domingo, diciembre 31, 2006

31


"La felicitat suprema es trobar que som millors persones al final de l'any del que ho erem al principi."
Lleo Tolstoi

No falta ni una hora per acabar el 2006 a Nova York. Des d'un apartament de Manhattan escric el meu primer post sense accents i sense voluntat de refer-lo.

Sis amics rebentats de cansament despres d'uns dies voltant sense parar per la ciutat estem esperant que arribin les 12h per celebrar el nou 2007. A les 6h de la tarda sortiem del teatre i celebravem el cap d'any de Barcelona. Trucar la familia i observar i passejar pel centre entre les multituds que hem decidit esquivar. Haviem d'anar a cercar els ultims detalls del soparet de delicatessen que hem fet a caseta regats amb vi del pais, faltaria mes!

Ara sona musica de Mecano "En la puerta del sol", "No hay marcha en Nueva York"... Alguns ballen, altres estan apalancats i l'obrera de l'espectacle amb pantalons curts de pijama i calefaccio a tope escriu un post sobre New Year's Eve.

Felis 2007!

miércoles, diciembre 27, 2006

24, 25 i 26


"Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l'Infant.
Taronges d'or es tornen
a l'arbre de Nadal"
Tomàs Garcés

I ha passat un altre Nadal...

Comencem menjant. El 24 ja vam tenir dinar especial amb els tiets de la ciutat de les Arts que des de que la iaia està delicada no fan paella per Nadal. Encantada em vaig oferir a recollir la cuina, llàstima que amb el rentaplats s'enllesteix massa ràpid i no em vaig poder escaquejar de la sobretaula. Van aconseguir que esgotés el meu repertori de somriures amb tanta opinió sobre el que em convé i finalment em vaig guanyar una frase semblant a "Ui... se t'està agrejant el caràcter..."

Fent punts per a l'ingrés al "Club de Solterones amargades" després d'un sopar d'estar per casa vaig anar a Missa del gall. Més d'una vintena de cantaires havia reclutat la meva mare per cantar nadales. Mitja hora abans fem un repasset, amb els hits nadalencs el triomf està assegurat. El més divertit és que sempre algun espontani s'afegeix i mai tindré cor per fer-lo callar. Sent Nadal i amb les oïdes poc exigents de la majoria de caps blancs no cal patir. Al final donen pastetes i vi dolç, és l'única manera d'aconseguir que els poc devots trepitgem la casa del Senyor almenys un cop l'any.

Poc em va durar l'expiació dels pecats perquè vaig acabar la nit fent maleses. Tot i així el Pare Noel se'n va enrecordar de la Pastora Caterina i em va portar unes arracades del color de les taronges de la Xina. De joves amb els amics fèiem la "bona acció" d'anar casa per casa a cantar al Pessebre a canvi de teca i beguda. Ara algun jove propietari acull la colla pastoril confiant en la benevolença dels veïns. No ens reprimim ni un decibel! El moment més esperat és el "Santa nit" amb contracant de soprano. A un nouvingut li sorprendria molt aquesta curiosa cantada tradicional d'una colla de "+ de 30" amb guitarra, percussió de pandereta o rasca-rasca improvisat.

Després d'una nit d'excessos poques ganes tens el 25 d'Escudella i Carn d'olla. A casa el nostre menú sempre havia estat Cocktail de gambes i Cuixa de bé. Les Teresines pelant llagostins i el pare encarregat del forn feien una preciosa estampa de la vigília de Nadal. Fins que la mare i la tieta es van amotinar i ara anem de restaurant.

Tarda de torrons a ca la iaia sense "Fum, fum, fum" de tabac gràcies als nens. Jo encantada de fer de tieta. Vaig disfressar la nena fan del rosa de fada i el germanet tímid de PapaNoel versió Superman, ella portava capa i ell no podia ser menys. El petit Ismael també va voler tenir vareta màgica i vaig carregar-me part de la decoració nadalenca per acontentar-los a tots. La germana d'ulls blaus, nòvio i els nens que em diuen Mary Poppins arribaven a l'hora dels versos i les cançons.

I l'endemà Sant Tornem-hi, altrament dit Sant Esteve... Al matí passeig amb bici vora el mar sota un sol espaterrant a veure la tieta que porta dies a l'hospital. Com sempre, la felicitat mai pot ser complerta... Dinar d'atipar-se moderat i tarda de nens i comiats. I ara aquí escrivint amb la maleta encara a mitges. Sí, finalment deserció nadalenca: l'obrera de l'espectacle abandona la seva estimada Barcelona per trepitjar la ciutat de les ciutats. Me'n vaig a Nova York! Visca el fred i el Cap d'any sense raïm!

viernes, diciembre 22, 2006

Final amb premi

"Todos creen que tener talento es cuestión de suerte; nadie piensa que la suerte pueda ser cuestión de talento."
Jacinto Benavente

La grossa de Nadal no ha tocat ni a la Bruixa d'or de Sort ni a la Bruixa japonesa. Era impossible ja que no he comprat ni una sola participació. Prou loteria és estar treballant en el que m'agrada!

El cap de setmana viatjàvem a la capital de la Catalunya central. Mitja hora esperant a l'impresentable del conductor de l'autocar que ens va fer arribar justets al teatre. Vam fer una molt bona funció, motivats potser per la presència d'un dels jefes del Triumvirat a platea. Sense família ni amics al públic sorprèn que et facin sortir a saludar tantes vegades. L'instigador de tal ovació deuria ser l'amic de la terra de la boira que va abandonar un gos per a veure actuar l'obrera de l'espectacle.

I dimecres i dijous cap al Baix Camp. L'últim dia tots els actors, tècnics i currantes de producció estàvem convocats per la direcció japonesa a fer una copeta nadalenca abans del viatge. Petons i bons desitjos, torrons i xocolates, brindis i comiats. Vaig arribar conscientment tard a la cita. Massa perillós per a la que seria una excel.lent Reina del cava passar llarga estona aprop d'una ampolla.

Aquesta era l'última representació per a tres membres de la companyia. A la mitja part ens menjàvem les pastetes del comiat i les restes del pica-pica nadalenc de la tarda que algú havia arreplegat. Aquí la gana em va guanyar i no vaig oferir resistència ni a les pastes salades, ni a les dolces, ni al cava! Va ser una funció molt divertida perquè és tradició entre els actors de fer brometes a escena dedicades als companys que pleguen. Entre les putadilles carinyoses, el cava i les visites a camerino per a pescar un bombó no estàvem gaire per la feina però el públic s'ho va passar la mar de bé.

Al final tot corredisses per a arribar a l'autocar. Aquesta vegada no només per les ganes de tornar a casa. Les companyies de teatre no som gens diferents de la resta dels col.lectius del món. No existiria Nadal sense "Amic invisible". El viatge de tornada se'ns va passar ràpid en la versió adaptada "El punyetero" del joc estrella més popular en aquestes dates nadalenques.

Ni llauna d'olives, ni torró d'Alacant, ni paletilla de Jabugo... Els japonesos són més alcohòlics. Per això els Tres Jefes de l'Orient ens han portat una de blanc, una de ros escumós i una de negre. Almenys en el lot de Nadal venia també un conductor guapo i simpàtic que arriba puntual i aparca l'autocar a l'estimat barri on la Marítima i la Bruixa fem vida occidental. A altes hores de la matinada i cansades com tornem cap regal és comparable a l'estalvi del taxi i del fred d'esperar-lo.

viernes, diciembre 15, 2006

Autogenerositat

"La recompensa d'una bona acció és haver-la fet"
Sèneca

Dies de "Desembre congelat" i els carrers plens de gom a gom. No suporto les aglomeracions i odio les compres d'obligació però m'encanta l'ambient nadalenc. Insuportable és el fil musical de nadales amb veu de nen de l'any de la picor que sona sense descans a la fira de Santa Llúcia. Prefereixo el "Fum, fum, fum" desafinat de les corals que surten al carrer per a guanyar alguns calerons. Quan era joveneta amb el Cor de noies de l'escola de música en una hora havíem arribat a guanyar 15.000 pessetes d'aquella època. I és que per Nadal tothom és bo i a la gent no li costa tant afluixar la mosca.

D'això s'aprofiten tots els col.les, associacions de veïns, esplais i grups de boy scouts. Cada any pateixes la persecució del nano amb talonari de loteria a la mà que sorteja una panera per a finançar el viatge de fi de curs. El que em fot més és que em diguin "senyora" i em parlin de vostè.

La gent que no pica no té cor. Tots tenim un passat. Me n'havia fet un tip amb els amics d'estafar el personal venent números al Portal de l'Àngel. Explicàvem que érem una jove companyia de teatre que necessitava diners per al muntatge del proper espectacle. Ens obligaven a la Marítima i a mi a cantar enfilades als testos de la cruïlla de Portaferrissa, així la venda era més eficaç. La sort ens beneficiava a nosaltres i els dos primers sortejos va sortir un número no venut. Però el tercer any un noi molt trempat va trucar per a reclamar el premi: "Un pernil i sis ampolles de cava". Havia comprat la butlleta per solidaritat amb la professió. Quina cara de gilipolles vaig fer repassant de dalt a baix aquell tros de mascle: el guanyador de la nostra rifa era sexyboy!

Fins i tot la tele treu profit de l'època daurada de la beneficència. Ja és tradicional que TV3 apart de reposar "Qué bello es vivir" ens vulgui tocar la fibra organitzant La Marató per aquestes dates. Els protagonistes de l'espot d'aquest any són dos ximpanzès que abans es dedicaven al circ i ara fan d'actors per publicitat. A l'anunci han d'aconseguir col·locar bé les peces d'un puzzle per endur-se'n un plàtan com a recompensa. Només un dels dos ho fa bé i aconsegueix el plàtan, però ens dóna una lliçó de solidaritat al compartir-lo amb l'altre, que no ha fet bé el trencaclosques. Una autèntica monada!

És una mica hipòcrita ser generós en èpoques de despilfarro generalitzat. Tots ens posem d'acord per a interpretar el paper de bona persona els mateixos dies, som poc originals. Estaria bé que ens animéssim a fingir la resta de l'any.

Confesso que aquest any la meva solidaritat serà molt egoista: em regalo a mi mateixa un viatge a Nova York per Cap d'any. Almenys com cada Nadal, per redimir els meus pecats, dirigeixo un petit cor que canta a la Missa del Gall i faig contenta la meva mare, organista oficial de la parròquia. Anar a a missa un cop a l'any no fa mal.

Aquesta "Santa nit" faré una altra obra de caritat gens meritòria. Els del cor del barri necessiten la col.laboració de la meva veu. El que no s'imaginen és que el favor me'l fan a mi que treballant de bruixa japonesa em quedava sense fer de "Pastora Caterina". Tant que m'agraden a mi els tradicionals concerts de nadales. A punt tinc les "tres taronges de la Xina"!

domingo, diciembre 10, 2006

Arròs

"Creia que un drama era quan plora l'actor, però la veritat és que ho és quan plora el públic"
Frank Capra

Visita llampec a la terra de les falles, ni arròs ni bunyols! Després de gairebé cinc hores d'autocar pipi a l'hotel i pitant cap al teatre que fèiem tard a la prova de so. Temps just per a fer un mos, caracteritzar-nos i a escena! Entre el públic un convidat d'excepció, l'amic íntim de l'Emperador que vam tenir esperant més de mitja hora a la porta del teatre. "És dura la vida del fan" va dir el xiquet a les cansades artistes que pensant en el viatge de tornada no es van deixar temptar per la marxa valenciana.

Ni temps per a practicar la seua estrangera llengua que res deu tenir a veure amb el nostre català. A l'hotel es va armar un sarau amb les habitacions lliures, els DNIs i les claus-targeta que no obrien. La benjamina de la companyia va trobar dos homes roncant a la seva cambra. A les dues de la matinada sabent que tens poques hores per dormir cedeixes i acabes parlant la llengua de l'Imperi: "S'il vous plait, la chambre de mademoiselle...!?" Les recepcionistes eren dues moníssimes gavatxes que no entenien ni valencià, ni català, ni castellà... Amb el centralisme francès sempre tindrem les de perdre.

La funció al teatre de la cantonada va ser un gran èxit. Cap mèrit tenir tot el públic entregat aplaudint com a bojos i rient totes les gràcies. Família i amics, els íntims, els no tant íntims, els de teatre, els de Poblenou, els de la coral, els amics de la família... Quina il.lusió tenir entre la Marítima i jo 50 persones a platea. I tots van venir pagant!

Com nenes que actuen al festival del col.legi, abans de començar les dues protagonistes vam treure el cap entre caixes per comprovar que la claca hi era. Ella sense ulleres ni lentilles no va veure ningú però jo vaig saludar amb la mà als de la primera fila que em van reconèixer amb perruca japonesa inclosa. Que poc professional! Durant la funció preferia no mirar però s'identificava perfectament segons quin riure escandalós.

Al final una gentada a la porta esperava les estrelles. Despentinada, amb restes de maquillatge i motxilla a l'esquena vaig fer sortida triomfal entre vítores i aplaudiments. Només els faltava llençar arròs. Allò semblava un casament però molt millor, perquè no et cases! Intentes parlar amb tothom però no pots estar per ningú, i tots volen fer-te petons i et diuen coses boniques. Faria lleig detallar la sèrie interminable d'afalacs i felicitacions. El millor de tot l'abraçada i la cara d'al.lucine de la Joana, la filla de 7 anys de l'amic alemany i l'amiga somrient.

Als pares de les núvies els queia la bava i no dissimulaven gens. A la mitja part la meva mare i presidenta del futur club de fans ja rebia orgullosa felicitacions de totes bandes. Per tercera vegada repetia funció amb el meu progenitor que li fa de taxista. M'alegra poder-los donar aquesta satisfacció. Tota la vida pagant classes, cursos i cursets, partitures, cant, foniatra... Aguantant la nena aporrejant el piano o fent gorgoritos i anant a tots els concerts. El meu pare complia també amb el partit de bàsquet de dissabte que es va acabar la 3a vegada que vaig aparèixer amb el dit dislocat a classe de piano. Se suposava que una ment lúcida com la de la seva filla estudiaria una carrera com Déu mana. Malgrat els seus lògics recels, a casa no hi va haver cap daltabaix el dia que vaig dir allò de "Mamá, quiero ser artista".

(Crònica de les funcions de l'1 i 3 de desembre)

miércoles, diciembre 06, 2006

Hydrasensibilitat

"...No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?..."
Josep Maria de Sagarra

Avui plou. Un dia fantàstic per als nostàlgics, estar trist o melangiós amb un sol espaterrant no ve de gust. A mi no m'agrada la pluja perquè sóc molt còmoda i el paraigües el trobo una molèstia. I anar sense i quedar tota xopa és un luxe que una cantant no es pot permetre.

Però jo sóc una fan aquàtica. Bec moltíssima aigua i conseqüentment pateixo "Toilet's dependence", una malaltia força contagiosa en el gènere femení. El Professor Penyacarbassa no pot entendre per què cada vegada que vaig al cine o al teatre haig d'anar al lavabo encara que l'obra estigui a punt de començar. I a l'entreacte repeteixo visita al sr. Roca, per si de cas. No em perdona que per culpa d'aquesta obsessió urinària tots els actors i músics m'haguessin d'esperar amb els ulls de sala apagats el dia de l'estrena del darrer musical que vam fer plegats.

Beure molta aigua és el que sempre es recomana als que volen perdre pes. Jo ho faig per tenir les cordes vocals ben hidratades, seguint consell de la meva foniatra. Quan feia de mestra sempre m'acompanyava l'ampolleta de Font vella, anar bevent i anar pixant entre classe i classe, una bona manera d'airejar-se. Ara que faig d'artista ni m'haig d'encarregar de l'aprovisionament, tot de caixes amb ampolletes d'aigua ens esperen a cada teatre, i sempre en sobren per a carregar i endur-te-les pel viatge o per la nit a l'hotel.

De poc serveix la meva insistència per augmentar el contingut d'aigua del meu organisme, la meva pell fina i seca amb facilitat sembla la d'un llangardaix. El meu pressupost destinat a potingues i cremes hidratants us escandalitzaria. Com que sóc molt delicada no serveix qualsevol marca barata, ha de ser reconeguda i si és de farmàcia millor. La senyoreta és molt sensible i algun component li podria fer al.lèrgia. A més segons quina textura o olor tampoc no la suporto. Pensareu que sóc una exagerada i els amics me'n fan molta conya, amb certa raó, però han observat en les meves pròpies carns els efectes devastadors de segons quins frec a frec.

Hi ha molta gent que compra amb molta il.lusió les seves cremes i després no les gasta i té tota la col.lecció en exposició a casa. Almenys jo sí que les gasto. Impensable per a mi és sortir al carrer sense posar-me la meva crema hidratant a la cara. Imprescindible en el kit de salvació hidràulic juntament amb el Bodymilk, crema de mans i el cacau dels llavis. En segon terme estaria l'anticel.lulítica, el contour des yeux, la de les durícies dels peus, la mascareta i l'enserum capil.lar, la desmaquillant... i alguna que me'n dec descuidar. I és que m'hi va la pell! No és una questió de bellesa. Si no me'n poso em descamo i em tiba, em fa mal.

Ja ha parat de ploure. Vaja! Estalviarem aigua i no ens podrem posar a plorar, no tenim l'excusa del dia de pluja. Tant de bo tots els problemes d'alta sensibilitat es poguessin resoldre amb una emulsió d'aplicació farmacèutica o cosmètica. No defalliré en la recerca d'una crema que pugui guarir els desassossecs de la meva ànima sensible.

viernes, diciembre 01, 2006

Embruixada

"Amics són aquells estranys éssers que ens pregunten com estem i s'esperen a escoltar la resposta"
Ed Cunningham

I les funcions van caient.

Vaig trobant el personatge de bruixa japonesa i em trobo més suelta en escena. M'agrada que m'ho diguin els companys. Alguns m'han ajudat amb el seu suport i bons consells, altres van més a la seva, normal. A la que sempre rebufa i tot li fa mandra, al que aprofita qualsevol moment per criticar i al divo... ni cas. Podria ser molt pitjor la cosa, fins i tot tenen el seu què, entre ells també se les van fotent. El que més em molesta és que sempre es queixin per tot, molts es donarien de bufes per estar en el nostre lloc.

Per variar, el percentatge del 50% d'homosexualitat en el sector masculí dels actors no falla. El marro caldria buscar-lo amb l'equip tècnic però cap líbido li desperta al dels micros saber la marca de calcetes de les noies. L'únic que està per la labor és el regidor que tot el dia s'ofereix per a fer-te un massatge.

Té fregida a la prota jove que ja no sap com refusar amb amabilitat tant relaxant oferiment. La meva rival a escena i jo som super amigues, veïnes i companyes de vicissituds artístiques des dels 16 anys. Ella és higienista dental i últimament es guanyava molt bé la vida venent pisos. A part de la labia i el seu encant personal s'aprofitava del les seves arts interpretatives. Vaig ser jo qui va enviar el seu currículum perquè fes el càsting per aquest musical. I evidentment quan van veure com cantava i com actuava la van agafar i va entrar al món professional artístic per la porta gran.

L'obrera de l'espectacle va aterrar a la companyia des de Madrid quan l'antiga Bruixa deixava l'escombra per anar-se'n a Sevilla a estudiar flamenco. És divertit fer de malvada japonesa. El tema maquillatge ja el tinc dominat. És tasca difícil enlletgir una bellesa com jo però com que surto de lletja si no queda perfecte no passa res.

Quina gran sort tenir a la companyia la meva amiga marítima! Estem encantades, compartint camerino com si estiguéssim a casa. El nostre amic actor diu: "No saben aquesta gent el que fan, se'n penediran d'haver-vos agafat a les dues juntes..." Tenim fama de no callar, de voler estar en tot i d'impuntualitat. Ho admeto, sempre fem tard, quan no és culpa de l'una és de l'altra.

Ens agrada prendre'ns les coses amb calma, sobretot després de la funció. "No kl q sigueu les ultimes q fa fred!" No entenc per què l'actor ens envia aquests missatges a la sortida del teatre. Tota la vida ha estat així... El sorprenent és com altres poden enllestir amb rapidesa el procés de desconstrucció. Treure roba, perruca i maquillatge, fer pipí, rentar-se i vestir-se, pentinar-se, recollir-ho tot i desar la roba bruta, la perruca al seu armari i tots els estris al seu lloc. Afortunadament algú encara va més lent, no és agradable ser l'últim que puja a l'autocar on t'espera tota la companyia frisosa per tornar a casa.

Als bolos propers a Barcelona venen els amics a veure'ns. Fa il.lusió. Fins i tot d'aquells que quan no "érem ningú" no ens dedicaven tantes atencions. Nosaltres no som rencoroses i acceptem el cotxe que ens deixa a la porta de casa abandonant la resta a la pesada tornada amb autocar. La família també ve encantada, i fins i tot repeteixen!

La setmana passada actuàvem a Astúries amb un sol que jo mai havia conegut a l'estiu. Ens van fer facturar una motxilleta només pel pot del líquid de les lentilles. Avui no tindrem aquest problema perquè marxem cap a les terres de la paella en bus, com els pobres. I per diumenge ni autocar: anem en metro! Pel proper bolo ja m'imagino una col.lecció de quimonos anant en patinet cap al teatre...

La funció de diumenge és a un teatre a la cantonada i la claca està assegurada: família, amics personals, amics de teatre, amics de Poblenou... Hauré d'utilitzar els meus poders màgics i sortir ràpidament a atendre els meus fans: fotos i autògrafs.