De rebaixes

"Si jo tingués una d'aquestes coses que pengen embutida en els pantalons em passaria el dia asseguda a casa mirant-la, morta de riure"
Dawn French (actriu)

Aquests darrers dies he estripat dos dels meus més estimats pantalons texans. No sé com seure per no exhibir el meu entrecuix vergonyós. Així que malgrat els meus ingressos escassos vaig decidir anar de botigues a la recerca d'uns de nous.

Trobar uns pantalons que t'agradin i et quedin bé no és cap empresa fàcil. Després d'emprovar-me gairebé tots els pantalons de la botiga, vaig ensopegar amb uns que no m'agradaven especialment però que eren els que em quedaven millor.

Avui els porto posats per provar d'acostumar-me a ells. I a poc a poc m'hi vaig trobant a gust. Els pantalons són com els homes. Aquells que et criden l'atenció a primer cop d'ull generalment no et paren gens bé. Et poden anar petits i ser poca cosa per tu, o et van grans i et sobren per tot arreu, o et rellisquen. Llavors hi ha aquells que algú et vol encolomar, te'ls venen com l'octava meravella del món. Te'ls emproves i potser et convencen i t'agraden. Encara que generalment te n'adones que no estan fets per a tu per molt que algú altre així ho cregui. I finalment arriben a les teves mans aquells que d'entrada no et deien ni fu ni fa. Per avorriment te'ls emproves i descobreixes amb fàstic que són els que et queden millor. No t'agraden però els compres perquè estan de rebaixes i has d'emportar-te alguna cosa a casa després d'haver regirat tota la botiga.

Si no et van bé, acabaran oblidats a l'armari, els regalaràs, o els donaràs a Caritas, i potser algun dia els retrobaràs en alguna botiga de segona mà. I és que poden sortir-te molt cars, aquells tan xulos que no suportes mai posar-te'ls. De cop i volta descobreixes que són curts, molt curts, o que la saben massa llarga... Hi ha els que no et pertanyen però que acaben entre les teves cames sense el permís de la seva propietària. Poc usats són els tipus xandall, comoditat i total llibertat, inexplicablement sentim preferència pels que marquen. I sense adonar-te et poden anar tibant i tibant, sense escapatòria de dieta de vexacions i perill de mort per asfíxia.

Alguna vegada trobes alguns que malgrat certs inconvenients que veus, poden ser ideals per a tu. Però són ells, moguts per alguna força de procedència sobrenatural, els que decideixen no acompanyar-te en el teu passeig per la vida.

Tothom se'ls posa per comoditat, costum o necessitat. Acabem sentint carinyo per ells gràcies al frec a frec diari. Fins que arriba un dia que te n'atipes i decideixes desfer-te'n i anar pel món amb el cul a l'aire.