admiradors. No estic per visites africanes.

Reconec que allí vaig pecar. Vaig acabar menjant amanida, fruita i el boníssim karkadé amb glaçons de gel... Fets amb la seva aigua parasitada! Ho vaig fer per no perdre'm l'experiència de la tradicional diarrea del viatger. A la tornada em va tocar de regal l'excursió a les Urgències del Clínic: 7 hores d'espera! Quina desil.lusió més gran hagués estat no haver patit ni un sol contratemps. Malaguanyat Fortasec, sueros i dodotis d'emergències!

Aventures... poques. No era època de plaga de llagostes, ni d'inundacions, ni d'atemptats terroristes. Ni em va picar cap mosquit de raça desconeguda, ni vaig caure del camell que arrossegava un nano amb samarreta del Ronaldinho, ni em van atacar els cocodrils banyant-me al Nil. La vida només perilla en agafar un taxi suïcida a El Caire.

Objectiu acomplert. Calia preparar-me per l'Aida, com els déus pagans manen. No es pot cantar el "Gloria all'Egitto" sense haver trepitjat les terres faraòniques. Seguint amb la immersió egípcia, després de les meves vocalitzacions ompliré la banyera amb llet de cabra emulant Cleòpatra.

Santa festa

"Penso que una vida dedicada a la música és una vida viscuda bonament i a això és al que m'he dedicat"

Luciano Pavarotti

La meva germana d'ulls blaus i jo portem noms de MaredeDéus trobades. Som dignes filles de Montserrat, netes de Lourdes i nebodes de Núria. Visca la virginal tradició nominal familiar!

Ahir, dia del nostre sant, el barri que ens ha vist créixer, inaugurava la seva Festa Major. Cap a la rambla falta gent! Una travessa de 5 minuts pot arribar a durar més d'1 hora. No pares d'ensopegar amb uns i altres, petonejades, salutacions... fa bonic retrobar-se amb amics i coneguts de tota la vida. El que no m'agrada tant és haver-me de donar per al.ludida al crit de "Ei, madrilenya!" i haver de respondre a la repetida pregunta "I ara què estàs fent?"

Després del Pregó i la visita obligada a la fira amb els nebots, tocava sopar amb la colla. Amb el temps hem evolucionat de l'entrepà de truita al Centre on fèiem teatre, al sopar de gala reservant taula a restaurant. Entremig va haver l'hamburguesa, birra i braves que menjàvem a una terrassa després de suor i baralles per aconseguir taula. Enguany hem patit un atac de poblenovitis agut i hem seguit les directrius de l'organització: "A qualsevol racó del Poblenou: sopar al carrer"

Si a un sopar convocat a les 9h, quedes a les 10h i arribes a quarts d'11 trobaràs tot ocupat. Fallit l'intent d'aprofitar taula i cadires de l'associació de veïns. Improvisació ràpida: banc de la rambla, arreplega tamburets i taules de cuina i en 5 minuts davant de casa plantes la paradeta. Millor que mai. Pà amb tomàquet i embotit i vi de Rioja. I després ball fins a les tantes...

Avui paella amb tota la família al complert. Postres de Nessun dorma homenatge a Pavarotti i sobretaula d'àries que l'obrera de l'espectacle canta després d'un vermut, un vinet i un xupito de diumenge... També hi ha hagut xocolatera aporrejada al piano pels nanos i actuacions d'opereta de les germanes. El nouvingut noviet de la petita d'ulls castanys no ha fugit corrents... Curiosa celebració de sant de les cunyades! Per sort la seva xicota es va lliurar de la tradició i no s'anomena Queralt, Socors, Claustre o Camí... L'Elisabet té nom de reina catalana, amb ella la família inaugurava una nova nissaga.

D'agost

"Si surt, surt. Si no surt, cal tornar a començar. Tota la resta és fantasia."
Edouard Manet

I es va acabar la Macedònia. Vaig quedar-me uns dies a la capital del reino per acomiadar-me de la meva puta amb tranquil.litat i patir en solitari la depressió post-espectacle. L'única pressa d'aterrar a Barcelona: no exhaurir el termini per sol-licitar la prestació d'atur.

Quina alegria retrobar-me amb la gent que estimo, el mar, la bici, la meva rambla i... la cua de l'INEM. Un empleat amb poques ganes de treballar en mes d'agost em feia un dur interrogatori sobre les meves aptituds laborals. La seva intenció era trobar-me feina. Gràcies! Dubto que em truquin per a un bolo o un càsting, encara em tocarà pringar... Li hauria d'haver dit que només serveixo per cantar la Mimí i a l'Scala de Milà. Però tonta de mi, vaig cantar la totalitat de les possibilitats artístiques de l'obrera de l'espectacle.

Mentrestant assajava un bolo (en negre, s'entén) que vaig aconseguir trucant a una persona que detesto. Super cutre! Només vaig pregar perquè cap pijo del públic de Cap-Roig em reconegués amb aquell mono blanc estil chapapote i els cabells tenyits de negre amb un esprai del "Todo a 100".

I després què? Proposta inesperada dels ulls blaus de la meva germana per marxar de viatge exòtic. Dit i fet. On anem? Alguna oferta? Cap a Egipte falta gent!

Lost

"Vivim tots sota el mateix cel, però no tenim el mateix horitzó"

Konrad Adenauer

És un dilluns qualsevol d'un mes xafogós. D'una nit d'excessos torno cap a una casa que no és la meva, en una ciutat estrangera. Són les 4h, tampoc no seria tan tard, si no fossin les 4h de la tarda...

No hi ha excusa que valgui per abusar de l'alcohol, ni per consumir segons quines substàncies, ni per anar-te'n al llit amb un tal algú, ni per tot un seguit de dies de desordre. Que se t'acaba la feina, te'n vas a l'atur i no tens projectes a la vista... Que deixaràs de veure cada dia a la gent que ara són la teva família... Que no saps què serà de tu, si quedar-te aquí o allà, on anar a buscar-te la vida... Per això, fa dos dies que no truques a casa perquè no notin que estàs trista i perquè no suportes que et tornin a preguntar què penses fer en endavant.

Em trobo perduda en una estació de metro que mai he trepitjat. Hi ha una dona que no para de mirar-me. És que vaig més despentinada del normal, la meva cara delata penediment, tristor la meva mirada, o seran massa escandalosos els senyals al coll d'una nit salvatge? Dins del vagó, se m'acosta: Tú cantas, verdad? Em quedo una mica parada i assenteixo lleument. Es que te vi haciendo Macedonia la semana pasada y me encantó. Mi enhorabuena. Qué espectáculo más maravilloso... No em puc creure que s'anés a fixar en la pèlroja obrera de l'espectacle. Y qué ilusión me hace encontrarte ahora en el metro y me decía, pero es ella? Claro que lo es. Qué emoción!

Un momentazo com aquest compensa tota la porqueria acumulada de fa dies. I ja no m'importa el meu estat perjudicat, ni tenen raó de ser els remordiments, ni les lamentacions pel final sobtat de l'espectacle... I penso que val la pena viure a 600 quilòmetres de la gent que estimes i tant me fa no portar una vida degudament com cal.

Princeses

"Dicen que las princesas no tienen equilibrio,

son tan sensibles que notan la rotación de la tierra.

Dicen que son tan sensibles que enferman si están lejos de su reino,

que hasta pueden morir de tristeza."

Princesas de Fernando León de Aranoa.

Les noies de la Macedònia, som les nenes mimades de la companyia i l'ojito derecho del nostre proxeneta Herr Direktor que presumeix cofoi del treball de les seves chicas. Tot són atencions i afalacs dels solistes, cor masculí (inclosa la comunitat gay), figurants, músics de l'orquestra i equip tècnic al complert.

Exercir la prostitució és dur i sacrificat. En 10 minuts els clients del cor masculí estan a punt per a la funció però les putes dues hores abans tenim cita a maquillatge o a pelu. "Quien da la vez?" Cotilleos i pestanyes postisses i pinces al cap per a les "ondas al agua" estil anys 30. Vaig accedir a tallar-me els cabells arran d'orella per estalviar-me la tortura diària del recollit, las horquillas, la laca, la gomina i tota la potingada al cap. Odio que em pentinin! En canvi és tan còmode i relaxant deixar-se empastifar la cara per un profesional que et deixa super preciosa.

El figurinista és qui més ens estima i ens fa lluir 6 o 7 modelets a escena. A cual vestido más bonito! Roba interior i bata, o vestit i abric, i tots els seus complements de barret, bolso, joies... i mitges! Amb tant canvi ens passa la funció volant. Se'n va anar a París a comprar llenceria i millor no saber quants diners es va gastar en calces i cotilles! El vestuari és d'època, a la mínima s'esquinça i les sastres van de bòlit recosint teles tan velles. Encantades per tot, l'única queixa són les sabates de taló ben alt que han produit alguna lesió i han convertit el Thrombocid i el gel de cames cansades en els nostres millors amics.

La convivència en un camerino no és cosa fàcil. Comparteixo habitació amb altres tres obreres de la prostitució. La ballarina del Circ de l'estiu passat que és la protegida del dire musical i que segueix fent de les seves. "O está como una cabra, o tiene un morro que se lo pisa" Arriba tardíssim, o es presenta afònica, o ve de follar amb el saxo de l'orquestra o el tècnic de micros que també s'ha passat per la pedra Bianca. La puttana italiana és una de les moltes actrius catalanes que sobreviu a Madrid fent musicals. Amb dues copes de vi blanc ja t'explica amb llàgrimes als ulls que per amor a la professió s'està perdent veure créixer la seva neboda. La benjamina de la companyia, la Gwendolin, una altra catalana molt desendreçada però que té la cabeza mejor amueblada del camerino.

Quatre putes ben avingudes que només ens barallem pel termòstat de l'aire condicionat (quan funciona) i per la possessió de la crema hidratant. Ens agrada versionar lletres estil marrano o inventar segones veus a les cançons de Macedònia. Els nostres crits de guerra són "La Ca-ballé" mentre ens ruixem el cap amb l'esprai pringós o "Quien se ha corrido en mi cara?!?" corredissa cap a les dutxes ben empastifades de llet desmaquilladora. Les males llengües amb nosaltres estan encantades. Que si una pateix anorèxia o es que se mete..., que si l'altra té crisis d'ansietat i un ex que la maltractava, que si aquesta vinga fer-se porros mentre li fot banyes al seu nòvio de Barcelona, que si aquella està liada amb mitja orquestra, que si a l'altra li va el rollo bollo...

Compartim secrets, barra de llavis i polvera, Homeovox, Ibuprofè i altres drogues, juergas y resacas, moltes risas i també moltes llàgrimes. Ja hem firmat la notificació de fi de contracte. De res serveixen els aplaudiments, les crítiques boníssimes o penjar cartell diari que no queden localitats, de res serveix que l'alcalde madrileny estigui disposat a gastar més diners, de res serveix exercir la prostitució amb tant de talent... El proxeneta lluitarà per aconseguir els drets, però per ara no hi ha pròrroga ni gira.

Última setmana de Macedònia: espero que aquest no sigui el final de la història d'unes dones, d'unes putes, d'unes princeses.

Macedònia

"Abans que res, els artistes són els homes que volen arribar a ser humans"
Guillaume Apollinaire

Fa tres mesos i mig que contentíssima aterrava a la capital del reino per tornar a fer de puta.

Nervis, il.lusió i moltes bufetades per formar part d'aquesta Macedònia. Tota la professió madrilenya i molts catalans van agafar el pont aeri per a presentar-se al càsting. Més de 800 audicions, un repartiment de luxe amb molts amics de Herr Direktor i un Cor d'elegits de 22 homes i 10 dones. Cantants de procedència lírica, altres de musical, actors que canten... una barreja interessant. A la plebs, moltes "estrelletes" sense cap recança per no tenir un paper solista, l'important és treballar i l'oportunitat d'estar en un espectacle de qualitat amb un bon director. I pel sou ni una queixa: es cobra més per fer de coro a l'Español que fent temporada de Bruixa protagonista.

Un mes d'assajos musicals sota la batuta del germà del jefe, que amb el seu puro i a cop de fuet tractava tant a músics de Conservatori com a analfabets lectors de partitura. I un segon mes per al muntatge comprimit de l'escena a una sala provisional de l'Español teatre. Feliços gaudíem de tot de comoditats. Cafeteria a preu de companyia amb exquisides menges i fins i tot entrepans de pà amb tomàquet. Camerinos per vestir-se de puta i fer la bugada al final de la jornada per trobar la roba a punt per a l'endemà. I l'ubicació privilegiada a la preciosa Plaza Santa Ana, rodejada de garitos on fer un cafè o uns vinos o unes cerveses amb la seva tapa corresponent.

I llavors ens van portar al Matadero. Es va acabar la bona vida amb el trasllat a la Nau en obres on havíem d'estrenar el gran espectacle. Adéu al servei de bar, canviant-nos a un racó i sense lavabos! Però el més insuportable era la pols. Tot brut i empolsinat, picor al coll, llagrimeig, estornuts, al.lèrgies... Vinga antihistamínic! Mitja companyia cantant amb mascareta posada, quins assajos més surrealistes! Les putes vam substituir les mitges de reixa, les sabates de taló i les picardies suggerents per les vambes i els pantalons de xandall per a no embrutar-nos.

I en aquest tercer mes els assajos van començar a allargar-se fins a altes hores. Quan plegaven els obrers de la construcció, entràvem a treballar els obrers de l'espectacle. A la pausa ens portàvem el bocata o el tupper i sobre els materials de construcció o davant dels barracons, camerinos provisionals, sopàvem a l'aire lliure. Quina meravella ha resultat el nostre "Càmping Macedònia" i els jocs de cucanya tipus "Mocador" per combatre l'avorriment de les llargues escenes de solistes.

El pitjor de tot ha estat el tema pipí que ha posat fre obligat a la meva addicció hidràulica. Els Servicios oficials mínimament nets estaven a una altra nau, entre escenes no donava temps a anar i tornar. I preferible era buscar un racó per fer el riu que patir els efluvis desagradables dels lavabos de "Festa Major" solució temporal a les urgències de bufeta.

I en aquestes condicions de pols i d'obres que mai s'acabaven l'estrena s'ha anat endarrerint setmana rere setmana. Va arribar l'orquestra, la microfonia, i els llums que no s'enllestien fins dos dies abans... I van estar fets els camerinos, va arribar el vestuari, vam tenir dutxes i vam poder fer pipí a dojo! Però els problemes tècnics eren un no parar: ara no sentim l'orquestra, ara no veiem el director, ara la cortina s'encalla, ara la moto no engega...

Últims 15 dies: roda de premsa, pase de gràfics, articles als diaris, fotos, sortim a la tele... Tenim públic i els primers aplaudiments!

I finalment avui 28 de juny estrenem Mahagonny!

Sense revetlla

"Desechad tristezas y melancolías. La vida es amable, tiene pocos días y tan sólo ahora la hemos de gozar"
Federico García Lorca

Aquesta nit no hi ha revetlla. És dur viure a la capital del reino. Com m'hauria agradat trobar cues a tots els forns, persones pel carrer atrafegades amb coques sota el braç o fins i tot esquivar els gamberros que tiren petards a tota hora espantant iaies i gossos atemorits. Un altre disgust a afegir a la Lliga que l'equip merengue guanyava fa pocs dies. Aquí una que passa del futbol va haver de viure com ho celebraven!

Quina trista entrada d'estiu. La comunitat catalana pretenia celebrar Sant Joan, fer conèixer la nostra cultura als companys autòctons devots de "La verbena de la Paloma". Hauria estat una revetlla clandestina i descafeïnada, l'endemà diumenge fem la nostra primera funció amb públic que ha pagat les seves entrades i la nostra professionalitat no ens hauria permès desfasar com toca. Amb el cansament i el desordre d'aquests últims dies i sense un fi de festa a la platja amb bany improvisat ho hem deixat estar.

Per no caure en una tremenda depressió, l'obrera de l'espectacle acaba d'anar a comprar-se un vestido petardo per aquesta nit, mai se sap. Si no hi ha coca, ni cava, ni coets, ni foguera, ni platja... almenys estrenaré vestit!

Stabat mater

"Mai hi ha hagut un nen tan adorable que la mare no vulgui posar a dormir"
Ralph Waldo Emerson

Estrany és anar a Barcelona de permís i no deure visita a l'amiga de turno que acaba de parir. La Melena rinxolada amb més èxit del barri és l'última que s'ha apuntat al Club de "Mamà-prop-dels-40". M'obre la porta en pijama, una cua mal feta, una cara ullerosa que espanta i música de Mozart de fons, del CD "Música para tu bebé" que acotxa el petit D.

La Rínxols va ser la típica tía buena que va aprofitar per lligar i follar-se tots els exemplars de mascle més o menys interessants que va trobar. Entre rotllo i història la seva llarga cabellera tenia algun nòvio fixe de poca durada. Un dia, per necessitat, se'n va anar a viure amb el noi que feia poques setmanes havia conegut a una disco. I aquell últim ligue, és ara el pare del seu fill.

Ella seria un exemple de llibre. La típica dona pels volts dels 35 en la crisi de parella dels 7 anys. Té molts dubtes sobre la seva relació, se sent atreta per altres homes però no és infidel, no sap cap a on conduir la seva vida, li aterra el panorama de trobar-se sola en el món... Incapaç de prendre cap decisió posa solució als seus dubtes existencials portant una criatura al món.

"Tot el dia mamant i plorant, mamant i plorant... em sento com una teta gegant... I no hi ha manera de dormir... No tinc temps per res..." Sempre el mateix discurs, sempre t'agraeixen els Nenucos o el pijama que no calia que els portessis, i sempre volen que expliquis tu les teves novetats... perquè elles només poden parlar-te de bolquers i biberons... El petit D esclata en un plor rondinaire, no pot permetre que oblidem que ell és i serà per sempre més el centre de l'univers. "Ho veus? Ni cinc minuts de tranquil.litat..." El treu del bressol i me'l col.loca als braços i penso que és preciós i que mai em cansaria de mirar-lo. "Vinga mamar i plorar... No puc fer res... No tinc vida..."

El gran D. torna de treballar i fa entrada triomfal amb traje i corbata i clenxa ben feta però amb aquelles ulleres que delaten la condició recent estrenada de pare. El seu fill va néixer pocs dies abans que s'aprovés la Llei d'Igualtat i ell no s'ha pogut beneficiar del nou permís de 15 dies de paternitat. Té son i gana i el més calent és a l'aigüera.

"Ja me n'anava..." Em conviden a dinar però no puc quedar-me (ni vull!), m'ofereixo a preparar-lo però la sra. de D confia que el ben clenxinat gran D que encara no s'ha atrevit a canviar ni un sol bolquer, sàpiga posar la pasta a bullir.

És fantàstic visitar una amiga-mare-recent en plena depre post-part. El seu atac de sinceritat és el millor anticonceptiu per a una obrera de l'espectacle a qui se li desperta en menys de cinc minuts l'instint maternal. M'anima molt a seguir amb la meva vida de puta madrilenya.

Cataclisme

"Mai es menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra i després de la cacera"
Otto von Bismarck

Dies de pluja a la capital del reino: ruixats abundants intermitents, embussaments, inundacions, carrers enfangats, aturades al metro... Quin regal de metereologia més inesperat, em sento com a casa! Estava farta dels plugims inofensius i dels paraigües innecessaris que els aborígens treuen a passejar porque hace bonito. Tothom està esverat i tenim nou tema de conversa d'ascensor sobre els horrors del canvi climàtic.

Les forces de la natura s'han unit per a ofegar totes les obres que a corre cuita estan acabant abans de les eleccions d'aquest diumenge. Obra inaugurada, obra inundada. Pobre alcalde! No comptava que els déus de la pluja fossin antiPP... Però passi el que passi i faci el que faci sap que les té guanyades. L'altre dia vaig enxampar una entrevista que li feien a l'abominable Telemadrid i reconec que el paio té talent. Vaig canviar ràpid al canal del culebró Pantojil abans que m'entressin unes ganes boges de votar-lo. Socors!

La que no trago de cap de les maneres és l'Esperancita. Ensopegar constantment amb la seva foto retocada, digna propaganda del concurs "Cambio radical" és la pitjor penitència que pago per haver de viure en aquesta ciutat. I hi ha amenaça de futura candidata a Presidenta de la Una, Grande y Libre si fracassa en Mariano a les properes generals.

Aquest diumenge les putes i la resta de la companyia no treballarem. El nostre cacic, Herr Direktor, ens ha preparat les paperetes i ens envia a casa a votar. A mi em va perfecte l'excusa de les eleccions per respirar de nou aires mediterranis. Però l'obrera de l'espectacle, dona previsora, ja fa dies que va sol.licitar el vot per correu. I avui, últim dia del termini, ha desafiat el diluvi per exercir el seu dret de ciutadana. M'he resguardat de l'aiguat visitant el meu ciber preferit regentat per uns moros molt simpàtics que sempre em somriuen. Mentre escric el post en tinc un aquí al costat agenollat a terra fent les seves oracions. Tindrà ell alguna cosa a veure amb aquest diluvi universal?

32 primaveres

"Si no et prens el temps de mirar, no veuràs mai res"
(El conte de Nadal de l'Auggie Wren)
Paul Auster

Sóc una de les persones afortunades del món que habitualment no matina. Per mi dormir no és cap pèrdua de temps i no envejo els benaurats que es lleven aviat i aprofiten el dia... Jo, pecadora, confesso que si em deixen, dormo les meves 8 o 9 horetes tan feliç.

Així que només una ànima contradictòria com la meva seria capaç de fer-se un autoregal d'aniversari en format càstig. Avui m'he llevat a les 7h del matí! I encantada de la vida. Al cap d'una hora i mitja s'enlairaria l'avió que em portaria a casa a celebrar el meus 32 anys. Adéu Madrid, Barcelona m'espera!

Apurant temps amb el check-in on line i sense facturar equipatge, a les 7.35h el meu Majordom m'obria la porta de la Limousine. Que n'és de bon tio el Sebastian que també se ha pegao el madrugón en el dia de descans dominical per a acompanyar-me a l'aeroport. Aquest és un regal d'aniversari impagable! Com el dia de permís de propina que el Jefe ens ha donat a les putes i a tota la companyia. Dos dies lliures!

Embarcament, enlairament, aterrada. Tot puntualitat. Gràcies al taxi paternal que em recollia al Prat, a quarts d'11 ja felicitava i petonejava la mare en el dia que li dedica l'any. Hem esmorzat la coca feta per la Ronaldinha que ha burlat els controls de seguretat de Barajas, hem fet la xerradeta amb els pares i la tieta i... he obert l'ordinador. I quina meravella de post-regal m'he trobat d'una blocaire de la meva quinta i amb un nom que s'assembla molt al meu... M'he quedat de pedra. Moltíssimes gràcies a Jomateixa!

I m'ha fet pensar en tantes sorpreses agradables i coses meravelloses que ens passen de vegades. I algunes que ens arriben via internet, o via blog... I sentia que tenia ganes d'escriure-ho i agrair-ho, dedicar temps avui a explicar aquests moments de felicitat. Intento escriure aquest post ràpid que vull fer tantes coses avui i encara no he agafat la bici, ni he fet un passeig vora el mar, ni he passejat per la rambla, ni, ni, ni...

I aquesta tarda m'espera la més bona: celebració de les 32 primaveres! Sense temps ni forces per a preparar res però amb moltíssimes ganes de retrobar-me amb els amics. Com es pot organitzar una festa des de la llunyania, arribant només unes poques hores abans d'un dia festiu amb tot tancat i sense disposar de casa pròpia? Doncs, ha resultat ben fàcil. Només cal tenir un amic actor generós que et deixa l'usdefruit del pati de la seva casa, només cal tenir uns pares disposats anar a comprar el llistat de menjar i begudes que els has encarregat per telèfon i només cal una pila d'amics que faran mans i mànigues per a no fallar-te en un dia com aquest.

Em fa il.lusió aquesta festa de globus i fanta. Serà una regressió a aquella època infantil quan endrapàvem sense remordiments un segon tall de pastís de xocolata, no ens preocupava si pujava l'Euríbor i no desitjàvem altra cosa que fer-nos grans. Per a mi no ha canviat gaire la cosa. Amb una habitació llogada a cal Sebastian i una de gratis a cals pares tant me fa si pugen o no les hipoteques, poc em costa sucumbir a les temptacions plaents i encara conservo una pell nacarada de la qual en parla tota la capital del reino.

Avui toca fer un post positiu i no em penso queixar de res. No tinc ganes ni motius.