Aligot

"Quan hi ha una tempesta els ocellets s'amaguen però les àguiles volen més alt"
Mahatma Gandhi

Octubre atapeït, mogut i nerviós.
(El pensament en l'estrena del musical japonès del dia 28)

Primera setmana carregada d'assajos i funcions no retribuïdes, cosa habitual en el meu historial artístic. Les meves intencions de descans i dedicació a les actuacions per amor a l'art es van veure frustrades quan en el terrestre viatge de tornada del circ del Nord rebia la trucada d'un Conservatori de música del Vallès que reclamava els meus serveis com a professora. Vaig acceptar no pels ingressos inesperats sinó pensant en una alternativa futura a la meva actual professió incerta.

Em fastiguejava que per coincidència d'agenda no podria gaudir relaxadament del musical miserable i la presentació del nou projecte del Professor Penyacarbassa. Amb els nervis de la preparació del personatge oriental només em faltava el retorn sobtat al món escolar. Cap ganes d'emular novament la Julie Andrews com a senyu substituta ensenyant el Do-re-mi a uns marrecs maleducats i de comprovar com de rovellats tinc els meus dits de pianista. Reconec que el contacte diari amb la canalla rejoveneix, fer classe és com fer una actuació i m'ho vaig passar bé perquè estic acostumada a bregar amb les feres però vaig quedar convençuda que
insistiré per poder viure professionalment de l'artisteig retribuït.

M'acomiadaven del Conservatori i guanyava un viatge amb todos los gastos pagados a Jerez per cantar de nou amb l'Orfeón la Càrmina Burana. Quan vaig voler fer-me enrere per a concentrar-me en la nipona opereta ja havien comprat el bitllet en Business Class i em vaig veure obligada a disfrutar de l'hotel de 4 estrelles, retrobar-me amb les meves amigues que viuen a Madrid, gastar-me les dietes en quincalla i prendre finos i pescadito...

I sense temps per desfer la maleta viatge al "Japó" per veure l'última funció de la meva antecessora. En les 8+8 hores de tren cartagenero coneixia la meva nova companyia teatrera. Entremig un dia intens per a resoldre dubtes, trepitjar l'escalada escenografia i procurar retenir-ho tot: aprendre com m'haig de maquillar, com posar amb èxit l'aparatosa perruca, per on i com fer les sortides a escena... Massa material va enregistrar el meu cervell i en finalitzar la funció estava més cansada que els companys que havien actuat.

Els temuts assajos particulars amb la coreògrafa van ser una delícia en enamorar-se ella dels meus braços i espatlles de nedadora. Va veure clar que el meu personatge havia de ser un aligot de gestos grans i tràgics, una Medea asiàtica. Impossible reunir tota la companyia per a fer un assaig i el director de cognom italià pràcticament no l'he vist. Els quimonos de l'ex japonesa em van curts i petits, i intueixo que estrenaré sense haver provat vestuari, perruca ni complements. Toca espavilar-se si no vull esdevenir una au desplomada, vinga a veure el vídeo i els DVD que m'han passat, fixar-se en els moviments, els gestos, apuntar-ho tot al guió, practicar amb el piano o amb els playbacks... Sort de la col.laboració de l'amiga que patia cistitis orgàsmica i la generositat de l'antecessora disposada a ajudar-me en la meva croada!

En ocasions com aquesta reconec que surt de mi el pitjor, em costa poc adoptar el paper de diva insuportable. A casa ja saben que entre nervis i responsabilitat estic irascible i no em fan gaire cas. Una pregunteta tan innocent com "Que estàs nerviosa?" feta per la meva mare em sembla una provocació i no entenc com la meva germana no es cansa de trucar malgrat les meves respostes desganades. Crec que el que voldrien que els expliqués són les meves voleiades amb un "Tranquimacín" que m'he autoreceptat, poderós relaxant natural i plaent que últimament vetlla pels meus somnis.

L'aligot japonesa és a punt d'empendre el vol. El text, les cançons, les escenes, les coreos i els moviments em preocupen però res pitjor que la baixada a pes des d'una grua hidràulica que em deixa a uns dos metres d'alçada. Espero no haver d'utilitzar les meves ales en l'aterrada, per si de cas hauria de reparar amb urgència la meva ala trencada.