"La Gran Vía"

"He gaudit força amb aquesta obra de teatre, sobretot al descans"
Groucho Marx

Una "revista madrileña cómico-lírica, fantástico-callejera" congregava dissabte nit més de deu mil persones a la Plaza Mayor de la capital . Que una sarsuela sigui un dels actes estrella de la programació de les festes de San Isidro, patró de la ciutat, prova que el género chico té vida para largo. I que una servidora tindrà feina si vol sarsuelejar a Madrid.

Una experiència fantàstica i tot un luxe treballar sota la direcció d'una més que premiada directora escènica i d'una bona coreògrafa que concebien l'espectacle com un musical. Com a reclam uns quants famosos en el repartiment: l'encant i el salero de Pasión Vega, el arte de Rafael Amargo o del "Negri" i el desparpajo de la cachonda Carmen París que flipava amb o sense porro quan ens sentia cantar.

El Gurruchaga era més divo. Es va presentar el primer dia una mica passat de voltes i no en donava ni una, acabant amb la paciència de la Barbie-pianista, nòvia de l'impresentable del productor musical. I això que portava una partitura ampliada tan gran que es podia empaperar la sala d'assaig amb ella. Incapaç de dir seguides les quatre línies de text que havia de dir estava obsessionat amb que las niñas del coro no li prenguéssim protagonisme.

Però l'únic que preocupava a las chicas eren els banyadors del número dels Marineritos ambientat en una platja, el somni de tot madrileny. Horroritzades per haver de mostrar les carns embutides dins una lycra poc afavoridora van haver males cares, llàgrimes i forcejeos per aconseguir un barnús o una faldilleta que dissimulés sacsons i cel.lulitis.

Jo estava encantada amb la idea del vestit de bany d'època. No entenc el per què de tantes pegues, us asseguro que moltes d'elles han sortit en pitjors condicions a escena. Com tampoc entenc la seva actitud exageradament decorosa. Mai m'ha importat que els companys em vegin amb poca roba i no sóc cap fresca ni cap exhibicionista.

Jo només em queixava per estar totes atapeïdes dins els camerinos improvisats sota els porxos de la Plaça o per tenir poca ajuda per als 5 canvis de vestuari en 80 minuts. Què m'importava si la porta dels barracons on ens canviàvem quedava oberta o si el tècnic de so em veia els sostens o les calces per a poder-me posar el micro. Les meves energies les gastaria per lliurar-me del cardado del pelo i de la laca que tant odio!

En el Cor, entre estudiants de la Escuela Superior de Canto, pringats que viuen de lo artístico i futurs cantants del Real també es trobaven algunes curiositats. Un advocat d'èxit que va aparcar amb 20 anys els estudis per anar-se'n de gira amb Tamayo a Mèxic, Rússia o el Japó... Ara que viu respectablement mata el cuquet artístic com pot. Com fa la professora superwoman que durant unes setmanes deixa les seves criatures a cura del marit i dels avis. I entre alguna chica del Moreno a l'atur o la protagonista del "Fantasma de la ópera" també s'hi trobava el clan d'Euskadi i Navarra que a l'estiu per afinitat geogràfica i mental es van fer amics d'una catalana que se perdió en Madrid...

Surrealistes els assajos a l'escenari real sota el sufocant sol a la tarda i el fred al vespre, els peruans i les seves flautes amplificades i els tafaners que de tant en tant reconeixien algun conegut, amic o famosillo. Encara no sé com es va poder fer la prova de so amb un helicòpter eixordador que sobrevoleiava la Plaça. En el pre-general els músics van fugir del fosat a mitja peça per a salvar els seus instruments de la pluja. Al dia següent ens acribillaven sense pietat els mosquits vinguts pel clima tropical de tanta calor i pluja.

Ahir després de l'exitosa representació l'Ajuntament agrait ens va convidar a un cocktail d'aquells que tant m'agraden a mi: barra lliure, salat de canapès i pernil ibèric i dolç de reposteria de categoria. Mentre procurava moderar-me amb la beguda i aconseguia un autògraf de la cantant preferida de la sogra de la meva germana vaig estar xerrant amb el Ruiz-Gallardón como si tal cosa.

I després festa! Impossible va ser trobar un taxi i sense manies vaig pujar a la moto d'un desconegut que em va portar a casa del majordom per agafar maleta i córrer a l'aeroport. No he perdut el vueling de les 6h del matí i avui he estat a l'emotiva celebració dels 60 d'una tieta meva molt estimada. Jo també he fet de tieta dels seus preciosos nets. M'han fet oblidar la son i m'han despertat aquella vena maternal... Que n'és de dura la vida de l'artista!