Regal

"La maduresa de l'home és haver-se retrobat, de gran, amb la seriositat que de nen tenia quan jugava"
Friedrich Nietzsche

El meu pressupost dedicat a regals a infants creix cada any a un ritme vertiginós. I diuen que tenim una de les taxes de natalitat més baixes... Cada dos per tres em trobo comprant alguna cosa pel bebè de turno que acaba de néixer. Per sort amb un pijama o sabó a afegir a la col.lecció sempre encertes.

Ja temo quan truca alguna amiga de la que fa temps que no en sé res, segur que és per donar-me la feliç notícia que està prenyada. I jo que me n'alegro moltíssim, que les criatures fan alegria. No em costa cap esforç i és ben real l'interès que mostro per saber com va l'embaràs, les inclemències del part o la relació detallada de progressos del petit nouvingut.

Legalment no sóc tieta perquè les meves germanes com jo tenim carnet de la Plataforma-anti-descendència. Però m'encanta exercir-ne amb els fills del nòvio de la dels ulls blaus, dels meus cosins o d'algun amic. No m'importa arrossegar-me pel terra, empastifar-me amb pintures o inventar-me un joc o un conte que els agradi. Potser és que sóc més criatura que ells!

Ahir vaig anar a conèixer l'Aina, la filla d'una amiga i companya de l'escola on treballava quan no feia d'obrera de l'espectacle. Després vaig seguir amb el tour infantil anant a cals tiets. La meva tia pràctica i el tiet seriós fan d'avis cangur de l'Ismael, un nen molt patriota que ampliava la nostra nissaga l'11 de setembre de l'any passat. És d'agrair que triés la diada com a data d'aniversari per facilitar el recordatori.

L'Ismael ha estat gairebé un mes ingressat molt greu a Sant Pau. Quina felicitat més gran trobar-lo donant guerra a avis i al gat quan el recordes sedat a l'UCI. Em va mirar uns segons amb desconfiança abans de somriure i fer-me una gran abraçada. Em va sorprendre, és petit i tampoc no em coneix gaire. Potser li va passar pel cap que aquella pèlroja despentinada hi era el dia que ell recorda més feliç de la seva curta existència. Rebia l'alta en presència de la seva "tieta" artista que el visitava amb regalet pertinent, és clar!

Va ser un moment màgic viure la sortida de l'hospital conscient d'un nen de 13 mesos i mig. Tothom amb la mà li deia adéu-adéu i ell seguia amb el seu posat trist fins que va captar que era a punt d'abandonar aquella presó de salut. Em va emocionar moltíssim la seva cara en sortir i veure el carrer, els arbres, els cotxes... Va mirar enlaire i amb la mà assenyalava cap el cel i no se'n sabia avenir. Aquell moment sí que va ser un regal!

Aquest migdia he anat a nedar, les meves ales d'aligot han d'estar en forma. No pot ser, com una conjuració dels déus, cada dia la mateixa desfilada de prenyades al vestuari. Fins que no vaig descobrir que acostumo a anar a la piscina a l'hora del curs Aquamater creia que tal profusió de panxes era una broma de mal gust. No m'afectava, encara que com sempre faci tard, el meu rellotge biològic per ara no té data de caducitat. Hauria de canviar el meu còmode horari de piscina, corro el perill de fer-me amiga de les futures mares i deixar-me tot el sou en Nenucos.