Tornar al col.le

"Els homes intel.ligents volen aprendre, els altres, ensenyar"
Anton Txèkhov

Abdelwahad, XuJun, Anam, Belcacem, Yeison, Iulia, Erickson són alguns dels noms dels meus alumnes actuals. De Marcs, Annes i Maries en comparació en tinc ben pocs. M'agrada la varietat de colors que tinc dins l'aula, m'imagino que estic en una pel.li de Hollywood, enfrontada a un grup multiracial d'alumnes difícils. Jo sóc una Michelle Pfeiffer intentant guanyar-me l'alumnat. Llàstima que en la meva lluita no compti amb les seves armes, ni estic tan bona com ella ni sé fer un clau de karate que els deixi impressionats.

Per sort seran pocs dies i estic resistint prou bé per ser la "profa" substituta d'una assignatura com és la Música a l'ESO. Pretendre que 30 salvatges amb ganes de gresca s'estiguin una hora davant d'un instrument de percussió tocant només quan han de fer-ho. Pretendre que mentre expliques alguna cosa estiguin tots callats i escoltant. I encara més, pretendre que facin cas a una qualsevol nouvinguda que desapareixerà aviat de les seves vides quan l'obediència cap els seus progenitors és pràcticament nul.la... doncs... és pretendre molt!

Així que si pots fer classe amb uns mínims de decència i en alguns moments creus haver captat l'atenció de 30 parells d'ulls i 30 parells d'orelles ja pots estar més que content. I et sentiràs la persona més feliç del món si aquest moment màgic l'aconsegueixes mentre estan fent música!

Però aquest minut de glòria el pagues molt car. No m'estranya gens que el col.lectiu que pateix més depressions per motius laborals sigui el dels educadors. A part dels problemes d'indisciplina a l'aula has d'assumir responsabilitats que van més enllà de les qüestions acadèmiques, fer-te càrrec d'àmbits que abans estaven reservats a la família i a la societat. I a tot plegat, afegeix l'ingredient de la diversitat.

A mi em fa vergonya explicar-li a un xavalet que acaba d'aterrar del Carib que Haydn va composar més de 100 simfonies. És ell qui ens hauria de dir el que és la música, només cal veure com la viu, com la sent, i el ritme que porta dins. I què li pots respondre a uns ulls de color xocolata que volen saber per què el llibre està ple de noms de músics que ell no coneix. Jo m'aventuro a dir que només els músics avorrits que viuen a països del nord passant fred es tanquen a casa per a dedicar-se a la composició. Qui seria el guapo il.lustre que no abandonaria la seva ferma dedicació a l'art davant d'una platja, un coco i un sol espaterrant... Els 20 fills de Bach proven la meva teoria sobre el fred associat a la composició musical, entre Preludi i Fuga alguna altra activitat ritmada i artística havia de realitzar que el distragués de tanta semicorxera!

Tant de bo algú sapigués el secret de l'èxit en la docència! Potser una barreja entre voluntarisme, experiència, paciència i una mica de sort, tenir el do de saber caure en gràcia. Enginy per inventar mètodes capaços d'atreure l'atenció dels teus pupils i grans dosis d'energia per no rendir-te davant dels fracassos. I molt d'amor. Malgrat que el tracte que ells et donen no és sempre el més desitjat sens dubte a la llarga triomfaràs si els tractes amb carinyo. I sóc de les que moltes vegades els estamparia contra la paret. Però cal predicar amb l'exemple i els has de tractar com t'agradaria que et tractessin a tu. Que ells arribin a copsar la importància del respecte, i el tinguin cap al professor, els companys, totes les persones i coses del món i cap a ells mateixos, és el més important de tot. Abans que la música, abans que res, és el respecte. Poc m'importa si saben el nom de les notes musicals o reconeixen que la melodia de l'últim anunci de galetes que posen a la tele és la "Petita serenata nocturna" de Mozart.

Tot i així hi ha dies que desesperes. Malgrat els teus esforços molts dels teus alumnes seran delinqüents aviat. Per si de cas, millor tenir bon rotllo amb ells. Algun dia reconeixeran que la seva víctima va ser aquella profa divertida que els feia cantar "Oh happy day" o amb la que tocaven el "Boig per tu" a classe i amb una mica de sort s'apiadaran de tu i et tornaran el bolso. Intentar sobreviure al desastre i que passi l'hora de classe ràpid és l'únic que desitges quan tens una classe revolucionada. No entens com algun dia vas guanyar la batalla a aquest ramat de feres. És clar que sense arribar a causar prou impacte com perquè l'últim dia de classe pugin sobre els pupitres i s'acomiadin de tu amb un "Oh capitán, mi capitán"

M'agrada fer classe, ho admeto. I em diverteix encara més amb un xineset d'ulls ametllats que no entén ni una paraula del que dic però somriu sense descans, amb una russa de mirada perduda que mira sempre cap a la finestra, i amb un paqui de nas curiós que compta amb la seva traductora particular. Una bellesa paquistanesa companya de classe, aviat la veuré al cinema com a "noia Bond". Estic tement que quan els de la Benetton passin per l'Institut a fer el càsting per la propera campanya publicitària em faran sortir a la foto. La meva pell blanquíssima i els meus cabells rojos despentinats no tenen res a envejar als dels meus exòtics alumnes.