Un dia en família

"- Poc em preocupa a on anar - va dir l'Alícia
- Llavors, poc importa el camí que agafis - va replicar el gat"
Alícia en el país de les meravelles. Lewis Carroll

La meva germana d'ulls castanys aprèn a ballar flamenco. És una assignatura de lliure elecció que cursa a la Universitat. Els crèdits compten igual tant si fas "Models d'orientació i intervenció psicopedagògica contra hiperactius" o "Matemàtiques per a no intel.ligents 2" com si tries "Dansa contemporània"o "Dansa del ventre"... Sembla que t'estiguis apuntant a un curset de Centre Cívic pensat per a madures avorrides, gays amb temps lliure o jubilats cansats del dòmino. Donen ganes de tornar a estudiar, qui està en contra de les reformes educatives!?

Avui feien una "Mostra del treball realitzat durant el trimestre", altrament dit Festival. La meva mare que no es perd una ha obligat al meu pare a portar-la a l'Autònoma per veure l'art de la nena. Per uns moments he vist el cel pensant que podria quedar-me unes hores sola en la "mansió" familiar. Des de que vaig retornar com l'anunci dels turrons "Almendro" a casa por Navidad, només he pogut gaudir d'uns pocs minuts de soledat.

Però mentre pentinava la futura "Carmen Amaya" m'ha guanyat la mala consciència i he recordat quantíssimes vegades la meva germaneta ha vingut a veure les meves actuacions. Per cert, li he posat tanta laca i gomina que no se li mouria un pèl encara que vingués un tsunami. No se'm dona malament la perruqueria, llàstima que no em pentini mai com diu la meva mare.

No he tingut cor per escaquejar-me. Evidentment ens hem perdut en el viatge d'anada i hem arribat tard. Una mica més i no entrem al teatre perquè estava ple. Algú s'ha apiadat de la família de la "Carmencita Amaya" i ens han col.lat. El que opino de la "Mostra del treball realitzat durant el trimestre", altrament dit Festival, m'ho reservaré. Només apuntaré el comentari fet pel meu pare "Encara ha estat curt" que contrastava amb la cara d'immensa satisfacció de la meva mare.

Eren quarts de 4 de la tarda i la idea de dinar un menú d'estudiants en algun bar de l'Autònoma il.lusionava la meva progenitora. En aquell moment però, he entès per què el meu pare havia accedit a acompanyar-la. La motivació que pot trobar-li a una sortida és únicament gastronòmica. Ja fa dies que deuria haver planejat l'àpat al seu estimat restaurant de Polinyà que no pensava canviar per uns tristos macarrons i un quart de pollastre a l'ast. Amb els estómacs de protesta hem pujat al cotxe i hem voltat i voltat fins a trobar el famós "Palau de les menges catalanes". Hem arribat 5 minuts abans de 2/4 de 5 que és l'hora que tanquen la cuina. Afortunadament ens han donat de dinar i entre els cargols, l'escalibada, l'exquisit fricandó, el xai i l'entrecot a la brasa hem perdonat la tardança.

Passades les 6 hem pujat al cotxe per tornar a casa. De seguida ha començat a enfosquir. En encendre els llums del cotxe el motor ha començat a fallar. Anàvem per l'autopista com uns delinqüents patint perquè no ens paressin per anar sense llums. I llavors ha estat quan el motor ha començat a fer batzegades. Cop de volant i i ens hem aturat al voral de l'autopista. El cor m'anava a cent per hora recordant una experiència desagradable anant cap a Cantàbria fa uns quants anys.

Hem estat més d'una hora esperant la grua. Un lloc i un moment idonis per a retrobar-se amb la família. Dins d'un cotxe, a fosques i amb un fred que pelava, amb una finestra oberta sense poder tancar-la. Una gran sort ja que no ens havíem reprimit amb l'allioli. Al cap de poca estona ha parat una patrulla de Mossos que havien confós el cotxe amb el d'un conductor temerari. Han comprovat la matrícula i en un correctíssim català s'han acomiadat de nosaltres i ens han abandonat.

Hi ha hagut temps per tot: m'he posat al dia dels molts capítols que m'he perdut de "Ventdelplà", hem comentat les últimes novetats en salut de la família (artrosi, problemes d'acidesa, de tensió alta, de sobrepès...), hem fet propostes de dietes, hem repassat els últims cotilleos del barri i fins i tot hem estrenat els famosos triangles reflectants. Els cotxes, motos i camions anaven passant a tota pastilla pel nostre costat mentre jo que no podia aguantar més, alliberava la meva orina entre porta i porta del cotxe, com quan era una criatura desvergonyida.

Finalment la grua ens ha rescatat i ens ha portat a casa. M'he sentit com aquelles princeses segrestades en la torre més alta d'un castell quan són alliberades per un cavaller fort i valent. El jove s'enamora d'ella només veure el seu rostre desencaixat i se l'enduu en el seu cavall blanc...