martes, marzo 07, 2006

Superwoman

"No saps que sóc una dona? Quan penso, haig de parlar."
Al vostre gust. William Shakespeare

Vaig anar un any a la Universitat per estudiar Sociologia. Ho vaig deixar estar perquè m'interessava més la música i no podia amb tot. Impossible dedicar-me a la carrera, llegir tots aquells llibres, fer els comentaris i els treballs. Les meves energies eren pel Conservatori, el piano, el cant, els assajos, el teatre, la coral... els amics i passar-ho bé. Però em va agradar tastar la vida social universitària.

En aquella època jo era de les joves estudiants feministes contrària a la discriminació de gènere i tantes altres injustícies del món. Amb 18 anys estava molt posada en el tema i disposada a invertir tots els meus esforços a lluitar per la causa. Després de molta reflexió i amb l'ajuda de l'assignatura de "Sociologia de la dona" vaig quedar una mica desenganyada de tant feminisme.

He rebut un correu electrònic d'una companya de la Facultat sobre uns actes de demà 8 de març dia internacional de la dona. M'agradaria saber d'on treu el temps per involucrar-se en aquestes coses. Ella s'ajusta a la perfecció al model de triomfadora superwoman que se'ns imposa en aquesta era de suposada igualtat d'oportunitats. Mare de dos fills i amb una carrera professional brillant. Per sort té un company que supera el paper de col.laborador domèstic i educador de les criatures, però el pes de la casa i de la cura de la família recau sobre ella. I a sobre, encara té l'obligació de conservar-se guapa i atractiva.

Hauria de preguntar-li quin tipus de medicació pren per poder resistir tan dignament l'exitosa vida que porta. Que trist que això sigui el que ha aconseguit tants anys de lluita feminista. Amb aquest panorama és preferible esborrar-se del club de la dona moderna i optar per una vida més còmoda sense manies: buscar un marit ric i a viure!

Ja sé que caldria implicar-se en la lluita i defensa dels nostres drets. Però molta culpa de la discriminació que patim també és nostra. No suporto que hi hagi tantes dones més masclistes que molts homes que conec, que no volen tenir com a referent una dona com la Pilar Rahola que es tenyeix els cabells amb tan poc gust. I condicions deplorables de treball n'hi ha pels i per les treballadors/es en tot el món, putejats/ades estem igual, el que passa és que les dones sempre cobrem menys. Perdoneu-me per l'ús del llenguatge no-sexista que va estar un temps tan de moda estimats/ades lectors/es.

5 comentarios:

Anónimo dijo...

Hi ha una època de la vida en què creus que podries fer alguna cosa per pal·liar les injustícies del món. I un dia, no saps com, t'adones que això és una fal·làcia i que el més assenyat seria fugir-ne cames ajudeu-me. Estic llegint l'últim llibre de Paul Auster, que m'agrada molt -"Bogeries de Brooklyn"- i que us recomano. Vet aquí un fragment:

<<
- (...)Ja no puc més, senyors. Em retiro.
- Et retires? I, ¿on penses anar? ¿A Júpiter? ¿A Plutó? ¿A algun asteroide de la galàxia veïna? Pobre Tom Entotsolat, com el Petit Príncep aïllat a la seva roca enmig de l'espai.
- Digue'm on vols que vagi, Harry. Estic obert a qualsevol suggeriment.>>

la meetings dijo...

No en tots els sectors els salaris de les dones són inferiors als dels homes. Això és per donar esperança, perquè és cert. I pensem que si es pot demostrar aquestes diferències, hem de denunciar a aquestes empreses i que aprenguin la lliçó perquè la Constitució i l'Estatut dels treballadors ens empara. Lluitem units els treballadors del món per a una millora de la conciliació de la vida familiar i laboral.Ànims, no és cosa fàcil

Anónimo dijo...

Què tenen a veure els cabells de la Pilar Rahola amb la seva categoria? Jo la trobo una de les dones més honestes i amb personalitat que hi ha al país. I m´agrada com vesteix. Va al seu aire. Per a mi és un referent.

alatrencada dijo...

Jo crec que la Pilar els té molt ben posats i sap molt bé el que es diu, el que fa i el que es posa. Però reconec a les "antifeministes" que el vermell dels cabells que porta a vegades és espantós.

Gessami dijo...

Aconseguir els nostres drets no és cosa fàcil, i ningú, NINGÚ, ens vindrà a portar-nos-els a casa. Es una lluita sorda i constant, com diu Raimon. Es el dia a dia en la nostra vida quotidiana on hem de lluitar per fer que les coses milloren, i les millores que aconseguim seran per al present, perquè quan deixes de lluitar, tornem enrere.