Arròs

"Creia que un drama era quan plora l'actor, però la veritat és que ho és quan plora el públic"
Frank Capra

Visita llampec a la terra de les falles, ni arròs ni bunyols! Després de gairebé cinc hores d'autocar pipi a l'hotel i pitant cap al teatre que fèiem tard a la prova de so. Temps just per a fer un mos, caracteritzar-nos i a escena! Entre el públic un convidat d'excepció, l'amic íntim de l'Emperador que vam tenir esperant més de mitja hora a la porta del teatre. "És dura la vida del fan" va dir el xiquet a les cansades artistes que pensant en el viatge de tornada no es van deixar temptar per la marxa valenciana.

Ni temps per a practicar la seua estrangera llengua que res deu tenir a veure amb el nostre català. A l'hotel es va armar un sarau amb les habitacions lliures, els DNIs i les claus-targeta que no obrien. La benjamina de la companyia va trobar dos homes roncant a la seva cambra. A les dues de la matinada sabent que tens poques hores per dormir cedeixes i acabes parlant la llengua de l'Imperi: "S'il vous plait, la chambre de mademoiselle...!?" Les recepcionistes eren dues moníssimes gavatxes que no entenien ni valencià, ni català, ni castellà... Amb el centralisme francès sempre tindrem les de perdre.

La funció al teatre de la cantonada va ser un gran èxit. Cap mèrit tenir tot el públic entregat aplaudint com a bojos i rient totes les gràcies. Família i amics, els íntims, els no tant íntims, els de teatre, els de Poblenou, els de la coral, els amics de la família... Quina il.lusió tenir entre la Marítima i jo 50 persones a platea. I tots van venir pagant!

Com nenes que actuen al festival del col.legi, abans de començar les dues protagonistes vam treure el cap entre caixes per comprovar que la claca hi era. Ella sense ulleres ni lentilles no va veure ningú però jo vaig saludar amb la mà als de la primera fila que em van reconèixer amb perruca japonesa inclosa. Que poc professional! Durant la funció preferia no mirar però s'identificava perfectament segons quin riure escandalós.

Al final una gentada a la porta esperava les estrelles. Despentinada, amb restes de maquillatge i motxilla a l'esquena vaig fer sortida triomfal entre vítores i aplaudiments. Només els faltava llençar arròs. Allò semblava un casament però molt millor, perquè no et cases! Intentes parlar amb tothom però no pots estar per ningú, i tots volen fer-te petons i et diuen coses boniques. Faria lleig detallar la sèrie interminable d'afalacs i felicitacions. El millor de tot l'abraçada i la cara d'al.lucine de la Joana, la filla de 7 anys de l'amic alemany i l'amiga somrient.

Als pares de les núvies els queia la bava i no dissimulaven gens. A la mitja part la meva mare i presidenta del futur club de fans ja rebia orgullosa felicitacions de totes bandes. Per tercera vegada repetia funció amb el meu progenitor que li fa de taxista. M'alegra poder-los donar aquesta satisfacció. Tota la vida pagant classes, cursos i cursets, partitures, cant, foniatra... Aguantant la nena aporrejant el piano o fent gorgoritos i anant a tots els concerts. El meu pare complia també amb el partit de bàsquet de dissabte que es va acabar la 3a vegada que vaig aparèixer amb el dit dislocat a classe de piano. Se suposava que una ment lúcida com la de la seva filla estudiaria una carrera com Déu mana. Malgrat els seus lògics recels, a casa no hi va haver cap daltabaix el dia que vaig dir allò de "Mamá, quiero ser artista".

(Crònica de les funcions de l'1 i 3 de desembre)