Forte piano

"L'únic símbol de superioritat que conec és la bondat"
Ludwig van Beethoven

Em vaig acomiadar la setmana passada d'haver de matinar, del metro atapeït en hora punta, de les vistes panoràmiques i dels noms dels meus exòtics alumnes. De fet, era jo l'acomiadada de la feina, però dec tenir un àngel de la guarda que vetlla per mi perquè el mateix dia em trucaven per una altra. Què seria de mi sense l'ensenyament: servint copes o fent de caixera-reponedora al Mercadona.

Entre els meus alumnes d'ara hi ha també una minibellesa hindú, un futur còndor quítxua i una xineta que em té el cor robat. Aquests però no tenen cap problema amb la llengua i els seus cognoms són tan nostrats com Puig, Serradesanferm i Valldeneu. Quina sort han fet aquestes criatures que han arribat al nostre món amb una cigonya metàl.lica gràcies al poder adquisitiu d'uns pares desitjosos d'educar un fill. Res a veure amb la dura aterrada i el panorama familiar, econòmic i social dels meus difícils antics alumnes.

Fer classe ara ja no suposa cap lluita ferotge malgrat la guerra que poden donar uns belluguets de 6 anys d'inesgotable energia. Em diverteix adoptar el paper de mestra-mare-pallassa jugant, picant, cantant, cridant, brincant... amb total covenciment del que faig. I entre tanta gresca tinc el privilegi de "robar" les seves mirades atentes i encuriosides. No hi ha millor elixir de llarga vida que el contacte amb aquestes personetes amb la seva particular interpretació del món. Rejoveneix fer classe. Però, per sort, la majoria d'hores les passo fent plàcides i còmodes classes de piano.

Mai de la vida se m'acudiria confessar la meva faceta pianística a un desconegut, tenint en compte els referents cinèfils que tenen els no-versats en el tema. Després d'haver vist "La pianista" vaig abandonar definitivament les meves intencions de ser Professora de Piano. No tenia ganes de ser cap Isabelle Huppert, una professora que maltractava psicol.lògicament els seus alumnes i que tenia una fosca relació amb el sexe. I tampoc em venia de gust ser una Holly Hunter muda per pròpia voluntat que ni produeix un esgarip amb la pèrdua de dit provocada pel seu comportament infidel i indecorós a "El piano". Des de la ignorància, prefereixo que m'associïn a la candorosa Beth de "Mujercitas" o a la meravellosa Julie Andrews ensenyant el do-re-mi a "Sonrisas y lágrimas"

Cap d'elles s'escapa d'estar tocada de l'ala. I és que reconec que tants anys i tantes hores diàries de reclusió voluntària davant d'un moble, altrament dit piano, no deu ser cosa saludable. En el meu cas, el traspàs al gremi dels cantants, maniàtics i divos, encara deu haver agreujat la meva anormalitat.

Amb tot plegat, m'ha tornat el cuquet pel piano. Tornar a estudiar-lo és una manera molt feliç d'entreteniment positiu altament recomanable. I amb la meva feina d'ara estic contenta, malgrat que trobaré a faltar els meus "difícils" alumnes. Un record de l'última classe en la que procurava ampliar els seus referents cinèfils amb el visionat de la pel.lícula "Amadeus":
"Profaaaa! Quien es el Mozart? És aquest? Pero profa, que no era ciego?"
"............... No era cec........... Era sord i es deia Beethoven!"