lunes, enero 30, 2006

Colometa, vola, Colometa...

"Els que no saben plorar amb tot el cor tampoc saben riure"
Golda Meir
Jo tenia un colomar al Poblenou, a tocar de la vora del mar. Era casa meva, petita però molt bufona, que en els seus orígens havia estat un colomar...

De tant explicar aquesta història vaig arribar a creure-la. Potser va ser perquè molts dies notava la mirada atenta d'un colom que vigilava que no prengués mal. Solia fer la seva visita cap a mig matí, ja sabia que jo no acostumava a matinar. Li agradava observar-me mentre feinejava per casa. Quan estudiava cant el colomet allargava la seva visita. Com si li sabés greu que cantés sense públic. A mi m'agradava que en Joanet, el meu colom amic, picotegés les molles dolces que havia deixat caure del plat de l'esmorzar. Quan feia dies que no el veia el trobava a faltar, sentia que el meu àngel de la guarda m'havia abandonat.

Vaig ser molt feliç en el meu colomar: moments d'alegria i moments de tristesa. Una temporada curta però intensa. Un trosset meu s'ha quedat allà. I tant qui el va conèixer com qui n'ha sentit a parlar també porta en el cor el meu colomar.

Petit però amb la porta sempre oberta als amics, encantats de com ho tenia tot. El piset era minúscul però venien sovint i això que era un quart pis sense ascensor! A mi no m'importava pujar escales a canvi de tenir un pis tan lluminós. I pocs afortunats saben quina sensació tan meravellosa representa llevar-se cada matí i veure el mar. I aquella terrassa que era l'enveja de tothom. Quants sopars d'estiu a la fresca i quants apretats sopars d'hivern en aquell petit refugi destartalat, ben apinyats perquè no s'hi cabia i per no passar fred.

Recordo amb especial carinyo un sopar improvisat el dia de Nadal després d'una actuació al Llantiol. Qualsevol diria que no havíem dinat ni ens havíem atipat de torrons aquell dia. Vam arrasar la nevera. En "L'esmorzar al colomar" que vaig organitzar uns dies més tard, el bon temps ens va acompanyar i vam poder fer l'esmorzar de "forquilla i ganivet" a la terrassa fins que l'escalfor del sol ens va abandonar.

Hi feia fred a l'hivern, molt fred!! Per sort els Reis van arribar per avançat. Vaig anar a la botiga i vaig comprar l'estufa que escalfés més. No em va importar que fos la més grossa, ni la més cara, ni la que més electricitat gastava... Ben tapada amb una manta passava les nits davant l'ordinador explicant les meves misèries a un home sensible i divertit que m'anomenava Colometa i li agradava creure que jo vivia en un colomar. Però el fred se'm feia insuportable, sobretot quan tocava anar-me'n tota sola cap al llit.

Calia posar remei a la meva necessitat d'escalfor humana. Es va acabar el teatre al Llantiol i vaig pensar que hauria de trobar alguna cosa que em tingués entretinguda. Vaig decidir buscar nòvio.Tant de bo hagués estat tan fàcil com anar a la botiga i comprar una estufa. Va aparèixer llavors un Cargolet a la meva vida. Abans un altre home m'havia portat un croissant i un cacaolat i alguna altra cosa per saborejar a l'hora d'esmorzar.

De les postres de la visita matutina i d'unes fotos amb fons d'estrelles testimonis d'un pecat de Cap d'any es va parlar especialment el dia de la "Fideuà al colomar". Volia convidar els amics a dinar confiant que no tots podrien venir. En aquests casos ja pots comptar que cap et fallarà. Amb aquella cuineta de joguina, amb foc d'inducció i sent la meva primera fideuada per a 13 a taula, encara me'n vaig sortir prou bé. Molt més complicat va ser enretirar-ho tot per fer entrar-hi la taula de jardí, la plegable d'emergència i les cadires per a tots els comensals que no van deixar ni un sol fideu! Llarga va ser la sobretaula que serà recordada per ser una tarda de grans confessions.

Avançat a la llei antitabac va ser el colomar un "Espai sense fum". En un únic espai que era menjador, saló, estudi, habitació, habitació de convidats, traster... no es podia fumar. Al replà de l'escala vaig muntar la sala de fumadors dels dies de pluja , vent o fred intens, la resta d'ocasions es fumava a la terrassa.

La primavera va arribar mentre que el Cargolet desapareixia, deixant rastre, és clar. Es van complir les profecies i vaig abandonar uns dies el meu colomar per recuperar-me d'una dolorosa intervenció. El meu colom amic va trobar a faltar les molles de l'esmorzar i els meus cants. Vaig retornar abans de complir 30 anys, a temps de tenir alguna aventura no confessable. Ja començava a fer calor! Sortia lleugerament vestida a la terrassa i no em va molestar descobrir que el veí del davant sovint m'espiava.

Hi feia calor a l'estiu, molta calor!! Sense feina i amb poques ganes vaig haver de marxar a Madrid a cantar. Massa llàgrimes vaig vessar en aquell sopar de comiat. Pressentia que el meu estiu a la capital s'aniria allargant i que el final del meu colomar arribava. Per això quan podia tornava a Barcelona, ni que fos per dos dies. Necessitava veure de nou el mar, respirar la humitat, recordar les olors, els carrers, la manera de fer de la nostra ciutat... I tampoc no volia que m'oblidés el meu colomet fidel.

I així va ser. Moltes aventures i moltes emocions a Madrid, tantes com records i moments inoblidables viscuts al colomar. Vaig apostar per una vida artística i vaig abandonar el meu petit espai estimat. Jo sé que ara en Joanet menja les molles dolces que cauen d'altres plats però de tant en tant sent una fiblada al cor quan li sembla escoltar una veu que és la de la seva Colometa.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

On visquis tu, sempre serà un colomar, i les molles dolces faran acudir tota mena de bestioles a fer-te somriure.

TheHorror dijo...

Aquest post es mooooolt bonic, ai si!

naranjitas dijo...

Maco, melancòlic...Aissss.

Anónimo dijo...

Jo, que vaig conèixer el Colomar, dono fe que era un refugi per a moltes bestioles que hi acudíem a abeurar-nos de "sons i colors".

Una abraçada, Colometa.

Ramon