Perdre el tren

"Catalunya és la millor màquina de tren que té Espanya"
Jordi Pujol

De nou a casa. Vaig tornar ahir. La meva precària economia no es podia permetre un vol d'última hora i en diumenge, és vergonyós que surti més barat un fly a Londres o a Amsterdam que el pont aeri. Per sort vaig aconseguir l'última plaça de l'Altaria de les 11.15h perquè no em veia en cor de suportar les 8 hores de bus del pont terrestre.

Tot i així després de gairebé 6 hores n'acabes ben tipa del tren. Quants anys fa que esperem la famosa alta velocitat que ens uneixi amb la capital de la nació-de-nacions?! Es triga 3 hores de Madrid fins a Lleida i unes altres 3 hores de Lleida a Barcelona, quan es podria fer només en una hora, 4 en total!

Vaig perdre l'últim tren de Madrid a Barcelona quan com l'anunci dels torrons Almendro tornava a casa vueeeelve por Navidad. Quina estampa més patètica la meva cridant "pareu-lo... que s'aturi... que torni el tren..." en el meu català oriental mentre contemplava horroritzada com s'allunyava l'atrotinat tren Estrella de la castiza estació de Chamartín. No sé si van ser les llàgrimes que em rodolaven galtes avall o les meves dots d'actriu, però vaig aconseguir que em canviessin el bitllet sense recàrrec.

És curiós com en els moments "emocionalment" difícils és el teu jo autèntic qui s'expressa. Quan la gent renega, es baralla o diu que t'estima no ho pot fer en una llengua que no és la seva. Recordo la meva amiga nostàlgica que en la nostra aventura madrilenya estiuenca en un moment de col.lapse somicava en català a les chicas que escoltaven i assentien sense queixa.

L'ascensor de casa del meu majordom està en obres i tots els veïns patim "Upstairs, Downstairs". El primer dia que vaig arribar a cal Sebastian vaig flipar amb les vistes panoràmiques al Parque del Oeste i el Manzanares, llavors no vaig pensar que algun dia maleiria aquell 10è pis i els seus 180 esglaons! És impossible no descomptar-te mentre esbufegues en l'ascensió... però n'hi ha 180!! Ho sé perquè he multiplicat els 18 que té cada tram pels 10 pisos: molt fàcil. Però ni el Sebastian, professor de llengua, ni la brasilenya desconeixedora dels sudokus, van ser capaços de resoldre aquest senzill problema de càlcul!

Malgrat la meva eficiència en la resolució matemàtica, els meus càlculs de temps moltes vegades fallen. En aquesta ocasió vaig renunciar a la descàrrega d'adrenalina que tant m'agrada de les situacions límit quotidianes: quan fas tard i trobes aparcament a la porta en una zona impossible, o apareix un taxi en un carrer deshabitat de matinada o entres al metro després d'haver sonat el xiulet un instant abans de tancar-se les portes.

Gairebé no vaig dormir amb la por a no llevar-me i a fer tard. Somiava amb el tren nadalenc que s'allunyava, recordava la pèrdua col.lectiva d'avió tornant de Londres i altres pèrdues dramàtiques com la d'una partitura que era gairebé un incunable, la de la dignitat, la d'una amistat o de la virginitat per a molts. Per a mi que ja he perdut la vergonya per a algunes coses és més greu la pèrdua de la salut, del seny, del cap per algú o fins i tot dels cabells. I sens dubte la més dolorosa és la d'un ésser estimat.

Estic perdent el fil. Em vaig llevar i vaig deixar la cuina resplendent al majordom Hudson i la Senhora Bridges, vaig fer la maleta i la vaig transportar de "Arriba a Abajo". Després de carregar-la a pes 3 o 4 pisos (uns 54 o 72 esglaons), vaig optar incívicament per baixar-la a empentes.

I amb la ferma proposta de no deixar escapar cap tren en aquesta vida vaig arribar a Atocha una hora abans de la sortida. Vaig poder esmorzar, passejar per l'hivernacle, comprar el diari, revistes, caramels, xerrar amb una velleta, somriure a uns nens, anar al WC... Que n'és de fantàstic poder perdre el temps.