viernes, diciembre 01, 2006

Embruixada

"Amics són aquells estranys éssers que ens pregunten com estem i s'esperen a escoltar la resposta"
Ed Cunningham

I les funcions van caient.

Vaig trobant el personatge de bruixa japonesa i em trobo més suelta en escena. M'agrada que m'ho diguin els companys. Alguns m'han ajudat amb el seu suport i bons consells, altres van més a la seva, normal. A la que sempre rebufa i tot li fa mandra, al que aprofita qualsevol moment per criticar i al divo... ni cas. Podria ser molt pitjor la cosa, fins i tot tenen el seu què, entre ells també se les van fotent. El que més em molesta és que sempre es queixin per tot, molts es donarien de bufes per estar en el nostre lloc.

Per variar, el percentatge del 50% d'homosexualitat en el sector masculí dels actors no falla. El marro caldria buscar-lo amb l'equip tècnic però cap líbido li desperta al dels micros saber la marca de calcetes de les noies. L'únic que està per la labor és el regidor que tot el dia s'ofereix per a fer-te un massatge.

Té fregida a la prota jove que ja no sap com refusar amb amabilitat tant relaxant oferiment. La meva rival a escena i jo som super amigues, veïnes i companyes de vicissituds artístiques des dels 16 anys. Ella és higienista dental i últimament es guanyava molt bé la vida venent pisos. A part de la labia i el seu encant personal s'aprofitava del les seves arts interpretatives. Vaig ser jo qui va enviar el seu currículum perquè fes el càsting per aquest musical. I evidentment quan van veure com cantava i com actuava la van agafar i va entrar al món professional artístic per la porta gran.

L'obrera de l'espectacle va aterrar a la companyia des de Madrid quan l'antiga Bruixa deixava l'escombra per anar-se'n a Sevilla a estudiar flamenco. És divertit fer de malvada japonesa. El tema maquillatge ja el tinc dominat. És tasca difícil enlletgir una bellesa com jo però com que surto de lletja si no queda perfecte no passa res.

Quina gran sort tenir a la companyia la meva amiga marítima! Estem encantades, compartint camerino com si estiguéssim a casa. El nostre amic actor diu: "No saben aquesta gent el que fan, se'n penediran d'haver-vos agafat a les dues juntes..." Tenim fama de no callar, de voler estar en tot i d'impuntualitat. Ho admeto, sempre fem tard, quan no és culpa de l'una és de l'altra.

Ens agrada prendre'ns les coses amb calma, sobretot després de la funció. "No kl q sigueu les ultimes q fa fred!" No entenc per què l'actor ens envia aquests missatges a la sortida del teatre. Tota la vida ha estat així... El sorprenent és com altres poden enllestir amb rapidesa el procés de desconstrucció. Treure roba, perruca i maquillatge, fer pipí, rentar-se i vestir-se, pentinar-se, recollir-ho tot i desar la roba bruta, la perruca al seu armari i tots els estris al seu lloc. Afortunadament algú encara va més lent, no és agradable ser l'últim que puja a l'autocar on t'espera tota la companyia frisosa per tornar a casa.

Als bolos propers a Barcelona venen els amics a veure'ns. Fa il.lusió. Fins i tot d'aquells que quan no "érem ningú" no ens dedicaven tantes atencions. Nosaltres no som rencoroses i acceptem el cotxe que ens deixa a la porta de casa abandonant la resta a la pesada tornada amb autocar. La família també ve encantada, i fins i tot repeteixen!

La setmana passada actuàvem a Astúries amb un sol que jo mai havia conegut a l'estiu. Ens van fer facturar una motxilleta només pel pot del líquid de les lentilles. Avui no tindrem aquest problema perquè marxem cap a les terres de la paella en bus, com els pobres. I per diumenge ni autocar: anem en metro! Pel proper bolo ja m'imagino una col.lecció de quimonos anant en patinet cap al teatre...

La funció de diumenge és a un teatre a la cantonada i la claca està assegurada: família, amics personals, amics de teatre, amics de Poblenou... Hauré d'utilitzar els meus poders màgics i sortir ràpidament a atendre els meus fans: fotos i autògrafs.

1 comentario:

Xavier_LH dijo...

Jo demano tanda: em poso a la cua per donar-te un forta abraçada i un petonàs! Mooolta merda!